Vells amics retrobats

L'hora del retrobament. Han passat sis mesos, no és tant, però se'ls enyora. Els escruto amb la mirada, en silenci. Vells, bons amics i alguns simples coneguts. M'atanso i prenc La caiguda, d'Albert Camus. Ara ja és inseparable de la representació de Francesc Orella al TNC, fa unes temporades. Quantes vegades no hauré rellegit les pàgines d'aquest llibre!

«La qüestió no és pas conservar la lògica, sinó capejar-la, i sobretot, i tant!, sobretot evitar el judici. No dic pas evitar el càstig, perquè el càstig sense judici és suportable. Hi ha un mot, per cert, que garanteix la nostra innocència: desgràcia. No, es tracta d'estalviar-se el judici, d'evitar que et jutgin sempre sense pronunciar mai cap sentència.»

«No sabia que la llibertat no és una recompensa, ni una condecoració que se celebri amb xampany. Ni tampoc un regal, una capsa de bombons per a llepar-vos-en els dits. Oh no!, és una càrrega, al contrari, i una cursa de fons, ben solitària, ben esgotadora. [...] Al final de qualsevol llibertat hi ha una sentència; vet aquí per què la llibertat pesa massa.»

Enteneu per què no és fàcil estar lluny d'ells?

La (falsa) arrogància de la raó

Els atacs al racionalisme vénen de diversos flancs. Ja hem parlat del relativisme postmodern, que al meu entendre és la principal amenaça, però no cal descuidar tampoc als adversaris situats a la banda de la fe religiosa. El creient denuncia les limitacions de la raó humana i l'arrogància de pretendre cercar una explicació a allò que el transcendeix, i per tant, escapa al seu enteniment.

Aquesta visió té un vernís de raó quant a les eventuals limitacions de la nostra ment. Certament, el cervell humà és fruit de l'evolució biològica, de milions d'anys de lluita per adaptar-se al medi i sobreviure. Podria dir-se amb tota humilitat que no ha estat dissenyat (compte amb el llenguatge!), doncs, per a comprendre tot el que ens envolta.

Tanmateix, la petitesa de l'ésser humà és precisament la seva major grandesa. Des del seu ínfim lloc a l'univers, l'home, tan sols amb la seva intel·ligència i amb tot allò que ha estat capaç de produir servint-se d'ella, ha trobat explicacions a la pràctica totalitat de misteris que el pertorbaven, i en un temps insignificant en comparació amb l'edat de l'univers o de la vida a la Terra. No només ha pogut descriure correctament els fenòmens naturals observables, sinó que els seus models han pogut posar-ne de relleu altres de nous que escapaven a la seva percepció fins que no va disposar d'aparells més refinats. Aquest prodigi no pot més que meravellar-nos.

Queden preguntes obertes, naturalment, i algunes potser romandran així per sempre. Però admetre la nostra ignorància no justifica abraçar l'irracionalisme (i aquest és l'apel·latiu que els denota); la pretensió de que podem trobar respostes satisfactòries fora de la raó, ja sigui en la fe religiosa o en el misticisme new age. Sobretot, perquè les veritables respostes estan associades al coneixement, i no existeix coneixement fora de la raó.

Aquesta mena d'afirmació és la que provoca l'acusació d'arrogància. Tanmateix, qui empra la raó com a guia és l'únic que diu «no ho sé» amb humiltat. El creient té respostes, sempre. A les preguntes més complexes. Respostes simples. Però no coneixement.

Sobre la naturalesa humana

Qui segueixi aquest blog sabrà que hi ha un grapat de temes que es repeteixen sovint, que reapareixen cada cop que una nova lectura afí s'afegeix al cabàs. Un d'aquests temes és el de la naturalesa humana, que té ramificacions en el debat sobre la filosofia del llenguatge o en el de la relació entre les ciències socials i naturals, per exemple.

Aquest cop he volgut anar a una de les referències clàssiques sobre el tema: l'obra Sobre la naturaleza humana (On human nature, 1978), d'Edward Osborne Wilson. Les credencials de Wilson són imponents: guanyador del premi Crafoord (el màxim guardó en ecologia, concedit per la Reial Acadèmia Sueca), dos cops guanyador del premi Pulitzer (un d'ells precisament per aquest llibre), National Medal of Science, 27 doctorats honorífics... El 1995 fou considerat una de les 25 personalitats més influents d'Amèrica, i el 1996 una enquesta internacional l'escollí un dels 100 científics més influents de tota la història.

Wilson és el creador d'una disciplina científica anomenada sociobiologia, que en paraules del propi Wilson consisteix en l'«estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social». L'obra seminal d'aquesta àrea és la monumental Sociobiología: la nueva síntesis (1975). La recepció del llibre fou molt positiva, excepte pel darrer capítol, on s'intentaven aplicar a les societats humanes els principis exposats. La pretensió de tractar la conducta social humana com una espècie social més va topar amb una radical oposició, no només entre els antropòlegs, sinó també entre molts científics, que es negaven a abandonar els postulats conductistes i la confiança cega en una il·limitada mal·leabilitat de la ment humana a través de l'educació i l'entorn. Introduir un cert determinisme genètic –per matisat que fós– tenia no només implicacions científiques, sinó també polítiques. No és estrany, doncs, que els intel·lectuals que simpatitzaven amb el marxisme, com Richard Lewontin o Stephen Jay Gould, fossin els més agressius contra les teories de Wilson. Ja ens hem ocupat abans d'aquesta polèmica.

El pròleg de Jesús Mosterín, a més de glossar la biografia científica de Wilson, situa el llibre en el mapa de la controvèrsia nature vs. nurture, que de fet Wilson va reactivar. Tan interessant com els problemes filosòfics en sí, ho és la seva història: durant la primera meitat del segle XX, el conductisme de B.F. Skinner i J.B. Watson fou la teoria predominant. El conductisme es basava, entre d'altres, en el concepte de tabula rasa, segons el qual l'home (i la resta d'espècies) vindrien al món sense cap coneixement preprogramat i únicament l'aprenentatge determinaria la seva conducta posterior. L'estudi del comportament animal va prendre una nova direcció amb el desenvolupament de l'etologia per part de Konrad Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch. Per als etòlegs, la major part del comportament animal està predeterminat, és fruit d'una programació del cervell dels animals (transmesa hereditàriament), i es manifesta com a reacció als estímuls que reben de l'entorn. Wilson va partir precisament de l'etologia per ampliar-la als animals que presenten un comportament social, tals com les formigues, les abelles, els primats i sí, els éssers humans. La biologia de poblacions –de la que n'és un expert– fou l'altre pilar de la seva construcció. La síntesi que proposava Wilson tenia en compte també els treballs de científics com John Maynard Smith, William Hamilton, Robert Trivers i George Williams. Actualment la sociobiologia no ha adquirit l'expansió i el reconeixement que esperava el seu creador, però ha estat una de les llavors que han germinat en el nou darwinisme i en la psicologia evolutiva. Dawkins, per exemple, parla en termes molt elogiosos del treball de Wilson a El gen egoísta, considerant-lo una de les seves fonts d'inspiració.

C.P. Snow, a la cèlebre conferència de 1956 sobre les «dues cultures», denunciava l'esvoranc que separava la ciència de les humanitats. Sovint s'ha interpretat el seu discurs com un clam per a una major comunicació entre científics i humanistes, oblidant quelcom de més important: la certesa de que no es poden construir teories satisfactòries en les ciències socials sense tenir en compte els descobriments de les ciències naturals; la constatació de que (sacrilegi!) l'home, al capdavall, no és quelcom essencialment diferent a la resta d'espècies que poblen la terra, i que cinc milions d'anys d'evolució han de tenir un pes en el nostre comportament social tant o més rellevant que els cinc mil anys de cultura.

L'altra cara de la moneda: les odes a Stalin

La història d'Osip Mandelstam m'ha fet pensar de nou en l'asimetria en la indulgència. La doble vara de medir i la submissió cega al comunisme soviètic per part de molts intel·lectuals, tal i com ho denuncia Martin Amis, té innumerables exemples (per exemple, val la pena recordar la resposta de Juan Benet a les declaracions d'Aleksandr Solzhenitsin amb motiu de la seva visita a Espanya el 1976). Així, l'altra cara de la moneda del poema de Mandelstam (o del Rèquiem de Akhmàtova, o dels poemes de Kliúyev que li van costar la vida) existeix, i són les idòlatres odes a Stalin perpetrades per reputats poetes. Cerco, extracto i copio (i em limito només als hagiògrafs en llengua castellana):

Camarada Stalin,

[...]

Lenin dejó una herencia

de patria libre y ancha.

Stalin la pobló

con escuelas y harina,

imprentas y manzanas.

[...]

Stalin

construía.

Nacieron

de sus manos

cereales,

tractores,

enseñanzas,

caminos,

y él allí,

sencillo como tú y como yo,

si tú y yo consiguiéramos

ser sencillos como él.

Pero lo aprenderemos.

Su sencillez y su sabiduría,

su estructura

de bondadoso pan y de acero inflexible

nos ayuda a ser hombres cada día,

cada día nos ayuda a ser hombres.

¡Ser hombres! ¡Es ésta

la ley staliniana!

Ser comunista es difícil.

Hay que aprender a serlo.

Ser hombres comunistas es aún
más difícil,

y hay que aprender de Stalin

su intensidad serena,

su claridad concreta,

su desprecio

al oropel vacío,

a la hueca abstracción editorial.

[...]

Stalin es el mediodía,

la madurez del hombre y de los
pueblos.

En la guerra lo vieron

las ciudades quemadas

extraer del escombro

la esperanza,

refundirla de nuevo,

hacerla acero,

y atacar con sus rayos

destruyendo

la fortificación de las tinieblas.

[...]

Pablo Neruda

José Stalin ha muerto.

Padre y maestro y camarada:

quiero llorar, quiero cantar.

Que el agua clara me ilumine,

que tu alma clara me ilumine

en esta noche que te vas.
Rafael Alberti

Se nos ha muerto el padre, el camarada,

se nos ha muerto el Jefe y el Maestro,

Capitán de los pueblos, Ingeniero

de las almas sencillas, Arquitecto

del Comunismo en obras gigantescas.
Jorge Semprún

En trenes poseídos de una pasión errante

por el carbón y el hierro que los provoca y mueve,

y en tensos aeroplanos de plumaje tajante

recorro la nación del trabajo y la nieve.

De la extensión de Rusia, de sus tiernas ventanas,

sale una voz profunda de máquinas y manos,

que indica entre mujeres: Aquí están tus hermanas,

y prorrumpe entre hombres: Estos son tus hermanos.

[...]

Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos

has hecho un pueblo de hombres que sacuden la frente,

y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,

como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente.

De unos hombres que apenas a vivir se atrevían

con la boca amarrada y el sueño esclavizado:

de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,

una masa de férreo volumen has forjado.

Has forjado una especie de mineral sencillo,

que observa la conducta del metal más valioso,

perfecciona el motor, y señala el martillo,

la hélice, la salud, con un dedo orgulloso.

Polvo para los zares, los reales bandidos:

Rusia nevada de hambre, dolor y cautiverios.

Ayer sus hijos iban a la muerte vencidos,

hoy proclaman la vida y hunden los cementerios.

[...]

Miguel Hernández

Vet aquí algunes mostres d'amor per un assassí de masses, responsable de la mort de prop de vint milions d'éssers humans. Infame fins a la nàusea. Però repassem els noms dels apologetes i pensem en el prestigi que gaudeixen en l'imaginari col·lectiu... Per contra, quants coneixen Mandelstam i tots els altres, tots els que van renunciar a callar en nom de la dignitat humana, encara que els costés la vida?

[...]

Ahir anotava un breu apunt, arran de les declaracions d'un dirigent del PSE, sobre la pèrdua de pes de la veritat a la nostra societat i la seva substitució per un cistell d'opinions (totes iguals i sempre respectables, diuen els ignorants). No em resisteixo a recomanar el post d'Arcadi Espada d'avui mateix, sobre el mateix tema. Brillant.

[...]

En el seu post d'ahir, Santiago González feia una interessant observació a propòsit de l'esperpèntic procés de negociació entre el Govern i ETA. La història arrencava amb unes declaracions a Radio Euskadi de José Antonio Pastor, portaveu parlamentari del PSE a la Cambra Basca i secretari provincial de Biscaia, el passat 9 de desembre, afirmant que el Govern s'havia intentat reunir amb ETA el mes d'agost i que la banda s'havia negat. Gairebé immediatament Pastor va ser desautoritzat pel secretari d'organització del PSOE, José Blanco, qui va dir que «hay mucha gente que no sabe de lo que habla». Això ha provocat una matisació posterior per part de Pastor, que ha dit que les seves paraules només eren «apreciaciones personales».

Pels que ens preocupem per problemes com la importància de la veritat, el sentit del llenguatge, la crítica del discurs, etc., aquestes frases són un exemple (més) de la degradació que denunciem. Pastor no va expressar en cap moment una opinió que pogués posteriorment delimitar a l'àmbit personal, separant-la de la posició oficial del seu partit, sinó que va enunciar un fet, del que en tot cas només es podria determinar si és cert o no. Aquesta confusió entre fets i opinions –i sobretot, com ja he dit en una altra ocasió, el perill de considerar els fets com a meres opinions– és un signe dels temps.

Citem Valéry un cop més (i els que faci falta, és clar que sí): la sintaxi és un valor moral. Doncs això.

El cas Mandelstam

Tots els casos narrats per Shentalinski en el seu llibre posen els pèls de punta. La brutalitat del sistema és enorme, i de vegades un no sap si el pitjor són les tortures físiques i els despietats assassinats o les tàctiques per destruir psicològicament l'adversari, subjugar tota la societat i fer de cadascun de nosaltres un còmplice de la barbàrie i un potencial delator.

Entre els expedients recuperats es troba el d'Osip Emilyevich Mandelstam (1889-1938), poeta pertanyent al moviment acmeïsta i una de les veus més importants de la lírica russa. El seu prestigi entre els companys de professió era indubtable, i el consideraven un mestre. Amb tota seguretat això el va salvar de la mort en una primera instància, després de que el NKVD (el nom que prenia el KGB en època d'Stalin) descobrís un duríssim poema contra el líder màxim:

Vivimos sordos en la tierra que pisamos,
A diez pasos nadie oye nuestras palabras,
Lo único que oímos es al montañés del Kremlin,
Al homicida y asesino de campesinos.
Sus dedos son grasos, cual gusanos,
Y las palabras, contundentes como el peso del plomo,
van cayendo de sus labios,
Sus bigotes de cucaracha miran lascivamente
Con sus botas resplandecientes.
Lo rodea una chusma de caudillos sumisos,
Juega y se sirve de hombres incompletos.
Al relincho, ronroneo o gemido
Mientras perora y señala con el dedo,
forjando sus leyes una tras otra para ser arrojadas
como herraduras en la frente, en los ojos o en la ingle.
Y cada asesinato es un regalo para el georgiano de gran corazón.

De «sentència de mort en setze línies» ha qualificat algú aquest epigrama, i el cert és que per molt menys s'havia executat a moltíssima gent. Però Stalin no va voler convertir-lo en un màrtir, i en un primer moment, el 1934, només se'l condemnà al desterrament. És just dir que Mandelstam va intentar congraciar-se amb Stalin posant el seu talent al servei del règim, però la insinceritat era palesa i arribava massa tard. El 1937 va poder tornar a Moscou, però l'any següent, malgrat haver quasi cessat la seva activitat literària i estar greument malalt, fou detingut de nou i enviat a un camp de treball a Vladivostok (Sibèria), on moriria el 27 de desembre de 1938, embogit, malalt, esquelètic. Fou enterrat en la fosa comú del camp.

Mandelstam, després de la primera detenció (1934)

Fou la seva vídua Nadiezhda Yàkovlevna (que durant molt de temps ignorà si el seu marit era viu o mort) qui publicà a l'estranger un llibre sobre la història de Mandelstam. El tràgic final va fer bona la seva profecia: «Només a Rússia la poesia és respectada: es mata la gent per ella. Hi ha algun altre lloc on la poesia sigui un motiu tan comú per a l'assassinat?».

Osip Mandelstam fou rehabilitat el 28 d'octubre de 1987 pel Tribunal Suprem de la Unió Soviètica.

La rehabilitació dels literats soviètics

Vaig comprar aquest llibre interessat pel tema que abordava. Entre les massives represàlies del règim de Stalin, els intel·lectuals –i singularment, els escriptors– foren un col·lectiu destacat. Ells posseïen a Rússia una influència que podia desestabilitzar el poder omnímode del tirà, i per això, qualsevol tímid intent de sortir-se del discurs oficial –amb els vaivens que aquest tenia pels espuris interessos cojunturals– era reprimit amb extrema duresa. Ja vam parlar aquí sobre les purgues de l'antiga cúpula bolxevic caiguda en desgràcia, novel·lades per Arthur Koestler a El cero y el infinito. Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB s'ocupa dels literats soviètics.

L'origen del llibre es troba en el procés de glasnost iniciat amb la perestroika de Gorbachev. Vitali Shentalinski, ell mateix un poeta, va aprofitar el clima d'obertura política per endegar un procés de rehabilitació públic de tots aquells escriptors (o al menys dels més destacats, puix que es considera que foren més de 2,000 els represaliats) que foren injustament condemnats per crims que mai cometeren. Shentalinski va patir moltes pressions per abandonar la seva tasca, i emprengué una lluita tenaç per aconseguir els expedients d'aquells casos, així com els manuscrits requisats als escriptors. No va ser fins després de la desintegració de la Unió Soviètica que Shentalinski va poder finalitzar el seu treball i publicar-lo.

Esclavos de la libertad és el primer volum (s'acaba de publicar el segon) d'aquesta meritòria tasca. Amb tot el que he dit anteriorment, les cartes de presentació d'aquesta obra semblaven immillorables per a qualsevol interessat en la història dels moviments totalitaris del segle XX. Tanmateix, la lectura del llibre té un sabor agredolç i moments d'oberta irritació. No pel contingut, que és excel·lent, sinó pel tractament que en fa l'autor. En lloc de deixar parlar els fets i desaparèixer d'escena, Shentalinski insisteix en fer-se visible a cada moment, amb innecessaris interludis autobiogràfics, amb comentaris i postil·les que llasten el relat dels fets i una retòrica que no encaixa, al meu entendre, en una obra d'aquestes característiques (quina diferència amb la pulcritud i el rigor de Hannah Arendt!). D'haver-se tractat d'una novel·la en lloc d'un assaig històric, de ben segur que l'hagués desada després de llegir les primeres pàgines. Qualsevol persona que valori el seu temps i es respecti mínimament no té perquè sofrir frases del tipus «¡Repiquetea ya, máquina de escribir! ¡No enmudezcas, mi férreo ruiseñor!».

Però bé, si separem el gra de la palla, el llibre té una especial rellevància per la informació inèdita que aporta sobre la repressió als literats durant l'estalinisme i l'encobriment de totes les administracions posteriors. Els crims són de diferent grau, i van des de l'amenaça i la intimidació (amb registres nocturns i requisament de manuscrits) fins a la reclusió en el gulag i l'execució sumària. El millor de la literatura russa de la primera meitat del segle XX hi és present: Isaak Bábel, Mikhail Bulgakov, Osip Mandelstam, Andrei Platonov, Borís Pilniak... fins i tot Màksim Gorki, paradigma de l'escriptor soviètic, fou investigat! També hi ha intel·lectuals als que no coneixia, com el teòleg i científic Pavel Florenski. Són tots els que estan, però no estan tots els que són (penso, per exemple, en Borís Pasternak, Anna Akhmàtova, Marina Tsvietàieva...); confiem en els propers volums. Aquest post ja és massa llarg per ocupar-me dels detalls d'algun d'aquests casos, ho deixo per una altra ocasió.

El doctor Pasavento i Robert Walser

La literatura de Vila-Matas és per a lectors voraços, i funciona molt bé quan el destinatari s'avé a entrar en el seu joc i ser-ne còmplice. Els seus llibres estan replets de referències a altres escriptors i llurs obres, en un joc metaliterari que no és part accessòria, sinó la seva essència mateixa. Si un comparteix aquestes afinitats (Kafka, Walser, Musil, Canetti, Sebald, Kertész, Gombrowicz, Borges, Pessoa, Montaigne, Sterne, Gide, Barthes i molts, molts més), el món de Vila-Matas arriba a enganxar.

La seva novel·lística és eminentment moderna, inclassificable, una mescla de gèneres que potser limita la seva accessibilitat al gran públic. Vaig introduir-me en el seu món a través de Bartleby y compañía, vaig seguir amb El mal de Montano i ara he acabat Doctor Pasavento.

El protagonista de Doctor Pasavento no és tant el narrador com la figura de Robert Walser. Walser és un literat enigmàtic, que tot just els darrers anys ha començat a gaudir en el nostre país del reconeixement que mereix, mercès al treball de l'editorial Siruela, que està traduint tota la seva obra, inclosos els famosos microgrames que va escriure a llapis, amb lletra minúscula, en papers dispersos, així com el perfil biogràfic que Carl Seelig va escriure sobre ell a partir de les passejades que van compartir. No recordo com vaig conèixer Walser, però Jakob von Gunten i Los hermanos Tanner, els dos únics llibres que he llegit d'ell, em van semblar excepcionals.

Walser no desperta interés només per la seva literatura, sinó també per la seva biografia. L'escriptor suís vagarejà per tota mena d'oficis menors (aprenent en un banc, dependent en una botiga, ajudant d'un inventor, majordom, secretari d'una associació d'artistes...) i passà els darrers vint-i-tres anys de la seva vida reclòs en la clínica psiquiàtrica de Herisau, prop de Sankt Gallen, on morí el dia de Nadal de 1956 mentre passejava. La fotografia que el mostra jaient inert sobre la neu, amb el barret allunyat del cos d'una revolada –en una escena similar a la descrita premonitòriament en una de les seves novel·les–, forma part de la mitomania literària.

Els elogis que sobre ell feren autors de la talla de Franz Kafka, Robert Musil, Walter Benjamin, Hermann Hesse, W.G. Sebald o Peter Handke van despertar la curiositat dels lletraferits, crítics i editors, que s'afanyaren en rescatar la seva obra. En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa. És en aquest sentit que Vila-Matas pren Walser com a eix de la narració. Cap al final del llibre cobra protagonisme un altre escriptor, Emmanuel Bove, que presenta molts paral·lelismes amb Walser (i a qui no coneixia, però de qui intentaré llegir Mis amigos, l'únic llibre seu traduït).