Dues visions sobre el sis d'octubre. I. Amadeu Hurtado

Fa temps vaig dedicar una entrada a l'article que havia escrit Gaziel a propòsit dels fets del sis d'octubre. És aquest un episodi especialment esperpèntic en la història de la Segona República, un disbarat que desestabilitzà el ja dèbil règim i que va tenir conseqüències dramàtiques. M'agradaria ara presentar dues altres visions sobre els mateixos fets, per part de sengles protagonistes de la política catalana d'aleshores.

I. Amadeu Hurtado

Amadeu Hurtado fou enviat per la Generalitat a defensar la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya davant el Tribunal de Garanties Constitucionals a causa del recurs que el govern espanyol havia presentat contra ella. Molt recentment ha estat descobert el dietari que aquest advocat va dur entre maig i setembre de 1934. El llibre ha rebut la merescuda atenció de tots els mitjans periodístics catalans (per exemple: I, II, III, IV i V) no només per la informació que aporta sobre la cuina del procés, sinó també pels sucosos judicis d'Hurtado sobre la situació i la classe política catalanes. La faixa promocional del llibre no s'està de fer paral·lelismes entre allò que Hurtado retrata i el que s'ha viscut a Catalunya els darrers anys. Jo miraré d'estalviar-me'ls, però sí que vull incidir en el que tenen de valuós les apreciacions d'Hurtado, precisament per haver estat escrites en un dietari mentre els fets tenien lloc (sense saber-ne, per tant, les conseqüències futures) i per no haver patit revisions posteriors. Aquest post serà poc més que una selecció de cites del dietari, que espero que donin una idea del que els lectors interessats trobaran al llibre.

Com han notat alguns crítics (I, II), Hurtado escriu molt bé: s'expressa sense artificiositat i exposa amb claredat problemes tècnics complexos. Però sobretot, és un observador molt lúcid i una personalitat que posseeix aquell seny del que a tants els agrada vanar-se i que tant escasseja en realitat. El que Hurtado ens regala és una crítica duríssima a una manera de fer totalment irresponsable, que comença en els màxims dirigents polítics catalans. Els seus retrats dels presidents de la Generalitat són despietats. Així és com descriu a Francesc Macià (p. 96):

Vegi per exemple el cas Macià. No sabia res de res i feia basarda sentir-lo parlar de problemes de Govern perquè no en tenia ni la noció més elemental; però l'art de fer agitació i d'amenaçar fins al límit just per a poder recular a temps, el coneixia tan bé com Cambó i com els d'ara. [...] A la guerra de Prats de Molló, per exemple, no va mancar-li cap detall per ésser una de les aventures més còmiques en la història de qualsevol poble conegut.

I així a Lluís Companys (p. 75):

El nostre president, l'exponent del nostre esperit, ha d'ésser per dret propi el senyor Companys. Aquest home de més de cinquanta anys, que sembla tot just arribat als quaranta, té aquella força de simpatia atractiva del bohemi, sense inquietuds espirituals, que s'engresca i desengresca segons el corrent de l'hora, que no coneix ni entén a fons cap problema de Govern però de tots ells en copsa el que tenen d'assequible per a la multitud, i que entre exaltacions i depressions excessives, s'ha sentit a darrera hora catalanista després que l'experiència una mica vexant del seu pas pel Ministeri de la República, li ha donat la sensació que fora del nostre ambient no tindria cap paper a jugar.

I és que la política catalana del moment està en mans de persones que actuen amb una gran irresponsabilitat, ja sigui per incapacitat o per interès (p. 59):

Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.

Polítics que anteposen l'instint a la raó i que tenen vocació (fatalment acomplerta!) d'herois i màrtirs (p. 59, parla Companys):

Jo no tindré arguments ni paraules per a dir-vos el que passa i el que pot passar; però ho ensumo, i tinc la seguretat que el poble es pot abrandar com mai. Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva.

Polítics habituats als mítings incendiaris, a les grans proclames i als elevats conceptes abstractes, a apel·lar al cor de les masses enfervorides, però que se senten fora de lloc quan han de batallar amb els prosaics problemes de la gestió diària (p. 64):

Aquesta és la veritable explicació del que passa. El Consell de la Generalitat deixa de banda un problema jurídic que no veu prou clar i es defensa amb una agitació política que està més al seu abast. És el mateix que va succeir moltes vegades durant la discussió de l'Estatut. A cada dos per tres, quan es presentava als homes de l'Esquerra un problema que no entenien sobre algun punt concret de l'Autonomia, el primer impuls era el de deixar-ho córrer i anar a Catalunya per encarregar a l'agitació de la massa la solució que no sabien trobar.

Una classe política que ha adquirit els pitjors hàbits i que comença a prendre una deriva inquietant (p. 152):

És ben curiós [...] que a mesura que van creixent en força els extremismes del catalanisme, va sortint a la superfície tot el pòsit que ha deixat en el nostre poble la influència castellana o madrilenya. [...] El burocratisme, que ens era desconegut (sens dubte perquè no teníem govern propi) fa tants d'estralls com a Madrid a desgrat del poc temps de la nostra autonomia. El cabdillatge ve a ésser l'única expressió política que s'adiu amb l'educació del poble. I ara resulta que el poder troba a mancar l'exèrcit que li serveixi de suport com en la vella política espanyola, i la preocupació més viva dels catalanistes és crear una força armada que supleixi l'exèrcit i amb la qual s'haurà de comptar sempre en els nostres problemes polítics.

Quan Martí Esteve, company de partit, afirma que «La política exigeix, per a ésser eficaç, aquestes agitacions», Hurtado replica, taxatiu (p. 167):

No. Si em dieu que els nostres partits necessiten aquestes agitacions perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa, teniu raó; però suposar que els polítics han de suplir la seva ineptitud amb freqüents apel·lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflictes imaginaris, és equivocat i funest.

Un tarannà que acaba contagiant a la ciutadania, confortablement instal·lada en el greuge i el victimisme. Després de conversar amb un senyor Mas, veí de Vallvidrera, a propòsit de un incident amb uns pagesos que han estat apedregats a Madrid, escriu Hurtado (p. 210):

El senyor Mas ha trobat l'explicació, i és que els pagesos eren catalans i per aquest concepte, tant els obrers com el públic de Madrid els tenen el mateix odi, i els uns es complaïen a apedregar-los i els altres a veure com els apedregaven. L'opinió del senyor Mas té importància perquè reflexa amb ingenuïtat el pensament d'una gran massa catalana. A l'hora que nosaltres rebíem amb sorpresa la notícia inesperada que a Madrid hi havia hagut morts i ferits per un moviment popular en defensa de la llibertat legislativa de Catalunya, la malícia congènita del bon català mitjà posava al fet el seu comentari sobre l'odi tradicional que ens tenen els castellans. [...] Sota cobert d'una lluita entre dretes i esquerres, el gust de poder apedregar uns catalans mereixia l'acord i la simpatia de tothom. I aquest pensament del senyor Mas és el que plana encara damunt de tots.

I podríem seguir citant i citant... Malgrat la gran càrrega irònica que tenen moltes anotacions d'Hurtado, la lectura d'Abans del sis d'octubre entristeix. Entristeix la inconsciència de tots plegats, saber que la gent com Amadeu Hurtado eren tan sols l'honrosa excepció i el pensar que foren molts innocents els que van acabar pagant la irresponsabilitat d'uns pocs.