Nacionalisme i malenconia

Jon Juaristi és un dels més brillants estudiosos del nacionalisme basc, juntament amb Antonio Elorza, Javier Corcuera i Patxo Unzueta. Acabo de llegir El bucle melancólico (1997), pel que li concediren el premi Espasa d'Assaig el 1997, el Premi Nacional d'Assaig el 1998 i el premi Fastenrath de la RAE el 2000.

La cita de Giorgio Agamben que obre el llibre, a propòsit d'una tesi de Freud, és molt reveladora: «en la melancolía no sólo no está claro de hecho que es lo que se ha perdido, sino que ni siquiera es seguro que se pueda hablar de veras de una pérdida. [...] La melancolía ofrece la paradoja de una intención luctuosa que precede y anticipa la pérdida del objeto». Sí, nacionalisme és malenconia. Els que estan exposats a les veus ancestrals, els que veneren la casa del pare, s'han mentalitzat per anticipar-se a la pèrdua, per perdre per a guanyar.

Com afirma Juaristi, més que una història del nacionalisme basc, el llibre és un recull d'històries de nacionalistes bascos. El bucle melancólico s'enceta amb els treballs literaris seminals de Joseph-Augustin Chaho, Francisco Navarro Villoslada i Vicente de Arana, que posarien les primeres pedres per a la posterior edificació nacionalista. Després Juaristi repassa les diferents generacions d'ideòlegs: paradoxalment, el jove Miguel de Unamuno (el de Paz en la guerra i el poema Orhoit gutaz), el messiànic Sabino Arana Goiri, el seu germà Luis, Manuel de la Sota, Elías Gallastegui Gudari, Engracio Aranzadi Kizkitza, Federico Krutwig, Iker Gallastegui Gatari, Jean Mirande, José Luis Álvarez Txillardegui, Javier Arzalluz...

Paral·lelament a la història humana del nacionalisme basc es descriu la seva evolució ideològica, els esforços per dissenyar una doctrina que pugui arribar a ser hegemònica. I en aquests vaivens trobem el racisme cognomista d'Arana, l'etnicisme (farcit d'odi a tot l'espanyol, i també antisemita), la llengua com a eix vertebrador (seguint la lingüística romàntica de Humboldt i Herder i les teories relativistes de Sapir i Whorf), les disputes entre els sectors anglòfils i germanòfils (directament nazis en alguns casos), entre els possibilistes i els radicals, la disjuntiva entre el catolicisme tradicionalista i el marxisme maoista, el debat sobre la conveniència de l'ús del terrorisme, el mirall irlandès, la deformació del moviment carlista... Una evolució similar –amb algunes diferències, naturalment, i també amb més radicalitat– a la del nacionalisme català, de la que ja vam parlar.

Els moviments d'origen Romàntic, essencialistes, idealistes i creadors de mitologies, es desmitifiquen quan se'ls posa sota la llum de l'estudi rigorós. Allà hom troba persones, llurs circumstàncies personals i el context de l'època; relectures de la història, interpretacions forçades i seleccions interessades; anades i vingudes, rectificacions i tacticisme... A Juaristi no li cal virulència, no li cal carregar les tintes contra aquests personatges; mostrant-los tal com eren i com van crear el nacionalisme basc, desactiva l'encís que poguessin produir.