Esquetxos de Viena (i IV)

Paradoxalment, la capital de l'anomenada monarquia danubiana és una ciutat feta d'esquenes al riu. A diferència de Budapest, on el Danubi és una artèria que imprimeix caràcter i traça la divisòria entre passat i present, el centre de Viena ni tan sols veu el riu de prop. El llindar nord de la innerstadt, l'arc que hauria de cloure el Ring, és una desviació artificial del Danubi: el Donaukanal. Més Potemkin, doncs.

* * *

La catarsi austríaca. O la manca de catarsi, segons es miri. La complicada acceptació del propi passat. Els austríacs no foren víctimes de la bàrbarie nazi, sinó majoritàriament còmplices entusiastes, com acrediten els menys de dos mil vots contraris a l'anschluss –tot i que, com apunta Claudio Magris, la taxa de suïcidis d'aquell any augmentés espectacularment– i la massiva manifestacio d'acollida a Hitler a la Heldenplatz, que veig per primer cop en una fotografia a la casa de Sigmund Freud. Ignorar la història ajuda a que es torni a repetir, i és per això que els austríacs van escollir com a president els anys 80 a un ex-nazi com Kurt Waldheim o han atorgat un significatiu poder regional a un personatge com Jörg Haider sense massa problemes de consciència. La Viena dels darrers seixanta anys ha estat un monumental palimpsest, però imperfecte, ja que hi ha hagut una duríssima lluita ètica per a posar al descobert la veritable història del país, molt menys complaent i victimista que la versió oficial. Aquesta lluita ha provingut principalment dels literats, tant dels assagistes (Riedl), com dels escriptors (Bernhard, Handke, Jelinek, Winkler), que cultivaren una antiheimat-Roman d'una virulència sense parió. Ells han estat la consciència ètica d'Àustria, els que han permès a la gent de bé poder-se mirar al mirall tots aquests anys sense haver de fer una ganyota de fàstic.

Viena, 19 d'agost de 2006