Crits a la Plaça dels Herois

El canceller Kurt Waldheim va qualificar-la de «groller insult al poble austríac» i va demanar que no es representés en un teatre públic, el ministre d'Afers Exteriors va considerar prohibir-la, el conseller de Cultura del Partit Popular Austríac (ÖVP) va demanar que es boicotegés, bona part de la premsa li va dispensar uns duríssims atacs personals, el diari Der Standard animava a la població a envair l'escenari i impedir la funció, quatre actors es van retirar del projecte, va haver agressions físiques als carrers... Aquestes són algunes de les irades reaccions que va provocar l'estrena de Plaça dels Herois (Heldenplatz, 1988), del dramaturg austríac Thomas Bernhard, el 4 de novembre de 1988 al Burgtheater de Viena.

Bernhard va escriure aquesta peça sabent que no li quedava gaire temps de vida. Literàriament no és una de les seves millors obres, però en ella reflectí tot l'odi i repugnància que sentia pel seu país, per la misèria moral i la hipocresia que l'envoltava. Les reflexions de la família Schuster, que constaten després del suïcidi del pare el poc que ha canviat la societat vienesa en cinquanta anys, són brutals. Bernhard no estalvia qualificatius despectius als seus compatriotes, especialment als polítics, eclesiàstics, periodistes i intel·lectuals. El particular estil literari de Bernhard, del que els llargs monòlegs farcits de repeticions lèxiques i sintàctiques són uns dels aspectes més visibles, actúa com una mena de mantra, un ritme hipnòtic que fa encara més punyent la crítica. La figura de la senyora Schuster, només present en el darrer acte, és d'un gran patetisme: des de la finestra que dóna a la Plaça dels Herois sent encara en el seu cap els crits de les multituds aclamant Hitler, com succeí el 15 de març de 1938, després de l'Anschluss. Com ens explica Sergio Pitol, citant Hermann Broch, al carrer només s'escoltava la massa corejar enfervoridament «Ein Volk! Ein Reich! Ein Führer!».

Els vienesos aclamen Hitler a la Heldenplatz

Bernhard va morir tres mesos després de l'estrena, el 12 de febrer de 1989, a Gmunden. Va ser enterrat en total intimitat al cementiri de Grinzing (Viena), a la mateixa tomba que Hedwig Stavianicek, la que fou la seva companya durant prop de quaranta anys. En el paràgraf IV del seu testament, dipositat davant notari dos dies abans de la seva mort, disposava:

«Durante la vigencia de los derechos de autor legales, no deberá representarse, imprimirse ni presentarse siquiera dentro de las fronteras del Estado austríaco, cualquiera que sea el nombre que éste lleve, nada de lo por mí escrito en cualquier forma: ni de lo por mí publicado en vida, ni de lo que exista en mi legado, en cualquier parte, después de mi muerte. Expresamente subrayo que no quiero tener nada que ver con el Estado austríaco y que me opongo para siempre no sólo a toda intromisión, sino también a todo acercamiento de ese Estado austríaco en lo que a mi persona y mi obra se refiere. Después de mi muerte no deberá publicarse ni una palabra de mi posible legado literario, dondequiera que se encuentre, en el que deben entenderse comprendidos mis cartas y papeles.»

Un se sent temptat de pensar que Bernhard exagerava, que malgrat Waldheim, malgrat Haider, l'antisemitisme a Àustria és un fantasma del passat. No és agradable pensar que hi ha un monstre adormit, esperant una ocasió més propícia. Tanmateix, en el pròleg llegim com el mateix any 1988 es van sentir crits antisemites a l'estrena d'El vicari de Hochhuth, i com tombes jueves van ser profanades només uns mesos abans de que Bernhard enllestís Heldenplatz. Massa escriptors austríacs denuncien el mateix. Quelcom es va tancar en fals.