Mitologies modernes

La ràdio canadenca CBC va iniciar el 1961 una sèrie de conferències anuals, les Massey Lectures, amb la finalitat de que distingides personalitats acadèmiques presentessin al públic els resultats de les seves investigacions. La tardor de 1974 el ponent fou George Steiner. Les cinc emissions que va oferir es recolliren en el llibre Nostalgia del Absoluto (Nostalgia for the Absolute, 1974).

És indubtable que a Occident el cristianisme com a religió organitzada ha patit un progressiu declivi que pot connectar-se amb diferents fets històrics: el desenvolupament del racionalisme científic durant el Renaixement, la lluita contra la superstició de la Il·lustració o alguns descobriments que entraven en conflicte directe amb els ensenyaments bíblics, com el model cosmològic de Galileu o la teoria de l'evolució de Darwin. La tesi central de les dissertacions de Steiner és que el buit deixat per la religió ha intentat ser omplert, en els darrers cent-cinquanta anys, per diverses religions laiques. El filòsof analitza les tres més importants: el socialisme (autodenominat) científic, el psicoanàlisi i l'antropologia estructural.

Steiner reconeix el geni intel·lectual dels creadors (Karl Marx, Sigmund Freud i Claude Lévi-Strauss, respectivament), però qualifica amb severitat llurs teories de mitologies. Steiner anomena mitologia a aquell cos de pensament social, psicològic o espiritual que posseeix les tres característiques següents: (a) una pretensió de totalitat, d'explicar completament el sentit de la vida de tots els homes; (b) un conjunt de textos canònics, que recullen la revelació crucial de la que sorgeix tot el sistema. La figura del venerable mestre-fundador i un grup original de deixebles, que poden produir mitologies rivals, ruptures dramàtiques que són considerades heretgies; (c) un llenguatge propi, un conjunt particular d'imatges, metàfores i símbols emblemàtics que generen el seu propi cos de mites. Qualsevol que hagi estudiat mínimament la doctrina, la gènesi i la història d'aquests sistemes de pensament segurament coincidirà amb l'apreciació de que s'ajusten perfectament a les característiques detallades abans, i de que són en certa manera teologies substitutives.

La indignació de Steiner només es desferma en la quarta conferència, quan parla de l'atracció que exerceixen l'astrologia, l'ocultisme, l'orientalisme i d'altres irracionalismes en les societats industrialitzades, fins i tot entre les capes més educades. El cert és que des de la publicació del llibre aquest fenomen ha anat en augment; cap dels mals que denuncia ha declinat, i a la llista s'han afegit d'altres. Però és que, a més, la crisi de valors ha tingut una resposta per part de la pròpia religió, que ha reaparegut amb vestidures més dogmàtiques, una crida a l'ordre de la que l'expansió d'un amenaçant islamisme radical i el creixent pes dels lobbies ultrarreligiosos als Estats Units en són dos bons exemples.

Al darrer capítol topo, sorprès i entusiasmat, amb el tema de la veritat. Steiner es lamenta de que la ciència no hagi pogut omplir l'espai deixat per la decadència de la religió, i afirma quelcom que pot semblar polèmic: la cerca desinteressada de la veritat no és universal, sinó un impuls relativament recent i lligat a la concepció occidental del món. L'autoritat moral que gaudia la veritat, sintetitzada per la màxima de l'evangelista: «la veritat us farà lliures» (Joan 8,32), es veié soscavada des del seu mateix origen i des de diferents fronts: la tradició mística cristiana, l'antirracionalisme del Romanticisme i modernament, d'una forma molt més intel·ligent i subtil, per l'escola de Frankfurt. Adorno, Horkheimer, Marcuse i Bloch qüestionaren l'objectivitat, la lògica, la mateixa ciència, la història... considerant que no eren neutrals, sinó que expressaven l'estructura econòmica i de poder de la classe dominant, la burgesia occidental. Aquesta aguda revisió del marxisme fou la primera pedra de l'edifici postmodern, que tant mal ha fet i que encara segueix, en bona mesura, en peu.