dissabte, d’octubre 20, 2007

El nou socialisme: consensualisme i veritat

–Cuando yo empleo una palabra
–insistió Humpty Dumpty en tono desdeñoso–
significa lo que yo quiero que signifique... ¡ni más ni menos!
–La cuestión está en saber –objetó Alicia– si usted puede

conseguir que las palabras signifiquen cosas diferentes.
–La cuestión está en saber –declaró
Humpty Dumpty–
quién manda aquí.
Lewis Carroll,
A través del espejo


Insisteixo, a risc de fer-me pesat. Tinc la impressió que per circumstàncies històriques, la primera generació de socialistes que va governar Espanya després de la restauració democràtica s'enfrontà a reptes tan importants, que va supeditar la fonamentació de la seva actuació en una doctrina establerta a la resolució efectiva dels problemes. Els successius governs de Felipe González seguiren una línia socialdemòcrata clàssica –homologable a la dels seus correligionaris europeus– amb unes altes dosis de moderació i pragmatisme (com en els casos de la permanència a l'OTAN o de la dura reconversió industrial) que no sempre van ser ben acollides pels simpatitzants més esquerrans. Malgrat els nombrosos errors, alguns gravíssims, aquella política centrista els reportà còmodes majories absolutes, a les que hi contribuí la incapacitat de l'oposició.

La renovació generacional al PSOE ha dut al poder per primer cop a la història d'Espanya un conjunt de persones que, trobant-se resolts els problemes més apressants, han volgut desplegar una major ideologia. El fracàs de les receptes socialistes, i més després de la desintegració de la Unió Soviètica, van motivar moltes reflexions sobre quina forma havia de prendre el socialisme del nou segle. Espanya no ha estat una excepció, i els nous dirigents han fet seus els principis antiil·lustrats i antirracionalistes de l'Escola de Frankfurt i del postmodernisme francès, integrant en l'acció de govern plantejaments teòrics que fins ara es mantenien reclosos en l'àmbit universitari o que havien limitat la seva influència a escassos camps (l'educació, per exemple). El llibre De nuevo socialismo de Jordi Sevilla, ministre d'Administracions Públiques amb José Luis Rodríguez Zapatero, pretenia nodrir d'una base teòrica l'actuació del nou govern. S'ha parlat molt de les influències teòriques d'aquest nou socialisme: el republicanisme de Philip Pettit, el neocontractualisme de John Rawls... però és potser el consensualisme de Jürgen Habermas el que més distingeix el model seguit per Zapatero de la Tercera Via d'Anthony Giddens, que va servir de suport teòric a la «revolució laborista» de Tony Blair. L'adopció d'aquest consensualisme, que beu del relativisme, es palesa en el pròleg que el mateix Zapatero va escriure per al llibre del seu ministre:

«Ideología significa idea lógica y en política no hay ideas lógicas, hay ideas sujetas a debate que se aceptan en un proceso deliberativo, pero nunca por la evidencia de una deducción lógica [...]. Si en política no sirve la lógica, es decir, si en el dominio de la organización de la convivencia no resultan válidos ni el método inductivo ni el método deductivo, sino tan sólo la discusión sobre diferentes opciones sin hilo conductor alguno que oriente las premisas y los objetivos, entonces todo es posible y aceptable, dado que carecemos de principios, de valores y de argumentos racionales que nos guíen en la resolución de los problemas.»

En una primera llegida, el comentari del president del Govern pot interpretar-se com un al·legat contra el dogmatisme i en favor de la pluralitat, però resulta evident que va més enllà. És radicalment fals que les posicions pròpies i alienes no puguin tenir una base fonamentada en la raó i que no siguin més que diferents opcions –igualment vàlides– sobre les que cal discutir fins arribar a un acord (en base a no se sap què). Aquest «mètode deliberatiu» és una renúncia a tota racionalitat en el debat polític, una verdadera obscenitat. Ja havíem vist que aquesta era en certa forma la posició de Richard Rorty, durament criticada per tots aquells que creuen en la importància de la veritat en una societat lliure i democràtica. Si bé és cert que recentment Felipe González es despenjava amb aquesta perla: «La verdad es lo que los ciudadanos perciben como verdad», prenc les paraules de l'expresident més com una mostra de cinisme que com un principi filosòfic que inspiri les seves accions.

I és que la legislatura està infestada de frases que evidencien l'absolut desinterès de Zapatero per la veritat i pels fets, allò que Harry G. Frankfurt anomenà bullshitting. Al llibre Zapatero: el mundo de los ciudadanos, el president declara: «para mí la primera regla moral en Política es la coherencia, el ser coherente con las propias ideas y principios». Aquesta frase, políticament correcta i aparentment innòcua, és tanmateix enganyosa. Perquè el valor de la coherència és important, sens dubte, però en el pensament de Zapatero és un altre exemple d'allò que denunciava Frankfurt de que la fidelitat a un mateix ha reemplaçat la fidelitat als fets. En un pla més teòric, ja s'ha demostrat que la coherència és insuficient per a fonamentar una teoria robusta de la veritat, ja que necessita, a més, de la correspondència amb una realitat exterior objectiva.

Al seu llibre, Sevilla intenta no deslligar-se de la Il·lustració i de la supremacia de la raó, però l'ús que en fa la desvirtua totalment: «es posible organizar la sociedad conscientemente, de acuerdo con unos principios y unos criterios basados en la razón aceptada o dialogada». El terme «raó dialogada» (oxímoron?) suggereix la supeditació de la raó crítica al consens, dels fets nus a l'acord, de la realitat a la voluntat. Sobre l'«organització conscient de la societat», pura enginyeria social, no hi entraré aquí. Sembla com si les conviccions fonamentades en la raó i en la contrastació amb la realitat fossin un signe d'integrisme (Zapatero: «desde que tengo uso de razón me han asustado las afirmaciones categóricas, indubitadas y que rezuman fundamentalismo»). El desinterès pel significat precís de les paraules ha acabat per arraconar allò tan important que demanava Montesquieu: que «l'essencial és que la lletra de les lleis desperti les mateixes idees en tothom». Un sol exemple: la premisa de que nació era «un concepto discutido y discutible» serví de base per a una entesa en la reforma estatutària catalana, que conté un preàmbul tan ambigu que cadascú l'interpreta com millor li sembla. Les conseqüències jurídiques d'aquesta insensatesa es manifestaran tard o d'hora. En això de la relativitat de les paraules Zapatero ha trobat algun seguidor, però segurament un xic interessat.

Situar l'acord com una fi en si mateixa i el procés deliberatiu com a justificador últim d'allò acordat, menystenint les raons de les posicions confrontades i renunciant a que la discussió pugui fer-se en base a idees contrastables pels fets, explica no només la despreocupada acceptació del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya –redactat indubtablement des d'una òptica nacionalista–, sinó també la forma d'abordar altres grans projectes d'aquest govern, com la negociació amb ETA o el projecte d'Aliança de Civilitzacions (cal notar que en cap d'aquests casos els seus interlocutors consideren que les seves posicions siguin relatives?). La cantarella de frases buides però agradables a l'oïda (el mantra de pau, diàleg, tolerància, tarannà...) semblen haver acabat per anestesiar la ciutadania, que potser no està habituada a posar-se en guàrdia contra les trampes del llenguatge. Què podrà somoure-la?

2 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Crec que Zapatero està lluny, molt lluny, de Rorty. O, més ben dit, Rorty està molt lluny de Zapatero. El tan vilipendiat relativisme Rortya està molt lluny de l'adoració del consens, de l'igualitarisme i del tot s'hi val. El relativisme Rortya està jerarquitzat per l'utilitarisme, el pragmatisme, de llarga tradició anglosaxona, des d'Stuart Mill, ben allunyat, això sí, dels idealismes platònics.

Una anècdota que potser no vé al cas, o sí, era quan, a finals del segle XIX, els cientìfics pensaven que la física estava acabada, que tot ja estava descobert, que ja ho sabíem tot. Només faltaven per desxifrar dues petites anècdotes, la cosa de l'éter i saber si la llum era ona o partícula. Dues anècdotes que van acabar desmuntant la física clàssica. I avui en dia, quan més sabem, seguint la màxima Socràtica, més conscients som de la nostra ignorància, de la impossibilitat d'arribar a cap certesa, fora de la praxis d'un cert utilitarisme (rortya?) que converteix a Zapatero en un xarlatà de fira.

David & Glòria ha dit...

El problema és que Rorty va anar modificant les seves posicions amb el pas del temps, i en les darreres obres el seu pragmatisme es convertí en relativisme. Així, Rorty va començar sostenint que no existia una diferència en la pràctica entre aspirar a la veritat i aspirar a la justificació (una visió deflacionària de la veritat, hipòtesi com a mínim discutible), per acabar considerant (a Truth and Progress) que la justificació «és relativa a un públic». Evidentment, el que determina si podem justificar alguna cosa davant un determinat públic no té res a veure amb la veritat, és un simple acord entre els membres d'una comunitat epistèmica. Això no és simple retòrica, afecta a qüestions tan importants com el de si podem considerar que existeixen uns Drets Humans comuns i inalienables, o pel contrari, si aquests són només vàlids a l'occident. Hi ha una discussió molt profitosa sobre aquests punts als capítols 5 i 10 de La importancia de la verdad, de Michael P. Lynch, que li recomano.

És en aquesta darrera etapa de Rorty en la que hi trobo una connexió amb el «mètode deliberatiu» de Zapatero. Si no cal que les creences siguin verdaderes (perquè no ho poden ser) i només cal que les puguem justificar davant el nostre públic, aleshores potser sí que tot s'hi val. En el pitjor dels casos, l'utilitarisme serà purament cojuntural.

L'anècdota que comenta sí que és pertinent, però cal desfer alguns malentesos. Resulta clar per als historiadors de la ciència que l'esfondrament de la física newtoniana va motivar una crisi filosòfica que va acabar amb la negació de la validesa de la inducció en el mètode científic per part de Popper. Però amb la filosofia de Popper s'acabava també la creença en el progrés científic, entesa com apropament a una veritat objectiva externa (es llençava el nen amb l'aigua bruta, que diuen els anglesos). El problema no és el fal·libilisme de la ciència, que ningú nega, sinó concloure que aquest implica «la impossibilitat d'arribar a cap certesa». Creure en l'objectivitat de la veritat no implica adoptar un idealisme platònic; les creences poden ser verdaderes (i és convenient que ho siguin!), sempre que el mot verdader tingui sempre una nota al peu que aclareixi: d'acord amb les evidències disponibles.