Dues visions sobre el sis d'octubre. II. Josep Dencàs
II. Josep Dencàs
L'altre visió dels fets que vull presentar és la de Josep Dencàs, conseller de Governació de la Generalitat durant els fets del sis d'octubre. Líder d'Estat Català, partit coalitzat a Esquerra Republicana, l'extremisme de Dencàs era ben conegut (Hurtado el qualifica a ell i al seu partit directament de «nazis» al seu dietari en diverses ocasions). Si bé alguns historiadors seriosos com Stanley Payne (I, II) opinen que no es pot qualificar Dencàs o al seu partit de verdaderament feixistes, el cert és que les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) comptaven amb una milícia pròpia, els escamots, d'estructura jerarquitzada i indumentària (camisa militar verda, pantalons foscos, corretjams de cuir i sabates ferrades) clarament inspirada en els moviments feixistes europeus. La desfilada de milers dels seus membres a Montjuïc el 22 d'octubre de 1933, sota la presidència de Francesc Macià, no té res que envejar, al menys estèticament, a les dels camises negres italians o els SA alemanys.
Els escamots van prendre part en «accions de xoc» rebentant vagues cenetistes i boicotejant mítings de partits rivals, i es veieren fortament desacreditats després de destruir la impremta de la revista satírica El Be Negre, que els havia criticat. La percepció de que els escamots eren una organització de tipus feixista va generalitzar-se (Joan Lluhí els va qualificar així en un discurs al Parlament, i ja hem citat l'opinió d'Hurtado) i els partits moderats aliats amb Esquerra Republicana van amenaçar de trencar la coalició si els escamots no es dissolien. Així ho van fer (però només formalment) el dia de Nadal de 1933. Quan Dencàs fou anomenat conseller de Governació (primer interinament per la greu malaltia del seu titular, Joan Selves, i quan aquest va morir a finals de juny de 1934, de manera oficial) va passar a ser responsable dels quatre mil homes que formaven el Sometent i les JEREC. Dencàs i Miquel Badia (cap dels serveis d'ordre públic de la Generalitat) desarmaren el Sometent, que no consideraven de confiança, i van impulsar la recuperació de les milícies armades. Hurtado ho explica així (p. 150):
L'altre visió dels fets que vull presentar és la de Josep Dencàs, conseller de Governació de la Generalitat durant els fets del sis d'octubre. Líder d'Estat Català, partit coalitzat a Esquerra Republicana, l'extremisme de Dencàs era ben conegut (Hurtado el qualifica a ell i al seu partit directament de «nazis» al seu dietari en diverses ocasions). Si bé alguns historiadors seriosos com Stanley Payne (I, II) opinen que no es pot qualificar Dencàs o al seu partit de verdaderament feixistes, el cert és que les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) comptaven amb una milícia pròpia, els escamots, d'estructura jerarquitzada i indumentària (camisa militar verda, pantalons foscos, corretjams de cuir i sabates ferrades) clarament inspirada en els moviments feixistes europeus. La desfilada de milers dels seus membres a Montjuïc el 22 d'octubre de 1933, sota la presidència de Francesc Macià, no té res que envejar, al menys estèticament, a les dels camises negres italians o els SA alemanys.Els escamots van prendre part en «accions de xoc» rebentant vagues cenetistes i boicotejant mítings de partits rivals, i es veieren fortament desacreditats després de destruir la impremta de la revista satírica El Be Negre, que els havia criticat. La percepció de que els escamots eren una organització de tipus feixista va generalitzar-se (Joan Lluhí els va qualificar així en un discurs al Parlament, i ja hem citat l'opinió d'Hurtado) i els partits moderats aliats amb Esquerra Republicana van amenaçar de trencar la coalició si els escamots no es dissolien. Així ho van fer (però només formalment) el dia de Nadal de 1933. Quan Dencàs fou anomenat conseller de Governació (primer interinament per la greu malaltia del seu titular, Joan Selves, i quan aquest va morir a finals de juny de 1934, de manera oficial) va passar a ser responsable dels quatre mil homes que formaven el Sometent i les JEREC. Dencàs i Miquel Badia (cap dels serveis d'ordre públic de la Generalitat) desarmaren el Sometent, que no consideraven de confiança, i van impulsar la recuperació de les milícies armades. Hurtado ho explica així (p. 150):
El senyor Dencàs i altres personalitats de l'Esquerra, han cridat els representants dels partits coalicionistes per a tractar de mantenir amb caràcter permanent les forces dels partits que s'han coalitzat. Es constituïria una espècie de milícia d'unes seixanta companyies, amb armes i uniforme, en conjunt uns sis mil homes, que donarien servei permanent d'instrucció i de maniobra com a força disponible per al cas que fos atacada la llibertat de Catalunya.
Aquesta gravíssima extralimitació de les facultats dels partits de govern comptà amb l'aprovació d'Hurtado. La seva argumentació —que a mi personalment em sembla desconcertant i molt feble— era que «amb l'adhesió d'ara ajornem la nostra desfeta i correm la contingència que no es faci res, almenys per ara, i quedem com uns valents». Com és ben sabut, el pronunciament del sis d'octubre no va comptar amb cap pla d'acció i va ser avortat per les forces del general Batet amb rapidesa, amb molt poques baixes. Dencàs va romandre al Palau de Governació i quan el govern va capitular, va escapar a través de la xarxa de clavegueram de Barcelona. Els dirigents de la Generalitat foren detinguts, empresonats, jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, mentre que Dencàs va aconseguir fugir a França.
Dencàs fou el boc expiatori del desastre: se'l culpà en exclusiva de la desfeta i la seva fugida fou objecte de burla. Des del seu exili va escriure El 6 d'octubre des del Palau de Governació (1935), un llibre que és un acte de desgreuge: Dencàs pretén presentar la seva versió dels fets i restaurar el seu honor. El convenciment de Dencàs de que l'alçament fou justificat no ha variat ni un milímetre (així, sovintegen les lloances al «coratge» i l'«heroisme» dels que van participar en l'acció), i el seu relat se centra, en primer lloc, en explicar la preparació del moviment revolucionari (tot revelant —ja que fins aquell moment no era de domini públic— la connivència de tots els partits en la formació de la nova força armada; com hem vist, fins i tot dels més moderats, com Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya); i en segon lloc, en evidenciar el contradictori paper jugat per Lluís Companys, que d'una banda atià la confrontació i per una altra posà traves al rearmament de les milícies. Dencàs explica les gestions del seu departament per a entrenar i armar les milícies (arriba a fer un recompte dels magres efectius de què disposaven el sis d'octubre) i dóna a conèixer que els socialistes d'Indalecio Prieto varen oferir-los un carregament d'armes provinent de l'ajut a l'oposició democràtica portuguesa que finalment havia hagut de restar al país, però Companys va negar l'ajut econòmic necessari. Segons el conseller de Governació, el fantasiós pla de Companys —sabedor de que les milícies no podrien, ni per dotació, ni per formació ni per equipament, enfrontar-se amb garanties d'èxit contra un exèrcit regular— passava per que la revolució obrera paralitzés al govern espanyol i aquest es veiés obligat a negociar amb la Generalitat. Al llibre Dencàs relata els esdeveniments hora per hora, afegint-hi acotacions en què critica moltes de les decisions de Presidència. Per exemple, Dencàs desaprova la negociació que Companys va entaular amb el general Batet, capità general de Catalunya: l'hora de temps que li concedí Companys per a que acceptés posar-se a les seves ordres fou aprofitada per a declarar l'estat de guerra i prendre la iniciativa; el que, a ulls de Dencàs, fou decisiu per a la derrota dels sollevats.
La victòria de les esquerres el febrer de 1936 va comportar el restabliment del govern de la Generalitat i l'alliberament de tots els empresonats pels fets del sis d'octubre en virtut d'una amnistia. Dencàs va poder retornar de l'exili i participar en un debat sobre el sis d'octubre que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936. Allà es repetí la culpabilització en exclusiva de Dencàs, que intentà defensar-se amb els arguments exposats al seu llibre. Quina versió d'aquells fets hauria sedimentat en l'opinió pública catalana no ho sabrem mai; tot quedà truncat per quelcom molt més terrible: la rebel·lió militar del 18 de juliol.
Dencàs fou el boc expiatori del desastre: se'l culpà en exclusiva de la desfeta i la seva fugida fou objecte de burla. Des del seu exili va escriure El 6 d'octubre des del Palau de Governació (1935), un llibre que és un acte de desgreuge: Dencàs pretén presentar la seva versió dels fets i restaurar el seu honor. El convenciment de Dencàs de que l'alçament fou justificat no ha variat ni un milímetre (així, sovintegen les lloances al «coratge» i l'«heroisme» dels que van participar en l'acció), i el seu relat se centra, en primer lloc, en explicar la preparació del moviment revolucionari (tot revelant —ja que fins aquell moment no era de domini públic— la connivència de tots els partits en la formació de la nova força armada; com hem vist, fins i tot dels més moderats, com Acció Catalana i Unió Democràtica de Catalunya); i en segon lloc, en evidenciar el contradictori paper jugat per Lluís Companys, que d'una banda atià la confrontació i per una altra posà traves al rearmament de les milícies. Dencàs explica les gestions del seu departament per a entrenar i armar les milícies (arriba a fer un recompte dels magres efectius de què disposaven el sis d'octubre) i dóna a conèixer que els socialistes d'Indalecio Prieto varen oferir-los un carregament d'armes provinent de l'ajut a l'oposició democràtica portuguesa que finalment havia hagut de restar al país, però Companys va negar l'ajut econòmic necessari. Segons el conseller de Governació, el fantasiós pla de Companys —sabedor de que les milícies no podrien, ni per dotació, ni per formació ni per equipament, enfrontar-se amb garanties d'èxit contra un exèrcit regular— passava per que la revolució obrera paralitzés al govern espanyol i aquest es veiés obligat a negociar amb la Generalitat. Al llibre Dencàs relata els esdeveniments hora per hora, afegint-hi acotacions en què critica moltes de les decisions de Presidència. Per exemple, Dencàs desaprova la negociació que Companys va entaular amb el general Batet, capità general de Catalunya: l'hora de temps que li concedí Companys per a que acceptés posar-se a les seves ordres fou aprofitada per a declarar l'estat de guerra i prendre la iniciativa; el que, a ulls de Dencàs, fou decisiu per a la derrota dels sollevats.
La victòria de les esquerres el febrer de 1936 va comportar el restabliment del govern de la Generalitat i l'alliberament de tots els empresonats pels fets del sis d'octubre en virtut d'una amnistia. Dencàs va poder retornar de l'exili i participar en un debat sobre el sis d'octubre que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 5 de maig de 1936. Allà es repetí la culpabilització en exclusiva de Dencàs, que intentà defensar-se amb els arguments exposats al seu llibre. Quina versió d'aquells fets hauria sedimentat en l'opinió pública catalana no ho sabrem mai; tot quedà truncat per quelcom molt més terrible: la rebel·lió militar del 18 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada