La invenció de la tradició
La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany, és un llibre desmitificador. El seu anàlisi dels orígens del nacionalisme català com a moviment polític, centrat en el període comprès entre els anys 1886 i 1906, és demolidor. Les seves tesis no ens haurien de semblar tan rupturistes, al capdavall només sosté (demostra, diria jo, a la vista de la profusa documentació que aporta, d'arxius i publicacions de l'època) que el catalanisme sostingué els mateixos principis i seguí les mateixes passes que els nacionalismes contemporanis de la resta d'Europa. En un país en el que la història té un paper tan preponderant, car pretén justificar el discurs del poder, la posició de Marfany està en franca minoria, i entre els historiadors catalans que sostenen tesis similars només conec el cas d'Enric Ucelay-Da Cal. L'extensa bibliografia emprada per Marfany m'ha permès descobrir altres treballs sobre el mateix període –tot i que des de postulats diferents– que de ben segur són de gran interès, com els de Jordi Llorens i Vila o els de Josep Termes.
Marfany, professor de la Universitat de Liverpool, es declara en el pròleg admirador del corrent marxista d'anàlisi del nacionalisme, el de Maxime Rodinson i Eric Hobsbawm. Això pot explicar un determinat enfocament d'alguns temes, com per exemple l'interès en demostrar que el catalanisme polític en els seus inicis fou un moviment de caràcter petitburgès, al que li costà molt incidir en ambients obrers. L'autor demostra que hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia. Per a Marfany, la idea d'un nacionalisme d'esquerres –al menys en el seu estadi inicial– és simplement un mite, i coincideix amb la visió que Jordi Solé-Tura exposà a Catalanisme i revolució burgesa. Aquesta tesi ha estat qüestionada per l'historiador Josep Termes.
Personalment trobo molt més interessant la segona part del llibre, on analitza les teories sobre la nació catalana i allò que Eric Hobsbawm anomenà la «invenció de la tradició». És il·lustratiu adonar-se que el catalanisme de finals del XIX, quan passà de ser un mer regionalisme a acceptar els principis ideològics nacionalistes, no concebia la història com a justificadora de les seves reivindicacions. Així, per a aquests primers nacionalistes el dret de Catalunya a ser una nació independent (o autònoma) no prové d'haver-ho estat en el passat, sinó que sembla ser «un dret consubstancial a l'existència mateixa de Catalunya. Catalunya és». A la pregunta de què és el que fa que Catalunya sigui, els nacionalistes catalans respondran freqüentment amb l'argument típic de l'època: el racista. D'acord amb aquesta visió, la història –contingent i canviant per definició– no pot ser el que formi la nació –essencial i immutable–, sinó que com a molt pot aportar elements enriquidors o –en èpoques de dominació– empobridors. Com deia Prat de la Riba: «[la castellanització és] una crosta sobreposada, que es clivella y salta, deixant sortir intacta, inmaculada, la pedra indestructible de la rassa». Per això esmerçaran molts esforços a distingir entre la nació (una entitat natural, que no ha de justificar la seva existència) i l'Estat (un artifici polític, administratiu), idea que encara perdura. La següent cita de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1929) sintetitza prou bé aquests principis:
És la terra, doncs, la que ha fet els catalans com són i diferents a totes les altres nacions: «[La pàtria catalana] és aquest tros de terra que la Naturalesa ha posat sota d'un mateix cel y vora d'un mateix mar, que fa parlar als seus fills una mateixa llengua, que'ls fa viurer ab unes mateixas costúms y'ls fa trevallar ab el mateix afany». Cal insistir en que aquest essencialisme organicista que atribueix a la terra unes propietats demiúrgiques no és cosa del passat, sinó que continua ben vigent; no hi ha diferència de fons entre la frase que acabem de citar i aquesta del preàmbul de la proposta de nou Estatut aprovada pel Parlament: «Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge». D'altra banda, les teoritzacions de la nació catalana no poden entrar en la concreció sense caure en la circularitat. Com apunta Marfany amb sornegueria: «Hi ha catalans perquè hi ha Catalunya, però Catalunya, què és? El territori que ocupen els catalans. I qui són els catalans? Els qui han nascut i viuen a Catalunya. La terra fa a la nació i la nació defineix la terra».
Marfany analitza molts dels elements de la simbologia catalanista per a mostrar la voluntat per part dels primers nacionalistes d'inventar una tradició «nacional». L'excursionisme, el cant coral, les cançons populars, la sardana, l'himne dels Segadors, etc. són activitats que tenen per objectiu reforçar la cohesió del moviment nacionalista i dotar-lo d'un seguit de representacions mítiques que uneixin els catalans entre si i els diferenciïn de la resta de nacions. La fita és tan important per a ells que no dubtaran a manipular la història quan els convingui. El cas de la sardana és paradigmàtic en aquest sentit: ball originalment circumscrit a l'àmbit local (empordanès), desconegut a la resta del territori, és convertit en dansa nacional en pocs anys, amb la conseqüent aparició d'esbarts, cobles i composicions arreu del país. La veritat és deliberadament oblidada i en la mentalitat nacionalista es presenta com una recuperació el que no fou més que una implantació. Quelcom de semblant passa amb l'himne dels Segadors. Cal deixar clar que el que Marfany anomena «invenció de la tradició» és el fet de presentar com a nacional el que era simplement local, i ancestral el que havia estat creat o adaptat contemporàniament. És per això que no comparteixo les crítiques de Manuela Narváez Ferri a Marfany en la seva tesi doctoral sobre l'Orfeó Català, on considera que «si bé és cert que [la sardana] es ballava en pocs indrets de Catalunya al segle XIX, i que el moviment catalanista la va estendre arreu del Principat, no per això constitueix una "tradició inventada", donat que ja existia». És evident que Narváez no ha volgut entendre el que Marfany planteja. Hi ha altres elements rituals –cas de l'orfeonisme o de l'excursionisme– en els que més que parlar de tradició inventada, seria més acurat fer-ho d'apropiació nacionalista, fins el punt que la ideologia ha acabat per semblar indestriable de la simple pràctica de l'activitat. És evident que l'excursionisme té una gran càrrega simbòlica, perquè permet apuntalar les elucubracions teòriques –de difícil justificació purament lògica– amb una experiència intuïtiva, immediata, reveladora: la vivència (gairebé extàtica, de vegades, en vista de com ho narraven) de pujar una muntanya i contemplar «la terra», Catalunya, des de la cúspide. Tant és així que els nacionalistes actuals encara en fan ús: recordem, per exemple, que Jordi Pujol va anunciar la data de les eleccions de 1999 al cim de l'Aneto.
Esment a part em mereix el cas de la llengua catalana. Marfany la inclou entre les tradicions inventades, però no la tracta en profunditat perquè el procés fou molt llarg i culminà molt temps després del període que l'ocupa. De nou cal matisar la posició de l'autor per no donar lloc a malentesos. El que Marfany denuncia és l'apropiació de la llengua per part dels nacionalistes, que es materialitzà en una febre filològica que els dugué a sentir-se legitimats per emprendre la tasca de salvar («purificar», n'arribaven a dir) la llengua de la perniciosa influència del castellà, fins i tot si no es tenia ni la més rudimentària formació científica, com era el cas de la majoria. La reforma fabriana ha estat criticada en ocasions per inclinar-se per una deliberada diferenciació respecte del castellà i per determinades solucions proposades (no totes foren acceptades, de fet), però suposo que és impossible que una empresa d'aquesta envergadura estigui exempta d'objeccions. Així i tot, seria injust al meu entendre equiparar la llengua a la resta d'elements comentats al paràgraf anterior. El cert és que la llengua ha estat elevada a tret definitori de la nació catalana, de vegades a costa d'adequar els fets històrics al discurs nacionalista; es pot acudir al treball del mateix Marfany sobre la convivència entre el català i el castellà al llarg de la història, però és que la mateixa Renaixença, bressol de la recuperació de la consciència catalanista, no fou en els seus inicis un moviment de resistència lingüística i els seus fundadors «no es plantejaren seriosament revertir el procés d'implantació del castellà a Catalunya, i tampoc no impulsaren la modernització de la llengua literària ni la creació d'una narrativa en català. [...] Per a aquests escriptors el català era únicament la "llengua afectiva": una llengua apta per a efusions líriques, però inhàbil per a la resta de funcions culturals» (Josep Grau, La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1923), pp. 16-17). Els nacionalistes no només reivindicaren l'estatus de llengua culta per al català –que per la seva història sens dubte mereix–, sinó que també li atribuïren aquest caràcter mític que abans posseïa només la terra. Aquest discurs és segurament el que s'ha mantingut més inalterable: la llengua catalana és «l'ánima del nostre [poble]», diu J.M. Roca en un míting a Girona el gener de 1903, i «la llengua, el català, és l'ànima mateixa de la nostra nació», afirma Joan Oliver a l'Avui el 10 de desembre de 2007. Per cert que Oliver té molt clar a qui s'adreça el nacionalisme: «Els humans som éssers [...] racionals només fins a cert punt. Els sentiments juguen un paper essencial a la nostra vida i voler-ho ignorar és no entendre res de res».
També em resulta especialment interessant el desenvolupament d'un llenguatge propi del moviment nacionalista. Hi ha una sèrie de mots que s'utilitzaran repetidament: «ferm», «germanor», «avant», «la terra», la metàfora de «despertar als adormits» i termes del camp semàntic de la pagesia: «llavor», «sembra», «sega» i naturalment, «segadors». Molts d'ells encara formen part del vocabulari dels catalanistes. Nogensmenys, cal diferenciar-lo del llenguatge del nacionalisme basc, que encunyà una terminologia completament nova i d'aplicació estrictament nacionalista (ikurriña, ikastola, gudari, lehendakari...), com ha mostrat, entre d'altres, Santiago González.
Com era d'esperar, les tesis de Marfany no han estat ben rebudes per tothom. A tall d'exemple, l'historiador Toni Strubell desqualifica el treball de Marfany d'una forma subtil, considerant que la seva posició és «apriorista» i que «pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui». Atribueix les seves tesis «a una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder» i acaba amb una paternalista petició a no donar munició a l'enemic: «tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconsegui[re]m a costa de laminar la catalanitat». Crítiques, val a dir, força menys barroeres que les de Jordi Solé i Camardons, del grup Cercle XXI, que qualifica Marfany directament de «negacionista» i de practicar l'«autoodi».
Marfany, professor de la Universitat de Liverpool, es declara en el pròleg admirador del corrent marxista d'anàlisi del nacionalisme, el de Maxime Rodinson i Eric Hobsbawm. Això pot explicar un determinat enfocament d'alguns temes, com per exemple l'interès en demostrar que el catalanisme polític en els seus inicis fou un moviment de caràcter petitburgès, al que li costà molt incidir en ambients obrers. L'autor demostra que hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia. Per a Marfany, la idea d'un nacionalisme d'esquerres –al menys en el seu estadi inicial– és simplement un mite, i coincideix amb la visió que Jordi Solé-Tura exposà a Catalanisme i revolució burgesa. Aquesta tesi ha estat qüestionada per l'historiador Josep Termes.
Personalment trobo molt més interessant la segona part del llibre, on analitza les teories sobre la nació catalana i allò que Eric Hobsbawm anomenà la «invenció de la tradició». És il·lustratiu adonar-se que el catalanisme de finals del XIX, quan passà de ser un mer regionalisme a acceptar els principis ideològics nacionalistes, no concebia la història com a justificadora de les seves reivindicacions. Així, per a aquests primers nacionalistes el dret de Catalunya a ser una nació independent (o autònoma) no prové d'haver-ho estat en el passat, sinó que sembla ser «un dret consubstancial a l'existència mateixa de Catalunya. Catalunya és». A la pregunta de què és el que fa que Catalunya sigui, els nacionalistes catalans respondran freqüentment amb l'argument típic de l'època: el racista. D'acord amb aquesta visió, la història –contingent i canviant per definició– no pot ser el que formi la nació –essencial i immutable–, sinó que com a molt pot aportar elements enriquidors o –en èpoques de dominació– empobridors. Com deia Prat de la Riba: «[la castellanització és] una crosta sobreposada, que es clivella y salta, deixant sortir intacta, inmaculada, la pedra indestructible de la rassa». Per això esmerçaran molts esforços a distingir entre la nació (una entitat natural, que no ha de justificar la seva existència) i l'Estat (un artifici polític, administratiu), idea que encara perdura. La següent cita de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1929) sintetitza prou bé aquests principis:
La nació és una entitat natural; l'Estat una concepció política. L'home, segons el seu desig, pot canviar d'Estat, però és impotent per a canviar de Nació; les seves característiques nacionals les té per sobre la seva voluntat i, fins i tot, contra la seva voluntat; canviarà d'Estat, però no canviarà d'ànima.
És la terra, doncs, la que ha fet els catalans com són i diferents a totes les altres nacions: «[La pàtria catalana] és aquest tros de terra que la Naturalesa ha posat sota d'un mateix cel y vora d'un mateix mar, que fa parlar als seus fills una mateixa llengua, que'ls fa viurer ab unes mateixas costúms y'ls fa trevallar ab el mateix afany». Cal insistir en que aquest essencialisme organicista que atribueix a la terra unes propietats demiúrgiques no és cosa del passat, sinó que continua ben vigent; no hi ha diferència de fons entre la frase que acabem de citar i aquesta del preàmbul de la proposta de nou Estatut aprovada pel Parlament: «Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge». D'altra banda, les teoritzacions de la nació catalana no poden entrar en la concreció sense caure en la circularitat. Com apunta Marfany amb sornegueria: «Hi ha catalans perquè hi ha Catalunya, però Catalunya, què és? El territori que ocupen els catalans. I qui són els catalans? Els qui han nascut i viuen a Catalunya. La terra fa a la nació i la nació defineix la terra».
Marfany analitza molts dels elements de la simbologia catalanista per a mostrar la voluntat per part dels primers nacionalistes d'inventar una tradició «nacional». L'excursionisme, el cant coral, les cançons populars, la sardana, l'himne dels Segadors, etc. són activitats que tenen per objectiu reforçar la cohesió del moviment nacionalista i dotar-lo d'un seguit de representacions mítiques que uneixin els catalans entre si i els diferenciïn de la resta de nacions. La fita és tan important per a ells que no dubtaran a manipular la història quan els convingui. El cas de la sardana és paradigmàtic en aquest sentit: ball originalment circumscrit a l'àmbit local (empordanès), desconegut a la resta del territori, és convertit en dansa nacional en pocs anys, amb la conseqüent aparició d'esbarts, cobles i composicions arreu del país. La veritat és deliberadament oblidada i en la mentalitat nacionalista es presenta com una recuperació el que no fou més que una implantació. Quelcom de semblant passa amb l'himne dels Segadors. Cal deixar clar que el que Marfany anomena «invenció de la tradició» és el fet de presentar com a nacional el que era simplement local, i ancestral el que havia estat creat o adaptat contemporàniament. És per això que no comparteixo les crítiques de Manuela Narváez Ferri a Marfany en la seva tesi doctoral sobre l'Orfeó Català, on considera que «si bé és cert que [la sardana] es ballava en pocs indrets de Catalunya al segle XIX, i que el moviment catalanista la va estendre arreu del Principat, no per això constitueix una "tradició inventada", donat que ja existia». És evident que Narváez no ha volgut entendre el que Marfany planteja. Hi ha altres elements rituals –cas de l'orfeonisme o de l'excursionisme– en els que més que parlar de tradició inventada, seria més acurat fer-ho d'apropiació nacionalista, fins el punt que la ideologia ha acabat per semblar indestriable de la simple pràctica de l'activitat. És evident que l'excursionisme té una gran càrrega simbòlica, perquè permet apuntalar les elucubracions teòriques –de difícil justificació purament lògica– amb una experiència intuïtiva, immediata, reveladora: la vivència (gairebé extàtica, de vegades, en vista de com ho narraven) de pujar una muntanya i contemplar «la terra», Catalunya, des de la cúspide. Tant és així que els nacionalistes actuals encara en fan ús: recordem, per exemple, que Jordi Pujol va anunciar la data de les eleccions de 1999 al cim de l'Aneto.
Esment a part em mereix el cas de la llengua catalana. Marfany la inclou entre les tradicions inventades, però no la tracta en profunditat perquè el procés fou molt llarg i culminà molt temps després del període que l'ocupa. De nou cal matisar la posició de l'autor per no donar lloc a malentesos. El que Marfany denuncia és l'apropiació de la llengua per part dels nacionalistes, que es materialitzà en una febre filològica que els dugué a sentir-se legitimats per emprendre la tasca de salvar («purificar», n'arribaven a dir) la llengua de la perniciosa influència del castellà, fins i tot si no es tenia ni la més rudimentària formació científica, com era el cas de la majoria. La reforma fabriana ha estat criticada en ocasions per inclinar-se per una deliberada diferenciació respecte del castellà i per determinades solucions proposades (no totes foren acceptades, de fet), però suposo que és impossible que una empresa d'aquesta envergadura estigui exempta d'objeccions. Així i tot, seria injust al meu entendre equiparar la llengua a la resta d'elements comentats al paràgraf anterior. El cert és que la llengua ha estat elevada a tret definitori de la nació catalana, de vegades a costa d'adequar els fets històrics al discurs nacionalista; es pot acudir al treball del mateix Marfany sobre la convivència entre el català i el castellà al llarg de la història, però és que la mateixa Renaixença, bressol de la recuperació de la consciència catalanista, no fou en els seus inicis un moviment de resistència lingüística i els seus fundadors «no es plantejaren seriosament revertir el procés d'implantació del castellà a Catalunya, i tampoc no impulsaren la modernització de la llengua literària ni la creació d'una narrativa en català. [...] Per a aquests escriptors el català era únicament la "llengua afectiva": una llengua apta per a efusions líriques, però inhàbil per a la resta de funcions culturals» (Josep Grau, La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1923), pp. 16-17). Els nacionalistes no només reivindicaren l'estatus de llengua culta per al català –que per la seva història sens dubte mereix–, sinó que també li atribuïren aquest caràcter mític que abans posseïa només la terra. Aquest discurs és segurament el que s'ha mantingut més inalterable: la llengua catalana és «l'ánima del nostre [poble]», diu J.M. Roca en un míting a Girona el gener de 1903, i «la llengua, el català, és l'ànima mateixa de la nostra nació», afirma Joan Oliver a l'Avui el 10 de desembre de 2007. Per cert que Oliver té molt clar a qui s'adreça el nacionalisme: «Els humans som éssers [...] racionals només fins a cert punt. Els sentiments juguen un paper essencial a la nostra vida i voler-ho ignorar és no entendre res de res».
També em resulta especialment interessant el desenvolupament d'un llenguatge propi del moviment nacionalista. Hi ha una sèrie de mots que s'utilitzaran repetidament: «ferm», «germanor», «avant», «la terra», la metàfora de «despertar als adormits» i termes del camp semàntic de la pagesia: «llavor», «sembra», «sega» i naturalment, «segadors». Molts d'ells encara formen part del vocabulari dels catalanistes. Nogensmenys, cal diferenciar-lo del llenguatge del nacionalisme basc, que encunyà una terminologia completament nova i d'aplicació estrictament nacionalista (ikurriña, ikastola, gudari, lehendakari...), com ha mostrat, entre d'altres, Santiago González.
Com era d'esperar, les tesis de Marfany no han estat ben rebudes per tothom. A tall d'exemple, l'historiador Toni Strubell desqualifica el treball de Marfany d'una forma subtil, considerant que la seva posició és «apriorista» i que «pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui». Atribueix les seves tesis «a una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder» i acaba amb una paternalista petició a no donar munició a l'enemic: «tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconsegui[re]m a costa de laminar la catalanitat». Crítiques, val a dir, força menys barroeres que les de Jordi Solé i Camardons, del grup Cercle XXI, que qualifica Marfany directament de «negacionista» i de practicar l'«autoodi».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada