Stove contra Popper (i la resta) (i III)

Si bé la crítica de Stove és duríssima i justificada, els seus darts tenen més efecte en la filosofia de Lakatos, Kuhn i Feyerabend que en la de Popper, que és molt més moderat en les seves apreciacions. Tanmateix, Stove vol cobrar-se la peça major, i de vegades posa en boca de Popper afirmacions que ell desaprovaria.

Popper rescatà les objeccions de Hume envers la lògica inductiva i les hi dóna una solució: la formulació de que la ciència no procedeix inductivament, sinó mitjançant la formulació de conjectures (teories), que són contrastades per l'experiència. Tanmateix, aquest contrast només pot ser negatiu; és a dir, l'observació repetida d'un fet no podrà mai confirmar una teoria (perquè seria operar inductivament), però l'observació d'un sol cas contrari és suficient per a falsar-la. Aquest mecanisme introdueix també un criteri de demarcació entre teories científiques i pseudocientífiques: per a que una teoria pugui ser considerada científica cal que pugui predir resultats no observats que serveixin de prova per a la seva falsació. Aquest criteri tan estricte va permetre descobrir la falla de teories com el psicoanàlisi, que per la seva particular estructura interna eren immunes a la falsació. D'aquesta manera, la inexpugnabilitat d'una teoria no és una virtut, sinó el seu pitjor defecte.

La filosofia de Popper va obrir el camí als altres epistemòlegs. A grans trets, Imre Lakatos presentà un falsacionisme sofisticat (front el falsacionisme ingenu del seu mestre) pel qual una teoria mai és abandonada per tenir un experiment en contra, sinó quan es posseeix una teoria rival millor que la pugui substituir. Mentre tant, el nucli central de la teoria (o com ell ho anomena, del programa d'investigació científica) roman intacte i les anomalies intenten ser superades mitjançant hipòtesis auxiliars ad hoc. Thomas Kuhn va considerar que la ciència consta d'una fase normal en la que els científics actuen dins d'un paradigma resolent problemes amb les eines que disposen. Quan l'acumulació d'observacions problemàtiques fan que el paradigma no pugui ser sostingut per més temps, es produeix una revolució científica que reemplaça el vell paradigma per un de nou. Tanmateix, degut a que els paradigmes parteixen de diferents problemes i supòsits, no existeix una forma de comparar-los (són incommensurables) i per tant Kuhn parla de canvi científic més que de progrés o avenç. Feyerabend, el més radical dels tres, nega que existeixi tal cosa com un «mètode científic» i que en la pràctica, les teories s'imposen no tant per la seva capacitat explicativa com per causes tan peregrines com la propaganda, la ideologia o el pressió del poder. Com li agradava dir, per a imposar una teoria científica, tot s'hi val («anything goes»). Abans de que la seva visió sigui rebutjada sense major reflexió, val la pena notar que és més incisiva del que sembla aparentment. A tall d'exemple, la publicació de la correspondència entre Galileu i Kepler va revelar que Kepler va adoptar la teoria copernicana front la ptolemaica únicament per qüestions ideològiques i estètiques.

Sobre l'augment de coneixement, afirma Stove:

La reciente filosofía de la ciencia irracionalista debe ser adscrita, al menos en lo que concierne a sus causas intelectuales, al deductivismo. [...] Tal creencia resulta decisiva para su conclusión de que no puede haber ninguna creencia razonable en una teoría científica y, a fortiori, que no ha habido ninguna acumulación del conocimiento en los últimos siglos.

Tanmateix, res d'això és afirmat per Popper en les seves obres. Les conclusions de Stove són massa radicals, tot i que ell consideri que són les úniques possibles sota una lògica purament deductiva. Quan Stove afirma que el deductivisme comporta que no pot haver cap creença raonable en una teoria científica, Popper replicaria que el que la seva filosofia implica és que no poguem afirmar que cap teoria és certa, malgrat no tenir (encara) cap experiment que la refuti, ja que res no garanteix que en un futur no en pugui aparèixer un. Mentre que Stove considera que aquest fal·libilisme condueix necessàriament a la negació del progrés científic, per a Popper –tot i que no per als seus successors– això no és cert: es pot definir una teoria lògica de la preferència, per la qual una teoria és preferible a una altra si la seva capacitat predictiva és major i si és major també la seva capacitat de ser contrastada, i per tant, eventualment falsada. Això és el que succeeí amb la física relativista: reproduïa els resultats de la física newtoniana quan les velocitats relatives són molt menors que la velocitat de la llum, i va formular una sèrie de prediccions (sobre el red shift gravitacional de la llum, la deflexió dels raigs de llum pel Sol i la precessió de l'òrbita de Mercuri, entre d'altres) que l'exposaven a ser refutada. Tots aquests experiments van aportar resultats que s'adeien amb les prediccions de la teoria relativista d'Einstein i no amb la física de Newton.

Cal insistir en que no s'està afirmant en cap moment que l'home no actuï inductivament; i de fet sembla clar que la inducció forma part no només del raonament ordinari humà sinó també dels instints animals, ja que afavoriria la supervivència (per exemple, assimilant la resposta adequada davant d'un perill real com el del foc o potencial com un soroll d'origen desconegut). De fet, el propi Popper a la seva obra Objective Knowledge separa el problema de la inducció en dos: un de lògic i un de psicològic.

Una crítica més de fons a Popper és que no resulta trivial rebutjar una teoria quan un experiment sembla falsar-la. Habitualment, una teoria anirà acompanyada d'un conjunt d'hipòtesis auxiliars. Fins i tot excloent la possibilitat de que l'experiment refutador no sigui fiable i que la relació deductiva sigui falsa, encara resta la decisió de decidir entre considerar falsada la teoria científica o una o més hipòtesis auxiliars. Això és el que es coneix pel problema de Duhem (també com a tesi de Duhem-Quine o holisme confirmacional). El que el problema de Duhem indica és que l'aplicació del modus tollendo tollens dins el procés deductiu no està exempt de decisions no justificades per les regles de la lògica. Per exemple, la física newtoniana podia defensar-se d'observacions en contra (com la precessió del periheli de Mercuri) al·legant que existien variables ocultes que no s'estaven tenint en compte (per exemple, l'existència d'un planeta desconegut que afectava a la seva órbita). El mateix Popper va admetre que les modificacions ad hoc contínues d'una teoria proporcionen un mitjà per evitar la seva falsació. Més enllà, i paradoxalment, sembla haver quelcom d'inductiu en tot el procediment hipotètico-deductiu de Popper: el propi procés de falsació ho és, de fet, ja que assumeix que si una teoria ha estat falsada un cop (o N) per una observació, ho serà neccessàriament sempre. O més generalment, que N teories s'hagin pogut falsar N cops no implica necessàriament que totes les teories científiques siguin falsables.

De vegades sembla que les posicions antagòniques accepten a contracor part de les raons del contrari. Així, la importància que Popper atribueix al fet que no poguem afirmar mai que una teoria és verdadera, és despatxat per Stove amb l'acceptació del fal·libilisme de la inducció. Pel contrari, la inferència probabilística de Carnap (el fet de que N observacions sí que constitueixen una raó per creure en la conclusió) és acceptada en certa manera per Popper en el concepte de corroboració, que té cura de distingir del de confirmació:

Conviene observar que una decisión positiva puede apoyar a la teoría examinada solo temporalmente, pues otras decisiones negativas subsiguientes pueden siempre derrocarla. Durante el tiempo en que una teoría resiste contrastaciones exigentes y minuciosas, y en que no la deja anticuada otra teoría en la evolución del progreso científico, podemos decir que ha «demostrado su temple» o que está «corroborada» por la experiencia.

Subtil, sí.