Periodistes d'una altra època

La Segona República Espanyola va comptar amb una generació de periodistes irrepetible. Josep Pla, Julio Camba, Corpus Barga, Manuel Chaves Nogales, Agustí Calvet Gaziel, Eugeni Xammar, Felipe Fernández-Armesto (que signava com Augusto Assía)... són noms propis que constitueixen la fita més alta que probablement hagi assolit el periodisme espanyol. Molts intel·lectuals també participaren, a través de la premsa o de conferències, en l'anàlisi de l'actualitat política d'aquell període –Ortega, Unamuno, Baroja, Azorín, Valle-Inclán i tants altres–, però m'interessa ara referir-me exclusivament a la tasca dels periodistes.

Fa prop d'un any vaig llegir els dos volums de les cròniques alemanyes d'Eugeni Xammar recuperades per Acantilado i vaig quedar encisat per l'estil de la seva prosa. Vaig palpar una ferma voluntat de fidelitat als fets com rarament m'ocorre amb la premsa actual. És una pena que uns moments històricament tan rellevants per Espanya es perdessin una ploma com la de Xammar, corresponsal a l'estranger, però d'altra banda els lectors van tenir oportunitat de conèixer de mà d'una de les ments més lúcides aquells fets –el fracàs de la República de Weimar i l'auge del nacionalsocialisme– que canviarien el rumb de la història d'Europa.

Acudo ara, un xic erràticament, a la compilació que Destino va fer dels articles de Camba, Gaziel, Pla i Chaves Nogales sota el títol de Cuatro historias de la República. L'edició, de més de 1,100 pàgines, està a cura de Xavier Pericay, amb pròlegs d'Arcadi Espada, Xavier Pla, Andrés Trapiello i del propi antòleg. El llibre mereix un temps del que ara mateix no disposo, però no m'estic de llegir articles solts i intentar copsar, més que l'esperit d'una època, l'esperit del periodisme d'una època (si és que ben mirat no és el mateix). Molts textos imprescindibles, que van de la demolidora ironia a l'amarga impotència pel caire que anaven prenent els esdeveniments al país. Assenteixo a l'apreciació d'Assía: «Leerlos es una fiesta de la precisión».

En un moment en que el poder polític s'ha entestat en un eixorc revisionisme històric, les editorials estan redoblant esforços per recuperar l'obra d'aquests cronistes. Així, enguany Destino ha recopilat i traduït al castellà tots els articles de Pla d'aquells anys, en un patracol de més de 1,600 pàgines; Espasa ha rescatat els relats de Chaves Nogales inspirats en situacions reals; i la família Luca de Tena ha reeditat l'obra magna de Camba. Val la pena apropar-s'hi per desidealitzar un projecte col·lectiu amb més ombres que llums.