A Dresde

No crec que sigui possible passejar per Dresde sense tenir la ment al 1945. Tots hem vist les desoladores imatges de les runes, aquella famosa fotografia presa des del darrera d'una estàtua de l'ajuntament. I tots hem escoltat Shostakovich. I hem vist Rossellini, filmant un Berlin que no devia diferir gaire de la capital saxona. Però avui dia... un fènix. La ciutat renascuda es debat entre la necessària memòria, requisit primer per al perdó i la reconciliació, i el desitjable oblit, que intenta convèncer-se debades de que allò mai succeí, a través de la recuperació de l'antic esplendor, ara un tant insincer. Però les reflexions que pugui fer l'intel·lecte sempre queden trepitjades per la imperiosa necessitat de mirar endavant, i el cas és que després de la reconstrucció de la Frauenkirche, ja hi resten poques cicatrius d'aquell horrible episodi. Així sia.

* * *

Tinc al davant una postal amb la reproducció de la vista de Dresde des de la riba dreta de l'Elba, més avall de l'Augustbrücke, pintada per Canaletto el 1748. Canaletto ens ha llegat el perfil que coneixem de Venècia, tant el real com l'imaginari. Però també va pintar Dresde durant els anys que hi va viure, fent honor al sobrenom de «la Florència del nord». La gegantina bastida en la Hofkirche mostra un moment molt especial en la vida de la ciutat: la polèmica construcció d'una catedral catòlica en el cor d'una ciutat protestant, mercès a la conversió religiosa del rei August el Fort (necessària per a poder ser rei de Polònia) i al secret que va envoltar tot el projecte. Avui l'skyline religiós es completa, a l'esquerra, amb els cubs de la moderna sinagoga, construïda en el lloc on estava ubicada l'antiga Sinagoga Semper, datada el 1838 i destruïda cent anys després pel Tercer Reich. L'harmonia restablerta.