Magris, Ramoneda i els límits de la tolerància

La llibreria La Central, a través de la seva editorial Arcàdia, ha editat una revisió del discurs que Claudio Magris va pronunciar en motiu de la concessió del premi Erasme l'any 2001. Les fronteres del diàleg és un al·legat en defensa de la tolerància, del diàleg, del pluralisme, però també un toc d'atenció a aquells que volen fer de la concòrdia un valor suprem, fins el punt de negar l'existència de principis universals irrenunciables. La delimitació d'aquests valors no és una tasca fàcil, però la seva dificultat no ens pot fer desistir de l'intent, car l'alternativa és un relativisme que justificaria qualsevol barbaritat en nom del particularisme de la pròpia cultura. El triestí no arrisca, però: es queda en un discurs de bones intencions, sense posar el dit en les llagues que ocupen des de fa un grapat d'anys les portades dels diaris. Els pocs exemples que esmenta són tan extrems que susciten una immediata i unànime adhesió, i són en conseqüència ineficaços, els hi manca l'audàcia d'endinsar-se en les zones grises. Magris perd una bona oportunitat de posar el seu prestigi al servei de la claredat en un debat de vital importància.

No està de més assenyalar-ho: l'humanisme nascut a Europa i l'ètica que se'n deriva, simbolitzada per l'imperatiu categòric kantià, poden i han de ser defensats com a universals. El conjunt de drets que recull la Declaració Universal dels Drets Humans ha de ser la base innegociable per a qualsevol entesa entre societats o religions diverses. La raó com a instrument per a cercar la veritat, llegat de la Il·lustració, ha de reemplaçar l'autoritat, la tradició i la revelació. A partir d'aquestes bases, el màxim pluralisme (pluralisme raonable, que deia Rawls), el màxim respecte a la diversitat.

Magris afirma que en aquesta cerca de denominadors comuns «hi haurà sens dubte contribucions essencials de les noves cultures fins ara alienes a Occident, portadores també de valors universals» (cursives meves). Res a objectar, llevat de la manca de concreció. Ens malfiaríem si penséssim que aquesta frase demostra ganes d'acontentar a tots els sectors de l'auditori, que és una concessió al pensament políticament correcte?

Interessant és el concepte de laïcitat com a actitud crítica, com «la capacitat de distingir entre el que es pot demostrar racionalment i el que en canvi és objecte de fe». L'exemple d'Arturo Carlo Jemolo, catòlic fervent i home de lleis, capaç de separar clarament els rols de l'església i l'estat, és desitjable però un tant excepcional, perquè és més honest admetre que quan intervenen les creences religioses sinceres i profundes, els valors absoluts es fan presents i no és gens senzill delimitar el que és de Déu i el que és del Cèsar. Si en el cas del cristianisme –una religió mal·leable, que s'ha metamorfosat contínuament en els darrers cent-cinquanta anys– és possible trobar exemples en positiu, menys fàcil resulta fer-ho en d'altres religions (singularment en l'islam) on el credo regeix també en la vida política. Magris també alerta –des de la seva doble condició de cristià i home d'esquerres– del perill que la raó es desnaturalitzi en una «tècnica de poder que no reconeix valors més enllà dels fets», sense parar esment de que també és perillós el contrari: construir sistemes de valors ignorants dels fets, cosmovisions fetes d'esquenes a la realitat.

El llibre compta amb un epíleg a càrrec de Josep Ramoneda. Deixant de banda alguns tòpics progres (la crítica a un liberalisme modelat més a cops de prejudici que de l'observació de la realitat, la curiosa afirmació de que l'estructura familiar ha d'evolucionar cap a «un model de negociació entre el poder patern, el poder matern i el poder filial», etc.), Ramoneda sí que es posiciona en debats oberts, com la situació de les dones en els països islàmics o els límits de la llibertat d'expressió pel cas de les caricatures de Mahoma (força més clara i contundent que la que inicialment va tenir el diari on escriu). D'entre les seves reflexions, en reprodueixo una d'especialment encertada:

«Indiferència com a renúncia a la curiositat, a l'elecció i a la passió, que són tres fonaments de la llibertat. Ens sentim menys lliures quan no sentim la necessitat de buscar; quan preferim la comoditat de seguir les pautes convencionals i no pas l'exercici d'escollir; quan no sentim cap inclinació per l'experiència activa, creadora si es vol, que és la nostra manera de ser en el món.»

Una reivindicació urgent. Un clam en el desert.