[Hitchens, Orwell]

Els ditirambes provoquen un instintiu recel; quan les lloances estan referides a una insubornable honestedat intel·lectual, encara més. Els moralistes desperten naturals suspicàcies, virulents atacs injustificats i sobretot, apropiacions indegudes. La independència és molt preuada, i els soldats de les trinxeres (talps!) intenten arrossegar-los cap a ells tot cercant que el prestigi faci una mica de llum en el seu cau. Quan això no és possible, exclamen horroritzats: «estàs donant munició a l'enemic!». Mai valorarem prou el mal que ens fa aquesta manera de pensar.

Kraus fou un d'aquests «sants laics», i Camus, i Orwell. Hitchens ens parla d'aquest últim: com nedà contra corrent (contra l'imperialisme, el feixisme i l'estalinisme) i encertà sempre. Mal novel·lista, desigual crític però brillantíssim observador. I honest com pocs.

Entre les virtuds que Hitchens destaca hi ha la de la «importància póstuma de Orwell como representante de la veracidad, la objetividad y la verificación». Hitchens ho connecta amb les diferències en les tradicions filosòfiques de Gran Bretanya (l'empirisme), d'una banda; i de França (el postmodernisme, que infectà a bona part del continent) d'una altra. La certesa d'Orwell de que «un lenguaje común con reglas aceptadas y mutuamente comprendidas era una condición indispensable para una democracia abierta». Llenguatge i poder, el vell tema, sempre vigent. I una reflexió final de Hitchens:

Si una «retención [lingüística] de la extrañeza es el único antídoto al extrañamiento», entonces ¿qué ocurre cuando el «nuevo» lenguaje se vuelve corriente e inteligible? ¿No debería perder su capacidad para salvaguardar el pensamiento «avanzado»? La apuesta de Orwell, a pesar de algunas recaídas en el pesimismo, era que los profanos eran plenamente capaces de entender el lenguaje del templo, y por lo tanto de penetrar en los supuestos secretos de la autoridad. Él, por supuesto, hizo uso de una herramienta «subjetiva» y no cuantificable, algo que no puede enseñarse ni heredarse, pero el viejo nombre de ese factor X es honestidad intelectual.