Xammar

Torno a Eugeni Xammar, en aquestes incursions que vaig fent en el periodisme espanyol dels anys vint i trenta. De Xammar ja havia llegit les seves cròniques berlineses recuperades per Acantilado, i ara acudeixo a una compilació dels seus articles editada el 1989 per Quaderns Crema a cura de Josep Badia i Moret, amic i marmessor del periodista.

Xammar gaudí de molt bona consideració entre els seus col·legues. Salvador de Madariaga va dir d'ell que era «el hombre más inteligente que dio España en el siglo XX» i Josep Pla en parlava en termes molt elogiosos: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar». L'afecte era mutu, com testimonia la correspondència entre ambdós (Xammar considerava Pla l'únic català que sabia escriure, excepció feta de Josep Carner).

Badia classifica els articles seleccionats en quatre categories: periodisme informatiu, polèmic, polític i literari. Entre els textos –escrits amb un estil únic i en un català envejable, que ja no es conrea– cal destacar les cròniques que Xammar va publicar a La Veu de Catalunya sobre el viatge que feu a Rússia el 1925, acompanyat de Josep Pla. També les seves reflexions sobre la revista Serra d'Or, en un moment (finals dels seixanta) en que destacats intel·lectuals d'esquerres es dedicaven a difondre al país les noves doctrines de moda a Europa i als Estats Units. I també el següent comentari, que reemplaçant aquests noms per uns altres, encara manté la vigència:

«Catalunya és un país sense crítica i sense polèmica. Ni el senyor Mañé, ni el senyor Feliu, ni el senyor d'Ors ni el senyor Pijoan, ni el senyor Ixart, han tingut mai davant llur la més petita exigència crítica. Tots aquests senyors han gaudit en el món intel·lectual català d'una gran posició. Tothom ha estat, per llurs idees, d'una amabilitat absoluta. Tots aquests senyors, en un mot, han viscut en un terreny de completa irresponsabilitat. Si es pensa que el senyor Mañé, el senyor d'Ors, i el senyor Pijoan tingueren a les seves mans no solament la cultura oficial de Catalunya, sinó la cultura lliure i de combat, s'ha d'arribar a la conclusió que a Catalunya els costums intel·lectuals són d'una dolcesa incomparable.»

Anecdòticament he de referir-me a l'encesa polèmica amb Manuel de Montoliu (La Veu de Catalunya, 1924) sobre la vàlua d'Eugeni d'Ors. Xammar i Pla –que escriuen les cartes conjuntament– citen una llarga llista de periodistes europeus que consideren molt superiors a Xènius. En arribar al periodisme en llengua alemanya, donen el nom de Karl Kraus. Pla i Xammar llegint Die Fackel? Impagable!

Records dels confins de l'Imperi

Escollir un nou llibre després d'haver-ne acabat un és una decisió que es pot basar en diferents motivacions. Un pot voler canviar d'aires després d'una lectura treballosa, aprofundir en el mateix tema o bé donar resposta a una inquietud lligada a la més recent actualitat, per exemple. Després d'El bucle melancólico volia continuar aproximant-me al problema de la malenconia identitària des d'un vessant molt diferent, i vaig triar Mi Lvov (Mój Lwów, 1946), de Józef Wittlin. Wittlin (1896-1976) és un escriptor polonès famós per la seva obra La sal de la tierra (traduïda al castellà però malauradament descatalogada), així com per la seva traducció de L'Odissea homèrica al polonès. Nascut a Dymitrow, va passar tota la seva joventut a Lvov, ciutat que va deixar el 1922. La guerra l'obligà a exiliar-se als Estats Units el 1939, on passaria la resta de la seva vida, sense deixar mai de sentir-se lvovià.

Lvov, com moltes altres ciutats ubicades a l'extrem oriental de l'Imperi Habsbúrgic, té una turbulenta història fruit de les successives reclamacions de les minories ètniques que hi convivien. Fou polonesa des de 1340 fins 1772, any en que va passar a mans austríaques i esdevingué la capital de la província de Galitzia. Després de la Primera Guerra Mundial, amb la desaparició de la monarquia austro-hongaresa, tornà a pertànyer a Polònia. El 1939, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, les tropes soviètiques s'apoderaren de la ciutat. Entre el 1941 i 1944 l'exèrcit alemany la conquerí i ocupà. El 1945 va ser cedida per Polònia a l'URSS i entrà a formar part de la República Socialista Soviètica d'Ucraïna. La població polonesa fou expulsada, refugiant-se la majoria a Breslàvia (Wrocław). Després de la desintegració de l'URSS ha continuat formant part de Ucraïna. El seu nom actual, en ucraïnès, és L'viv o Львів. També es coneix per L'vov o Львов en rus, Lemberg en alemany, Lwów en polonès i Lvov o Leópolis en espanyol. La ciutat té molts fills il·lustres, a més de Wittlin: els escriptors Leopold von Sacher-Masoch, Stanisław Lem i Julian Stryjkowski, els poetes Zbigniew Herbert i Adam Zagajewski (Acantilado acaba de publicar una obra seva que també parla de Lvov: Dos ciudades), l'economista Ludwig von Mises, el matemàtic Alfred Tarski, el filòsof Martin Buber, el psicòleg Wilhelm Reich, el polític Karl Radek i el caçador de nazis Simon Wiesenthal, entre d'altres.

Nostàlgia. El llibre de Wittlin està escrit des de l'enyorança de l'exiliat, des d'una idealització de la pàtria perduda que és recuperada en la memòria amb la silueta d'una mítica Arcàdia. L'obra té un regust similar a aquella literatura dels Kresy representada per Andrzej Kuśniewicz, però mentre que aquest era un szwarcgelber, un lleialista habsbúrgic, Wittlin se sent plenament polonès. El Lvov descrit és el d'un temps molt determinat: el del final de l'Imperi i el període d'entreguerres. L'escriptor té una memòria prodigiosa, malgrat els anys que han passat des de que va marxar, i traça una detalladíssima cartografia física i humana de la ciutat, no exempta de poesia. Els versos de Leonard Podhorski-Okolów que obren el llibre («Mi corazón entero recuerda todavía / dónde crecía la menta, cómo el pan sabía / dónde se hallaba el alma henchida de alegría. / Esa tierra es mi amada y su memoria es sagrada.») podrien formar part de l'assaig de Juaristi d'haver-se referit al País Basc en lloc de a Lvov, perquè contenen la sacralització melancòlica de la terra que constitueix el ferment de tot nacionalisme identitari.

Nacionalisme i malenconia

Jon Juaristi és un dels més brillants estudiosos del nacionalisme basc, juntament amb Antonio Elorza, Javier Corcuera i Patxo Unzueta. Acabo de llegir El bucle melancólico (1997), pel que li concediren el premi Espasa d'Assaig el 1997, el Premi Nacional d'Assaig el 1998 i el premi Fastenrath de la RAE el 2000.

La cita de Giorgio Agamben que obre el llibre, a propòsit d'una tesi de Freud, és molt reveladora: «en la melancolía no sólo no está claro de hecho que es lo que se ha perdido, sino que ni siquiera es seguro que se pueda hablar de veras de una pérdida. [...] La melancolía ofrece la paradoja de una intención luctuosa que precede y anticipa la pérdida del objeto». Sí, nacionalisme és malenconia. Els que estan exposats a les veus ancestrals, els que veneren la casa del pare, s'han mentalitzat per anticipar-se a la pèrdua, per perdre per a guanyar.

Com afirma Juaristi, més que una història del nacionalisme basc, el llibre és un recull d'històries de nacionalistes bascos. El bucle melancólico s'enceta amb els treballs literaris seminals de Joseph-Augustin Chaho, Francisco Navarro Villoslada i Vicente de Arana, que posarien les primeres pedres per a la posterior edificació nacionalista. Després Juaristi repassa les diferents generacions d'ideòlegs: paradoxalment, el jove Miguel de Unamuno (el de Paz en la guerra i el poema Orhoit gutaz), el messiànic Sabino Arana Goiri, el seu germà Luis, Manuel de la Sota, Elías Gallastegui Gudari, Engracio Aranzadi Kizkitza, Federico Krutwig, Iker Gallastegui Gatari, Jean Mirande, José Luis Álvarez Txillardegui, Javier Arzalluz...

Paral·lelament a la història humana del nacionalisme basc es descriu la seva evolució ideològica, els esforços per dissenyar una doctrina que pugui arribar a ser hegemònica. I en aquests vaivens trobem el racisme cognomista d'Arana, l'etnicisme (farcit d'odi a tot l'espanyol, i també antisemita), la llengua com a eix vertebrador (seguint la lingüística romàntica de Humboldt i Herder i les teories relativistes de Sapir i Whorf), les disputes entre els sectors anglòfils i germanòfils (directament nazis en alguns casos), entre els possibilistes i els radicals, la disjuntiva entre el catolicisme tradicionalista i el marxisme maoista, el debat sobre la conveniència de l'ús del terrorisme, el mirall irlandès, la deformació del moviment carlista... Una evolució similar –amb algunes diferències, naturalment, i també amb més radicalitat– a la del nacionalisme català, de la que ja vam parlar.

Els moviments d'origen Romàntic, essencialistes, idealistes i creadors de mitologies, es desmitifiquen quan se'ls posa sota la llum de l'estudi rigorós. Allà hom troba persones, llurs circumstàncies personals i el context de l'època; relectures de la història, interpretacions forçades i seleccions interessades; anades i vingudes, rectificacions i tacticisme... A Juaristi no li cal virulència, no li cal carregar les tintes contra aquests personatges; mostrant-los tal com eren i com van crear el nacionalisme basc, desactiva l'encís que poguessin produir.

Crits a la Plaça dels Herois

El canceller Kurt Waldheim va qualificar-la de «groller insult al poble austríac» i va demanar que no es representés en un teatre públic, el ministre d'Afers Exteriors va considerar prohibir-la, el conseller de Cultura del Partit Popular Austríac (ÖVP) va demanar que es boicotegés, bona part de la premsa li va dispensar uns duríssims atacs personals, el diari Der Standard animava a la població a envair l'escenari i impedir la funció, quatre actors es van retirar del projecte, va haver agressions físiques als carrers... Aquestes són algunes de les irades reaccions que va provocar l'estrena de Plaça dels Herois (Heldenplatz, 1988), del dramaturg austríac Thomas Bernhard, el 4 de novembre de 1988 al Burgtheater de Viena.

Bernhard va escriure aquesta peça sabent que no li quedava gaire temps de vida. Literàriament no és una de les seves millors obres, però en ella reflectí tot l'odi i repugnància que sentia pel seu país, per la misèria moral i la hipocresia que l'envoltava. Les reflexions de la família Schuster, que constaten després del suïcidi del pare el poc que ha canviat la societat vienesa en cinquanta anys, són brutals. Bernhard no estalvia qualificatius despectius als seus compatriotes, especialment als polítics, eclesiàstics, periodistes i intel·lectuals. El particular estil literari de Bernhard, del que els llargs monòlegs farcits de repeticions lèxiques i sintàctiques són uns dels aspectes més visibles, actúa com una mena de mantra, un ritme hipnòtic que fa encara més punyent la crítica. La figura de la senyora Schuster, només present en el darrer acte, és d'un gran patetisme: des de la finestra que dóna a la Plaça dels Herois sent encara en el seu cap els crits de les multituds aclamant Hitler, com succeí el 15 de març de 1938, després de l'Anschluss. Com ens explica Sergio Pitol, citant Hermann Broch, al carrer només s'escoltava la massa corejar enfervoridament «Ein Volk! Ein Reich! Ein Führer!».

Els vienesos aclamen Hitler a la Heldenplatz

Bernhard va morir tres mesos després de l'estrena, el 12 de febrer de 1989, a Gmunden. Va ser enterrat en total intimitat al cementiri de Grinzing (Viena), a la mateixa tomba que Hedwig Stavianicek, la que fou la seva companya durant prop de quaranta anys. En el paràgraf IV del seu testament, dipositat davant notari dos dies abans de la seva mort, disposava:

«Durante la vigencia de los derechos de autor legales, no deberá representarse, imprimirse ni presentarse siquiera dentro de las fronteras del Estado austríaco, cualquiera que sea el nombre que éste lleve, nada de lo por mí escrito en cualquier forma: ni de lo por mí publicado en vida, ni de lo que exista en mi legado, en cualquier parte, después de mi muerte. Expresamente subrayo que no quiero tener nada que ver con el Estado austríaco y que me opongo para siempre no sólo a toda intromisión, sino también a todo acercamiento de ese Estado austríaco en lo que a mi persona y mi obra se refiere. Después de mi muerte no deberá publicarse ni una palabra de mi posible legado literario, dondequiera que se encuentre, en el que deben entenderse comprendidos mis cartas y papeles.»

Un se sent temptat de pensar que Bernhard exagerava, que malgrat Waldheim, malgrat Haider, l'antisemitisme a Àustria és un fantasma del passat. No és agradable pensar que hi ha un monstre adormit, esperant una ocasió més propícia. Tanmateix, en el pròleg llegim com el mateix any 1988 es van sentir crits antisemites a l'estrena d'El vicari de Hochhuth, i com tombes jueves van ser profanades només uns mesos abans de que Bernhard enllestís Heldenplatz. Massa escriptors austríacs denuncien el mateix. Quelcom es va tancar en fals.

El manual del lliurepensador

Alguns dels manaments per als lliurepensadors, segons sant Hitchens:

• El que de veritat importa en un individu no és el que pensa, sinó com pensa
• «La veu de la raó és petita, però molt persistent» (S. Freud)
• Polemitzar és valuós, essencial, per sí mateix (K. Popper)
• De omnibus disputandum (cal dubtar de tot)
• La mentalitat escèptica és com a mínim tan important com qualsevol cuirassa feta de principis
• Sovint les coses són menys complicades del que semblen. Aplica la navalla d'Occam
• No és cert que la veritat es trobi sempre en mig de dos pols oposats. En algunes qüestions no hi ha cap diferència a establir: no s'ha de buscar una síntesi entre la veritat i la falsedat
• Fiat justitia... ruat caelum (Fes justícia... i que caigui el cel)
• «La crítica de la religió és la premisa de tota crítica» (K. Marx)
• Vox populi no és vox dei
• «Un home més una opinió fundada supera en vots a la majoria» (M. Friedman)
• No dir res també és una decisió
• Desconfia de qualsevol que parli amb seguretat de «nosaltres» o en nom «nostre»
• Cuida sempre el llenguatge
• Viatja tot el que puguis, perquè viatjar limita els horitzons: fa descobrir que els éssers humans són iguals a tot arreu
• El radicalisme és un humanisme
• Si et preocupa una causa sèria o un tema profund, has d'estar disposat a ser tediós al respecte
• Mostra't bel·ligerant sempre que les circumstàncies et siguin propícies (i fins i tot quan no ho siguin)
• No t'involucris en polítiques identitàries. Hi ha un munt de gent que no canviaria res de la manera o del grup en el que van néixer, però la humanitat està millor representada per aquells que no pensen així
• Hi ha una relació entre intel·ligència i humor
• L'humor pot ser una arma de crítica i subversió, però sovint només és un consol o una tècnica de supervivència
• Una regla general de l'humor: si et preocupa pensar que podries passar-te de la ratlla, és que encara no has anat prou lluny
• Un ha d'esforçar-se en combinar el màxim d'impaciència amb el màxim d'escepticisme, el màxim d'odi a la injustícia i la irracionalitat amb el màxim d'autocritica irònica
• Cuida't de l'irracional, evita al «transcendent», recela de la compassió (prefereix la dignitat per a tu mateix i per als altres), no tinguis por a que et considerin arrogant o egoïsta, mai siguis un espectador de l'estupidesa, busca la discussió i la disputa per sí mateixes, sospita dels teus propis motius i de totes les excuses, no visquis per als altres més del que esperaries que els altres visquessin per a tu

No cal coincidir en tot, però no puc deixar d'admirar-me de les ganes de lluitar que encara conserva.

El tríptic negre de Rauschenberg

«Wo war Gott im Krieg?» es pregunta retòricament Frau Schmid, la guia del museu. On era Déu, durant la guerra? Som a l'exposició Black Paintings (I, II), a la Haus der Kunst de Munic, que exhibeix una selecció de monocroms negres de Robert Rauschenberg, Ad Reinhardt, Mark Rothko i Frank Stella; una sèrie de pintures que revolucionaren l'art modern entre 1945 i 1960. El motiu no és doncs una extravagància, sinó un tema rellevant que ha donat lloc fins i tot a una tesi doctoral, la de Stephanie Rosenthal, comissària de l'exposició i autora del llibre que l'acompanya.

El quadre de Rauschenberg que motiva el comentari, Untitled (matte black triptych) (1951), és un monumental tríptic (182,9 x 274,3 cm) completament negre, sense ni tan sols les textures fetes de paper de diari pintat que introduí en altres obres de la mateixa època. L'ús del corró ha eliminat de la superfície de la tela el rastre de qualssevol pinzellades que poguessin delatar la fal·libilitat humana del pintor. El monocromatisme perfecte. I tanmateix, un significat: el tríptic evoca de forma natural un retaule cristià, i el context de la crisi existencial de la segona postguerra dóna complet sentit a la pregunta. L'enganyosa senzillesa enclou la profunda espiritualitat de l'artista. Rauschenberg va crear aquestes obres entre 1951 i 1953 com una evolució de les seves White Paintings (1951), que a la seva vegada s'inspiraven en el treball de Malevich Suprematist Composition: White on White (1918).

La senyora Schmid continua parlant –cita Adorno i Celan, el 4'33'' de Cage... llocs comuns– però jo estic absort en la pintura.

Mitologies modernes

La ràdio canadenca CBC va iniciar el 1961 una sèrie de conferències anuals, les Massey Lectures, amb la finalitat de que distingides personalitats acadèmiques presentessin al públic els resultats de les seves investigacions. La tardor de 1974 el ponent fou George Steiner. Les cinc emissions que va oferir es recolliren en el llibre Nostalgia del Absoluto (Nostalgia for the Absolute, 1974).

És indubtable que a Occident el cristianisme com a religió organitzada ha patit un progressiu declivi que pot connectar-se amb diferents fets històrics: el desenvolupament del racionalisme científic durant el Renaixement, la lluita contra la superstició de la Il·lustració o alguns descobriments que entraven en conflicte directe amb els ensenyaments bíblics, com el model cosmològic de Galileu o la teoria de l'evolució de Darwin. La tesi central de les dissertacions de Steiner és que el buit deixat per la religió ha intentat ser omplert, en els darrers cent-cinquanta anys, per diverses religions laiques. El filòsof analitza les tres més importants: el socialisme (autodenominat) científic, el psicoanàlisi i l'antropologia estructural.

Steiner reconeix el geni intel·lectual dels creadors (Karl Marx, Sigmund Freud i Claude Lévi-Strauss, respectivament), però qualifica amb severitat llurs teories de mitologies. Steiner anomena mitologia a aquell cos de pensament social, psicològic o espiritual que posseeix les tres característiques següents: (a) una pretensió de totalitat, d'explicar completament el sentit de la vida de tots els homes; (b) un conjunt de textos canònics, que recullen la revelació crucial de la que sorgeix tot el sistema. La figura del venerable mestre-fundador i un grup original de deixebles, que poden produir mitologies rivals, ruptures dramàtiques que són considerades heretgies; (c) un llenguatge propi, un conjunt particular d'imatges, metàfores i símbols emblemàtics que generen el seu propi cos de mites. Qualsevol que hagi estudiat mínimament la doctrina, la gènesi i la història d'aquests sistemes de pensament segurament coincidirà amb l'apreciació de que s'ajusten perfectament a les característiques detallades abans, i de que són en certa manera teologies substitutives.

La indignació de Steiner només es desferma en la quarta conferència, quan parla de l'atracció que exerceixen l'astrologia, l'ocultisme, l'orientalisme i d'altres irracionalismes en les societats industrialitzades, fins i tot entre les capes més educades. El cert és que des de la publicació del llibre aquest fenomen ha anat en augment; cap dels mals que denuncia ha declinat, i a la llista s'han afegit d'altres. Però és que, a més, la crisi de valors ha tingut una resposta per part de la pròpia religió, que ha reaparegut amb vestidures més dogmàtiques, una crida a l'ordre de la que l'expansió d'un amenaçant islamisme radical i el creixent pes dels lobbies ultrarreligiosos als Estats Units en són dos bons exemples.

Al darrer capítol topo, sorprès i entusiasmat, amb el tema de la veritat. Steiner es lamenta de que la ciència no hagi pogut omplir l'espai deixat per la decadència de la religió, i afirma quelcom que pot semblar polèmic: la cerca desinteressada de la veritat no és universal, sinó un impuls relativament recent i lligat a la concepció occidental del món. L'autoritat moral que gaudia la veritat, sintetitzada per la màxima de l'evangelista: «la veritat us farà lliures» (Joan 8,32), es veié soscavada des del seu mateix origen i des de diferents fronts: la tradició mística cristiana, l'antirracionalisme del Romanticisme i modernament, d'una forma molt més intel·ligent i subtil, per l'escola de Frankfurt. Adorno, Horkheimer, Marcuse i Bloch qüestionaren l'objectivitat, la lògica, la mateixa ciència, la història... considerant que no eren neutrals, sinó que expressaven l'estructura econòmica i de poder de la classe dominant, la burgesia occidental. Aquesta aguda revisió del marxisme fou la primera pedra de l'edifici postmodern, que tant mal ha fet i que encara segueix, en bona mesura, en peu.

Magris, Ramoneda i els límits de la tolerància

La llibreria La Central, a través de la seva editorial Arcàdia, ha editat una revisió del discurs que Claudio Magris va pronunciar en motiu de la concessió del premi Erasme l'any 2001. Les fronteres del diàleg és un al·legat en defensa de la tolerància, del diàleg, del pluralisme, però també un toc d'atenció a aquells que volen fer de la concòrdia un valor suprem, fins el punt de negar l'existència de principis universals irrenunciables. La delimitació d'aquests valors no és una tasca fàcil, però la seva dificultat no ens pot fer desistir de l'intent, car l'alternativa és un relativisme que justificaria qualsevol barbaritat en nom del particularisme de la pròpia cultura. El triestí no arrisca, però: es queda en un discurs de bones intencions, sense posar el dit en les llagues que ocupen des de fa un grapat d'anys les portades dels diaris. Els pocs exemples que esmenta són tan extrems que susciten una immediata i unànime adhesió, i són en conseqüència ineficaços, els hi manca l'audàcia d'endinsar-se en les zones grises. Magris perd una bona oportunitat de posar el seu prestigi al servei de la claredat en un debat de vital importància.

No està de més assenyalar-ho: l'humanisme nascut a Europa i l'ètica que se'n deriva, simbolitzada per l'imperatiu categòric kantià, poden i han de ser defensats com a universals. El conjunt de drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser la base innegociable per a qualsevol entesa entre societats o religions diverses. La raó com a instrument per a cercar la veritat, llegat de la Il·lustració, ha de reemplaçar l'autoritat, la tradició i la revelació. A partir d'aquestes bases, el màxim pluralisme (pluralisme raonable, que deia Rawls), el màxim respecte a la diversitat.

Magris afirma que en aquesta cerca de denominadors comuns «hi haurà sens dubte contribucions essencials de les noves cultures fins ara alienes a Occident, portadores també de valors universals» (cursives meves). Res a objectar, llevat de la manca de concreció. Ens malfiaríem si penséssim que aquesta frase demostra ganes d'acontentar a tots els sectors de l'auditori, que és una concessió al pensament políticament correcte?

Interessant és el concepte de laïcitat com a actitud crítica, com «la capacitat de distingir entre el que es pot demostrar racionalment i el que en canvi és objecte de fe». L'exemple d'Arturo Carlo Jemolo, catòlic fervent i home de lleis, capaç de separar clarament els rols de l'església i l'estat, és desitjable però un tant excepcional, perquè és més honest admetre que quan intervenen les creences religioses sinceres i profundes, els valors absoluts es fan presents i no és gens senzill delimitar el que és de Déu i el que és del Cèsar. Si en el cas del cristianisme –una religió mal·leable, que s'ha metamorfosat contínuament en els darrers cent-cinquanta anys– és possible trobar exemples en positiu, menys fàcil resulta fer-ho en d'altres religions (singularment en l'islam) on el credo regeix també en la vida política. Magris també alerta –des de la seva doble condició de cristià i home d'esquerres– del perill que la raó es desnaturalitzi en una «tècnica de poder que no reconeix valors més enllà dels fets», sense parar esment de que també és perillós el contrari: construir sistemes de valors ignorants dels fets, cosmovisions fetes d'esquenes a la realitat.

El llibre compta amb un epíleg a càrrec de Josep Ramoneda. Deixant de banda alguns tòpics progres (la crítica a un liberalisme modelat més a cops de prejudici que de l'observació de la realitat, la curiosa afirmació de que l'estructura familiar ha d'evolucionar cap a «un model de negociació entre el poder patern, el poder matern i el poder filial», etc.), Ramoneda sí que es posiciona en debats oberts, com la situació de les dones en els països islàmics o els límits de la llibertat d'expressió pel cas de les caricatures de Mahoma (força més clara i contundent que la que inicialment va tenir el diari on escriu). D'entre les seves reflexions, en reprodueixo una d'especialment encertada:

«Indiferència com a renúncia a la curiositat, a l'elecció i a la passió, que són tres fonaments de la llibertat. Ens sentim menys lliures quan no sentim la necessitat de buscar; quan preferim la comoditat de seguir les pautes convencionals i no pas l'exercici d'escollir; quan no sentim cap inclinació per l'experiència activa, creadora si es vol, que és la nostra manera de ser en el món.»

Una reivindicació urgent. Un clam en el desert.

[...]

«Mir fällt zu Zapatero nichts ein.»

Parafrasejant al mestre.