Dan Flavin i Vladimir Tatlin

[My work] is what it is, and it ain’t anything else
Dan Flavin

Londres, París i Munic són les úniques ciutats europees que acullen la primera retrospectiva de l'artista nord-americà Dan Flavin (1933-1996). L'exposició Dan Flavin: a retrospective ha estat organitzada per la Dia Art Foundation en col·laboració amb la National Gallery of Art de Washington, i ha estat comissionada per Michael Govan i Tiffany Bell. Als Estats Units s'ha presentat a Washington, Fort Worth, Chicago i Los Angeles. Diumenge passat la vam visitar a la Pinakothek der Moderne de Munic.

D'entre les obres que s'exhibeixen hi destaquen 24 dels 50 'monuments' a V. Tatlin que Flavin va realitzar entre 1964 i 1982. Són escultures de tubs fluorescents blancs de 2, 4 i 8 peus de llargada, encadellats formant estructures simètriques. A Munic les obres han estat disposades al llarg dels 140 metres del passadís central del museu. És el primer cop a Europa que una mateixa exposició reuneix tantes obres d'aquesta sèrie.

Així com altres peces reten tribut a figures de la modernitat artística (Brancusi, Mondrian, Matisse, Calder, Newman...) aquests 'monuments' manifesten l'interés de Flavin pels innovadors de l'avantguarda russa, singularment pel constructivista Vladimir Tatlin (1885-1953). La primera exposició pública de Tatlin va ser una instal·lació escultural de materials industrials en forma de collage, presentada en una exposició el 1915 juntament amb la pintura Quadrat negre de Kashmir Malevich. Ambdós treballs van ser ubicats a les cantonades de la galeria, reclamant així l'atenció dels espais marginals de la sala (un element que Flavin recupera en altres obres) i connectant-los amb les tradicionals icones que pengen de les cantonades de les llars russes. L'obra més important de Tatlin, el Monument a la Tercera Internacional (1919-1920, que precisament dóna nom a la sèrie de Flavin) és un colossal projecte de torre inclinada de ferro, rodejada per dues espirals i decorada amb panells de vidre en rotació, que havia de ser més alta que la Torre Eiffel. La construcció mai no va ser realitzada, però se'n conserven els dissenys i les maquetes.

Monument a la Tercera Internacional, de V. Tatlin

Mentre que l'obra de Tatlin s'emmarca en la grandiositat de les utopies tècniques i socials de la Revolució Russa (el fet de que no es dugués mai a terme va ser pres com un símbol dels ambiciosos, però irrealitzats, somnis de la Unió Soviètica), en Flavin trobem un contrast humorístic, irònic. A la imatgeria utopista, Flavin hi contraposa l'objecte de consum de la societat altament industrialitzada (el tub fluorescent produït comercialment); a l'idealisme mil·lenarista, la tangibilitat i temporalitat, que constitueix una deliberada paradoxa amb la paraula monument, que té connotacions de perpetuïtat. Aquesta revisió de l'escultura commemorativa política, i el subjacent antagonisme entre dos models de societat, queden palesos en l'elecció del motiu del primer 'monument' de Flavin (de 1964): la silueta de l'Empire State Building de New York, símbol de la nova Amèrica. Tanmateix, la voluntat de l'artista d'utilitzar materials low tech i renunciar als avenços tècnics pot interpretar-se com una crítica al propi sistema americà. El compromís polític de Flavin seguirà present a les seves obres, ja sigui en les dedicatòries als caiguts a la guerra o en el disseny d'una escultura per a George McGovern, el candidat demòcrata a la presidència del Estats Units que va perdre les eleccions davant Richard Nixon el 1972.

Però Flavin no escull Tatlin només per confrontar-s'hi, sinó que en lloa la insistent, però frustrada, voluntat d'unir art i enginyeria, de mirar l'art com una ciència, seguint la consigna de la Rússia revolucionària d'emprar «materials reals a l'espai real». La bellesa de l'obra de Flavin resideix en el diàleg entre la llum i l'espai, i la cura per les proporcions. El fet que les escultures puguin reconfigurar-se un i un altre cop a partir d'un petit conjunt de mòduls demanda un gust per la simplicitat més enllà de qualsevol contingut, i s'adiu amb la cita que encapçala aquest post.

'monuments' a V. Tatlin, de Dan Flavin