Handke i l'alienació

Peter Handke és un autor estigmatitzat. Ja no hi ha cap crítica sobre la seva obra en la que no es faci referència a la polèmica defensa del règim serbi de Slobodan Milosevic, a Un viaje de invierno, que li va costar la repulsa unànime –i justa– de tota la intel·lectualitat europea. Tant me fa, és un gran escriptor. El miedo del portero al penalty (Die Angst des Tormanns beim Elfmeter, 1970), la seva segona novel·la, n'és una bona prova.

El miedo del portero al penalty és una obra estranya, angoixant, que narra la història de Josef Bloch, l'antic porter de futbol que acaba de perdre la seva feina de mecànic i que no sembla saber adaptar-se a la nova situació ni trobar el seu lloc al món. Els fets rellisquen sobre Bloch, que sembla impermeable a qualsevol sensació humana, i en les converses amb la gent que va trobant no sembla que hi hagi una veritable comunicació. Les percepcions del protagonista estan formades únicament per petits detalls inconnexos, retalls de realitat, sense que hi hagi cap intent de racionalitzar-los i integrar-los en un marc més ampli, dotant-los de sentit. Només resta apatia, insubstancialitat, buidor... i l'estil narratiu de Handke ho reflecteix a la perfecció.

Molt s'ha comparat aquesta novel·la amb l'atmosfera que envolta les obres de Kafka, però a mi em sembla que els seus referents més directes són en Franz Biberkopf, el protagonista de Berlin Alexanderplatz, i sobretot L'estrany d'Albert Camus, escrita trenta anys abans sota l'influx del final de la Segona Guerra Mundial (seria interessant saber si l'elecció de l'antiga professió del protagonista no hi va tenir alguna cosa a veure, atès que Camus va ser porter d'un equip de futbol quan era jove). L'alienació de Bloch és similar a la de Meursault, i ambdues novel·les comparteixen el problema existencial de l'acte criminal i la degradació de l'home per l'absurd del seu propi destí. Tanmateix, només he sabut trobar una minsa referència a aquest paral·lelisme.

El miedo del portero al penalty va ser portada al cinema el 1972 per Wim Wenders, amb la col·laboració del propi Handke com a guionista.