Reivindicació de l’escola austríaca

No se m'acut tasca més interessant a la que esmerçar esforços que a la d'intentar entendre la realitat que ens envolta. Aquesta és una ocasió immillorable per a deixar de banda les novel·les per unes setmanes i dedicar-nos a aprendre a corre-cuita els rudiments de la teoria econòmica; només així podrem formar-nos una opinió fonamentada de les polítiques del govern o de les crítiques de l'oposició.

Les meves lectures d'economistes sempre han cercat el vessant de la filosofia política i han defugit els tecnicismes. No amago la meva simpatia pels pensadors liberals, i tot i que he procurat atendre també les veus discrepants, suposo que és difícil no mostrar una predisposició per unes determinades teories econòmiques si m'identifico amb la filosofia política que hi ha al darrera. Reconegut el meu diletantisme i declarats els meus prejudicis, vull fer una modesta reivindicació de l'escola austríaca d'economia perquè em sembla que ha presentat una sòlida explicació dels fets que han anat tenint lloc, i no només a posteriori.

Hi ha unanimitat en atribuir l'origen de la crisi actual a una pèssima avaluació dels riscos en hipoteques de dubtós cobrament (ara que tothom busca un culpable, n'han trobat un en l'estadístic David X. Li, artífex de la fórmula utilitzada massivament pel càlcul de riscos) i a l'absurda creença de que el preu dels habitatges no baixa mai, però cal preguntar-se si aquesta és realment la causa última o bé la conseqüència d'algun altre incentiu pervers anterior. I és en aquest punt en què han alçat la veu els economistes de l'escola austríaca, per als que la situació actual és el ròssec del manteniment per part dels Bancs Centrals d'uns tipus d'interès nominals per sota del seu valor real. Atenent-nos a la succinta definició que dóna la Wikipedia de la teoria austríaca del cicle econòmic, aquesta

sostiene que una expansión "artificial" del crédito, es decir, no respaldada por ahorro voluntario previo, tiende a aumentar la inversión, dado que los precios relativos han sido distorsionados por la mayor masa de dinero circulante en la economía. Estas inversiones, que no hubieran sido emprendidas de no ser por la mencionada distorsión, sobreutilizan los bienes de capital acumulados, y tarde o temprano las tasas de interés artificialmente bajas se acomodan en su verdadero nivel de mercado, generalmente muy superior al establecido por los bancos centrales dado la escasez de bienes de capital. Esto corta abruptamente el flujo de crédito barato, y las inversiones que parecían rentables con precios inflados ahora dejan de serlo: la crisis estalla y se efectúa la natural liquidación de las inversiones erróneas.

És difícil negar que aquesta és una explicació molt plausible del que ha succeït en la crisi en què estem immersos.

La teoria austríaca del cicle econòmic fou proposada per Ludwig von Mises a La teoria dels diners i del crèdit (Theorie des Geldes und der Umlaufsmittel, 1912) i perfeccionada posteriorment per altres economistes d'aquesta escola, com Friedrich A. Hayek. Alguns consideren que la seva versió més elaborada és la que ha formulat el professor Jesús Huerta de Soto a Dinero, crédito bancario y ciclos económicos (1998), que fou traduïda a l'anglès pel Mises Institute.

I és que no hi ha veus a la classe política que enarborin aquest ideari? Bé, sí, però no gaire reeixides. Ron Paul, candidat a les primàries del Partit Republicà en les passades eleccions, és un declarat seguidor de l'escola austríaca, membre del Mises Institute i autor de diversos llibres en aquesta línia de pensament. En la defensa de la seva Free Housing Market Enhancement Act l'any 2003, que pretenia prohibir la provisió de fons federals a empreses del sector immobiliari patrocinades per l'Estat (és a dir, a Fannie Mae i Freddie Mac), Paul ja va preveure la crisi immobiliària que havia d'esdevenir:

The special privileges granted to Fannie and Freddie have distorted the housing market by allowing them to attract capital they could not attract under pure market conditions. As a result, capital is diverted from its most productive use into housing. […] Government's policy of diverting capital to other uses creates a short-term boom in housing. Like all artificially-created bubbles, the boom in housing prices cannot last forever. When housing prices fall, homeowners will experience difficulty as their equity is wiped out. Furthermore, the holders of the mortgage debt will also have a loss. […] Perhaps the Federal Reserve can stave off the day of reckoning by purchasing GSE debt and pumping liquidity into the housing market, but this cannot hold off the inevitable drop in the housing market forever. In fact, postponing the necessary, but painful market corrections will only deepen the inevitable fall. The more people invested in the market, the greater the effects across the economy when the bubble bursts.

Res que no haguessin advertit altres abans. Paga la pena veure aquest vídeo de 2006 on el seu assessor Peter Schiff alerta un miler de brokers hipotecaris del previsible col·lapse del mercat immobiliari davant les rialles escèptiques dels presents.

Dissortadament, els principis de l'escola austríaca no formen part del mainstream, copat per l'enfrontament entre neokeynesians i monetaristes de l'escola de Chicago. De fet, els economistes més en voga rebutgen amb displicència la teoria austríaca. Resulta especialment il·luminador llegir la crítica que Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia el 2008 i columnista habitual del Financial Times, li dispensava l'any 1998 en un article titulat The Hangover Theory. Després del sarcasme inicial comparant la teoria econòmica austríaca amb la del flogist, Krugman ve a dir que, si la aquella fos certa, una crisi en la demanda de béns de capital hauria de ser reemplaçada per un augment en la demanda en béns de consum, i no pas en una crisi generalitzada en tots els sectors («So if people decide to spend less on investment goods, doesn't that mean that they must be deciding to spend more on consumption goods —implying that an investment slump should always be accompanied by a corresponding consumption boom?»). La resposta a aquest article va venir de la ploma de David Gordon al The Mises Review l'any 1999. Hi ha un paràgraf especialment profètic en la seva rèplica:

But there is another path that economic downturns frequently take. The investment boom might not be replaced by an increase in consumer spending. Rather, the bust can be accompanied by a monetary contraction (a "credit crunch") that causes the investment boom not to shift but simply to disappear. This occurs by a reversal of the process by which bank credit was created in the first place. But because Krugman is disinclined to think about processes at all, this alternative does not occur to him.

I això és exactament el que patim ara.

Naturalment, si els diagnòstics difereixen, també ho faran les mesures proposades per fer-hi front. Tornant a l'influent Krugman, en un article publicat a El País el passat 19 d'octubre, l'economista advocava per les conegudes receptes keynesianes d'estímul de la demanda per part de l'Estat, concloent que «no es momento de preocuparse por el déficit». Els socialdemòcrates patris (I i II, d'entre molts exemples) s'han sumat al discurs, atribuint la crisi als excessos d'un mercat totalment desregulat —quelcom, com a mínim, discutible— i demanant un nou New Deal. En el marc d'aquesta batalla ideològica, El País va publicar un altre article de Krugman on contraposava la teoria de Keynes i la monetarista de Milton Friedman (sense citar en cap moment els postulats de la teoria austríaca, que difereix d'ambdues, com s'exposa detalladament en el capítol 7 del llibre de Huerta de Soto). És interessant fixar-se en les observacions de Krugman sobre la crisi japonesa dels noranta: curiosament, interpreta la incapacitat de l'economia per a recuperar-se pel fracàs de les polítiques d'expansió monetària propugnades per l'escola de Friedman (amb el que podríem estar d'acord), però no és prou honest per admetre que l'enorme despesa pública en infraestructures (sovint totalment ineficients), com les que ell demana ara, si bé podia haver fet la desocupació més suportable, podria també haver contribuït a endarrerir la recuperació, convertint la crisi en una depressió de llarga durada. I els austríacs? Doncs el professor Huerta de Soto cita a Hayek: «Any attempt to combat the crisis by credit expansion will, therefore, not only be merely the treatment of symptoms as causes, but may also prolong the depression by delaying the inevitable real adjustments». La frase data de 1931 i és el corol·lari de la teoria. Si acceptem que el seu diagnòstic és el correcte, haurem de meditar si les conclusions que se'n deriven —per dures que siguin— també ho són, i viceversa. En qualsevol cas, els mateixos keynesians ja semblen acceptar que les seves mesures poden no tenir efecte sense un entorn d'oferta adequada i es resignen a un llarg període de depressió; aquesta és la previsió de Krugman en un post recent.

I on som ara? Doncs bé, a Espanya combinant la tàctica de l'estruç (en permetre a les empreses immobiliàries no aplicar durant dos anys el mark-to-market i estalviar-los així de comptabilitzar les pèrdues causades per la depreciació dels seus actius) amb un endeutament brutal que els mercats comencen a dubtar de si podrà acabar pagant-se. Alguns economistes, com García Montalvo, ja han alertat del risc de japonització de l'economia espanyola per seguir fil per randa totes les receptes que van fracassar als anys noranta al país nipó. D'altres més catastrofistes, com Juan Ramón Rallo, adverteixen de la possibilitat de destruir la moneda si els mercats consideren que existeix una bombolla en el deute i corren a refugiar-se en actius més líquids, seguint la piràmide invertida d'Exter. A mi, des de la meva ignorància, el que més em preocupa és la perillosa mentalitat del «too-big-to-fail» que sembla haver quallat en molta gent, que pensa que els països rics no poden fer fallida per molt que s'endeutin i que tot, d'una manera o una altra, acabarà solucionant-se sense grans conseqüències.

L'autonomia de l'obra d'art, un cop més

En un article recent, Félix de Azúa reflexionava sobre una retrospectiva de Francis Bacon que s'exposa actualment al Museo del Prado, la mateixa mostra que vam tenir la sort de veure a la Tate Modern de Londres el passat novembre.

Amb l'erudició que el caracteritza, Azúa connectava episodis de la vida del pintor amb coneguts motius dels seus quadres. M'agradaria citar un llarg paràgraf del seu article:

Durante años y siguiendo las enseñanzas de las vanguardias europeas, tan arteramente defendidas por Greenberg en los EEUU, la vida del artista era un elemento despreciable para el análisis de la obra. O bien ésta se sostenía por sí misma, o bien se trataba de un fenómeno pasajero ligado a la insignificante vida de un ciudadano. Un átomo en la inmensidad del universo. Lo cierto es que la obra de arte debía de ser autónoma y soberana: ningún mortal podía aspirar a ser su fundamento. Y eso es consecuente con una concepción del arte, no como producto humano, sino como producto de la historia, del zeitgeist, el alma del mundo, la forma sensible del momento histórico-social. [...] Si la obra de arte podía ser interpretada a partir de la vida del artista, entonces, decían, el valor de un Picasso o de un Bacon dependerá del valor de ese átomo vital. Lo cual conducía a la paradoja de que un garabato trazado por alguien con una experiencia vital suprema podía defenderse frente a los productos de un artista de vida estúpida. Por fortuna, este tipo de sofísticas teorías está en total descrédito. El artista vuelve a ser el fundamento de la obra y eso nos ha permitido clarificar un sinnúmero de piezas clásicas que habían sido muy mal comprendidas.

El cito perquè en alguna altra ocasió m'he referit a aquest debat i he sostingut l'opinió contrària a la d'Azúa. Segueixo pensant el mateix: els seus arguments no em convencen i crec a més que fa trampa. La fa en confondre interessadament el valor de l'obra d'art amb la seva comprensió.

Ningú no nega que calgui conèixer la biografia d'un artista per a entendre cabalment la seva obra. És indubtable que la tècnica, l'estil, la temàtica escollida, etc. estan en relació amb la seva història personal i la del seu temps. Tanmateix, aquesta és tasca per a l'historiador de l'art i no pas per a l'estudiós de l'estètica. Ara que tenim notícia de la traumàtica experiència de Bacon a Lloret de Mar, revaloritza això aquelles pintures? Les fa artísticament més valuoses?

Tampoc crec que sigui cert que la crítica de l'art d'avantguarda hagi imposat la idea de que «la vida del artista era un elemento despreciable para el análisis de la obra» (fixem-nos com Azúa s'escuda en un terme, «análisis», prou ambigu com per incloure tant la valoració com la comprensió). Precisament penso que és al contrari, igual que Sebreli i a diferència de Sontag. Resulta interessant que Azúa posi d'exemple a Clement Greenberg, el pope de la crítica d'art de postguerra i valedor de l'expressionisme abstracte. A la introducció de La pintura moderna y otros ensayos de Greenberg, el professor Fèlix Fanés relaciona els plantejaments del crític amb els que T.S. Eliot exposava al seu assaig La tradición y el talento individual (1917), considerant que en ambdós «subyace el concepto de autonomía artística». I continua:

La «verdad estética» sólo puede surgir del aislamiento. De hecho, a diferencia del resto de actividades humanas, que siempre son un instrumento para conseguir algo, la «experiencia estética», en la medida en que «los valores del arte son autosufientes», son «un fin en sí mismo». Como consecuencia, cualquier expresión artística nacida de un ethos utilitario —sea del tipo que sea— no merece ninguna consideración.

Com ens recorda Sebreli, Greenberg afirmava que «pintura y escultura pueden llegar a ser más íntegramente nada más que lo que hacen [...] se agotan en la sensación visual que producen», menyspreava als pintors i el que pensaven sobre les seves pròpies obres, i (aquí em sembla injust Sebreli) «consideraba que los cuadros debían adecuarse a sus teorías y no éstas a aquéllos». Dóna això la raó a Azúa? Sí, però amb matisos: Greenberg també fou el principal responsable de la creació de Jackson Pollock com a personatge i sempre fou conscient de la contingència de la crítica estètica i dels cànons que se'n poguessin seguir (a la mateixa introducció s'assegura que exercia un «constante sometimiento de los hechos al marco histórico»).

La paradoxa que enuncia Azúa no és cap sofisma: l'artista no pot ser mai el fonament de l'obra d'art, per molt que resulti imprescindible estudiar-lo per a la seva comprensió integral. Aquest és un problema que té un corol·lari molt incòmode d'abordar: la valoració estètica de les obres realitzades per víctimes de tragèdies. Aquesta reflexió sorgia a l'entrevista de Philip Roth a Ivan Klíma a propòsit de la literatura de la dissidència als països de l'est, i més terrible és encara quan parlem d'un supervivent d'Auschwitz. Com separar la qualitat artística del valor testimonial sense semblar frívol o pervers?

Dues visions sobre el sis d'octubre. II. Josep Dencàs

II. Josep Dencàs

L'altre visió dels fets que vull presentar és la de Josep Dencàs, conseller de Governació de la Generalitat durant els fets del sis d'octubre. Líder d'Estat Català, partit coalitzat a Esquerra Republicana, l'extremisme de Dencàs era ben conegut (Hurtado el qualifica a ell i al seu partit directament de «nazis» al seu dietari en diverses ocasions). Si bé alguns historiadors seriosos com Stanley Payne (I, II) opinen que no es pot qualificar Dencàs o al seu partit de verdaderament feixistes, el cert és que les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) comptaven amb una milícia pròpia, els escamots, d'estructura jerarquitzada i indumentària (camisa militar verda, pantalons foscos, corretjams de cuir i sabates ferrades) clarament inspirada en els moviments feixistes europeus. La desfilada de milers dels seus membres a Montjuïc el 22 d'octubre de 1933, sota la presidència de Francesc Macià, no té res que envejar, al menys estèticament, a les dels camises negres italians o els SA alemanys.



Els escamots van prendre part en «accions de xoc» rebentant vagues cenetistes i boicotejant mítings de partits rivals, i es veieren fortament desacreditats després de destruir la impremta de la revista satírica El Be Negre, que els havia criticat. La percepció de que els escamots eren una organització de tipus feixista va generalitzar-se (Joan Lluhí els va qualificar així en un discurs al Parlament, i ja hem citat l'opinió d'Hurtado) i els partits moderats aliats amb Esquerra Republicana van amenaçar de trencar la coalició si els escamots no es dissolien. Així ho van fer (però només formalment) el dia de Nadal de 1933. Quan Dencàs fou anomenat conseller de Governació (primer interinament per la greu malaltia del seu titular, Joan Selves, i quan aquest va morir a finals de juny de 1934, de manera oficial) va passar a ser responsable dels quatre mil homes que formaven el Sometent i les JEREC. Dencàs i Miquel Badia (cap dels serveis d'ordre públic de la Generalitat) desarmaren el Sometent, que no consideraven de confiança, i van impulsar la recuperació de les milícies armades. Hurtado ho explica així (p. 150):

El senyor Dencàs i altres personalitats de l'Esquerra, han cridat els representants dels partits coalicionistes per a tractar de mantenir amb caràcter permanent les forces dels partits que s'han coalitzat. Es constituïria una espècie de milícia d'unes seixanta companyies, amb armes i uniforme, en conjunt uns sis mil homes, que donarien servei permanent d'instrucció i de maniobra com a força disponible per al cas que fos atacada la llibertat de Catalunya.

Aquesta gravíssima extralimitació de les facultats dels partits de govern comptà amb l'aprovació d'Hurtado. La seva argumentació —que a mi personalment em sembla desconcertant i molt feble— era que «amb l'adhesió d'ara ajornem la nostra desfeta i correm la contingència que no es faci res, almenys per ara, i quedem com uns valents». Com és ben sabut, el pronunciament del sis d'octubre no va comptar amb cap pla d'acció i va ser avortat per les forces del general Batet amb rapidesa, amb molt poques baixes. Dencàs va romandre al Palau de Governació i quan el govern va capitular, va escapar a través de la xarxa de clavegueram de Barcelona. Els dirigents de la Generalitat foren detinguts, empresonats, jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, mentre que Dencàs va aconseguir fugir a França.

Dencàs fou el boc expiatori del desastre: se'l culpà en exclusiva de la desfeta i la seva fugida fou objecte de burla. Des del seu exili va escriure El 6 d'octubre des del Palau de Governació (1935), un llibre que és un acte de desgreuge: Dencàs pretén presentar la seva versió dels fets i restaurar el seu honor. El convenciment de Dencàs de que l'alçament fou justificat no ha variat ni un milímetre (així, sovintegen les lloances al «coratge» i l'«heroisme» dels que van participar en l'acció), i el seu relat se centra, en primer lloc, en explicar la preparació del moviment revolucionari (tot revelant —ja que fins aquell moment no era de domini públic— la connivència de tots els partits en la formació de la nova força armada; com hem vist, fins i tot dels més moderats, com Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya); i en segon lloc, en evidenciar el contradictori paper jugat per Lluís Companys, que d'una banda atià la confrontació i per una altra posà traves al rearmament de les milícies. Dencàs explica les gestions del seu departament per a entrenar i armar les milícies (arriba a fer un recompte dels magres efectius de què disposaven el sis d'octubre) i dóna a conèixer que els socialistes d'Indalecio Prieto varen oferir-los un carregament d'armes provinent de l'ajut a l'oposició democràtica portuguesa que finalment havia hagut de restar al país, però Companys va negar l'ajut econòmic necessari. Segons el conseller de Governació, el fantasiós pla de Companys —sabedor de que les milícies no podrien, ni per dotació, ni per formació ni per equipament, enfrontar-se amb garanties d'èxit contra un exèrcit regular— passava per que la revolució obrera paralitzés al govern espanyol i aquest es veiés obligat a negociar amb la Generalitat. Al llibre Dencàs relata els esdeveniments hora per hora, afegint-hi acotacions en què critica moltes de les decisions de Presidència. Per exemple, Dencàs desaprova la negociació que Companys va entaular amb el general Batet, capità general de Catalunya: l'hora de temps que li concedí Companys per a que acceptés posar-se a les seves ordres fou aprofitada per a declarar l'estat de guerra i prendre la iniciativa; el que, a ulls de Dencàs, fou decisiu per a la derrota dels sollevats.

La victòria de les esquerres el febrer de 1936 va comportar el restabliment del govern de la Generalitat i l'alliberament de tots els empresonats pels fets del sis d'octubre en virtut d'una amnistia. Dencàs va poder retornar de l'exili i participar en un debat sobre el sis d'octubre que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936. Allà es repetí la culpabilització en exclusiva de Dencàs, que intentà defensar-se amb els arguments exposats al seu llibre. Quina versió d'aquells fets hauria sedimentat en l'opinió pública catalana no ho sabrem mai; tot quedà truncat per quelcom molt més terrible: la rebel·lió militar del 18 de juliol.

Dues visions sobre el sis d'octubre. I. Amadeu Hurtado

Fa temps vaig dedicar una entrada a l'article que havia escrit Gaziel a propòsit dels fets del sis d'octubre. És aquest un episodi especialment esperpèntic en la història de la Segona República, un disbarat que desestabilitzà el ja dèbil règim i que va tenir conseqüències dramàtiques. M'agradaria ara presentar dues altres visions sobre els mateixos fets, per part de sengles protagonistes de la política catalana d'aleshores.

I. Amadeu Hurtado

Amadeu Hurtado fou enviat per la Generalitat a defensar la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya davant el Tribunal de Garanties Constitucionals a causa del recurs que el govern espanyol havia presentat contra ella. Molt recentment ha estat descobert el dietari que aquest advocat va dur entre maig i setembre de 1934. El llibre ha rebut la merescuda atenció de tots els mitjans periodístics catalans (per exemple: I, II, III, IV i V) no només per la informació que aporta sobre la cuina del procés, sinó també pels sucosos judicis d'Hurtado sobre la situació i la classe política catalanes. La faixa promocional del llibre no s'està de fer paral·lelismes entre allò que Hurtado retrata i el que s'ha viscut a Catalunya els darrers anys. Jo miraré d'estalviar-me'ls, però sí que vull incidir en el que tenen de valuós les apreciacions d'Hurtado, precisament per haver estat escrites en un dietari mentre els fets tenien lloc (sense saber-ne, per tant, les conseqüències futures) i per no haver patit revisions posteriors. Aquest post serà poc més que una selecció de cites del dietari, que espero que donin una idea del que els lectors interessats trobaran al llibre.

Com han notat alguns crítics (I, II), Hurtado escriu molt bé: s'expressa sense artificiositat i exposa amb claredat problemes tècnics complexos. Però sobretot, és un observador molt lúcid i una personalitat que posseeix aquell seny del que a tants els agrada vanar-se i que tant escasseja en realitat. El que Hurtado ens regala és una crítica duríssima a una manera de fer totalment irresponsable, que comença en els màxims dirigents polítics catalans. Els seus retrats dels presidents de la Generalitat són despietats. Així és com descriu a Francesc Macià (p. 96):

Vegi per exemple el cas Macià. No sabia res de res i feia basarda sentir-lo parlar de problemes de Govern perquè no en tenia ni la noció més elemental; però l'art de fer agitació i d'amenaçar fins al límit just per a poder recular a temps, el coneixia tan bé com Cambó i com els d'ara. [...] A la guerra de Prats de Molló, per exemple, no va mancar-li cap detall per ésser una de les aventures més còmiques en la història de qualsevol poble conegut.

I així a Lluís Companys (p. 75):

El nostre president, l'exponent del nostre esperit, ha d'ésser per dret propi el senyor Companys. Aquest home de més de cinquanta anys, que sembla tot just arribat als quaranta, té aquella força de simpatia atractiva del bohemi, sense inquietuds espirituals, que s'engresca i desengresca segons el corrent de l'hora, que no coneix ni entén a fons cap problema de Govern però de tots ells en copsa el que tenen d'assequible per a la multitud, i que entre exaltacions i depressions excessives, s'ha sentit a darrera hora catalanista després que l'experiència una mica vexant del seu pas pel Ministeri de la República, li ha donat la sensació que fora del nostre ambient no tindria cap paper a jugar.

I és que la política catalana del moment està en mans de persones que actuen amb una gran irresponsabilitat, ja sigui per incapacitat o per interès (p. 59):

Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.

Polítics que anteposen l'instint a la raó i que tenen vocació (fatalment acomplerta!) d'herois i màrtirs (p. 59, parla Companys):

Jo no tindré arguments ni paraules per a dir-vos el que passa i el que pot passar; però ho ensumo, i tinc la seguretat que el poble es pot abrandar com mai. Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva.

Polítics habituats als mítings incendiaris, a les grans proclames i als elevats conceptes abstractes, a apel·lar al cor de les masses enfervorides, però que se senten fora de lloc quan han de batallar amb els prosaics problemes de la gestió diària (p. 64):

Aquesta és la veritable explicació del que passa. El Consell de la Generalitat deixa de banda un problema jurídic que no veu prou clar i es defensa amb una agitació política que està més al seu abast. És el mateix que va succeir moltes vegades durant la discussió de l'Estatut. A cada dos per tres, quan es presentava als homes de l'Esquerra un problema que no entenien sobre algun punt concret de l'Autonomia, el primer impuls era el de deixar-ho córrer i anar a Catalunya per encarregar a l'agitació de la massa la solució que no sabien trobar.

Una classe política que ha adquirit els pitjors hàbits i que comença a prendre una deriva inquietant (p. 152):

És ben curiós [...] que a mesura que van creixent en força els extremismes del catalanisme, va sortint a la superfície tot el pòsit que ha deixat en el nostre poble la influència castellana o madrilenya. [...] El burocratisme, que ens era desconegut (sens dubte perquè no teníem govern propi) fa tants d'estralls com a Madrid a desgrat del poc temps de la nostra autonomia. El cabdillatge ve a ésser l'única expressió política que s'adiu amb l'educació del poble. I ara resulta que el poder troba a mancar l'exèrcit que li serveixi de suport com en la vella política espanyola, i la preocupació més viva dels catalanistes és crear una força armada que supleixi l'exèrcit i amb la qual s'haurà de comptar sempre en els nostres problemes polítics.

Quan Martí Esteve, company de partit, afirma que «La política exigeix, per a ésser eficaç, aquestes agitacions», Hurtado replica, taxatiu (p. 167):

No. Si em dieu que els nostres partits necessiten aquestes agitacions perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa, teniu raó; però suposar que els polítics han de suplir la seva ineptitud amb freqüents apel·lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflictes imaginaris, és equivocat i funest.

Un tarannà que acaba contagiant a la ciutadania, confortablement instal·lada en el greuge i el victimisme. Després de conversar amb un senyor Mas, veí de Vallvidrera, a propòsit de un incident amb uns pagesos que han estat apedregats a Madrid, escriu Hurtado (p. 210):

El senyor Mas ha trobat l'explicació, i és que els pagesos eren catalans i per aquest concepte, tant els obrers com el públic de Madrid els tenen el mateix odi, i els uns es complaïen a apedregar-los i els altres a veure com els apedregaven. L'opinió del senyor Mas té importància perquè reflexa amb ingenuïtat el pensament d'una gran massa catalana. A l'hora que nosaltres rebíem amb sorpresa la notícia inesperada que a Madrid hi havia hagut morts i ferits per un moviment popular en defensa de la llibertat legislativa de Catalunya, la malícia congènita del bon català mitjà posava al fet el seu comentari sobre l'odi tradicional que ens tenen els castellans. [...] Sota cobert d'una lluita entre dretes i esquerres, el gust de poder apedregar uns catalans mereixia l'acord i la simpatia de tothom. I aquest pensament del senyor Mas és el que plana encara damunt de tots.

I podríem seguir citant i citant... Malgrat la gran càrrega irònica que tenen moltes anotacions d'Hurtado, la lectura d'Abans del sis d'octubre entristeix. Entristeix la inconsciència de tots plegats, saber que la gent com Amadeu Hurtado eren tan sols l'honrosa excepció i el pensar que foren molts innocents els que van acabar pagant la irresponsabilitat d'uns pocs.

[...]

It's the end of the world as we know it.

T.S. Eliot a Munic

Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour.

Les línies que obren aquest post pertanyen al que per a molts és el poema més influent del segle XX: The Waste Land (1922), de Thomas Stearns Eliot. L'havia llegit fa molts anys i l'altre dia, en rellegir-lo, vaig reparar en aquests versos. El llac de Starnberg, l'Starnbergersee, està situat a vint kilòmetres al sud de Munic i duu el nom de la principal ciutat que banyen les seves aigües, lloc de d'estiueig i segona residència de la classe alta bavaresa. El Hofgarten és el jardí del palau de la Residenz, en ple cor de la ciutat de Munic. Totes dues formen part del meu present: una és la ciutat on treballo i l'altra la ciutat on visc. La sorpresa inicial va deixar pas a la curiositat: són aquestes localitzacions mers recursos literaris o les va visitar Eliot realment?

La bibliografia sobre The Waste Land és aclaparadora, així que la resposta no és difícil de trobar. L'octubre de 1910, quan Eliot tenia vint-i-dos anys i era alumne a Harvard, va viatjar a París per a estudiar un any a la Sorbonne. Es va allotjar a la pensió Casaubon, al carrer de Saint-Jacques número 151, va rebre lliçons de literatura francesa d'Alain Fournier, va assistir a les classes d'Henri Bergson i va prendre contacte amb les idees ultraconservadores de Charles Maurras. També va aprofitar el viatge per a visitar Munic i el nord d'Itàlia; és a l'estiu de 1911 quan el poeta visita aquesta regió. A la capital bavaresa Eliot va escriure bona part de The Love Song of J. Alfred Prufrock, que aparegué publicada el 1917, i va mantenir correspondència amb Jean Verdenal, un jove amb qui havia fet amistat a la pensió parisenca. Precisament al Hofgarten va conèixer Marie Louise Elizabeth Mendel, comtessa de Larisch, que havia caigut en desgràcia després del suïcidi del copríncep Otto d'Habsburg a Mayerling, per ser qui havia presentat Otto a la que seria la seva amant, Marie von Vetsera. La comtessa és citada pel seu nom en el poema, i alguns crítics sostenen que alguns del fragments de The Waste Land prenen l'autobiografia Meine Vergangenheit de l'aristòcrata, molt popular aleshores i que Eliot havia llegit, com a subtext. Per exemple, en ella es descriu un sobtat ruixat d'estiu que va sorprendre Marie i l'emperadriu Elizabeth quan muntaven a prop del llac de Starnberg, exactament el que s'explica als primers dos versos que cito. Curiós resulta saber que al manuscrit original Eliot citava el Königsee (el llac a tocar Berchtesgaden, a la frontera austríaca, on es troba el Niu de les Àligues) i no l'Starnbergersee, que fou introduït a la versió final del poema.

Eliot incorpora a The Waste Land encara una altra referència a aquesta regió: el vers Fear Death by Water (per cert, inspiració i títol d'un disc de l'admirat Franz Koglmann), també de la primera part, hi té una connexió. L'anècdota de la tempesta d'estiu de Marie continua amb la jove aixoplugant-se a la cabana d'una anciana que repapieja, que afirma esperar al seu fill pescador, quan en realitat el noi havia mort ofegat al llac set anys abans. Igual que el rei Ludwig II de Baviera, emparentat amb Marie. I un tant enigmàticament, aquestes dues «morts per aigua», la del rei i el pescador, donen nom a la llegenda artúrica que plana sobre tot el text: la del darrer protector del Sant Graal que, ferit en una cama i incapaç de moure's, no pot ocupar-se del seu regne com caldria i acaba per convertir-se en un paratge desolat, en una terra erma.

[...]

Government-guaranteed mortgages, especially when a negligible down payment or no down payment whatever is required, inevitably mean more bald loans than otherwise. They force the general taxpayer to subsidize the bad risks and to defray the losses. They encourage people to "buy" houses that they cannot really afford. They tend eventually to bring about an oversupply of houses as compared with other things. They temporarily overstimulate building, raise the cost of building for everybody (including the buyers of the homes with the guaranteed mortgages), and may mislead the building industry into an eventually costly overexpansion. In brief, in the long run they do not increase overall national production but encourage malinvestment.

Henry Hazlitt, Economics in one lesson (1946)

Genealogia del neoconservadorisme

Sempre a destemps, jo. Ara que clou el cicle republicà a la Casa Blanca, ara és quan m'interesso pel moviment neoconservador que tanta tinta ha fet córrer. I ho faig cercant una visió menys sectària que la que s'hi troba a la premsa, on neocon ha estat durant vuit anys una paraula fetitxe, un espantall —com abans ho fou el mot neoliberal— que ha vingut a representar el Mal Absolut sobre la Terra. Les caricaturitzacions potser serveixen per a mantenir unides les pròpies files, però difícilment ajuden a comprendre la complexitat dels fenòmens.

El llibre amb què m'he introduït en els principis i la genealogia d'aquest moviment ha estat El neoconservadorisme americà (2006) de Gregorio Luri, guardonat amb el Premi IDEES d'Assaig Breu. El rastreig dels orígens del neoconservadorisme ens duu fins a la Nova York dels anys trenta, on un grup d'intel·lectuals jueus d'esquerra varen perfilar la seva posició ideològica com a resposta als esdeveniments que tenien lloc al món: la Guerra Civil espanyola, l'estalinisme (i les seves purgues), la Segona Guerra Mundial i l'inici de la Guerra Freda. La presa de posició d'aquests joves trotskistes va venir determinada per l'obra d'autors com Orwell, Koestler i Willmoore Kendall, molt crítics amb el règim soviètic. S'organitzaren des de les pàgines de la revista Commentary (que comptà amb un dels ideòlegs del moviment, Irving Kristol, com a primer director) i des del Congress for Cultural Freedom, finançat per la CIA.

Així doncs, la gestació del seu ideari tingué lloc principalment en revistes com la citada Commentary, Encounter i The Public Interest, d'on sorgirien les generacions posteriors, i des d'allà farien el salt a l'administració. Irving Kristol i Norman Podhoretz foren els més clars exponents de les noves idees: un patriotisme americà desacomplexat, la defensa de la democràcia fins i tot fora de les seves fronteres i la reivindicació del difús concepte de «claredat moral». La Guerra Freda i la guerra del Vietnam va polaritzar la societat americana i endurí les posicions dels neoconservadors. Albert Wohlstetter fou un dels membres d'aquest cercle que tindria una influència decisiva en l'estratègia militar dels Estats Units en aquest període i que s'estengué fins a la primera guerra del Golf. És difícil minimitzar el paper jugat per Wohlstetter: impulsor del sistema de míssils antibalístics, conseller de Kennedy durant la crisi dels míssils a Cuba, desenvolupador de la bomba de neutrons, dissenyador de la doctrina de la «dissuassió gradual», artífex de la «Guerra de les Galàxies» amb Reagan... Bona part de la política de defensa nord-americana durant trenta anys prové d'ell. Les generacions posteriors de neoconservadors (William Kristol i John Podhoretz, els fills dels fundadors, així com els Kagan, Fukuyama, Perle, Wolfowitz, Krauthammer, Bolton, etc.) han seguit impartint doctrina des de llibres i revistes (les ja esmentades més The Weekly Standard, The New Criterion i altres) i aplicant-la des de les més altes responsabilitats de govern. En els darrers anys hem assistit a un divorci entre la política exterior nord-americana i l'europea, fruit d'una creixent desconfiança mútua que arrenca del conflicte als Balcans, percebut per molts estatunidencs com una prova de la incapacitat d'Europa a l'hora d'exercir el poder i defensar els seus interessos. Alguns autors crítics han fet derivar la filosofia política dels neoconservadors de les tesis del filòsof Leo Strauss, i de fet en algun moment sembla que el llibre hagi estat motivat per l'interès en reivindicar la seva figura, qui, havent estat convertit en llur mentor intel·lectual, ha estat també reduït a un grapat d'injustos clixés. Luri és un estudiós del pensament de Leo Strauss i els interessats podran trobar moltes entrades al seu blog sobre ell.

Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós.

Tot i que el mot neocon ha arribat al llenguatge popular molt recentment, el cert és que fou sota la presidència de Ronald Reagan més que no pas amb George W. Bush on tingueren un paper més destacat. També —en aquesta caricaturització de la que parlàvem a l'inici— se'ls han atribuït posicions que no eren seves, com la de ser defensors a ultrança del liberalisme econòmic més radical. La realitat, com bé observa Luri, és que els neoconservadors no s'han ocupat gaire de l'economia i quan ho han fet ha estat per mostrar-se més aviat partidaris de la intervenció de l'Estat, fet que els allunya de libertarians i ancaps. Si bé el llibre de Luri ajuda a desfer aquesta mena de malentesos i simplificacions, el cert és que conèixer-los no vol dir estimar-los: molts dels valors que propugnen em són aliens i profundament antipàtics, tot i que —com l'autor de l'assaig— em disgusta la superioritat moral des de la que es jutja des d'Europa als Estats Units i els reconec el dret a definir les seves polítiques i defensar els seus interessos com ho creguin convenient. A Europa la imatge dels Estats Units i dels seus líders ha vingut sempre configurada per uns mitjans de comunicació poc dissimuladament antiamericans, i encara avui preval la ridiculització de la majoria dels seus presidents (Ronald Reagan n'és un bon exemple), que naturalment xoca a l'altra banda de l'Atlàntic. Revel ja en va parlar amb agudesa.

La història —encara viva— del neoconservadorisme nord-americà és prou àmplia i complexa com per a presentar desavinences en la seva interpretació. Així, altres treballs qüestionen algun dels aspectes que hem enunciat: per exemple, Bill King esmerça esforços en negar la influència del trotskisme entre els neocons, i Stefan Halper i Jonathan Clarke consideren que el seu rol a l'administració Reagan no va ser tan rellevant com volen fer-nos creure. Per acabar, el que més lamento és la brevetat del text. En cada capítol s'introdueixen temes interessantíssims que no poden ser desenvolupats com el lector desitjaria. El llibre resta, doncs, com una bona introducció a la matèria i una excel·lent font de bibliografia (ben poca d'ella traduïda) que caldrà explorar sense més demora.