Notes a Theory and reality. 3. La ciència com a empresa social

Godfrey-Smith tracta també el vessant sociològic de la ciència –el més moderat–, que aborda l'activitat científica com una empresa social. El fundador de la moderna sociologia de la ciència és Robert Merton, qui als anys 40 va proposar una sèrie de valors bàsics que, segons ell, regeixen les comunitats científiques: universalitat, comunitarisme, desinterès i escepticisme organitzat. El desinterès xoca una mica amb un altre element observat per Merton, el particular sistema de recompenses implícit en l'activitat científica. Per a Merton, és el reconeixement de ser el primer en proposar una idea novedosa el que constitueix l'estímul principal per a un científic. Un cop publicada la idea, aquesta passa a formar part del patrimoni comú de la comunitat científica (estem obviant, naturalment, la propietat intel·lectual i les patents). David Hull, a Science as a process, matisa aquesta apreciació dient que és el prestigi de l'ús generalitzat d'un descobriment científic el que prima sobre el fet de ser el primer.

Hi ha un problema molt interessant que és abordat per Philip Kitcher a The Advancement of Science: la divisió del treball científic. Pensem en un sistema polític totalment planificat, que cerca destinar recursos (materials, però principalment humans) a dos programes d'investigació rivals. Un d'ells és més esperançador que l'altre, però no es pot garantir quin triomfarà al final. Resulta clar que la decisió òptima no serà destinar tots els recursos només en el més prometedor i suprimir l'altre. Ara bé, a mesura que s'assignen més científics a un programa, cada nou investigador contribueix en un grau menor a les possibilitats d'èxit, i arribat a un cert moment, és molt més eficient assignar-lo al programa rival. Kitcher desenvolupa el model matemàtic a la seva obra. Cal dir que aquest problema d'assignació eficient de recursos està ben estudiat en economia, que segueix l'anomenada «llei dels rendiments decreixents» [diminishing marginal returns] enunciada per David Ricardo.

Ara pensem en una societat oberta, on els científics s'incorporen lliurement al programa que volen: quin és el tipus d'estímuls que hauria de posseir la ciència per a obtenir una distribució de recursos similar a la que es força en la societat planificada? Kitcher sosté que una possibilitat és la d'augmentar la recompensa en el programa menys atractiu per incentivar l'allistament de científics en ell. Kitcher proposa que la recompensa final sigui repartida entre tots els membres del programa, de forma que la recompensa individual sigui menor en aquell programa més nombrós, però més probable (per ser el que més possibilitats d'èxit sembla tenir a priori). Michael Strevens millora el model de Kitcher ponderant el repartiment de beneficis (entengui's el terme benefici com a prestigi o reconeixement) pel grau d'implicació en el programa. Així, un científic incorporat recentment al programa rebrà una recompensa menor que algú que porti més temps en ell. Això permet desincentivar la incorporació d'investigadors en programes en un estat molt avançat, per als que la seva contribució no seria gaire rellevant. En un article més recent, Strevens afegeix com a variables al model la velocitat amb la que és probable que un programa de recerca aconsegueixi la seva fita i la correlació entre l'èxit d'un cert programa i l'èxit dels seus competidors.

Els anàlisis de Hull, Kitcher i Strevens poden ser útils a l'hora de dissenyar polítiques científiques per part de les administracions, però el que resulta més interessant és aquesta imatge de que el funcionament intern (i espontani, en una societat oberta) de la ciència coordina els interessos egoistes dels científics –la cerca d'incentius individuals– per a donar lloc a un resultat molt fructífer –els indubtables progressos científico-tècnics– a nivell de tota la comunitat. A aquesta visió pot aplicar-se-li una analogia molt coneguda de la que parlaré en el proper post, el darrer de la sèrie.