Occident contra Occident

André Glucksmann és un consumat polemista. A Occidente contra Occidente (2003), amb una prosa viva, rítmica, un tant caòtica i predicadora, torna un cop més a nedar contra corrent. Aquest és un llibre lligat a unes coordenades molt concretes –la decisió d'intervenir militarment a l'Irak per derrocar el règim de Saddam Hussein–, i per tant amb una vocació menys generalista que el de Finkielkraut.

El primer que el sorprèn és la diferència en els tractaments de Bòsnia i l'Irak. Les macabres estadístiques de Saddam Hussein –una mitjana de 430 morts diaris al llarg de trenta anys, dada de la que no es proporciona la font– són molt més esgarrifoses que les de Milosevic, però el seu règim no era percebut per l'opinió pública mundial com una amenaça que calia erradicar amb la mateixa urgència amb que ho era la del líder serbi. L'autor considera que els supòsits que legitimaren, segons Jürgen Habermas, l'acció de l'OTAN contra Sèrbia (sense mandat de Nacions Unides pel veto de Rússia) segueixen essent vàlides a l'Irak: urgència (aturar la neteja ètnica), qüestió humanitària (socòrrer als pobles desamparats), democràcia (legitimitat d'origen dels qui prenen la iniciativa).

Glucksmann s'interroga sobre el prestigi que gaudeix l'ONU. Per què no se la jutja amb més severitat? Els fracassos en aturar allò que ara s'anomena estúpidament «crisis humanitàries» són palpables: Rwanda, Bòsnia, Kosovo, Sierra Leona i ara mateix, davant dels nostres ulls (i passivitat), Sudan. No, a l'ONU no se la jutja pels seus assoliments, sinó per la pròpia naturalesa de la institució: un fòrum en el que tothom hi està representat, des de les democràcies més justes i igualitàries fins les tiranies més sanguinàries, totes en peu d'igualtat. Una bonica visualització del món dialogant que no hem de permetre que la crua realitat malmeti. No se la veu tal com és, sinó tal i com voldríem que fós; però és precisament la ingènua pretensió de poder conciliar interessos tan diferents el que la converteix en inoperativa davant casos com els enumerats.

Hi ha, a més, una acceptació acrítica de la infal·libilitat del Consell de Seguretat, un òrgan que sembla haver esdevingut la més alta expressió del dret internacional i sobre la que no cap recurs algun. A aquest fet se li suma una natural prevenció davant la ingerència en afers que es consideren interns, però que en la pràctica han convertit el dret dels pobles a disposar de sí mateixos en el dret de les autoritats locals a disposar dels seus pobles.

Tota la reflexió de l'autor gira al voltant d'una pregunta de difícil resposta: quina ha de ser l'actuació de les democràcies liberals davant els règims despòtics? Els líders occidentals, sobretot els europeus, han de batallar amb una opinió pública molt reticent a les intervencions armades, que han abraçat un pacifisme naïf que desvia la mirada quan se li mostren les víctimes de la seva passivitat. Això és sabut pels sàtrapes, que senten tenir la via lliure quan l'efecte dissuasori que podria exercir el recurs de la força desapareix. Per als prudents governs europeus, qualsevol intervenció és a destemps: o massa aviat, perquè de ben segur que no s'han esgotat les vies negociadores, o massa tard, perquè el mal ja està fet i ara la intervenció no tindria sentit (ho vam veure en el passat amb la qüestió nuclear a Corea del Nord i segur que ho tornarem a veure a l'Iran). Sobre aquest negre panorama plana, a més, un antiamericanisme primari i visceral, agreujat per la incapacitat manifesta del govern nord-americà per explicar les raons de les seves decisions.

Glucksmann es declara partidari del dret d'ingerència i de la guerra contra el terrorisme, al que defineix com l'«atac deliberat contra població civil indefensa». Constata horroritzat l'evolució de les guerres al segle XX: a la Primera Guerra Mundial, el 80% de les víctimes foren soldats; a la Segona el percentatge caigué fins el 50% i des d'aleshores no ha fet res més que minvar. Les guerres modernes s'encrueleixen contra la població civil, i el record de noms d'històriques batalles (Waterloo, Verdun) ha donat pas al record de noms de ciutats assetjades, bombardejades, anihilades (Sarajevo, Srebrenica). El cas extrem seria la guerra postmoderna, com l'executada pels islamistes radicals, exclusivament contra la població civil. Aquesta guerra ja no té per objectiu l'apoderament d'un territori, el derrocament d'un règim o el canvi d'una política; cerca simplement la submissió de les voluntats, la desesperança, el terror.

Una cita de Pascal plana sobre tot el llibre: «No pudiendo hacer que lo justo fuera fuerte, se hizo de modo que lo fuerte fuera justo». Fins i tot si no s'està d'acord amb tot el que s'afirma a Occidente contra Occidente, és innegable que és una obra que mou a la reflexió.