L'obra per a pianola de Conlon Nancarrow

Quan hom comença a indagar en les aportacions nord-americanes a la composició contemporània acaba invariablement topant amb la figura de Conlon Nancarrow. Nancarrow (1912-1997) és un compositor amb una biografia peculiar: membre del Partit Comunista, s'allistà a les Brigades Internacionals i combatí a la Guerra Civil espanyola amb la Abraham Lincoln Brigade. En tornar als Estats Units li va ser retirat el passaport nord-americà a causa de la seva filiació política i per tal d'evitar la «caça de bruixes» maccarthista es va exiliar a Mèxic el 1940, país del que n'adquirí la nacionalitat el 1955 i en el que romangué fins la seva mort. Musicalment Nancarrow es va formar al conservatori de Cincinnati i més tard va assistir a lliçons privades amb Roger Sessions, Walter Piston i Nicolas Slonimsky a Boston. El 1939, abans de perdre el visat, Nancarrow es mudà a New York, on va fer la coneixença d'Elliott Carter, Aaron Copland, Wallingford Riegger i Minna Lederman. Allà va llegir el llibre New Musical Resources de Henry Cowell, que exerciria una influència decisiva en la seva trajectòria.

L'elevada exigència requerida per a interpretar les seves obres li feia difícil trobar pianistes amb la tècnica necessària, i l'emigració a Mèxic encara va agreujar més aquesta situació. Per a evitar aquest problema Nancarrow primer va intentar construir un conjunt de percussió mecànic, però sense èxit, i després –seguint el que Cowell suggeria al seu llibre– va començar a utilitzar una pianola per a les seves composicions. Una pianola consta d'un mecanisme preprogramat que toca melodies a partir de rotlles de paper perforat i que no necessita l'ajuda d'un pianista per a prémer les tecles o els pedals. L'execució de la pianola pot no ser completament automàtica, i aleshores el pianolista pot interpretar la seva pròpia versió de la peça mitjançant pedals i palanques de control. Així doncs aquest instrument permetia Nancarrow crear patrons rítmics extremadament complexos a una velocitat més enllà de les possibilitats d'un intèrpret humà. Nancarrow va viatjar temporalment a New York el 1947, on va comprar una pianola Ampico de segona mà i una màquina adaptada per a permetre-li perforar els rotlles a ell mateix, copiada d'una propietat de J. Lawrence Cook (probablement una Leabarjan). Als anys cinquanta va adquirir una segona Ampico, que constituí el seu entorn de treball definitiu. A més de la tasca de composició –més de cinquanta estudis al llarg de quaranta-cinc anys–, Nancarrow va fer aportacions al perfeccionament de l'instrument, i l'adaptà per a estendre'n la gamma tímbrica; per exemple, cobrint els percussors amb cuir o metall, una tècnica influïda pels pianos preparats de John Cage. Per als interessats en el desenvolupament de l'estil de Nancarrow, el musicòleg Kyle Gann –que ja ha aparegut amb anterioritat en aquest blog– és l'autor d'una obra de referència: The Music of Conlon Nancarrow.

Veure representada la música de Nancarrow per a pianola a l'actualitat no és gens fàcil, no només per la manca d'intèrprets especialitzats en aquest instrument i en la música del compositor americà, sinó també per la dificultat d'obtenir els rotlles perforats. Els rotlles originals de Nancarrow estan custodiats per la fundació Paul Sacher de Basilea, que fins el moment no s'ha interessat en publicar una edició dels estudis i ni tan sols ha permès els investigadors fotocopiar els rotlles originals per a corregir i documentar-ne els errors, així com fer-ne còpies que permetin l'obra de Nancarrow perviure. Si a algú devem les escasses interpretacions públiques dels estudis per a pianola és al professor Wolfgang Heisig. Heisig ha generat rotlles perforats a partir de les partitures publicades, ha comprat privadament còpies dels rotlles originals quan li ha estat possible i n'ha impulsat la difusió comercialitzant-los en aquesta web. Molts músics amb menys paciència i dedicació han optat per fer transcripcions per altres instruments de les obres per a pianola menys exigents tècnicament.

Coneixia una mostra de la música de Nancarrow pel volum que Naxos li dedicà dins la sèrie American Classics, però aquest no incloïa cap obra per a pianola (tot i que sí una transcripció per a piano de l'Study No. 15). Aquestes poden trobar-se a la integral per a pianola que la discogràfica Wergo ha editat en cinc CDs. Dissabte passat, en un concert que forma part del festival Musica Viva que té lloc aquestes setmanes a Munic, vam poder gaudir de l'Study No. 41 for two Player Pianos (1981). La composició, d'influències jazzístiques i una relació del tempo basada en números irracionals (l'arrel cúbica de 13/16, l'arrel quadrada de 2/3...), evidenciava el perquè Nancarrow va haver d'acudir a aquest enginy mecànic: la velocitat de l'execució era tan vertiginosa i el ritme tan complex que certament cap pianista podria interpretar-la amb precisió. El control de les pianoles va ser a càrrec precisament de Wolfgang Heisig i Rex Lawson, aquest darrer amic personal del compositor i ambdós mestres consumats en la matèria. L'efecte sobre l'auditori va ser tan captivador que al final de la interpretació bona part dels presents ens acostàrem a l'escenari encuriosits a observar de prop l'instrument i a escoltar les amables explicacions dels intèrprets.

Aquest és un vídeo amb música de Nancarrow i dades biogràfiques d'ell i del pintor i arquitecte mexicà Juan O'Gorman.