Esquetxos de Viena (II)

Dia especial per a la meva particular mitomania. Ens desviem de la nostra ruta pel Ring per veure la casa on Elias i Veza Canetti visqueren després de casar-se, abans de mudar-se a Grinzing. La casa era la dels pares de Veza, on ella va viure prop de quaranta anys. Avui dia cap placa recorda els antics inquilins, i els veïns del barri ens miren estranyats quan ens veuen fotografiar una façana bruta i esquerdada tan allunyada del centre.

La nostra travessia literària prossegueix al carrer Rasumofsky, on Robert Musil visqué entre 1921 i 1938, abans d'exiliar-se a Ginebra, on moriria quatre anys més tard. En aquella casa ompliria milers de folis d'aquella gran novel·la, inacabada i inacabable, que és L'home sense qualitats.

Al carrer paral·lel, Kundmanngaße, hi ha l'edifici que Ludwig Wittgenstein va projectar, amb ajuda de Paul Engelmann, per a la seva germana. Un prodigi de simplicitat, sobrietat i bellesa quasi matemàtica, com la seva filosofia.

Però tot això és xavalla comparat amb la satisfacció de veure un somni acomplert: adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar de Die Fackel de Karl Kraus. Compro una llibreta (heft) original corresponent a abril de 1917, en plena Primera Guerra Mundial, quan Kraus es significà com a antibel·licista i ferotgement crític amb la premsa patriotera i sectària de Viena.

* * *

«– Qui ets? Qui vol entrar aquí?
– Sóc sa majestat l'emperador d'Àustria, rei d'Hongria.
– No el conec. Qui demana entrar aquí?
– Sóc l'emperador Franz Joseph, rei apostòlic d'Hongria, rei de Bohèmia, rei de Jerusalem, gran príncep de Transilvània, gran duc de Toscana i de Cracòvia, duc de Lorena...
– No el conec. Qui demana entrar aquí?
– Sóc Franz Joseph, pobre pecador, i imploro la misericòrdia de Déu.
– Pots entrar, doncs.»

Aquesta litúrgia era repetida cada cop que un emperador, emperadriu o arxiduc moria i les seves restes eren traslladades a la Cripta dels Caputxins per a ser enterrades allà.

La temperatura en entrar a la cripta descendeix força graus, i un no sap ben bé si el calfred que li recorre l'espinada és per aquest motiu o bé pel fet de trobar-se davant les despulles d'aquells que guiaren els destins de l'imperi austro-hongarès –i per tant, de mitja Europa– durant tants segles. El visitant desfila en silenci al costat dels fèretres, en una sala freda i austera que contrasta amb el fastuós estil imperial que cobreix la ciutat uns metres més amunt.

Al final de la cripta es troba la tomba de Franz Joseph I. Amb ell acabà una època, un món. Joseph Roth, en la novel·la que duu per títol l'escenari que estem descrivint, trasllada al protagonista la inseguretat, la desubicació d'aquell que és forçat a entrar en una nova era sense esperar-ho ni voler-ho.

* * *

Escric aquestes línies en el Cafè Central, el que fou punt de trobada d'aquells vienesos genials del tombant de segle. El cafè està ubicat al bellíssim palau Ferstel, i l'interior, amb grans columnes i arcades, és imponent. L'estàtua de Peter Altenberg, un dels habituals del cafè, dóna la benvinguda al visitant, que se sent per uns segons transportat a una altra època. Les melodies del piano m'acompanyen mentre escric això, i sento que podria passar-me hores aquí, somiant despert.

Viena, 16 d'agost de 2006