Connexions

L'aprovació per part del Parlament de Catalunya del decret que regula l'exercici de determinades teràpies naturals i la seva relació amb el relativisme cognitiu m'han fet sentir-me obligat a tornar al tema de la veritat i les seves implicacions en la gestió pública. En aquell post ja advertia que molts debats que semblen purament intel·lectuals tenen un reflex en la filosofia que impregna les decisions polítiques. El llenguatge dels responsables polítics no és innocent, i fins i tot involuntàriament deixa entreveure els principis en els que s'inspira. Quan Zapatero afirma que «las palabras y los términos deben estar al servicio de la política y no la política al servicio de las palabras», evidencia l'ús instrumental que fa de la veritat (o pitjor encara, l'absoluta indiferència al respecte). Quan Artur Mas diu que «la inexactitud històrica [de les llegendes sobre el naixement de la nació catalana] no les fa menys valuoses o menys certes, tot el contrari», està expressant quelcom similar. El llenguatge no pot deslligar-se de la moral.

La majoria de temes que m'interessen tenen una connexió entre si. Alguns d'aquests vincles són molt evidents i d'altres no tant, però el cert és que he anat descobrint les matèries precisament per les relacions existents entre elles, mogut per la curiositat, i penso que és bo no perdre aquesta visió de conjunt. En el cas de la filosofia del llenguatge, la ciència del coneixement, l'epistemologia científica, les teories sobre el concepte de veritat, etc. les relacions més òbvies poden sintetitzar-se com segueix:

Les teories de la veritat pròpiament dites poden ser molt abstractes i complexes, i moltes d'elles estan fonamentades en la lògica i també en la filosofia del llenguatge. S'ha investigat molt profundament al respecte durant el segle XX: Peirce, James, Blanshard, Russell, Tarski, Bradley, Davidson, Dummett, Kripke, Strawson, Putnam, Ramsey i Horwich són alguns dels pensadors que han fet aportacions molt rellevants. Tard o d'hora hauré d'entrar-hi per a tenir una visió més acurada; Richard L. Kirkham té una bona introducció a la matèria, i també s'han editat algunes compil·lacions de textos històrics. En castellà hi ha el llibre de Nicolás i Frapolli. Tanmateix, el lector no especialitzat pot començar per obres on s'exposen les conseqüències pràctiques de les diferents perspectives per a la política i l'ètica. Això és el que vaig cercar a On bullshit i On truth de Harry Frankfurt, i sobre el que he volgut insistir a La importancia de la verdad, de Michael P. Lynch, de la que parlaré en el proper post.

La filosofia del llenguatge a través de la història

Definir i delimitar l'àmbit de la filosofia del llenguatge no és una tasca senzilla, perquè aquesta pot abordar-se des de diferents òptiques. Per a Luis M. Valdés Villanueva, compilador d'una monografia de textos clàssics: «La filosofía del lenguaje no es lingüística. [...] La filosofía del lenguaje no es tampoco, como se ha afirmado a veces, filosofía de la lingüística. Esta última es una rama de la filosofía de la ciencia, paralela a la filosofía de la matemática o a la filosofía de la física, mientras que la filosofía del lenguaje es un área substantiva de la investigación filosófica. [...] Finalmente, la filosofía del lenguaje no es filosofía lingüística». Discutible. La seva caracterització és la de l'anomenat «gir lingüístic»: «Los problemas filosóficos son problemas esencialmente lingüísticos y su solución (o disolución) requiere bien una reforma del lenguaje o una elucidación más adecuada de su funcionamiento».

En un altre post havia parlat de les teories del llenguatge des del punt de vista cognitiu arran de la lectura de Los orígenes del lenguaje. Ara intento fer-me una idea des del punt de vista de la filosofia. Abans d'enfrontar-me directament amb els autors essencials prefereixo assentar les idees acudint a la Historia de la filosofía del lenguaje del professor Mauricio Beuchot, autor també d'una història de la semiòtica i d'una tractat sobre hermenèutica.

Malgrat que les fonts secundàries haurien de ser en principi més accessibles, el llibre de Beuchot és una obra per a iniciats. Suposa al lector un coneixement dels problemes de la filosofia del llenguatge, i aleshores li presenta un panorama històric de les diferents respostes al llarg de la història. Les pretensions del llibre (resumir en 327 pàgines les idees sobre el llenguatge des dels presocràtics fins al present) són massa ambicioses, i el preu a pagar és una inevitable manca de pedagogia en les explicacions. La profusa bibliografia converteix el text en una bona referència de consulta, una porta d'accés a obres més especialitzades on el lector interessat podrà aprofundir en qualssevol d'aquests autors o períodes.

Afortunadament, l'autor entra en més detall en les teories contemporànies, i dedica més esforços a explicar els conceptes principals de la teoria estructuralista de Saussure, de l'atomisme lògic de Russell, de les dues etapes de Wittgenstein i de l'enfocament pragmatista, per exemple. De tota manera, això no és suficient per a que el llec pugui trobar en aquesta obra una bona iniciació a la matèria.

Handke i l'alienació

Peter Handke és un autor estigmatitzat. Ja no hi ha cap crítica sobre la seva obra en la que no es faci referència a la polèmica defensa del règim serbi de Slobodan Milosevic, a Un viaje de invierno, que li va costar la repulsa unànime –i justa– de tota la intel·lectualitat europea. Tant me fa, és un gran escriptor. El miedo del portero al penalty (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970), la seva segona novel·la, n'és una bona prova.

El miedo del portero al penalty és una obra estranya, angoixant, que narra la història de Josef Bloch, l'antic porter de futbol que acaba de perdre la seva feina de mecànic i que no sembla saber adaptar-se a la nova situació ni trobar el seu lloc al món. Els fets rellisquen sobre Bloch, que sembla impermeable a qualsevol sensació humana, i en les converses amb la gent que va trobant no sembla que hi hagi una veritable comunicació. Les percepcions del protagonista estan formades únicament per petits detalls inconnexos, retalls de realitat, sense que hi hagi cap intent de racionalitzar-los i integrar-los en un marc més ampli, dotant-los de sentit. Només resta apatia, insubstancialitat, buidor... i l'estil narratiu de Handke ho reflecteix a la perfecció.

Molt s'ha comparat aquesta novel·la amb l'atmosfera que envolta les obres de Kafka, però a mi em sembla que els seus referents més directes són en Franz Biberkopf, el protagonista de Berlin Alexanderplatz, i sobretot L'estrany d'Albert Camus, escrita trenta anys abans sota l'influx del final de la Segona Guerra Mundial (seria interessant saber si l'elecció de l'antiga professió del protagonista no hi va tenir alguna cosa a veure, atès que Camus va ser porter d'un equip de futbol quan era jove). L'alienació de Bloch és similar a la de Meursault, i ambdues novel·les comparteixen el problema existencial de l'acte criminal i la degradació de l'home per l'absurd del seu propi destí. Tanmateix, només he sabut trobar una minsa referència a aquest paral·lelisme.

El miedo del portero al penalty va ser portada al cinema el 1972 per Wim Wenders, amb la col·laboració del propi Handke com a guionista.

La cultura de la queixa

La cultura de la queja (Culture of complaint, 1993), de Robert Hughes, té molts punts en comú amb les obres d'Alain Finkielkraut i Pascal Bruckner que vaig comentar fa uns mesos. Aquest assaig, format per tres conferències que Hughes va pronunciar el 1992 sota els auspicis de l'Oxford University Press i la New York Public Library, està més centrat en els cercles polítics i universitaris nord-americans, i és una crítica àcida i dura al vell puritanisme de la dreta (el religiós i moral) i al nou puritanisme de l'esquerra (el defensor de les minories agredides en els seus sentiments). Els seus dards van contra la correcció política, el mal anomenat multiculturalisme i la politització de l'art. Hughes no deixa canya dreta, però no sembla que el seu discurs sigui més que el del sentit comú.

El llibre s'obre amb el fragment del Christmas Oratorio de W.H. Auden que ja vaig citar, amb la mateixa intenció, en aquest blog. Del text de Hughes tan sols n'extracto una perla:

«Cuando el ánimo de los sesenta contra el elitismo entró en la educación americana, trajo consigo una enorme y cínica tolerancia con la ignorancia del estudiante, racionalizada como una muestra de consideración hacia la «expresión personal» y la «autoestima». En lugar de «angustiar» a los chicos pidiéndoles que leyeran más o pensaran mejor, cosa que podría haber perjudicado sus frágiles personalidades al tomar contacto con las exigencias del nivel universitario, las escuelas optaron por reducirles las lecturas obligatorias, reduciendo automáticamente su dominio del lenguaje. Faltos de experiencia en el análisis lógico, mal preparados para desarrollar y construir argumentos formales sobre los temas, poco habituados a buscar información en los textos, los estudiantes se atrincheraron en la única posición que podían llamar propia: sus sentimientos ante las cosas. Cuando los sentimientos y las actitudes son las referencias principales del argumento, atacar cualquier posición es automáticamente un insulto al que la expone, o incluso un ataque a lo que considera sus «derechos»; cada argumentum se convierte en ad hominem, acercándose a la condición de hostigamiento.»

Dissortadament, no hi ha ni un gram d'ironia en aquestes paraules; així era. A Espanya, on les modes arriben tard, tenim aquesta generació –aquestes idees– en el poder.

[...]

S'ha consumat la infàmia. Quan el decret només era un esborrany ja se'n van ocupar el Golem i l'Arcadi Espada de destrossar-lo. Ara ja ha aparegut al DOGC, i al mateix Golem i a Magonia no els ha passat per alt.

Addenda

De vegades algú pot pensar que determinats debats romanen en un pla purament acadèmic i que el seu impacte real en la vida de les persones és molt limitat. Bé, aquest és un bon exemple de que això no és cert. Només cal llegir l'esgarrifós primer paràgraf del decret per adonar-se de que a Catalunya s'ha legislat a partir d'uns supòsits ideològics molt determinats: el relativisme cognitiu, la idea de que la ciència és una construcció social, constreta per les condicions culturals, econòmiques i socials, i per tant, impossibilitada per a l'objectivitat, tal com diu el programa fort de la sociologia de les ciències de Barnes, Latour i Bloor (i contra el que lluiten Bricmont i Sokal i Laudan, entre d'altres). Els debats intel·lectuals acaben tenint repercussió en les polítiques concretes, i el ciutadà no ha de quedar-ne al marge o algú altre decidirà per ell.

Dan Flavin i Vladimir Tatlin

[My work] is what it is, and it ain’t anything else
Dan Flavin

Londres, París i Munic són les úniques ciutats europees que acullen la primera retrospectiva de l'artista nord-americà Dan Flavin (1933-1996). L'exposició Dan Flavin: a retrospective ha estat organitzada per la Dia Art Foundation en col·laboració amb la National Gallery of Art de Washington, i ha estat comissionada per Michael Govan i Tiffany Bell. Als Estats Units s'ha presentat a Washington, Fort Worth, Chicago i Los Angeles. Diumenge passat la vam visitar a la Pinakothek der Moderne de Munic.

D'entre les obres que s'exhibeixen hi destaquen 24 dels 50 'monuments' a V. Tatlin que Flavin va realitzar entre 1964 i 1982. Són escultures de tubs fluorescents blancs de 2, 4 i 8 peus de llargada, encadellats formant estructures simètriques. A Munic les obres han estat disposades al llarg dels 140 metres del passadís central del museu. És el primer cop a Europa que una mateixa exposició reuneix tantes obres d'aquesta sèrie.

Així com altres peces reten tribut a figures de la modernitat artística (Brancusi, Mondrian, Matisse, Calder, Newman...) aquests 'monuments' manifesten l'interés de Flavin pels innovadors de l'avantguarda russa, singularment pel constructivista Vladimir Tatlin (1885-1953). La primera exposició pública de Tatlin va ser una instal·lació escultural de materials industrials en forma de collage, presentada en una exposició el 1915 juntament amb la pintura Quadrat negre de Kashmir Malevich. Ambdós treballs van ser ubicats a les cantonades de la galeria, reclamant així l'atenció dels espais marginals de la sala (un element que Flavin recupera en altres obres) i connectant-los amb les tradicionals icones que pengen de les cantonades de les llars russes. L'obra més important de Tatlin, el Monument a la Tercera Internacional (1919-1920, que precisament dóna nom a la sèrie de Flavin) és un colossal projecte de torre inclinada de ferro, rodejada per dues espirals i decorada amb panells de vidre en rotació, que havia de ser més alta que la Torre Eiffel. La construcció mai no va ser realitzada, però se'n conserven els dissenys i les maquetes.

Monument a la Tercera Internacional, de V. Tatlin

Mentre que l'obra de Tatlin s'emmarca en la grandiositat de les utopies tècniques i socials de la Revolució Russa (el fet de que no es dugués mai a terme va ser pres com un símbol dels ambiciosos, però irrealitzats, somnis de la Unió Soviètica), en Flavin trobem un contrast humorístic, irònic. A la imatgeria utopista, Flavin hi contraposa l'objecte de consum de la societat altament industrialitzada (el tub fluorescent produït comercialment); a l'idealisme mil·lenarista, la tangibilitat i temporalitat, que constitueix una deliberada paradoxa amb la paraula monument, que té connotacions de perpetuïtat. Aquesta revisió de l'escultura commemorativa política, i el subjacent antagonisme entre dos models de societat, queden palesos en l'elecció del motiu del primer 'monument' de Flavin (de 1964): la silueta de l'Empire State Building de New York, símbol de la nova Amèrica. Tanmateix, la voluntat de l'artista d'utilitzar materials low tech i renunciar als avenços tècnics pot interpretar-se com una crítica al propi sistema americà. El compromís polític de Flavin seguirà present a les seves obres, ja sigui en les dedicatòries als caiguts a la guerra o en el disseny d'una escultura per a George McGovern, el candidat demòcrata a la presidència del Estats Units que va perdre les eleccions davant Richard Nixon el 1972.

Però Flavin no escull Tatlin només per confrontar-s'hi, sinó que en lloa la insistent, però frustrada, voluntat d'unir art i enginyeria, de mirar l'art com una ciència, seguint la consigna de la Rússia revolucionària d'emprar «materials reals a l'espai real». La bellesa de l'obra de Flavin resideix en el diàleg entre la llum i l'espai, i la cura per les proporcions. El fet que les escultures puguin reconfigurar-se un i un altre cop a partir d'un petit conjunt de mòduls demanda un gust per la simplicitat més enllà de qualsevol contingut, i s'adiu amb la cita que encapçala aquest post.

'monuments' a V. Tatlin, de Dan Flavin

Mesures humanes. IV. Abusos estadístics, una postdata personal

There are three kinds of lies: lies, damned lies and statistics

atribuït a Benjamin Disraeli

Do not put your faith in what statistics say

until you have carefully considered what they do not say

William W. Watt

Qui segueixi regularment Malaprensa o Wonkapistas sabrà els excessos que es cometen amb els estudis estadístics a la premsa generalista: errors en la interpretació de gràfics i percentatges, extracció de conclusions que no es deriven necessàriament dels resultats, menysteniment dels marges d'error, mostreigs insuficients... Malauradament, el problema s'estén també a àmbits especialitzats.

Stephen Jay Gould es queixa de que si bé existeixen assaigs on es qüestionen les dades obtingudes en els tests QI i les conseqüències que se n'extreuen, aquests no incideixen mai en la matemàtica subjacent: l'anàlisi factorial. Per això dedica tot el capítol 6 del La falsa medida del hombre –més de 70 pàgines– a explicar de forma planera, servint-se de representacions gràfiques, què és i què no és l'anàlisi factorial, així com a exposar els greus errors conceptuals en que van incórrer els seus principals desenvolupadors: Charles Spearman, Cyril Burt i L.L. Thurstone.

Les crítiques de Gould no m'han sorprès perquè coincideixen amb la meva experiència personal. Sense ser ni de bon tros un expert, durant el període en que vaig treballar com a investigador l'estadística multivariant va ser una de les eines fonamentals en la meva recerca. En l'àrea de la química computacional i, més concretament, en el disseny de fàrmacs assistit per ordinador i les relacions quantitatives estructura-activitat (QSAR), l'anàlisi factorial i llurs variants eren emprats freqüentment i es cometien també molts dels abusos que Gould denuncia.

La idea general del QSAR és que poden trobar-se descriptors de l'estructura molecular que presentin una bona correlació amb determinades propietats físico-químiques, amb l'activitat farmacològica o amb la toxicitat. Aquests descriptors poden ser utilitzats en un conjunt conegut de dades per a construir un model matemàtic (normalment mitjançant regressions multilineals, però també amb mètodes no lineals, com les xarxes neuronals) i ser aplicat posteriorment per a predir aquesta propietat en un conjunt de molècules d'estructura similar del que es desconeix el valor.

La majoria d'investigadors d'aquesta àrea s'havia centrat en la tasca de trobar descriptors adients per a cada cas, renunciant gairebé sempre a explicar perquè aquell conjunt de variables semblava relacionat amb la propietat estudiada. La simple correlació de les dades, reforçada per algunes validacions estadístiques addicionals, era condició suficient per a que els editors de les revistes de l'especialitat consideressin el treball d'interès i el publiquessin. A més, les dades que no eren ben descrites pel model matemàtic (outliers) s'eliminaven sovint amb explicacions pobres i sui generis.

Els treballs científics podien agrupar-se en dos grans blocs, depenent del tipus de descriptors utilitzat: un format per grans conjunts de propietats amb significació físico-química real i un algorisme de selecció d'aquell subconjunt que millor correlacionava; i un altre on els descriptors finals s'obtenien després d'aplicar algun tractament estadístic (anàlisi de components principals, escalat multidimensional). Malgrat que aparentment els resultats posseïen una significació estadística –es calculava el coeficient de correlació r², el coeficient de predicció q² per leave-one-out, es realitzava un test d'aleatorietat–, els científics cometien alguns dels errors comentats anteriorment: una pseudo-reïficació (assumir que les bones correlacions comporten que els components principals descriuen una realitat subjacent a les dades, sense preguntar-se què representen, en el cas que representin alguna cosa) i sobretot, confondre correlació amb causalitat. Hi havia en alguns casos, a més, seriosos problemes metodològics, com la sensible dependència dels resultats de paràmetres de configuració del model o el biaix en el test d'aleatorietat en aplicar-lo només sobre el subconjunt òptim i no sobre l'inicial.

En aquesta etapa, l'únic article que em va ser rebutjat va ser precisament un on qüestionava aquestes males pràctiques. Els comentaris dels referees foren pobres i pecaven de corporativistes, sense entrar a rebatre el fons de la crítica formulada, i em desmotivaren a enviar l'article a alguna altra revista. Després de llegir a Gould tinc la certesa de que les meves crítiques eren encertades, però que encara es quedaven curtes i no arribaven al fons de la qüestió. Alguns dels errors conceptuals –els més subtils i conseqüentment, aquells que és més fàcil no percebre com a errors– podien aplicar-se als meus propis treballs.

Mesures humanes. III. La crítica de Gould

Les objeccions de Stephen Jay Gould als intents de classificar i jerarquitzar científicament els éssers humans són molt més penetrants que la simple repulsió moral i afecten no només a les conclusions que s'extreuen dels resultats, sinó a les bases mateixes de la concepció dels experiments.

Hi ha una crítica directa a la creença de que la intel·ligència és quelcom unitari, heretable i immodificable. No hi ha un suport empíric suficient per a cap de les tres afirmacions i, a més, aquestes són independents entre si. El concepte d'un factor general d'intel·ligència és fruït de la cosificació dels conceptes abstractes, que té l'origen en els inicis de l'anàlisi factorial i en el terme estadístic conegut com a g de Spearman. L.L. Thurstone va provar el 1935 com aquest factor apareix com a subproducte de la particular estructura interna de l'anàlisi factorial; és a dir, que la g de Spearman representava només una de les infinites possibles solucions al sistema d'equacions, arbitrària al capdavall, i que una simple rotació dels eixos feia desaparèixer el factor sense minva d'informació. Malauradament, la consideració de que el primer component principal derivat de les correlacions entre tests mentals (això és la g de Spearman) constitueix una entitat física real encara continua tenint defensors. L'innatisme i l'heretabilitat de la intel·ligència (de nou termes que no són necessàriament sinònims) és quelcom que al llarg de la història ha aparegut més com una premisa inconscient que no pas com una conclusió que es derivés dels estudis. Els tests d'intel·ligència són compatibles tant amb la concepció innatista com amb l'ambientalista, i el fet de decantar-se per la primera es deu principalment als prejudicis dels investigadors. Per últim, la immutabilitat d'aquesta propietat és la condició necessària per a extraure les conseqüències polítiques desitjades. Gould ens mostra com aquests dos darrers elements foren en la majoria de casos els veritables motius per a l'estudi sistemàtic de la intel·ligència humana. El que realment sembla donar-se és que les diferències intergrupals són de la mateixa magnitud que les intragrupals; i en qualsevol cas, l'heretabilitat d'una propietat entre individus d'un mateix grup res no diu sobre les diferències entre grups, que podrien deure's a factors ambientals. Finalment, que un tret sigui innat i heretable no vol dir que no pugui ser corregit.

Juntament amb aquesta andanada, hi ha també una crítica de fons a dos mals molt estesos: l'obsessió per la quantificació i la taxonomia (filla del positivisme del tombant de segle) i la incomprensió del significat profund –i per tant, de l'abast i les limitacions– de les eines matemàtiques emprades en les ciències, singularment en les ciències socials.

L'objecte de les ires de Gould és una hidra de mil caps dels que ni tan sols els més grollers podem dir que han estat tallats, com testimonien les publicacions que encara avui continuen apareixent sobre el mateix tema. L'any passat el doctor en Psicologia Richard Lynn publicà un llibre anomenat Race Differences in Intelligence: an Evolutionary Analysis, on insisteix en les mateixes falòrnies: el QI mitjà al món és de 90 (equivalent al d'un nen de 14 anys) i decreix geogràficament de nord a sud, existeixen significatives diferències en la intel·ligència dels membres de les diferents races (essent els subsaharians i els aborígens australians els menys dotats), hi ha una relació entre intel·ligència i mida del cervell... Naturalment, Lynn extrau conseqüències de totes aquestes observacions: per exemple, la impossibilitat objectiva d'estendre el model de civilització occidental als països de l'Amèrica llatina, el Magrib o l'Àfrica negra. Llegint la recensió de J. Philippe Rushton, estusiasta admirador de Lynn i autor ell mateix d'un libel similar, hom s'adona que tots els errors metodològics denunciats a La falsa medida del hombre, així com els pitjors prejudicis racistes, sexistes i classistes disfressats d'una falsa objectivitat científica, semblen presents en aquest estudi.

Gould rebat convincentment les principals tesis defensores del determinisme biològic, però en cert sentit fa trampa: ha preparat al lector per estar en guàrdia contra qualsevol temptació d'innatisme, i utilitza aquesta ben treballada defensa psicològica per carregar contra un adversari modern –que podríem anomenar sociobiologista– del qui desfigura les hipòtesis, tot utilitzant la fal·làcia argumentativa coneguda com a argumentum ad logicam o, més popularment, «home de palla» (recurs que, d'altra banda, també empren els seus oponents amb ell). Les modernes teories neodarwinistes com la sociobiologia o la psicologia evolutiva han de ser sotmeses a crítica, i se'ls ha d'exigir la falsabilitat i el contrast empíric que requereix tota proposició científica. Fins ara, la major part de les obres divulgatives d'aquestes teories contenen barrejades interessants observacions amb especulacions amb insuficient recolzament experimental. Alguna teoria subsidiària d'aquestes, com la memètica, ni tan sols pot dir-se pròpiament que sigui una teoria científica. En qualsevol cas, les reflexions sobre la sociobiologia contingudes en el capítol de conclusions de La falsa medida del hombre són molt ponderades i interessants.

A Wikipedia pot trobar-se un interessant resum sobre aquest debat (l'entrada de l'enciclopèdia ja avança que «the neutrality and factual accuracy of this article are disputed»), i un sobre la recepció de l'obra de Gould i la polèmica a la que donà lloc.

La principal lliçó de La falsa medida del hombre és la importància d'assumir l'autosuggestió del científic en el seu treball en base als seus propis prejudicis inconscients. Això, no obstant, no és un cant al relativisme o a la inexistència de la veritat i l'objectivitat, sinó a la necessitat d'una avaluació curosa de les dades, una revisió atenta de les conclusions i una discussió lliure i fonamentada. Havent-me esplaiat en un exemple manipulat interessadament pel conservadurisme, voldria assenyalar-ne també un de molt actual que es dóna en l'altre pol de l'espectre polític: el canvi climàtic global com a conseqüència de l'acció de l'home (i en concret, de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos d'efecte hivernacle). Sense entrar en detalls que escapen a l'abast d'aquesta sèrie de posts, en part de la informació que es difon trobem molts dels vicis denunciats: pobres models matemàtics per caracteritzar sistemes molt complexos (caòtics; és a dir, no lineals i críticament dependents de les condicions inicials), equacions que orienten els resultats, insuficients dades del passat per traçar tendències fiables, extrapolacions estadístiques poc fonamentades, confusió entre correlació i causalitat, reduccionisme (en el concepte de temperatura global, per exemple), teories que pretenen explicar un fet i el seu contrari (inatacables; no falsables i per tant, no científiques)... A la web es poden trobar articles (I, II, III, IV i V, per exemple) on s'exposen raonables objeccions a moltes de les afirmacions dels climatòlegs de l'IPCC. Precisament per tractar-se d'un problema important, cal exigir un rigor que la politització d'ambdues parts sembla fer impossible.

(cont.)

Mesures humanes. II. El quocient d'intel·ligència

Gould prossegueix el recorregut històric pel concepte del quocient d'intel·ligència (QI). Tot i que les mesures del segle anterior començaven a presentar problemes ineludibles per als investigadors, les idees subjacents (les desigualtats congènites entre races i altres grups humans) es mantenien intactes.

Alfred Binet, decebut pels resultats que obtenia dels experiments craniològics, va ser el primer en plantejar, entre 1905 i 1908, una mesura quantitativa de la intel·ligència humana mitjançant diversos tests. Binet va tenir molt clar des del principi la interpretació i les limitacions que presentava el seu indicador: les puntuacions obtingudes en els tests no definien res innat o permanent; l'escala era una guia aproximada i empírica per identificar nens amb problemes d'aprenentatge, i no podia ser usada per establir una jerarquia entre nens normals; els resultats no indicaven el motiu de les dificultats dels nens, i fossin les que fossin, aquests haurien d'utilitzar-se com a base d'un programa especial de reforç. Binet encara va fer un altre servei a la metodologia científica: en un article de 1900 alertava del risc que suposaven els prejudicis inconscients del científic a l'hora de planificar els experiments, fer les mesures i analitzar els resultats.

Malgrat les cauteles de Binet, ben aviat els seus successors van desvirtuar totalment els seus conceptes. H.H. Goddard, que introduí als Estats Units l'escala de Binet, no només cosificà el concepte d'intel·ligència i introduí el concepte d'edat mental, sinó que l'atribuí una naturalesa genètica. Promogué restriccions a la immigració, el confinament i mesures eugenèsiques d'esterilització dels que ell anomenava dèbils mentals. Lewis M. Terman fou el popularitzador del QI, anomenat des d'aleshores escala d'Stanford-Binet i normalitzada al voltant de la centena. Terman, que posseïa els mateixos prejudicis que els seus predecessors, era partidari de simplificar els tests i de fer-los passar a tots els nens americans. Una simple prova de trenta minuts podia estigmatitzar a un nen per a la resta de la seva vida, ja que Terman pretenia utilitzar els resultats per a cercar l'ocupació òptima per a les capacitats intel·lectuals de cadascú. La manca de rigor científic de Terman també es posa de manifest pel forassenyat projecte de calcular retrospectivament el QI de grans personalitats del passat. Robert M. Yerkes, en el context de la Primera Guerra Mundial, va aconseguir la complicitat dels cercles governamentals per aplicar els tests mentals a 1.750.000 reclutes de l'exèrcit dels Estats Units. La monografia de Yerkes sobre aquest programa és tan detallada que permet detectar els greus defectes procedimentals de les proves. De nou s'intentaven donar explicacions tortuoses a aquells fenòmens que no encaixaven amb la teoria: per exemple, en les proves realitzades a immigrants s'observà una correlació entre el QI i el temps d'estada al país. En lloc de preguntar-se si els tests no estarien esbiaixats pel grau de coneixement de la llengua anglesa i dels costums del país d'acollida, Yerkes pel contrari afirmava que això evidenciava que els immigrants que arribaven en les successives onades migratòries eren cada cop més estúpids. C.C. Brigham va publicar el 1923 un llibre on sintetitzava els resultats de Yerkes, molt utilitzat pels propagandistes del racisme científic. Cal dir en descàrrec de Goddard, Terman i Brigham que amb el pas del temps es retractaren públicament de moltes de les seves idees inicials, o al menys les silenciaren.

El context històric va recloure aquestes idees en un oblidat bagul durant força temps; només es podria citar com a rellevant l'estudi Bias in mental testing (1979) d'Arthur Jensen. L'any 1994, però, van experimentar una revifalla arran de la publicació de The Bell Curve, de Richard J. Herrnstein i Charles Murray. Gould aprofita la revisió de l'edició del seu llibre per incloure un capítol nou on dóna resposta a aquesta obra, que per altra banda no aportava cap novetat ni en els principis en els que es basava ni en les conclusions a les que arribava.

(cont.)

Mesures humanes. I. La craniometria al segle XIX

Stephen Jay Gould és un paleontòleg famós per la seva tasca de divulgador de la ciència, molt especialment de la teoria de l'evolució. L'editorial Crítica ha editat en castellà tots els seus llibres. Entre ells es compta La falsa medida del hombre (The mismeasure of man, 1981; edició revisada de 1996), un al·legat contra el concepte d'intel·ligència com quelcom unitari, heretable i immodificable. En els darrers dos-cents anys ha existit un corrent de pensament que ha intentat provar científicament la desigualtat congènita entre races i grups socials, amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Ho he dit en alguna altra ocasió: tan interessant com els problemes filosòfics en si, ho és la seva història. Abans de centrar-me en les conclusions de l'autor, val la pena resumir l'interessant repàs històric que fa a aquesta matèria.

El llibre s'inicia amb els poligenistes americans del segle XIX, decidits a demostrar científicament que les diverses races humanes que poblaven la Terra constituïen de fet espècies diferents. Louis Agassiz, taxonomista entestat en fer de cada petita diferència una evidència per a la segregació, en fou el gran teoritzador, i Samuel George Morton, craniòleg, aportà les evidències empíriques. Morton recollí més de mil cranis humans, i va establir una jerarquia racial basada en la mida promig, que calculava omplint la cavitat cranial de perdigons de plom. Gould demostra –basant-se en les dades brutes de Morton– com el científic va falsejar algunes dades i adaptar-ne unes altres a fi de que casessin amb les seves expectatives a priori. El mostreig de Morton, així com el tractament de les dades, presentava un biaix (inconscient, potser) que produïa que els seus resultats semblessin confirmar els seus prejudicis racials.

La craniologia seguí progressant i amplià el seu radi d'acció a mesures més elaborades que la simple capacitat cranial. Robert Bennett Bean mesurà les diferències entre dues parts del cos callós del cervell (el genoll i l'espleni), i també trobà clares diferències entre blancs i negres. Franklin P. Mall va repetir els càlculs de Bean assegurant-se de no conèixer la raça del crani abans de fer la medició. Els seus resultats no indicaven cap diferència racial significativa, i va poder comprovar com Bean havia alterat o arrodonit els valors a conveniència. Paul Broca va perfeccionar les tècniques de mesura, aconseguint dades molt fidedignes. D'entre totes les mesures possibles del cos humà, Broca escollia aquelles que li confirmaven les conclusions a les que volia arribar, seguint un argument circular. Per a totes les excepcions que anaven apareixent a mesura que es tenien més mostres (races inferiors amb cervells grans, homes prominents amb cervells petits, criminals de cervell voluminós...), Broca trobava una justificació sui generis.

La mesura de l'índex cranial i la divisió entre dolicocèfals (cranis allargats) i braquicèfals (cranis realtivament curts) provocà una encesa polèmica que afectava l'orgull nacional. Els científics alemanys i nòrdics sostenien que la dolicocefàlia (pròpia dels teutons) era un símptoma d'evolució humana, mentre que Broca i els representants francesos (majoritàriament braquicèfals), ofesos, es negaven a acceptar-ho. Com es veu, la jerarquització biològica començava per la raça, però ràpidament s'estenia al sexe, la classe social i fins i tot a la nacionalitat (cal recordar com quaranta anys després d'aquesta polèmica, el doctor Robert recuperaria aquests principis per sostenir la diferència cranial entre catalans i espanyols).

Després del cervell, els científics es dedicaren a medir altres magnituds del cos humà. Ernst Haeckel establí el recapitulacionisme (sintetitzada en la sentència «l'ontogènia recapitula la filogènia»), pel qual cada individu travessa, al llarg del seu creixement, una sèrie d'estadis que es corresponen amb les diferents formes adultes dels seus avantpassats. Així, els adults negres i les dones estarien en un estadi evolutiu equivalent al dels nens de raça blanca. E.D. Cope i G. Stanley Hall es dedicaren a recollir proves d'això. Cap a l'any 1920 Louis Bolk proposaria la teoria oposada, la neotènia: els trets adults dels avantpassats es desenvolupen més ràpid en els descendents, per a convertir-se en trets juvenils d'aquests. En altres paraules, els trets dels nens de l'actualitat corresponen a trets adults dels seus avantpassats. Malgrat que la neotènia era absolutament antagònica al recapitulacionisme, sorprenentment (o no tant) ambdues arribaven a la mateixa conclusió: la raça blanca era la més avançada evolutivament (i dins d'aquesta, el sexe masculí i la classe social alta).

A finals del segle XIX les mesures s'extengueren als trets externs i es vincularen amb conductes antisocials. Així nasqué l'antropometria criminal de Cesare Lombroso. Lombroso sostenia que molts delinqüents presentaven unes característiques anatòmiques comunes i ben determinades, que permetien als investigadors reconèixer-los si es posseïen les tècniques científiques adequades. La delinqüència passava a tenir doncs un component innat i hereditari: els criminals serien éssers humans als qui una constitució innata els faria comportar-se com salvatges, irremeiablement incapaços de viure entre gent civilitzada. La teoria de Lombroso, que arribà a tenir una gran consideració (però també decidits adversaris), va servir per condemnar persones en un judici sense més proves que la semblança física de l'acusat a una tipologia preestablerta.

(cont.)