Aproximació als Balcans

Les reflexions de Predrag Matvejević al voltant de la convulsa història dels Balcans em deixen encuriosit. Hi ha qui diu que el segle XX fou un segle curt, iniciat el 1914 amb l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand, que donaria lloc a la Primera Guerra Mundial, i finalitzat el 1991, amb la guerra de Bòsnia-Herzegovina. Tots dos fets tenen el mateix escenari: Sarajevo. El cercle es tanca.

Admeto la meva ignorància sobre la turbulenta història de la regió, i per intentar aproximar-me a ella, acudeixo a The Palgrave Concise Historical Atlas of the Balkans, dels professors Dennis P. Hupchick i Harold E. Cox. El llibre és molt didàctic i té una orientació eminentment introductòria: en només un centenar de pàgines (la meitat d'elles, mapes polítics) repassa els períodes i esdeveniments històrics més rellevants: l'era bizantina (600-1355), la dominació otomana (1355-1804), el sorgiment dels nacionalismes (1804-1878), la fundació dels estats-nació (1878-1974), els règims comunistes (1944-1991) i clou amb els conflictes de Bòsnia i Kosovo.

En veure la continua mobilitat de les fronteres de la regió, hom s'adona que qualsevol ètnia o nacionalitat pot trobar un període històric que reivindicar, per breu que sigui, per a justificar les ànsies expansionistes. A la vegada també pot trobar tràgics episodis –verdaderes atrocitats– amb els que justificar el seu odi envers qui és percebut com a diferent. S'ha dit mil cops: els Balcans eren el paradigma d'identitat de frontera, de convivència –mai fàcil– entre pobles i religions molt diverses, i la guerra posà en evidència la fragilitat de tot plegat. Quelcom de terrible i que no es percep tan clarament és la destrucció de la comunitat musulmana més occidentalitzada del món (precisament pel contacte plurireligiós al llarg dels segles), la bòsnia, que hagués pogut alçar-se com a exemple en aquests moments de difícil debat sobre la integració. Ja no és possible.

L'altra forma d'acostar-se a la història, amb les pertinents cauteles, és a través de la literatura. La literatura de l'antiga Iugoslàvia que ens arriba traduïda és escassa. A més del Premi Nobel Ivo Andrić (imprescindible El pont sobre el Drina per a copsar els odis ancestrals en forma literària) i alguns altres escriptors ineludibles com Danilo Kiś, Aleksandar Tišma o Milorad Pavić, els editors han apostat per apropar-nos obres testimonials que ens parlessin de l'horror de la guerra: El jardiner de Sarajevo de Milijenko Jergović, Amor Mundi de Dusan Velicković, El diari de Zlata de Zlata Filipović, El diario de Jasmina de Jasmina Tesanović... De literatura de la resta dels països balcànics, millor ni parlar-ne: els autors traduïts es poden comptar amb els dits d'una mà.

[...]

La independència que et dóna la distància té també un revers: la impotència de no poder ser amb els teus quan ho voldries. Aleshores acudeixes a qui tens a prop, que pateix amb tu, i també als llibres, que m'acaronen amb la seva saviesa. M'aixoplugo en Susan Sontag: «La malaltia és el costat nocturn de la vida». Avui he perdut a algú a qui estimava. Caminà pel costat nocturn de la vida, però no serà així com el recordaré. Fou un home bo, estimà i fou estimat. Senzilles paraules, que tots voldríem que fossin dites de nosaltres. En ell són sinceres, i certes. El ploraré en solitud, en la llunyania.

La Mediterrània i Europa

A El Mediterráneo y Europa (2006), Predrag Matvejević torna a abordar els seus dos temes d'estudi: la Mediterrània, com havia fet a Breviario Mediterráneo, i la identitat europea, eix central d'Entre asilo y exilio: Epistolario oriental. Dos interessos que no sembla que hagin de poder deslligar-se fàcilment.

Matvejević és un escriptor d'una erudició i sensibilitat fora del comú. Aquest recull de lliçons impartides al Col·legi de França té dues parts ben diferenciades, que es corresponen amb aquestes dues temàtiques. En passar d'una part a l'altra no tan sols els motius de les reflexions canvien, sinó també l'estil de la seva escriptura: d'una prosa poètica molt suggeridora virem a un discurs ètic d'idees clares expressades sense embuts, centrat especialment en l'«Altra Europa», expressió manllevada a Czeslaw Milosz. Tot aquest bloc d'articles té en el punt de mira la complexa reconstrucció política, econòmica, social i àdhuc geogràfica i identitària dels països balcànics, amb la caiguda del Mur de Berlin i les guerres de Bòsnia i Kosovo com a teló de fons. Especialment brillants són els capítols Sobre Europa Central i Sobre las culturas nacionales en Europa. A causa de les seves intervencions crítiques exercides des de l'interior del règim socialista iugoslau, Predrag Matvejević s'ha guanyat un merescut respecte entre les esquerres i les dretes europees menys dogmàtiques.

Cito un breu passatge corresponent al capítol Mares:

«Ver el Mediterráneo a partir sólo de su pasado sigue siendo un hábito muy arraigado, tanto en el litoral como en el interior del país. La «patria de los mitos» ha tenido que soportar mitologías que ella misma ha engendrado o que otros han alimentado. El espacio rico en historia ha sido víctima de toda clase de historicismos. La tendencia a confundir la representación de la realidad con la realidad misma se perpetúa: la imagen del Mediterráneo y el Mediterráneo mismo rara vez son idénticos. Aquí, como en todas partes, una identidad del ser, difícil de definir, eclipsa o rechaza una identidad del hacer, mal definida. La retrospectiva continúa prevaleciendo sobre la prospectiva. La reflexión misma permanece prisionera de estereotipos.»

[...]

Bárbara Dührkop, vicepresidenta del Grup Socialista al Parlament Europeu, referint-se a la decisió de Rosa Díez de trencar la disciplina de partit i absentar-se de la votació sobre la resolució en suport a la negociació entre el Govern i ETA:

«Roma no paga a traidores. Si tiene un poco de dignidad, lo que tiene que hacer es dejar el escaño y marcharse del partido. Tiene la osadía de pensar que es europarlamentaria porque los electores le han votado a ella, cuando sabe perfectamente que forma parte de una lista presentada por unas siglas políticas. En el partido hay libertad para la discrepancia, pero cuando alguien no consigue que sus ideas triunfen se va a casa, pero no trabaja para el enemigo.»

Paraules clau: traidores, marcharse, osadía, el partido, a casa, enemigo.

La infàmia, sense careta.

Les dones al mercat de treball: una aproximació polèmica

Un tema espinós, sens dubte. Però Kingsley Browne s'hi atreveix. A Trabajos distintos (1998), Browne –professor de Dret de la Wayne State University de Michigan– intenta explicar perquè fracassen totes les polítiques destinades a igualar el comportament laboral entre homes i dones. La diferència en l'elecció de les ocupacions, del rol que es vol jugar a l'empresa, ¿és fruit d'un jou patriarcal del que és impossible desfer-se'n? I aquesta estructura social, d'existir, ¿és el llegat d'una estructura artificial de dominació o té arrels en la nostra naturalesa?

Abans de que el pensament políticament correcte se li llanci a la jugular, Browne deixa clar que no advoca per excloure a les dones del mercat de treball ni recloure-les en les tasques de la llar o d'altres d'entitat menor (en termes de reconeixement social), ni ignora ni menysté les discriminacions laborals reals que puguin existir, ni tampoc qüestiona en cap moment la capacitat que tenen les dones per asssolir les mateixes fites professionals que els homes. Ans el contrari: des de la defensa de la plena llibertat individual, intenta esbrinar si determinades situacions que s'observen en el mercat de treball (la desigual presència d'homes respecte de dones en càrrecs directius, per exemple) són conseqüència únicament de l'entorn social –i per tant, modificables amb les polítiques adequades– o pel contrari tenen una base biològica, que explicaria perquè aquestes polítiques de «discriminació positiva» (horrible oxímoron) o de simple enginyeria social no acaben de tenir l'èxit esperat. En el cas comentat, les empreses premien unes determinades qualitats (competitivitat, agressivitat, seguretat en sí mateix), sacrificis i renúncies (prolongació de la jornada laboral, viatges freqüents, temporades lluny de la família) que els homes estan majoritàriament més disposats a fer que les dones.

Trabajos distintos, pertanyent a la col·lecció Darwinismo Hoy de l'editorial Crítica (traducció al castellà del programa Darwin@LSE de la London School of Economics), aprofundeix en la confrontació entre les visions innatista i conductista de l'activitat humana (el famós debat nature vs. nurture), en el mateix sentit que ho feia Una izquierda darwiniana de Peter Singer. És evident que aquest debat, en la mesura que pot tenir una traducció en termes polítics, serà llarg, complex i, malauradament, maniqueu.

La mort a Venècia

Potser per rescabalar-me del viatge que finalment hem d'ajornar, miro per fi –molt tard, ho sé– La mort a Venècia, la versió cinematogràfica que Luchino Visconti va filmar de la novel·la de Thomas Mann. Molt s'ha parlat d'aquestes dues obres: de la profunda comunicació de les mirades, de la música de Mahler que s'ha fet inseparable d'algunes escenes, de la bellíssima fotografia de Pasqualino de Santis, de l'homosexualitat i la pedofilia platòniques del protagonista...

Però el que dessassossega de l'obra és el seu missatge. El mite d'Acteó i Àrtemis recreat en la persona de Gustav von Aschenbach –a qui Visconti canvia la professió: d'escriptor a compositor–, l'artista que cerca la Bellesa i que en contemplar-la en estat pur el consumeix. L'home que es tortura pensant si a la Bellesa (i a la Puresa, i a la Veritat) s'accedeix a través de l'esperit o dels sentits. L'home que lliga fatalment el seu destí al de la ciutat, una Venècia que primer se'ns presenta com una ciutat esplèndida, càlida i acollidora, i que a causa de l'epidèmia de còlera acaba convertint-se en inhòspita, decadent i crepuscular, en un trajecte paral·lel al de l'artista. I, per sobre de tot, l'home que, entre l'art i la vida, escull l'art.

Els khàzars i l'origen dels jueus orientals

La novel·la és un gènere literari del que s'ha anunciat la mort incomptables vegades, i potser per això els crítics cerquen desesperadament obres que la renovin. Una de les més benvingudes fou el Diccionario Jázaro (1984), del serbi Milorad Pavić, que vaig llegir farà uns dos anys. L'estructura del llibre és sorprenentment original, concebuda com a novel·la en xarxa, hipertextual, un diccionari de diccionaris on el lector abandona la lectura lineal i determinista i pot anar molt més enllà del que Cortázar a Rayuela l'havia permès. Quant a l'argument, és una mescla d'erudit treball històric i conte fabulós de regust oriental, en el que els elements fantàstics recorden Borges i Calvino.

No vull aprofundir en el contingut del llibre –però sí recomanar-lo vivament!–, sinó en un altre aspecte. El Diccionario Jázaro em va permetre tenir notícia del poble khàzar, que existí entre els segles VII i X en el territori que va del Mar Negre al Mar Caspi, i del que ens han arribat molt poques dades. La següent figura mostra l'extensió del regne khàzar en el període de màxim apogeu, entre els anys 600 i 850 d.C.




El que es coneix de la història de l'enigmàtic poble khàzar és engrescador. Envoltats de pobles nòmades i bàrbars, els khàzars gaudiren d'una estructura sociopolítica estable, unes relacions comercials molt desenvolupades i una prosperitat envejable per l'època. L'expansió de l'imperi khàzar, així com una legislació tolerant que acollia als perseguits en altres indrets, els va fer prendre contacte amb els jueus, i donà lloc a un dels fets més notables de la seva història: la massiva conversió al judaïsme de la població khàzara. El rei Bulan adoptà aquesta religió l'any 838, suposadament després d'un debat entre representants de la fe cristiana, musulmana i jueva (sobre aquest fet gravita la novel·la de Pavić). Els historiadors sostenen que la conversió podria deure's a un intent de significar-se en la independència respecte dels poderosos imperi cristià bizantí i el califat musulmà.

Quan l'imperi khàzar entrà en declivi, els seus habitants es dispersaren. I és aquí on sorgeix una qüestió que ha intrigat els historiadors durant dècades: provenen els jueus orientals (asquenasites o ashkenazis) de la diàspora khàzara? Són els khàzars els avantpassats dels jueus de l'est d'Europa? Aquesta ha estat la tesi sostinguda, entre d'altres, per l'escriptor Arthur Koestler a l'obra The Thirteenth Tribe.

Les darreres investigacions científiques semblen apuntar a que aquesta hipòtesi no és correcta, i que els jueus orientals tindrien llurs orígens principalment en els jueus israelites, però també, minoritàriament, en els khàzars i en pobles eslaus. Els estudis genètics en les poblacions jueves asquenasites han trobat la presència de l'haplotipus modal de Cohen («Cohen Modal Haplotype») en el cromossoma Y, típic de les poblacions del Mediterrani nord-oriental. Segons això, els jueus asquenasites actuals estarien més emparentats amb els jueus de la diàspora israelita que amb altres pobles europeus. Tanmateix, aquesta línia de descendència no és exclusiva, i d'altres proves, com la presència dels haplogrups Q (de l'Àsia central) i R1a1 (de l'Europa oriental), mostren un component ètnic minoritari que pot ser atribuït parcialment als khàzars. La preeminència d'ancestres israelites és una constant en els jueus de tot el món, amb les excepcions dels jueus d'Etiòpia i Líbia. Un recull d'aquests estudis genètics pot trobar-se aquí.

Els interessats poden trobar molta més informació a Khazaria, la web de referència dels estudis khàzars.

L'adveniment de la República, segons Pla

El Consejo de Ministros ha terminado. Los ministros saludan al Rey, que durante toda la reunión ha permanecido en un estado de impávida serenidad. Al despedirse el señor Ventosa, le dice:

– Podría, seguramente, resistir. Pero la fuerza material no puede emplearse cuando no se tiene fuerza moral para ello.

Excelente observación. Es el resúmen de la mayor parte de un reinado. Resulta curioso constatar que, a veces, los hombres empiezan a volverse sensatos cuando lo tienen todo perdido.

* * *

Se empiezan a oír las primeras notas de La Marsellesa. Después, constato que un grupo de ciudadanos comienza a entonar El Himno de Riego. El pueblo ignora ambas canciones. Desafinan. El conocimiento de la letra es escaso. Cantan mal. Da igual. Ya lo harán mejor más adelante.

* * *

Madrid, cuya única razón de existir durante tantos siglos ha sido, como quien dice, la Monarquía, ha visto hundirse las instituciones, desaparecer sus símbolos, con el alborozo del pueblo desbordado y con la casi indiferencia de las clases altas, y no digamos los funcionarios. Ni la aristocracia –que se lo debe todo a la Monarquía– ni el ejército, que en tantas ocasiones sirvió de excusa a las instituciones reales, han dado por el momento señales de vida. [...] La frivolidad de Madrid –que en las clases altas parece una copia de la de París–, el carácter insondable de esta ciudad, tan pobre y mísera, el cretinismo de las clases cuya única razón de existir ha sido el carnaval de la Monarquía, ha constituido un fenómeno de lo más extraordinario.

* * *

Es curioso, pienso. Mientras Miguel Maura forcejeaba para apoderarse de Gobernación en nombre del Gobierno provisional, su hermano Gabriel escribía la despedida del Rey y preservaba los derechos de la dinastía de forma explícita y clara.

* * *

En general, todos estos libros dicen lo mismo. España, dicen estos papeles, es una cosa inmóvil. La Monarquía es una situación eterna. La duración de esta monarquía está garantizada, primero, por el Ejército y la Marina, que es una llave intocable. Luego, por el latifundismo del sur, de Andalucía y Extremadura. Luego, por la Iglesia católica, apostólica y romana, por la que los españoles sienten una adoración viva, activa, pintoresca e indispensable. Luego, porque el dinero es monárquico. Luego, aún, porque la industrialización es incipiente, porque el orden público es fácil y porque la clase media es rabiosamente monárquica... y gran parte del pueblo, también...

Ahora bien, en el día de hoy, 14 de abril, todas las impresionantes columnas del templo inmóvil se han derrumbado. [...] ¡Cómo han envejecido los observadores de España!

* * *

Impressions del 14 d'abril de 1931 plasmades a Madrid. El advenimiento de la República, el dietari que Josep Pla va escriure entre 1931 i 1932 i que s'inclou a Cuatro historias de la República. Brillant des de l'elecció del substantiu «adveniment» (vinguda, especialment si és esperada i solemne) fins a la darrera observació recollida. Elegant prosista, perspicaç observador i amb la fina ironia dels escèptics. Un dels Grans. Si el treball dels historiadors és essencial per a entendre un període tan controvertit i determinant per a la història contemporània d'Espanya, no ho són menys els reportatges i les cròniques periodístiques de l'època, que si bé –com adverteix Xavier Pla en el pròleg– no poden prendre's com a fonts històriques amb valor documental fidedigne, sí que són part integrant de la pròpia reflexió històrica.

A Dresde

No crec que sigui possible passejar per Dresde sense tenir la ment al 1945. Tots hem vist les desoladores imatges de les runes, aquella famosa fotografia presa des del darrera d'una estàtua de l'ajuntament. I tots hem escoltat Shostakovich. I hem vist Rossellini, filmant un Berlin que no devia diferir gaire de la capital saxona. Però avui dia... un fènix. La ciutat renascuda es debat entre la necessària memòria, requisit primer per al perdó i la reconciliació, i el desitjable oblit, que intenta convèncer-se debades de que allò mai succeí, a través de la recuperació de l'antic esplendor, ara un tant insincer. Però les reflexions que pugui fer l'intel·lecte sempre queden trepitjades per la imperiosa necessitat de mirar endavant, i el cas és que després de la reconstrucció de la Frauenkirche, ja hi resten poques cicatrius d'aquell horrible episodi. Així sia.

* * *

Tinc al davant una postal amb la reproducció de la vista de Dresde des de la riba dreta de l'Elba, més avall de l'Augustbrücke, pintada per Canaletto el 1748. Canaletto ens ha llegat el perfil que coneixem de Venècia, tant el real com l'imaginari. Però també va pintar Dresde durant els anys que hi va viure, fent honor al sobrenom de «la Florència del nord». La gegantina bastida en la Hofkirche mostra un moment molt especial en la vida de la ciutat: la polèmica construcció d'una catedral catòlica en el cor d'una ciutat protestant, mercès a la conversió religiosa del rei August el Fort (necessària per a poder ser rei de Polònia) i al secret que va envoltar tot el projecte. Avui l'skyline religiós es completa, a l'esquerra, amb els cubs de la moderna sinagoga, construïda en el lloc on estava ubicada l'antiga Sinagoga Semper, datada el 1838 i destruïda cent anys després pel Tercer Reich. L'harmonia restablerta.

Una placa

Passejant per Bayreuth, tombant per Maximillianstraße, topo amb una placa que anuncia la casa natal de Max Stirner. Ignorava que fós d'allà. Penso en si un precursor de l'anarquisme, de l'individualisme més radical i fins i tot d'algunes teories atribuïdes a Nietzsche apreciaria aquest reconeixement de l'administració local.

Kuśniewicz i la literatura dels Kresy

Ja m'he ocupat en aquest epistolari de l'autor polonès Andrzej Kuśniewicz, en referència a la seva novel·la El rey de las Dos Sicilias. Ara he acabat La lección de lengua muerta (Lekcja martwego języka, 1977), l'única altra obra traduïda al castellà. El cineasta polonès Janusz Majewski va dirigir el 1980 una pel·lícula basada en ella.

És aquesta la seva altra «novel·la habsbúrgica», que comparteix molts elements amb El rey de las Dos Sicilias: el moment històric, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial; la situació geogràfica, en els confins de l'Imperi; i la unió fatal dels destins del protagonista i de la pròpia Monarquia Austro-Hongaresa. Kuśniewicz és un escriptor de profuses descripcions, que mima les paraules i es recrea en la cerca de l'adjectiu escaient. Els seus personatges, membres d'una aristocràcia refinada i culta, tenen prou sensibilitat per copsar la bellesa que els envolta, i estremir-se quan intueixen la fi del món que sempre han conegut. L'exagerat detallisme –que abasta la geografia, la història, els costums, l'art, la zoologia, la botànica i mil camps més, configurant riquíssims antetext i paratext– no és gratuït: pretén donar-nos la imatge més fidel i completa d'allò que ja no serà mai més, un testimoni que pugui salvar de l'oblit el que fou aquella època (la passió col·leccionista del tinent Kiekeritz és molt significativa en aquest sentit). «El que s'ha perdut sempre apareix engrandit, adquireix dimensions de llegenda i mite». La nostàlgia, sempre dura.

L'escriptura de Kuśniewicz no només simbolitza l'enyorança per una Polònia incardinada en Europa i allunyada del paneslavisme rus, sinó també l'exaltació dels confins orientals del seu país, anomenats Kresy, i que des del Romanticisme esdevingueren un dels principals motius de la producció literària polonesa. Després de la Segona Guerra Mundial els Kresy van deixar d'existir, però uns quants autors, a més del propi Kuśniewicz, seguiren cultivant una obra que fa de la cerca de les arrels perdudes una mena patriotisme mitificador: Tadeusz Konwicki, Julian Stryjkowski, Leopold Buczkowski, Włodimierz Odojewski... Fins i tot La vall de l'Issa de Czesław Miłosz encaixa en aquesta categoria. La pèrdua dels Kresy, acordada entre l'Alemanya nazi i la Rússia d'Stalin al pacte Ribbentrop-Molotov i confirmada al Tractat de Ialta, va ser un episodi molt dolorós a la història del país, perquè transformava una Polònia multicultural i plural en un estat ètnicament homogeni, amb tot el que intel·lectualment implicava. Si a això afegim la grisor de la Polònia comunista sorgida de la guerra, resulta natural que els Kresy es percebessin com una Arcàdia perduda, primer per als escriptors de l'exili, i després –quan la censura es relaxà– per als de l'interior. Aquesta recreació, enaltida i idealitzada fins al mite, substituïa la realitat i compensava les mancances de la vida diària.

Per a un interessantíssim anàlisi de la història dels Kresy i el paper que hi juguen en l'obra de Kuśniewicz (i d'altres autors) val molt la pena llegir els capítols que hi dedica Bożena Anna Zaboklicka Zakwaska, la traductora del llibre, a la seva tesi doctoral La imatge dels confins orientals en la literatura polonesa. Visió històrica i funció en la narrativa creada a Polònia als anys 60-80 del segle XX (Universitat de Barcelona, 2003).

Música lliure improvisada

A cada época su arte, al arte su libertad

Frontispici de l'edifici de la Secession (Viena)

La pròpia evolució de la música i les arts durant el segle XX va fer que els creadors cerquessin formes d'expressió cada cop més lliures. En el camp del jazz aquesta revolució, el Free Jazz o New Thing, vingué de la mà de músics com Ornette Coleman, John Coltrane, Albert Ayler, Cecil Taylor i Anthony Braxton, entre molts altres.

La música lliure improvisada (free improvised music o free improvisation) fou una evolució encara més radical d'aquelles propostes, en les que el jazz és un element molt important però no l'únic (la música progressiva i l'experimentació radical del grup Fluxus, per exemple, foren altres vies d'entrada). Un cop iniciat l'alliberament de les cotilles harmòniques, melòdiques i rítmiques, era qüestió de temps que algú no ho portés al paroxisme. Ja no hi ha normes ni estructura, la improvisació és col·lectiva i el diàleg entre els músics és constant i imprevisible.

La música lliure improvisada s'inicia a finals dels anys seixanta i té uns orígens innegablement europeus, però no pot localitzar-se en un país en concret. Gairebé simultàniament, i per persones que es coneixien entre sí, va sorgir a Gran Bretanya, Alemanya i Holanda un grup de músics que exploraren els límits de la sonoritat jazzística. Els fundadors d'aquest gènere foren Peter Brötzmann, Alexander von Schlippenbach, Peter Kowald i Manfred Schoof a Alemanya; Evan Parker, Derek Bailey, John Stevens i Trevor Watts a Anglaterra; Han Bennink, Misha Mengelberg i Willem Breuker a Holanda, per citar només els més rellevants. A més de petits combos, aparegueren formacions més nombroses: l'Spontaneous Music Ensemble (Anglaterra), la Globe Unity Orchestra (Alemanya), la ICP Orchestra (Holanda) i la Jazz Composer's Orchestra (USA). El moviment s'estengué ràpidament a Suïssa i als països escandinaus, i més tard arribaria a la resta del continent.

En veure que no tenien cabuda als segells tradicionals, els propis músics fundaren companyies discogràfiques per a difondre la seva música: FMP, BVHAAST, Intakt, Emanem, Leo, Incus, Maya, Atavistic... FMP, amb seu a Berlin, va enregistrar alguns dels primers discs, com el ferotge Machine Gun (1968), a càrrec d'una formació multinacional liderada per Peter Brötzmann. Un document històric del moviment.

El free-jazz nord-americà també va arribar, pel seu propi peu, a propostes similars. Músics provinents de l'avantguarda o fins i tot d'estils més tradicionals evolucionaren cap a formes estètiques més lliures: Cecil Taylor, Steve Lacy, Paul Bley, Anthony Braxton i la gent de l'AACM i la Knitting Factory... D'altres iniciaren les seves carreres en la improvisació lliure: William Parker, George Lewis, Marilyn Crispell, Susie Ibarra, etc. El màxim exponent de la música lliure a Espanya és el pianista Agustí Fernández, membre del Electro-Acoustic Ensemble d'Evan Parker i que ha col·laborat amb moltes grans figures: Peter Kowald, Derek Bailey, Mats Gustafsson, William Parker, Marilyn Crispell, John Butcher...

Malgrat ser un gènere molt minoritari, s'ha creat una xarxa de difusió que, a més dels segells discogràfics esmentats, inclou revistes online (Avant-Mag, One Final Note, Squid's Ear, Rubberneck, Signal to Noise) i festivals. En aquesta pàgina de la Universitat de Sheffield es pot trobar moltíssim material al respecte. A Barcelona es celebra anualment un certamen dedicat a la música lliure, les Nits de Música de la Fundació Miró, comissariades precisament per Agustí Fernández. En elles vaig tenir l'oportunitat de veure l'Alex von Schlippenbach Trio (amb Evan Parker i Paul Lovens), la London Jazz Composers Orchestra de Barry Guy, Aki Takase amb Rudi Mahall, Axel Dörner, Fred Van Hove...

Ja han passat prop de quaranta anys des de l'enregistrament dels primers discs, i com qualsevol altre moviment artístic, les generacions actuals miren als fundadors com velles glòries amb un discurs un tant antiquat. Per a la immensa majoria d'aficionats, emperò, continuen essent exploradors sense límits. Qui té por de la llibertat?

Miles & Trane

El primer quintet de Miles Davis, amb John Coltrane, interpretant So What. Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al contrabaix i Jimmy Cobb a la bateria. Frank Rehak, Jimmy Cleveland i Bill Elton als trombons en el darrer chorus.

Enregistrat per a The Robert Herridge Theater Show a l'estudi 61 de la cadena CBS el 2 d'abril de 1959.

Passin i vegin.

La temptació de la innocència

La tentación de la inocencia (1995) és un llibre que un hauria de tenir la sort de llegir quan la seva personalitat encara s'està formant. Fou guardonat amb el premi Médicis d'assaig i a Espanya va comptar amb padrins tan destacats com Fernando Savater. Avui, onze anys després de la seva publicació, segueix essent un brillant anàlisi d'un dels problemes més greus que pateix la societat occidental moderna.

Ben aviat Bruckner ens presenta la tesis central de l'assaig:

«Llamo inocencia a esa enfermedad del individualismo que consiste en tratar de escapar de las consecuencias de los propios actos, a ese intento de gozar de los beneficios de la libertad sin sufrir ninguno de sus inconvenientes. Se expande en dos direcciones, el infantilismo y la victimización, dos maneras de huir de la dificultad de ser, dos estrategias de la irresponsabilidad bienaventurada. En la primera, hay que comprender la inocencia como parodia de la despreocupación y de la ignorancia de los años de juventud; culmina en la figura del inmaduro perpetuo. En la segunda, es sinónimo de angelismo, significa la falta de culpabilidad, la incapacidad de cometer el mal y se encarna en la figura del mártir autoproclamado.»

La noció d'individu sorgeix a la Il·lustració. Com diu Kant, en aquest període històric l'home «surt fora de la minoria d'edat en la que es manté per la seva pròpia culpa». Tanmateix, aquest alliberament és problemàtic, ja que el fa perdre la seguretat del seu lloc al món, d'un ordre que tot ho regeix. La humanitat alliberada de Déu i de l'autoritat és presonera d'un altre tipus de turment: el de la valoració dels altres homes, als que s'ha de rendir comptes.

A més, la pròpia sobirania comporta una autocrítica constant: si jo sóc l'únic amo dels meus actes, sóc també l'únic responsable dels meus errors. En aspirar tots a les mateixes fites, ens convertim en adversaris; com diu Bruckner: «tots iguals, tots enemics». La llibertat individual proporciona a l'home altres decepcions: la de veure frustrat aquest potencial tan enorme, i, agreujats, sentir que mereixem quelcom millor; o la de creure'ns únics i descobrir-nos corrents, part indistingible de la massa.

L'extravagant fascinació per la infantesa, estat en el que els adults semblen desitjar mantenir-se perpètuament, es reflecteix en l'exigència infinita sota el mantell del deute impagat; en la cerca d'una protecció total (per part de l'Estat, naturalment) sense cap prohibició, actitud que l'autor resumeix en la frase «Deixeu-me en pau, ocupeu-vos de mi».

L'altra via d'escapament a les responsabilitats és el victimisme. Bruckner observa una tendència –exemplificada en el canvi d'enfocament del Dret als Estats Units– a atorgar la raó al feble, a la víctima, pel fet de ser-ho; convertint-se així en un estatus cobdiciat, respongui o no a causes objectives. D'aquí sorgeix una nova vocació: la de fals perseguit, el pària professional. El perill és evident: si aquest rol no és més que una impostura, les verdaderes víctimes es veuran desplaçades en les seves justes i legítimes queixes. L'eliminació per igualació.

Aquesta cultura de la queixa és més fàcil d'exercir si es pertany a una minoria discriminada. El problema és que ja no s'apel·la al greuge concret, sinó que la pròpia existència de col·lectius diferenciats s'al·lega com a justificació per a l'enfrontament. I el que és pitjor, es fa d'un atribut de la persona el centre ineludible de la seva existència. D'aquesta manera, un individu quedaria totalment determinat per algun dels seus trets –el sexe, l'ètnia, la nació, la religió–, del que ontològicament no podria escapar. Si bé algunes discriminacions denunciades són reals i cal combatre-les, «una vez reconocida la diferencia del otro, falta todavía no reducir al otro a su diferencia».

El ser percebut pels altres com a víctimes s'ha convertit en l'únic important, i fins i tot els botxins pretenen presentar-se com a tals (com fou el cas dels nacionalistes serbis a la guerra de Bòsnia). L'omnipresència dels mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics és una arma de doble tall: si bé ens apropa el patiment aliè, pot acabar per produir indiferència per sobreexposició. La impúdica exhibició de les desgràcies pròpies en els reality shows coexisteix amb un frívol acostament a les alienes, que situa en el centre al donant en lloc del receptor, ja sigui a través de personatges populars bolcats alegrement en causes perdudes; d'aquests espectacles que són les maratons televisives, on la societat s'aplaudeix a sí mateixa per la seva generosa solidaritat; o, afegeixo jo, d'aquestes efímeres mobilitzacions que es donen quan es produeix una catàstrofe natural en algun racó del món.

Un diagnòstic encertat és el primer pas per a trobar un remei.

Occident contra Occident

André Glucksmann és un consumat polemista. A Occidente contra Occidente (2003), amb una prosa viva, rítmica, un tant caòtica i predicadora, torna un cop més a nedar contra corrent. Aquest és un llibre lligat a unes coordenades molt concretes –la decisió d'intervenir militarment a l'Irak per derrocar el règim de Saddam Hussein–, i per tant amb una vocació menys generalista que el de Finkielkraut.

El primer que el sorprèn és la diferència en els tractaments de Bòsnia i l'Irak. Les macabres estadístiques de Saddam Hussein –una mitjana de 430 morts diaris al llarg de trenta anys, dada de la que no es proporciona la font– són molt més esgarrifoses que les de Milosevic, però el seu règim no era percebut per l'opinió pública mundial com una amenaça que calia erradicar amb la mateixa urgència amb que ho era la del líder serbi. L'autor considera que els supòsits que legitimaren, segons Jürgen Habermas, l'acció de l'OTAN contra Sèrbia (sense mandat de Nacions Unides pel veto de Rússia) segueixen essent vàlides a l'Irak: urgència (aturar la neteja ètnica), qüestió humanitària (socòrrer als pobles desamparats), democràcia (legitimitat d'origen dels qui prenen la iniciativa).

Glucksmann s'interroga sobre el prestigi que gaudeix l'ONU. Per què no se la jutja amb més severitat? Els fracassos en aturar allò que ara s'anomena estúpidament «crisis humanitàries» són palpables: Rwanda, Bòsnia, Kosovo, Sierra Leona i ara mateix, davant dels nostres ulls (i passivitat), Sudan. No, a l'ONU no se la jutja pels seus assoliments, sinó per la pròpia naturalesa de la institució: un fòrum en el que tothom hi està representat, des de les democràcies més justes i igualitàries fins les tiranies més sanguinàries, totes en peu d'igualtat. Una bonica visualització del món dialogant que no hem de permetre que la crua realitat malmeti. No se la veu tal com és, sinó tal i com voldríem que fós; però és precisament la ingènua pretensió de poder conciliar interessos tan diferents el que la converteix en inoperativa davant casos com els enumerats.

Hi ha, a més, una acceptació acrítica de la infal·libilitat del Consell de Seguretat, un òrgan que sembla haver esdevingut la més alta expressió del dret internacional i sobre la que no cap recurs algun. A aquest fet se li suma una natural prevenció davant la ingerència en afers que es consideren interns, però que en la pràctica han convertit el dret dels pobles a disposar de sí mateixos en el dret de les autoritats locals a disposar dels seus pobles.

Tota la reflexió de l'autor gira al voltant d'una pregunta de difícil resposta: quina ha de ser l'actuació de les democràcies liberals davant els règims despòtics? Els líders occidentals, sobretot els europeus, han de batallar amb una opinió pública molt reticent a les intervencions armades, que han abraçat un pacifisme naïf que desvia la mirada quan se li mostren les víctimes de la seva passivitat. Això és sabut pels sàtrapes, que senten tenir la via lliure quan l'efecte dissuasori que podria exercir el recurs de la força desapareix. Per als prudents governs europeus, qualsevol intervenció és a destemps: o massa aviat, perquè de ben segur que no s'han esgotat les vies negociadores, o massa tard, perquè el mal ja està fet i ara la intervenció no tindria sentit (ho vam veure en el passat amb la qüestió nuclear a Corea del Nord i segur que ho tornarem a veure a l'Iran). Sobre aquest negre panorama plana, a més, un antiamericanisme primari i visceral, agreujat per la incapacitat manifesta del govern nord-americà per explicar les raons de les seves decisions.

Glucksmann es declara partidari del dret d'ingerència i de la guerra contra el terrorisme, al que defineix com l'«atac deliberat contra població civil indefensa». Constata horroritzat l'evolució de les guerres al segle XX: a la Primera Guerra Mundial, el 80% de les víctimes foren soldats; a la Segona el percentatge caigué fins el 50% i des d'aleshores no ha fet res més que minvar. Les guerres modernes s'encrueleixen contra la població civil, i el record de noms d'històriques batalles (Waterloo, Verdun) ha donat pas al record de noms de ciutats assetjades, bombardejades, anihilades (Sarajevo, Srebrenica). El cas extrem seria la guerra postmoderna, com l'executada pels islamistes radicals, exclusivament contra la població civil. Aquesta guerra ja no té per objectiu l'apoderament d'un territori, el derrocament d'un règim o el canvi d'una política; cerca simplement la submissió de les voluntats, la desesperança, el terror.

Una cita de Pascal plana sobre tot el llibre: «No pudiendo hacer que lo justo fuera fuerte, se hizo de modo que lo fuerte fuera justo». Fins i tot si no s'està d'acord amb tot el que s'afirma a Occidente contra Occidente, és innegable que és una obra que mou a la reflexió.

La derrota del pensament

«En 1926, Julien Benda publica La trahison des clercs». Així comença La derrota del pensamiento, d'Alain Finkielkraut: assenyalant clarament de qui és deutora. El llibre arrenca amb una polèmica de la que no acabem de desempallegar-nos a Espanya, encara que rarament es formuli en aquests termes: la confrontació entre la idea de nació-geni i nació-contracte; entre el Volksgeist herderià (adoptat després per De Maistre i els contrarrevolucionaris francesos) i la nació com a «cuerpo de asociados que viven bajo una ley común y que están representados por la misma legislatura», com exposaria sintèticament Sieyès i desenvoluparia Renan.

Després d'aquests prolegòmens, Finkielkraut reprèn la tasca de Benda allà on aquest la va deixar. La segona estació del recorregut és l'influent text Raça i història de Claude Lévi-Strauss, escrit el 1951 per encàrrec de la incipient UNESCO. En ell es desautoritza el colonialisme no tan sols pels abusos comesos, sinó per l'arrogància que significava pressuposar que la cultura europea era superior, més avançada, a la resta. Des de Lévi-Strauss ja no existeix la cultura, sinó moltes cultures, i totes equivalents: el relativisme és nat. Des de l'etnologia, l'antropologia i la sociologia estructuralistes s'ataca el concepte de civilització per eurocèntric, i no es triga gaire en fonamentar aquesta visió en la doctrina marxista: la pretesa superioritat dels valors occidentals no és més que un instrument de dominació de la classe dirigent. Els principis fundacionals de la UNESCO llisquen sibil·linament cap als seus antípodes.

El Tercer Món compta des d'aquell moment amb una filosofia per a la descolonització. Aquest orgull recuperat per llurs valors i tradicions, posats en peu d'igualtat amb els dels colonitzadors, és també una decantació pel Volksgeist front la nació-contracte. Amb el temps, els països del Tercer Món han anat espolsant-se a Marx, però s'han quedat amb De Maistre. El mateix hem vist en molts països de l'antiga Unió Soviètica: en abandonar el comunisme, les mateixes elits dirigents han abraçat un nacionalisme exacerbat, i no només per càlcul electoral. L'universalisme, que havia mort un cop a mans dels nacionalismes intraeuropeus, mor ara per segona vegada a mans dels nacionalismes dels països descolonitzats.

El 1971 Lévi-Strauss és convidat de nou a la UNESCO. El discurs per aquesta ocasió, Raça i cultura, legitima subtilment el racisme i la xenofòbia, i la polèmica es desferma. La institució, hipòcrita, es nega a acceptar les conseqüències últimes que es deriven d'una postura que en lloc d'alliberar l'home de les cadenes de l'espai i el temps, el lliga de mans i peus a la seva cultura; que en lloc d'enfortir el jo (l'individu), es refugia covardament en el nosaltres (el grup). Cecs, no veuen que el nacionalisme identitari no és substancialment diferent, ni millor, que el racial.

I així arribem a la darrera parada de l'itinerari. Un cop legitimada la idea de que la humanitat existeix en plural, aquesta arma ja no és utilitzada només pels països del Tercer Món en vies a la independència, sinó també per un Primer Món que se sent amenaçat per una creixent immigració. Sectors de la dreta assumeixen un discurs culturalment proteccionista, reclamant mesures per no desnaturalitzar la seva pròpia identitat. Per contra, l'esquerra apel·la a un multiculturalisme que beu del relativisme. Finkielkraut encerta plenament al fer-nos adonar que «los credos se oponen, pero no las visiones del mundo: unos y otros perciben las culturas como totalidades englobantes y dan la última palabra a su multiplicidad». La matisació posterior, que limita l'universalisme a la ciència i lliura les humanitats al relativisme, és insuficient (i, a més, s'ha vist desbordada pel postmodernisme més agosarat). La llavor de la vergonya per la dominació colonial ha engendrat un fruit molt més amarg: la renúncia a difondre la llibertat individual per tal de no col·lidir amb la tradició –el jou!– de cada qual.

A l'últim capítol se'ns mostra com el nihilisme relativista ha conduït a una desaparició del valor. Rebutjat l'elitisme, ja no es pretén acostar la cultura a les masses sinó convertir qualsevol distracció banal en un bé cultural, posant al mateix nivell Shakespeare i el darrer programa televisiu d'èxit. Quan la línia que separa el pensament i la diversió s'esborra, l'home esdevé un adolescent perpetu.

Alain Finkielkraut junta amb agudesa les peces aparentment inconnexes i traça el camí que ens ha dut on som.