Amenaces a la democràcia, segons Raymond Aron

Quan el 2005 es commemorà el centenari del naixement de Raymond Aron, els mitjans de comunicació espanyols van descuidar el tractament que mereixia (Jean-Paul Sartre, que coincidia en els honors, va robar-li tot el protagonisme). D'entre els think tanks, crec que només FAES va dedicar-li atenció, i publicà un recull d'articles al voltant de la figura del pensador francès. Els sectors més liberals de l'esquerra espanyola van desaprofitar una altra oportunitat de treure el cap i reivindicar al menys alguns aspectes del llegat d'Aron.

Acabo de llegir Ensayo sobre las libertades (Essai sur les libertés, 1965), el text de les tres conferències que Aron va pronunciar a la Universitat de California l'abril de 1963, convidat pel Comité Jefferson Lectures, i que m'ajuden a perfilar l'opinió que m'havia format d'ell a través d'altres fonts. I la realitat és que em trobo amb el pensador fi, lúcid i rigorós que esperava, però també amb judicis més moderats i matisats del que alguns dels seus seguidors pretenen atribuir-li.

Llegir Aron amb els ulls d'avui dia no provoca cap escàndol. El seu pensament és compartit –explícitament o de facto– per un ampli espectre dels partits polítics europeus amb capacitat d'assolir responsabilitats de govern. Tanmateix, als anys seixanta Aron nedava contra corrent, en un moment i en un país on la intel·lectualitat es vanava de ser marxista i on els principals debats es centraven en el grau de submissió a la política de Moscou. En aquests tres assaigs (Alexis de Tocqueville y Karl Marx, Libertades formales y libertades reales i Libertad política y sociedad técnica) s'hi troben alguns dels temes sobre els que reflexionà al llarg de la seva vida: el fracàs de la doctrina marxista, el conflicte entre llibertats formals i llibertats reals, la democràcia com a mitjà i no com a fi, les amenaces a la democràcia parlamentària en una època de grans canvis tecnològics...

En l'anàlisi –antagònic– de la realitat política, econòmica i social de la primera meitat del XIX dut a terme per Karl Marx i Alexis de Tocqueville, Aron considera que és l'autor de La democràcia a Amèrica qui ha acabat per tenir raó en les seves prediccions. En plena guerra freda, i amb bona part de la intelligentsia continental en contra, Aron constata l'evident fracàs del socialisme soviètic, tant a l'hora de procurar llibertats com benestar als seus ciutadans. Simpatitza amb la revifalla d'un liberalisme sense complexes (The road to serfdom de Hayek començava a ser tingut en compte), però de vegades sembla voler situar-se en un punt intermig entre ambdós sistemes. Per exemple, aquest passatge podria signar-lo qualsevol socialdemòcrata:

El Estado puede y debe garantizar a todos, por medio de leyes sociales, un mínimo de recursos que haga posible una vida decente, al nivel que tolera la riqueza colectiva. El Estado debería esforzarse por reducir los beneficios sin justificación, aunque fuese suprimiendo ciertas formas de propiedad (solares en las ciudades). Tiene derecho a percibir de los privilegiados una contribución a los gastos públicos que crezca con el nivel de las rentas. Puede y debe amortiguar los fracasos o la debilitación relativa de los grupos, los individuos o las regiones desgraciadas en la carrera del progreso.

Molt aguda resulta l'apreciació que fa Aron dels «demòcrates dogmàtics», que serien aquells convençuts de que «el imperativo esencial [...] es que los hombres se gobiernen ellos mismos, el pueblo sea consultado y que la voluntad de la mayoría sea obedecida. Si esa voluntad no es acertada, el demócrata se inclinará ante ella, no sin lamentarlo o sin protestar, pero sin la menor vacilación». Aquesta sacralització de la democràcia (i de la legitimitat dels representants electes), esdevinguda una fi en si mateixa, ajuda a entendre la passivitat amb la que la ciutadania europea ha anat acceptant polítiques cada cop més invasives de la seva vida privada. Prossegueix l'autor: «En las sociedades en las que la idea democrática se ha impuesto como el único principio de legitimidad, es concebible, pero raro, que un poder autoritario –es decir, que no se somete a las prácticas democráticas– siga siendo liberal en su forma de ejercicio». Amb matisos, Aron coincideix amb Hayek en atorgar la primacia a la llibertat en lloc de a la democràcia. Lligat amb això, Aron explica com la pulsió igualitarista ha permès a la societat europea acceptar de bon grat l'intervencionisme dels seus governs (d'esquerra i de dreta) sense sentir perillar els seus drets fonamentals:

La libertades de los liberales no se han hecho indiferentes a las masas, si se incluye en esas libertades el derecho a hablar o a escribir, el de elegir a sus representantes, o, para un pueblo, el de constituirse en Estado independiente. Por el contrario, la exhortación de los whigs sólo convencerá a una minoría, puesto que confunde un aspecto con el todo de la libertad e ignora la fuerza de las reivindicaciones igualitaristas. La libertad del consumidor tiene una significación para todos; la libertad del empresario sólo para unos cuantos.

La força moral que poguessin tenir els «liberals dogmàtics» es dilueix en la realitat del desinterès de la majoria. Malgrat tot, Aron considera important la lluita dels liberals, perquè constata la creixent burocratització del estats, l'augment de la importància dels funcionaris envers els legisladors, l'afebliment del poder legislatiu front l'executiu (al que els mitjans de comunicació de masses han donat fil directe amb el ciutadà)... I, dissortadament, encara es queda curt: tan greus com aquests problemes són l'escandalosa connivència entre la premsa i el poder polític i econòmic, i la progressiva degradació del principi de separació de poders, amb el poder judicial convertit en mer apèndix del poder executiu.