[...]

Quod erat demonstrandum.

Mr. C.B.

Travailler d'après nature, c'est improviser
Georges Braque, Pensées et réflexions sur la peinture (1917)

Encorbat damunt del piano, enrogeix de sobte, treu la llengua, sacseja el cap. Destre artesà, manipula el budellam del seu instrument fins arrencar-li una miríada de sons impossibles. Les peces de Cowell i Bailey i les creacions improvisades en aquest mateix instant s'eleven per l'auditori –denses, hipnòtiques, màgiques– i s'ensenyoreixen de nosaltres. Tot és música ara, gràcies a ell.

[...]

Joseba Arregui a El Mundo:

Lo peor que está pasando en la política española de los últimos años es la irrupción de políticos y de políticas basadas en esta concepción del sujeto romántico tan adecuadamente analizada y descrita por Carl Schmit ya en 1919. Las ideologías no valen, valen los movimientos basados en sentimientos. Los marcos normativos son todo menos normativos, pues su carácter principal debe ser su mutabilidad radical. Las leyes crispan. Los símbolos no significan, no apuntan a realidad institucional alguna. Los sentimientos están por encima de las leyes. La verdadera política es la que se basa en los sentimientos: de identidad, de pertenencia cultural, no la que se basa en derechos garantizados por leyes. Lo importante en política no es construir unidades superiores –como lo creía y defendía Ortega y Gasset–, sino diluir lo existente en cada vez más diminutas atmósferas sensitivas y sentimentales.

(Via Nihil Obstat)

Paraula de basc

El blog de Santiago González és el primer que llegeixo cada matí, s'ha convertit en un hàbit del que no puc prescindir. Ara per fi he aconseguit un exemplar del seu llibre Palabra de vasco. La parla imprecisa del soberanismo (2004), on es recrea en el que és el seu principal interès: l'anàlisi del llenguatge del nacionalisme basc.

L'assaig, malgrat la serietat del tema, està escrit des de l'ironia més esmolada. González es capbussa en les hemeroteques i n'extracta un reguitzell de cites que posen els pèls de punta pel seu essencialisme etnicista i pel seu caràcter excloent, centrat en la contraposició dicotòmica nosaltres/ells (Arzalluz: «Yo me siento más cerca de Idígoras que de Madrid. Al fin y al cabo, él es de aquí»), així com per una gens subtil ambigüitat respecte de la violència, tant per part del nacionalisme més radical com d'aquell que encara és qualificat de moderat. El periodista denuncia la invenció d'un llenguatge estrictament nacionalista i s'aplica a consciència a mostrar les trampes del llenguatge en discursos aparentment innocents però que juguen amb el significat de les paraules d'una manera fraudulenta. Un esment a part mereix la premsa propera al PNB, servil fins a la nàusea, que no té empatx en publicar unes hagiografies més pròpies del NO-DO o d'una república bananera que d'un país democràtic. Un exemple que fa enrojolar (Deia, 19-IX-1998):

No abundan los políticos con talla de estadistas como para que el mundo se permita el lujo de que alguno no cuente siquiera con Estado propio. La ley física impedirá saber nunca qué hubiera sido de Xabier Arzalluz de haber nacido en Estados Unidos, Alemania o Japón. O, por quedarnos más cerca, de haberlo hecho del Ebro para abajo. Ha nacido, sin embargo, en Azkoitia y tiene vocación y hace ostentación de vasco.

No és un fet aïllat, un fidel seguidor el descrivia així en una carta a Gara (20-XII-1999):

Intelectual vasco de singular dimensión doctrinal y probado valor como estadista, ha sido contemplado a menudo por los impacientes con el devenir vasco con la sensación de no volcar su auténtico poder e influencia en un órdago a la grande al Estado español, siendo en el firmamento vasco el hombre más capacitado para hacerlo. [...]
Su aparición reiterada en los medios informativos del Estado, explicando a los españoles las pretensiones vascas, nos ha hecho sentirnos agrupados en la misma causa, obstinados en el mismo empeño y abrazados al conjuro de una misma fantasía. Gracias por tu actitud, que no por tardía para algunos, deja de tener una significación histórica insertable en las páginas del proceso de este pueblo.
Es grandioso y poderoso jabalí azkoitiarra, sentirte a nuestro lado como a la vez lo es sabernos junto a ti. ¡Salve Ave Fénix del proceso nacional!

Això no serien més que curiositats més o menys divertides si no fós per l'existència del terrorisme. És en relació amb la violència quan el llenguatge es metamorfosa més interessadament: es recorre a eufemismes i metàfores i s'empra un lèxic que atenua la gravetat dels fets. És especialment feridor el fenomen de la inversió, pel qual l'agressor es presenta com a víctima i distorsiona el llenguatge fins capgirar els qualificatius que dispensa a les accions perpetrades i a les sofertes. González recull aquest significatiu exemple d'un editorial d'Egin sobre les reaccions dels partits democràtics després de l'assassinat del sargent de la Ertzaintza i militant del PNB Joseba Goikoetxea Asla el 23 de novembre de 1993:

Las baterías del Pacto de Ajuria Enea volvieron a cañonear contra Egin, contra la democracia, contra la libertad de prensa, contra la libertad de expresión y contra la inteligencia. Volvieron a disparar en defensa del silencio, de la omisión, del ocultamiento de la ponzoña y de la corrupción.

El mateix editorial tractava d'aquesta manera l'atemptat:

Una acción armada encuadrada en la situación de violencia que se registra en Euskal Herria, que ayer escribía un nuevo capítulo al materializarse en el ataque contra Joseba Goikoetxea.

«Baterías», «cañonear», «disparar» per a referir-se a les crítiques i «acción armada», «escribir [un capítulo]», «materializarse [en un ataque]» per al tiroteig a boca de canó. Jutgin vostès mateixos.

[...]

Aquesta és l'església en la que m'he sentit més a gust.


Està a Maastricht, i és la llibreria més bella en la que he estat mai.

El nou socialisme: consensualisme i veritat

–Cuando yo empleo una palabra

–insistió Humpty Dumpty en tono desdeñoso–

significa lo que yo quiero que signifique... ¡ni más ni menos!
–La cuestión está en saber –objetó Alicia– si usted puede
conseguir que las palabras signifiquen cosas diferentes.
–La cuestión está en saber –declaró Humpty Dumpty–

quién manda aquí.
Lewis Carroll, A través del espejo

Insisteixo, a risc de fer-me pesat. Tinc la impressió que per circumstàncies històriques, la primera generació de socialistes que va governar Espanya després de la restauració democràtica s'enfrontà a reptes tan importants, que va supeditar la fonamentació de la seva actuació en una doctrina establerta a la resolució efectiva dels problemes. Els successius governs de Felipe González seguiren una línia socialdemòcrata clàssica –homologable a la dels seus correligionaris europeus– amb unes altes dosis de moderació i pragmatisme (com en els casos de la permanència a l'OTAN o de la dura reconversió industrial) que no sempre van ser ben acollides pels simpatitzants més esquerrans. Malgrat els nombrosos errors, alguns gravíssims, aquella política centrista els reportà còmodes majories absolutes, a les que hi contribuí la incapacitat de l'oposició.

La renovació generacional al PSOE ha dut al poder per primer cop a la història d'Espanya un conjunt de persones que, trobant-se resolts els problemes més apressants, han volgut desplegar una major ideologia. El fracàs de les receptes socialistes, i més després de la desintegració de la Unió Soviètica, van motivar moltes reflexions sobre quina forma havia de prendre el socialisme del nou segle. Espanya no ha estat una excepció, i els nous dirigents han fet seus els principis antiil·lustrats i antirracionalistes de l'Escola de Frankfurt i del postmodernisme francès, integrant en l'acció de govern plantejaments teòrics que fins ara es mantenien reclosos en l'àmbit universitari o que havien limitat la seva influència a escassos camps (l'educació, per exemple). El llibre De nuevo socialismo de Jordi Sevilla, ministre d'Administracions Públiques amb José Luis Rodríguez Zapatero, pretenia nodrir d'una base teòrica l'actuació del nou govern. S'ha parlat molt de les influències teòriques d'aquest nou socialisme: el republicanisme de Philip Pettit, el neocontractualisme de John Rawls... però és potser el consensualisme de Jürgen Habermas el que més distingeix el model seguit per Zapatero de la Tercera Via d'Anthony Giddens, que va servir de suport teòric a la «revolució laborista» de Tony Blair. L'adopció d'aquest consensualisme, que beu del relativisme, es palesa en el pròleg que el mateix Zapatero va escriure per al llibre del seu ministre:

«Ideología significa idea lógica y en política no hay ideas lógicas, hay ideas sujetas a debate que se aceptan en un proceso deliberativo, pero nunca por la evidencia de una deducción lógica [...]. Si en política no sirve la lógica, es decir, si en el dominio de la organización de la convivencia no resultan válidos ni el método inductivo ni el método deductivo, sino tan sólo la discusión sobre diferentes opciones sin hilo conductor alguno que oriente las premisas y los objetivos, entonces todo es posible y aceptable, dado que carecemos de principios, de valores y de argumentos racionales que nos guíen en la resolución de los problemas.»

En una primera llegida, el comentari del president del Govern pot interpretar-se com un al·legat contra el dogmatisme i en favor de la pluralitat, però resulta evident que va més enllà. És radicalment fals que les posicions pròpies i alienes no puguin tenir una base fonamentada en la raó i que no siguin més que diferents opcions –igualment vàlides– sobre les que cal discutir fins arribar a un acord (en base a no se sap què). Aquest «mètode deliberatiu» és una renúncia a tota racionalitat en el debat polític, una verdadera obscenitat. Ja havíem vist que aquesta era en certa forma la posició de Richard Rorty, durament criticada per tots aquells que creuen en la importància de la veritat en una societat lliure i democràtica. Si bé és cert que recentment Felipe González es despenjava amb aquesta perla: «La verdad es lo que los ciudadanos perciben como verdad», prenc les paraules de l'expresident més com una mostra de cinisme que com un principi filosòfic que inspiri les seves accions.

I és que la legislatura està infestada de frases que evidencien l'absolut desinterès de Zapatero per la veritat i pels fets, allò que Harry G. Frankfurt anomenà bullshitting. Al llibre Zapatero: el mundo de los ciudadanos, el president declara: «para mí la primera regla moral en Política es la coherencia, el ser coherente con las propias ideas y principios». Aquesta frase, políticament correcta i aparentment innòcua, és tanmateix enganyosa. Perquè el valor de la coherència és important, sens dubte, però en el pensament de Zapatero és un altre exemple d'allò que denunciava Frankfurt de que la fidelitat a un mateix ha reemplaçat la fidelitat als fets. En un pla més teòric, ja s'ha demostrat que la coherència és insuficient per a fonamentar una teoria robusta de la veritat, ja que necessita, a més, de la correspondència amb una realitat exterior objectiva.

Al seu llibre, Sevilla intenta no deslligar-se de la Il·lustració i de la supremacia de la raó, però l'ús que en fa la desvirtua totalment: «es posible organizar la sociedad conscientemente, de acuerdo con unos principios y unos criterios basados en la razón aceptada o dialogada». El terme «raó dialogada» (oxímoron?) suggereix la supeditació de la raó crítica al consens, dels fets nus a l'acord, de la realitat a la voluntat. Sobre l'«organització conscient de la societat», pura enginyeria social, no hi entraré aquí. Sembla com si les conviccions fonamentades en la raó i en la contrastació amb la realitat fossin un signe d'integrisme (Zapatero: «desde que tengo uso de razón me han asustado las afirmaciones categóricas, indubitadas y que rezuman fundamentalismo»). El desinterès pel significat precís de les paraules ha acabat per arraconar allò tan important que demanava Montesquieu: que «l'essencial és que la lletra de les lleis desperti les mateixes idees en tothom». Un sol exemple: la premisa de que nació era «un concepto discutido y discutible» serví de base per a una entesa en la reforma estatutària catalana, que conté un preàmbul tan ambigu que cadascú l'interpreta com millor li sembla. Les conseqüències jurídiques d'aquesta insensatesa es manifestaran tard o d'hora. En això de la relativitat de les paraules Zapatero ha trobat algun seguidor, però segurament un xic interessat.

Situar l'acord com una fi en si mateixa i el procés deliberatiu com a justificador últim d'allò acordat, menystenint les raons de les posicions confrontades i renunciant a que la discussió pugui fer-se en base a idees contrastables pels fets, explica no només la despreocupada acceptació del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya –redactat indubtablement des d'una òptica nacionalista–, sinó també la forma d'abordar altres grans projectes d'aquest govern, com la negociació amb ETA o el projecte d'Aliança de Civilitzacions (cal notar que en cap d'aquests casos els seus interlocutors consideren que les seves posicions siguin relatives?). La cantarella de frases buides però agradables a l'oïda (el mantra de pau, diàleg, tolerància, tarannà...) semblen haver acabat per anestesiar la ciutadania, que potser no està habituada a posar-se en guàrdia contra les trampes del llenguatge. Què podrà somoure-la?

[...]

Marguerite Yourcenar posa en boca d'Adrià aquestes paraules:

Pocos [hombres] hay que no puedan enseñarnos alguna cosa. Nuestro gran error está en tratar de obtener de cada uno en particular las virtudes que no posee, descuidando cultivar aquellas que posee.

Aquesta és precisament la recepta que m'ha evitat moltes decepcions en aquesta vida: no espero de les persones res que sàpiga que no em poden donar.

[Hitchens, Orwell]

Els ditirambes provoquen un instintiu recel; quan les lloances estan referides a una insubornable honestedat intel·lectual, encara més. Els moralistes desperten naturals suspicàcies, virulents atacs injustificats i sobretot, apropiacions indegudes. La independència és molt preuada, i els soldats de les trinxeres (talps!) intenten arrossegar-los cap a ells tot cercant que el prestigi faci una mica de llum en el seu cau. Quan això no és possible, exclamen horroritzats: «estàs donant munició a l'enemic!». Mai valorarem prou el mal que ens fa aquesta manera de pensar.

Kraus fou un d'aquests «sants laics», i Camus, i Orwell. Hitchens ens parla d'aquest últim: com nedà contra corrent (contra l'imperialisme, el feixisme i l'estalinisme) i encertà sempre. Mal novel·lista, desigual crític però brillantíssim observador. I honest com pocs.

Entre les virtuds que Hitchens destaca hi ha la de la «importància póstuma de Orwell como representante de la veracidad, la objetividad y la verificación». Hitchens ho connecta amb les diferències en les tradicions filosòfiques de Gran Bretanya (l'empirisme), d'una banda; i de França (el postmodernisme, que infectà a bona part del continent) d'una altra. La certesa d'Orwell de que «un lenguaje común con reglas aceptadas y mutuamente comprendidas era una condición indispensable para una democracia abierta». Llenguatge i poder, el vell tema, sempre vigent. I una reflexió final de Hitchens:

Si una «retención [lingüística] de la extrañeza es el único antídoto al extrañamiento», entonces ¿qué ocurre cuando el «nuevo» lenguaje se vuelve corriente e inteligible? ¿No debería perder su capacidad para salvaguardar el pensamiento «avanzado»? La apuesta de Orwell, a pesar de algunas recaídas en el pesimismo, era que los profanos eran plenamente capaces de entender el lenguaje del templo, y por lo tanto de penetrar en los supuestos secretos de la autoridad. Él, por supuesto, hizo uso de una herramienta «subjetiva» y no cuantificable, algo que no puede enseñarse ni heredarse, pero el viejo nombre de ese factor X es honestidad intelectual.

L'olor de les paraules mortes

Ja havia citat aquest vers de Nikolai Gumiliov en un altre post. Ara retrobo el poema en un opuscle de Mandelstam:

No hemos olvidado de que sólo la palabra
Brillaba radiante sobre la tierra atribulada,
Y que en el evangelio de San Juan
Está escrito que el verbo es Dios.
Pero hemos circunscrito su alcance
A los angostos límites de este mundo,
Y como las abejas muertas en una colmena vacía
Las palabras muertas exhalan un olor nauseabundo.

I m'he de topar amb ell precisament quan llegeixo que «parece que puede quedar claro que la acción de la banda terrorista ETA pretendía comprometer la vida de una persona». Parece, puede, comprometer la vida. L'olor nauseabund de les paraules mortes.

Gaziel i els fets del sis d'octubre

El degoteig de notícies de les darreres setmanes em sumeix en el tedi i la malenconia. La sensació de que tots els límits poden ser ultrapassats. El dic trencat.

No sóc amic de les analogies, acostumen a ser exagerades, cobren vida pròpia i acaben per tenir l'efecte oposat a l'esperat. Els moments històrics no són ni remotament comparables, vagi per endavant, però de tot se'n poden treure lliçons. Llegeixo les columnes periodístiques que Agustí Calvet, Gaziel, va escriure a La Vanguardia –n'era el director– i a Ahora durant la Segona República. Gaziel fou un catalanista reformista, que estava convençut de que el primer problema d'Espanya era el «problema catalán», i creia que la consecució de l'autonomia per a Catalunya (plasmada en el seu Estatut) fundaria una Espanya nova que satisfaria les reivindicacions dels catalans d'una vegada per totes. Gaziel, admirador com tants altres col·legues del sistema parlamentari anglès, implorava diàriament a la classe política espanyola que bastís el nou règim sobre el republicanisme cívic que l'enfortiria i el podria salvar tant de la revolució com de la reacció.

Llegides de carrera, les cròniques de Gaziel resulten desoladores. Al lector l'envaeix una sensació de profunda tristesa en veure com les advertències del periodista no troben oïdes prou audaces per tenir-les en consideració, i com la inèpcia i la insensatesa de la classe dirigent van minant la República dia rera dia. I així arribem als fets del sis d'octubre. Gaziel passa el dia davant la ràdio, sense donar crèdit al que escolta i prenent unes notes que publicarà una setmana més tard sota el títol d'Apuntes de una noche inolvidable (La Vanguardia, 11-X-1934):

Conectan con el propio balcón de la Generalidad. La silenciosa estancia donde yo escucho se inunda de un bronco rumor, como de hervidero humano. Es el gentío apiñado en la Plaza de la República. Miro el paisaje, aguardando. La masa de la ciudad lejana aparece inmóvil, serena, bajo la noche en calma. Parece mentira que de aquel fondo plácido pueda brotar ese rumor de marejada ardiente. Se oyen pasos. Alguien se acerca al balcón. Es él: el Presidente. Es Companys. Una estrepitosa ovación saluda su presencia ante el pueblo. Alguien le habla al lado, en voz baja, en tono vivo, como si le azuzara. Y la voz característica del Presidente, con su acento leridano, se alza en medio de un silencio imponente: Catalans!... Habla fuerte, habla tan claro, tan firme, que seguramente está leyendo lo que dice. Y sus palabras son como otros tantos relámpagos. Proclama el Estado Catalán dentro de la República Federal Española, ofrece asilo al Gobierno provisional que se forme y, finalmente, rompe las relaciones con el Gobierno de Madrid.

Es algo formidable. Mientras escucho me parece como si estuviera soñando. Eso es, ni más ni menos, una declaración de guerra. ¡Y una declaración de guerra –que equivale a jugárselo todo, audazmente, temerariamente– en el preciso instante en que Cataluña, tras largos siglos de sumisión había logrado, sin riesgo alguno, gracias a la República y a la Autonomía, una posición incomparable dentro de España, hasta erigirse en verdadero árbitro, hasta el punto de poder jugar con sus gobiernos como le daba la gana! En estas circunstancias la Generalidad declara la guerra, esto es, fuerza a la violencia al Gobierno de Madrid, cuando jamás el Gobierno de Madrid se atrevió ni se habría atrevido a hacer lo mismo con ella. Y eso, ¿por qué? Por una República Federal Española que nadie pide en España, cuando menos ahora, y por un Estado Catalán que, dada ya la existencia de la Generalidad, no se necesita para nada... Estoy bañado en sudor, realmente aterrado.

En un article publicat una setmana després (La gran interrogación, La Vanguardia 19-X-1934), Gaziel és conscient de l'estocada mortal que aquella irresponsabilitat havia donat a la República, i escriu premonitòriament:

Ahora, esto ha terminado. Quiero decir que se ha terminado la República del 14 de abril. Los que la trajeron están descartados, aniquilados. Los que no la querían son dueños de ella. Y se da el caso portentoso –¡otra cosa de España!– de que la Constitución ha sido desgarrada y pisoteada por los mismos que la votaron, y los encargados ahora de custodiarla son aquellos que la combatieron. En estas condiciones, volvemos a entrar en un período de interinidad, en un período incalculable. La hora presente es un compás de espera. Una espera en la que se dibuja por momentos una gran interrogación: ¿vendrá una república de otra clase... o vendrá otra cosa?

Faltaven encara vint-i-un mesos per al començament de la Guerra Civil.

Azorín a Laforet

«Carmen, ha hecho usted algo que la desmerece a nuestra vista; durante mucho tiempo, días y semanas, hemos estado titubeando; no nos decidíamos a inculpar, a reprochar, a acusar, como lo vamos a hacer incontinenti; lo vamos a hacer, porque se nos impone como un imperativo de conciencia. ¿Y qué es lo que ha hecho usted? ¿Qué es lo que suscita nuestra indignación? ¡Ahí es nada: un bello libro! Un libro que se titula Nada; un libro que viene a ser una cosa nueva en nuestra novelística. ¿Y usted, Carmen, Carmen Laforet, cree que se puede publicar impunemente una novela original, una novela bellísima...
¡Ah, Carmen, Carmen Laforet! ¡Qué cosas hacen los jóvenes que no saben lo que hacen! Por lo menos, otra vez "por lo menos", júrenos usted que no lo hará más; necesitamos esa declaración para nuestra tranquilidad... Y si acaso toma usted la pluma, lo que Dios no quiera, para escribir otra novela, que no sea como Nada, es decir, una novela nueva, sino una novela vulgar, pesada, prolija, sin observación minuciosa y fiel, sin entresijos psicológicos que nos hagan pensar y sentir. Sólo de este modo atenuará usted su primera y funesta falta. Sólo así le sonreiré yo, por mi parte, con bondad y con indulgencia.»
Azorín, fragment de Réspice a Carmen Laforet, Destino, Barcelona, 21 de juliol de 1945.

I ella –bartleby oblidada per Vila-Matas– va fer-li cas.