diumenge, de febrer 01, 2009

Genealogia del neoconservadorisme

Sempre a destemps, jo. Ara que clou el cicle republicà a la Casa Blanca, ara és quan m'interesso pel moviment neoconservador que tanta tinta ha fet córrer. I ho faig cercant una visió menys sectària que la que s'hi troba a la premsa, on neocon ha estat durant vuit anys una paraula fetitxe, un espantall —com abans ho fou el mot neoliberal— que ha vingut a representar el Mal Absolut sobre la Terra. Les caricaturitzacions potser serveixen per a mantenir unides les pròpies files, però difícilment ajuden a comprendre la complexitat dels fenòmens.

El llibre amb què m'he introduït en els principis i la genealogia d'aquest moviment ha estat El neoconservadorisme americà (2006) de Gregorio Luri, guardonat amb el Premi IDEES d'Assaig Breu. El rastreig dels orígens del neoconservadorisme ens duu fins a la Nova York dels anys trenta, on un grup d'intel·lectuals jueus d'esquerra varen perfilar la seva posició ideològica com a resposta als esdeveniments que tenien lloc al món: la Guerra Civil espanyola, l'estalinisme (i les seves purgues), la Segona Guerra Mundial i l'inici de la Guerra Freda. La presa de posició d'aquests joves trotskistes va venir determinada per l'obra d'autors com Orwell, Koestler i Willmoore Kendall, molt crítics amb el règim soviètic. S'organitzaren des de les pàgines de la revista Commentary (que comptà amb un dels ideòlegs del moviment, Irving Kristol, com a primer director) i des del Congress for Cultural Freedom, finançat per la CIA.

Així doncs, la gestació del seu ideari tingué lloc principalment en revistes com la citada Commentary, Encounter i The Public Interest, d'on sorgirien les generacions posteriors, i des d'allà farien el salt a l'administració. Irving Kristol i Norman Podhoretz foren els més clars exponents de les noves idees: un patriotisme americà desacomplexat, la defensa de la democràcia fins i tot fora de les seves fronteres i la reivindicació del difús concepte de «claredat moral». La Guerra Freda i la guerra del Vietnam va polaritzar la societat americana i endurí les posicions dels neoconservadors. Albert Wohlstetter fou un dels membres d'aquest cercle que tindria una influència decisiva en l'estratègia militar dels Estats Units en aquest període i que s'estengué fins a la primera guerra del Golf. És difícil minimitzar el paper jugat per Wohlstetter: impulsor del sistema de míssils antibalístics, conseller de Kennedy durant la crisi dels míssils a Cuba, desenvolupador de la bomba de neutrons, dissenyador de la doctrina de la «dissuassió gradual», artífex de la «Guerra de les Galàxies» amb Reagan... Bona part de la política de defensa nord-americana durant trenta anys prové d'ell. Les generacions posteriors de neoconservadors (William Kristol i John Podhoretz, els fills dels fundadors, així com els Kagan, Fukuyama, Perle, Wolfowitz, Krauthammer, Bolton, etc.) han seguit impartint doctrina des de llibres i revistes (les ja esmentades més The Weekly Standard, The New Criterion i altres) i aplicant-la des de les més altes responsabilitats de govern. En els darrers anys hem assistit a un divorci entre la política exterior nord-americana i l'europea, fruit d'una creixent desconfiança mútua que arrenca del conflicte als Balcans, percebut per molts estatunidencs com una prova de la incapacitat d'Europa a l'hora d'exercir el poder i defensar els seus interessos. Alguns autors crítics han fet derivar la filosofia política dels neoconservadors de les tesis del filòsof Leo Strauss, i de fet en algun moment sembla que el llibre hagi estat motivat per l'interès en reivindicar la seva figura, qui, havent estat convertit en llur mentor intel·lectual, ha estat també reduït a un grapat d'injustos clixés. Luri és un estudiós del pensament de Leo Strauss i els interessats podran trobar moltes entrades al seu blog sobre ell.

Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós.

Tot i que el mot neocon ha arribat al llenguatge popular molt recentment, el cert és que fou sota la presidència de Ronald Reagan més que no pas amb George W. Bush on tingueren un paper més destacat. També —en aquesta caricaturització de la que parlàvem a l'inici— se'ls han atribuït posicions que no eren seves, com la de ser defensors a ultrança del liberalisme econòmic més radical. La realitat, com bé observa Luri, és que els neoconservadors no s'han ocupat gaire de l'economia i quan ho han fet ha estat per mostrar-se més aviat partidaris de la intervenció de l'Estat, fet que els allunya de libertarians i ancaps. Si bé el llibre de Luri ajuda a desfer aquesta mena de malentesos i simplificacions, el cert és que conèixer-los no vol dir estimar-los: molts dels valors que propugnen em són aliens i profundament antipàtics, tot i que —com l'autor de l'assaig— em disgusta la superioritat moral des de la que es jutja des d'Europa als Estats Units i els reconec el dret a definir les seves polítiques i defensar els seus interessos com ho creguin convenient. A Europa la imatge dels Estats Units i dels seus líders ha vingut sempre configurada per uns mitjans de comunicació poc dissimuladament antiamericans, i encara avui preval la ridiculització de la majoria dels seus presidents (Ronald Reagan n'és un bon exemple), que naturalment xoca a l'altra banda de l'Atlàntic. Revel ja en va parlar amb agudesa.

La història —encara viva— del neoconservadorisme nord-americà és prou àmplia i complexa com per a presentar desavinences en la seva interpretació. Així, altres treballs qüestionen algun dels aspectes que hem enunciat: per exemple, Bill King esmerça esforços en negar la influència del trotskisme entre els neocons, i Stefan Halper i Jonathan Clarke consideren que el seu rol a l'administració Reagan no va ser tan rellevant com volen fer-nos creure. Per acabar, el que més lamento és la brevetat del text. En cada capítol s'introdueixen temes interessantíssims que no poden ser desenvolupats com el lector desitjaria. El llibre resta, doncs, com una bona introducció a la matèria i una excel·lent font de bibliografia (ben poca d'ella traduïda) que caldrà explorar sense més demora.

5 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Moltes gràcies pel post. Ha fet un resum magnífic del llibre.
De fet aquest mini assaig va sorgir en intentar escriure una biografia intel·lectual de Leo Strauss que no se si alguna vegada acabaré. Em vaig adonar aviat de la distància enorme que hi havia entre el fenomen del neoconservadorisme americà i les crítiques periodístiques europees. Peró en qualsevol cas a mi el que em fa mal no són els excessos ideològics d'alguns americans, sinó les nostres mancances europees.

lola ha dit...

A mi també em va saber greu la brevetat del text, tot i que, esclar, correspon al lector l'espavilar-se a partir de les introduccions. Però, hi ha qüestions tan essencials...La qüestió "moral" tal com plantejen els neocons, em fa rumiar. Crec que el futur d'occident es dirimeix en aquestes qüestions, tinguin raó o no els neocons. I Europa no sembla rebre el guant.

David & Glòria ha dit...

Sí, estem d'acord. El diagnòstic de Kagan a Power and Weakness, per dur que sigui, duu bona part de raó: Europa ha renunciat a exercir el poder i per això li mancarà sempre una política exterior clara. Ha cedit completament el lideratge als Estats Units (fins i tot en afers "interns" com el de Iugoslàvia), i alguna cosa hi tindrà a veure l'abandonament dels valors que la van configurar. Naturalment que és més senzill amagar el cap sota l'ala i esperar que els altres carreguin amb el cost de defensar uns principis que al capdavall també són els nostres. Sense haver de compartir l'anàlisi dels neocons necessàriament (o el d'Oriana Fallaci, per posar un exemple continental), sí que aquest debat hauria d'estar present en els anàlisis polítics i servir d'esperó per al nostre propi autoexamen.

Gregorio Luri ha dit...

Una curiositat històrica: El primer que es va adonar amb tota claredat que Europa ja no volia manar va ser Ortega a "La rebelión de las masas", que ha estat un llibre de referència tant per Kagan com, en general, per tot el neoconservadorisme americà.

Albert ha dit...

S'hi estarà a favor o en contra, però no es pot negar la potència intel·lectual de bona part dels neocons, sovint superior a la dels seus arrogants crítics europeus.