Xammar

Torno a Eugeni Xammar, en aquestes incursions que vaig fent en el periodisme espanyol dels anys vint i trenta. De Xammar ja havia llegit les seves cròniques berlineses recuperades per Acantilado, i ara acudeixo a una compilació dels seus articles editada el 1989 per Quaderns Crema a cura de Josep Badia i Moret, amic i marmessor del periodista.

Xammar gaudí de molt bona consideració entre els seus col·legues. Salvador de Madariaga va dir d'ell que era «el hombre más inteligente que dio España en el siglo XX» i Josep Pla en parlava en termes molt elogiosos: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar». L'afecte era mutu, com testimonia la correspondència entre ambdós (Xammar considerava Pla l'únic català que sabia escriure, excepció feta de Josep Carner).

Badia classifica els articles seleccionats en quatre categories: periodisme informatiu, polèmic, polític i literari. Entre els textos –escrits amb un estil únic i en un català envejable, que ja no es conrea– cal destacar les cròniques que Xammar va publicar a La Veu de Catalunya sobre el viatge que feu a Rússia el 1925, acompanyat de Josep Pla. També les seves reflexions sobre la revista Serra d'Or, en un moment (finals dels seixanta) en que destacats intel·lectuals d'esquerres es dedicaven a difondre al país les noves doctrines de moda a Europa i als Estats Units. I també el següent comentari, que reemplaçant aquests noms per uns altres, encara manté la vigència:

«Catalunya és un país sense crítica i sense polèmica. Ni el senyor Mañé, ni el senyor Feliu, ni el senyor d'Ors ni el senyor Pijoan, ni el senyor Ixart, han tingut mai davant llur la més petita exigència crítica. Tots aquests senyors han gaudit en el món intel·lectual català d'una gran posició. Tothom ha estat, per llurs idees, d'una amabilitat absoluta. Tots aquests senyors, en un mot, han viscut en un terreny de completa irresponsabilitat. Si es pensa que el senyor Mañé, el senyor d'Ors, i el senyor Pijoan tingueren a les seves mans no solament la cultura oficial de Catalunya, sinó la cultura lliure i de combat, s'ha d'arribar a la conclusió que a Catalunya els costums intel·lectuals són d'una dolcesa incomparable.»

Anecdòticament he de referir-me a l'encesa polèmica amb Manuel de Montoliu (La Veu de Catalunya, 1924) sobre la vàlua d'Eugeni d'Ors. Xammar i Pla –que escriuen les cartes conjuntament– citen una llarga llista de periodistes europeus que consideren molt superiors a Xènius. En arribar al periodisme en llengua alemanya, donen el nom de Karl Kraus. Pla i Xammar llegint Die Fackel? Impagable!