T.S. Eliot a Munic

Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour.

Les línies que obren aquest post pertanyen al que per a molts és el poema més influent del segle XX: The Waste Land (1922), de Thomas Stearns Eliot. L'havia llegit fa molts anys i l'altre dia, en rellegir-lo, vaig reparar en aquests versos. El llac de Starnberg, l'Starnbergersee, està situat a vint kilòmetres al sud de Munic i duu el nom de la principal ciutat que banyen les seves aigües, lloc de d'estiueig i segona residència de la classe alta bavaresa. El Hofgarten és el jardí del palau de la Residenz, en ple cor de la ciutat de Munic. Totes dues formen part del meu present: una és la ciutat on treballo i l'altra la ciutat on visc. La sorpresa inicial va deixar pas a la curiositat: són aquestes localitzacions mers recursos literaris o les va visitar Eliot realment?

La bibliografia sobre The Waste Land és aclaparadora, així que la resposta no és difícil de trobar. L'octubre de 1910, quan Eliot tenia vint-i-dos anys i era alumne a Harvard, va viatjar a París per a estudiar un any a la Sorbonne. Es va allotjar a la pensió Casaubon, al carrer de Saint-Jacques número 151, va rebre lliçons de literatura francesa d'Alain Fournier, va assistir a les classes d'Henri Bergson i va prendre contacte amb les idees ultraconservadores de Charles Maurras. També va aprofitar el viatge per a visitar Munic i el nord d'Itàlia; és a l'estiu de 1911 quan el poeta visita aquesta regió. A la capital bavaresa Eliot va escriure bona part de The Love Song of J. Alfred Prufrock, que aparegué publicada el 1917, i va mantenir correspondència amb Jean Verdenal, un jove amb qui havia fet amistat a la pensió parisenca. Precisament al Hofgarten va conèixer Marie Louise Elizabeth Mendel, comtessa de Larisch, que havia caigut en desgràcia després del suïcidi del copríncep Otto d'Habsburg a Mayerling, per ser qui havia presentat Otto a la que seria la seva amant, Marie von Vetsera. La comtessa és citada pel seu nom en el poema, i alguns crítics sostenen que alguns del fragments de The Waste Land prenen l'autobiografia Meine Vergangenheit de l'aristòcrata, molt popular aleshores i que Eliot havia llegit, com a subtext. Per exemple, en ella es descriu un sobtat ruixat d'estiu que va sorprendre Marie i l'emperadriu Elizabeth quan muntaven a prop del llac de Starnberg, exactament el que s'explica als primers dos versos que cito. Curiós resulta saber que al manuscrit original Eliot citava el Königsee (el llac a tocar Berchtesgaden, a la frontera austríaca, on es troba el Niu de les Àligues) i no l'Starnbergersee, que fou introduït a la versió final del poema.

Eliot incorpora a The Waste Land encara una altra referència a aquesta regió: el vers Fear Death by Water (per cert, inspiració i títol d'un disc de l'admirat Franz Koglmann), també de la primera part, hi té una connexió. L'anècdota de la tempesta d'estiu de Marie continua amb la jove aixoplugant-se a la cabana d'una anciana que repapieja, que afirma esperar al seu fill pescador, quan en realitat el noi havia mort ofegat al llac set anys abans. Igual que el rei Ludwig II de Baviera, emparentat amb Marie. I un tant enigmàticament, aquestes dues «morts per aigua», la del rei i el pescador, donen nom a la llegenda artúrica que plana sobre tot el text: la del darrer protector del Sant Graal que, ferit en una cama i incapaç de moure's, no pot ocupar-se del seu regne com caldria i acaba per convertir-se en un paratge desolat, en una terra erma.