[...]

Pocas cosas definen tan bien este tiempo político como la costumbre de sustituir la asunción de responsabilidades por la exhibición de sentimientos.

Santiago González

Addenda: el reenterrament d’Imre Nagy

Un afegitó al post anterior. Quan Timothy Garton Ash narra el seu pas per Budapest el mes de juny de 1989, assenyala el reenterrament d'Imre Nagy com el punt d'inflexió en l'evolució del país, símbol de la pacífica transició política a Hongria. Imre Nagy era el Primer Ministre d'Hongria quan va tenir lloc la Revolució de 1956. Després de que l'exèrcit soviètic l'esclafés i Khrusxov imposés un govern titella, Nagy fou traït pels seus antics col·laboradors i condemnat a mort en un judici sumaríssim l'any 1958. El seu cos fou enterrat anònimament en una remota cantonada d'un cementiri de les afores de la capital, i qualsevol acte commemoratiu fou terminantment prohibit. El principal responsable de la seva execució fou el seu successor en el càrrec, János Kádar, qui li havia expedit un salconduit que no va ser respectat pels soviètics i que va declarar en contra seva davant el tribunal que el va jutjar. Un cop apartat Kádar del poder el 1988, després de trenta-dos anys en el càrrec, i passat el breu interludi continuïsta de Károly Grósz, el nou Primer Ministre Miklós Németh va iniciar un decidit procés de reformes: el febrer de 1988 s'havia autoritzat la tinença privada de dòlars, a l'estiu s'havia format un Comitè per a la Justícia Històrica per a reparar les injustícies comeses en les farses judicials estalinistes, a la tardor s'havien aixecat les restriccions per a viatjar a l'estranger, el 12 de gener de 1989 s'havia aprovat el dret de reunió, el 28 d'aquell mes un ministre havia qualificat per primer cop d'«alçament popular» els fets de 1956 (que fins aleshores no havien estat res més que una «contrarrevolució»), el 22 de març començaren les taules rodones entre govern i oposició (seguint l'exemple de Polònia), a l'abril va iniciar-se la retirada de les tropes soviètiques, etc., etc., etc. Les mesures preses pel govern Németh als darrers mesos van obrir la porta a la rehabilitació d'Imre Nagy. Finalment, el govern autoritzà, «a fi de satisfer les demandes de deure i humanitat, i amb vista a la reconciliació social», la celebració el 16 de juny de 1989 d'un enterrament públic en el 31è aniversari de la seva execució. La cerimònia va tenir lloc a la Plaça dels Herois amb l'exposició pública de sis fèretres, que contenien les restes mortals dels cinc condemnats al judici de 1958, més un taüt buit en honor als més de 300 morts en la repressió de la revolta. L'acte va durar cinc hores i es diu que pel cap baix 250,000 persones van passar per la plaça a presentar els seus respectes. La cerimònia fou aprofitada per l'oposició per a intensificar les seves demandes de democratització i va comptar amb diversos parlaments, entre els que destacà el to reivindicatiu de Viktor Orbán, líder dels Joves Demòcrates (que en aquells moments tenia 26 anys d'edat i que el 1998 fou escollit Primer Ministre).

Ara que es compleixen vint anys de l'efemèride, The Hungarian Quarterly, la publicació en llengua anglesa més important sobre cultura i història hongaresa, ha dedicat una sèrie de dos articles (I, II) als esdeveniments de 1989 en forma d'àlbum fotogràfic. Si la narració de Garton Ash ja era emocionant, no deixin de llegir aquests articles (dels que he extret bona part de la informació per a aquest post) i, sobretot, de veure aquestes fotografies; són un document històric.




Postdata: Coincidències que té la vida. El malvat d'aquesta història, János Kádar, va morir pels vols d'aquelles dates: el 6 de juliol de 1989. El seu funeral va ser organitzat pel Partit Comunista, que exposà el seu fèretre al hall de la seu del partit. Una dada per a tots aquells que veuen el món en blanc i negre: desenes de milers de persones van acudir a retre-li homenatge, per a sorpresa dels seus propis companys d'armes. L'any de la seva mort un 75% dels enquestats el consideraven «una de les grans figures de la política hongaresa» i deu anys després un 42% l'escollia com el seu polític hongarès preferit del segle XX. Només el 17% va triar Imre Nagy.

Garton Ash a les revolucions del 89

La lectura de Konwicki m'ha despertat la curiositat per saber més sobre dos temes: un, el rol de la dissidència en la caiguda dels règims comunistes de l'Europa Central, i dos, el debat que a mitjans dels anys vuitanta va tenir lloc entre els intel·lectuals per a (re)definir —o reinventar— la identitat centreeuropea. Mentre espero que arribi una comanda de llibres sobre aquests punts i miro de trobar el temps que es mereixen, vaig obrint boca amb un llibret que l'historiador anglès Timothy Garton Ash va escriure de resultes de la seva experiència personal durant els mesos que van sacsejar els governs comunistes de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i l'Alemanya de l'Est: The Magic Lantern: The Revolution of '89 Witnessed in Warsaw, Budapest, Berlin and Prague. El títol prové del teatre praguenc Laterna Magika en el que es reunien Havel, Klaus, Komárek i la resta de membres del Fòrum Cívic txec.

Timothy Garton Ash és un dels historiadors que més va fer per traslladar a l'opinió pública europea i americana els moviments socials que es produïen al si dels règims comunistes de l'Europa Central i la importància que tenia donar suport a la dissidència democràtica. Col·laborador habitual de The New York Review of Books i articulista sindicat a alguns dels millors diaris mundials, el seu paper no va ser el de simple cronista, sinó que s'involucrà en els debats i hi contribuí d'una manera destacada. The Magic Lantern és un llibre d'ambicions modestes: no pretén passar per un estudi exhaustiu de la història de la fi del comunisme, ni tan sols de la història de la dissidència centreeuropea, sinó relatar sobre el terreny uns esdeveniments que va tenir la fortuna de viure en primera persona. Naturalment Garton Ash no pot ser a tot arreu al mateix temps ni tenir coneixement de tot el que passa entre bastidors. Situats en el moment d'escriptura del llibre, aquesta només pot ser una tasca per al futur, quan es conegui el desenllaç de totes aquestes revolucions («refolucions» les anomena l'autor, per trobar-se a mig camí entre la reforma i la revolució), es tingui una visió més global dels esdeveniments i més informació dels detalls. Malgrat les limitacions de l'obra, Garton Ash és un espectador privilegiat —és a Varsòvia i Gdańsk durant les primeres eleccions (parcialment) lliures, a Budapest en el reenterrament d'Imre Nagy, a Berlin quan cau el mur i a Praga quan s'inicien els contactes entre govern i oposició— i contagia al lector l'emoció d'estar assistint a canvis històrics. Traça perfils molt precisos dels líders de la dissidència i, sense amagar la simpatia per la seva causa, no dubta en alertar de les ombres que cauran necessàriament sobre tots aquests herois cívics en el cas de que triomfin i es vegin abocats a fer de gestors polítics, a enfrontar-se amb els problemes reals i inevitablement a defraudar part de les expectatives que sobre ells es dipositen.

Konwicki i la dissidència polonesa

El cas de Tadeusz Konwicki, novel·lista i cineasta, és un altre cas d'imperdonable deixadesa per part de la indústria editorial espanyola, que —que jo sàpiga— només va traduir dues obres seves, que es troben actualment fora de circulació. Konwicki és nascut a Vilnius, com Miłosz, i les seves primeres novel·les poden enquadrar-se en aquella literatura dels Kresy de la que Andrzej Kuśniewicz n'era un altre exponent, com bé ens explica B.A. Zaboklicka a la seva tesi doctoral. La seva versió per al cinema de La vall de l'Issa de Miłosz també aborda la nostàlgia per l'Arcàdia perduda de la infantesa, d'un país que va desaparèixer amb el nou ordre europeu sorgit de les dues guerres mundials. A finals dels setanta va escriure dues novel·les polítiques que el van consagrar a l'exterior: El complexe polonès (Kompleks polski, 1977) i Una apocalipsi menor (Mała Apokalipsa, 1979). La segona va ser traduïda al castellà per la mateixa Zaboklicka, però en trobar-se malaurament descatalogada l'he hagut de llegir en traducció a l'anglès de Richard Lourie. Existeix una adaptació cinematogràfica dirigida per Costa-Gavras.

Una apocalipsi menor narra el darrer dia de la vida d'un desil·lusionat escriptor a qui els seus companys de la dissidència han instat a prendre's foc davant de la seu del Partit Comunista a Varsòvia en senyal de protesta per l'annexió de Polònia a la Unió Soviètica, que té lloc formalment aquell mateix dia amb un programa d'actes que compta amb la presència d'ambdós Secretaris Generals. És una novel·la escrita amb un humor molt negre, plena de situacions delirants, personatges impossibles i reflexions agudes, amb una (auto)ironia que remet a les obres de Witold Gombrowicz. Immediatament prohibida i editada en samizdat, els polonesos la van llegir com una roman à clef, així que el lector que no conegui en detall la història i els entrellats polítics de l'època —com és el meu cas— es perdrà moltes de les al·lusions ocultes al llibre, el que tampoc és un impediment per a gaudir-lo.

Hi ha una reflexió de Konwicki que apareix en diversos punts del llibre i que m'ha cridat l'atenció per la seva duresa. A la pàgina 36, quan el protagonista entaula una conversa amb un filòsof afecte al règim, aquest el posa en guàrdia contra els seus companys dissidents:

They're the same sort of apparatchiks you find working for the state. They're dissidents with lifetime appointments. The regime has grown accustomed to them and they've grown accustomed to the regime. The opposition, the regime, they're the same thing, part and parcel of each other.

Més endavant el protagonista, en una tensa conversa que manté amb un membre de l'oposició, fa seves aquestes idees i li retreu la seva forma d'actuar (p. 138):

I'm used to a different form of conspiracy. [...] The sort that was formed by the uprising, and by fighting units of the Polish Socialist Party and the Home Army. You came out of a different batch. [...] You were created by this regime. You were excreted by the system, you're part of this tyranny's flesh and blood.

Finalment una dona l'alerta en termes semblants (p. 152):

Listen carefully. I don't believe in any of this opposition stuff. [...] They all get government salaries. It's all one big provocation. Don't you find it surprising that the years go by and they keep playing at protest, revolution, publication, demonstration, as calmly as peasants in springtime? They've gone gray and fat, but what of it. Ravens don't peck each other's eyes out, if you see what I mean.

Són paraules molt dures, però reflecteixen realment el pensament de l'autor? Doncs sembla ser que sí, pel que Konwicki afirmava en una interessantíssima entrevista concedida a A. J. Liehm i publicada al primer volum de Cross Currents poc abans de que aparegués la traducció anglesa de la novel·la:

Every unofficial opposition carries within itself a virus of intolerance and totalitarianism, a danger of demoralization. Dostoevsky showed it so well in The Possessed. I started having the feeling that the regime influences the opposition directly and negatively. The opposition becomes the image of a regime. One must very carefully choose the weapons to be used against the regime. Our opposition was for a long time isolated and this had a bearing on its morals.

Tanmateix Konwicki, ell mateix membre de l'oposició al règim comunista, adverteix de que les seves paraules havien de servir d'esperó per a l'autocrítica de la dissidència:

[Quan es van publicar la novel·la] The opposition did not react badly, it did not feel offended. It was searching for a moral way, and as I have already said demoralization may become the fate of any conspiracy, because there is no public control. One must think about these things, and the opposition has discussed them very seriously.

Un apocalipsi menor s'ha llegit de maneres diferents a mesura que els esdeveniments anaven tenint lloc al país. Quan va ser escrita l'any 1979 res no feia preveure el curs que prendria la història: un any després es creà el sindicat Solidarność i a finals de 1981 el general Jaruzelski va proclamar la llei marcial, va dissoldre el sindicat i va empresonar als seus líders (entre ells, Lech Wałęsa i Adam Michnik). En aquest context de repressió —i de mostres de solidaritat internacional vers Solidarność— es va publicar la traducció anglesa, el que deuria afavorir l'interès dels mitjans de comunicació americans. L'epíleg de Robert L. McLaughlin, afegit a la segona edició de 1999, ens recorda que tampoc al 1983 ningú no podia predir que tot allò s'ensorraria tan ràpidament: que es trencaria el Pacte de Varsòvia, que Polònia es convertiria en una democràcia, que Wałęsa seria escollit president i que el país ingressaria a l'OTAN i a la Unió Europea. El creixent pes polític de Polònia s'ha evidenciat aquesta mateixa setmana amb l'elecció de l'ex-primer ministre Jerzy Buzek com a president del Parlament Europeu.

No tinc prou elements de judici per a valorar la justícia de les crítiques de l'autor. Vista la història, però, i assumint el plus d'idealització romàntica que occident ha fet de tota resistència anticomunista, em sembla que el rol jugat per la dissidència polonesa —així com el de Karol Wojtyła, impossible de minimitzar— en el descrèdit i la posterior caiguda del règim té més llums que ombres. Els temors de desmoralització van acabar essent, doncs, infundats.

[...]

Nunca se ha visto un atributo que de modo tan hilarantemente inadvertido y candoroso implicase una inevitable acusación contra el propio sustantivo que adjetiva como en su fórmula «conservadurismo compasivo».

Rafael Sánchez Ferlosio, Non olet

[Riba]

Avui es compleixen cinquanta anys de la mort de Carles Riba. En record a la seva immensa obra i al dolor del seu exili rellegeixo aquests versos de les Elegies de Bierville, mil cops citats:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

El premsador de llibres

L'ocupació alemanya de 1938 va tancar les portes de les facultats txeques i Bohumil Hrabal es va veure obligat a exercir molts oficis diferents: oficial de notaria, viatjant de comerç, triturador de paper vell, empleat de ferrocarrils, oficinista… Les experiències en cadascun d'aquests treballs van ser plasmades en sengles obres literàries. El seu pas per la premsa de paper el recollí a Una soledad demasiado ruidosa (Prílis hlvoná samota, 1976), un notable exemple de la seva literatura. En ella, igual que a Trens rigorosament vigilats, trobem personatges de gran humanitat, plens de senzillesa, sovint marginals, que malgrat les dificultats en les que es troben immersos saben trobar grandesa en les petites coses de la vida.

Haňt'a, el protagonista, aquest vell premsador que durant trenta-cinc anys ha consagrat la seva vida a un treball exercit en condicions precàries, és el prototipus d'antiheroi hrabalià per excel·lència. És un home corrent, senzill, sense grans ambicions, però capaç de gaudir i d'emocionar-se pel seu treball i per les estones que passa a la cerveseria; un personatge que desperta simpatia i compassió.

L'argument de la novel·la és una imatge d'una gran força poètica: la romàntica paradoxa de l'amant dels llibres —«culte malgrat si mateix», com afirma repetidament— que és a la vegada l'encarregat de destruir-los, en un conflicte de reminiscències hegelianes. Per la memòria de Haňt'a desfilen els grans clàssics de la literatura i la filosofia occidental: Goethe, Schiller, Kant, Hegel, Hölderlin, Nietzsche, Leibniz, Erasme de Rotterdam, Schopenhauer, Sartre, Camus… així com de la pintura: Rembrandt, Monet, Manet, Cézanne, Gauguin, Van Gogh, Klimt, Pollock… Tota una sentida elegia a la cultura. La seva feina, que exerceix en completa solitud en un soterrani sense llum natural i en condicions insalubres, l'apassiona fins el punt d'haver establert una relació molt peculiar amb els llibres que li són enviats per a destruir: Haňt'a destria i salva aquelles obres que considera rellevants, i que passen a formar part de la immensa biblioteca que ocupa la pràctica totalitat de casa seva. Cadascuna de les bales que prepara per a premsar des de fa tants anys porten una obra clàssica de la literatura oberta entremig («en el corazón de cada paquete descansa, abierto, un libro») i tenen com a coberta una reproducció d'alguna obra mestra de l'art.

Hrabal, en un seguit de reflexions de caire existencialista, ens mostra com l'home pot assumir l'absurd del món trobant la felicitat en les petites coses i en la senzillesa allunyada de la intel·lectualitat més abstrussa, fins i tot en una feina que és, com afirma el protagonista, la pròpia de Síssif. Malgrat això, el destí deparat a Haňt'a és tràgic. La visita a la premsa instal·lada a la població veïna de Bubny, construïda amb la més moderna tecnologia, el trasbalsa: la maquinària fa en un dia la feina que ell podria fer en un mes i els empleats són completament diferents a ell: treballen en un espai ample i salubre, amb llum natural; vesteixen pulcrament, d'uniforme i amb guants; beuen llet i sucs en lloc de cervesa, i no tenen cap sentiment especial envers el material que manipulen, els llibres. Haňt'a, convençut de que els criteris d'eficiència s'imposaran arreu tard o d'hora i de que els nous temps li arrabassaran la humanitat que ell posa en el seu treball —el que a la pràctica vol dir arrabassar-li la seva pròpia humanitat—, pren l'única sortida que li queda: la mort, una decisió que es troba a cavall entre el suïcidi romàntic del Werther de Goethe i la fusió amb allò que constitueix la seva vida, talment l'embogit Peter Kien a Auto-de-fe de Canetti.

Fa dos anys es va estrenar una pel·lícula d'animació basada en la novel·la. Aquest és el trailer:

El relativisme lingüístic segons Benjamin Lee Whorf

El relativisme lingüístic o «hipòtesi de Sapir-Whorf» és aquella controvertida tesi que afirma que la nostra percepció de la realitat depèn de les categories que estableix la llengua que parlem. Fins ara havia conegut aquestes argumentacions a través de fonts secundàries, però per fi he llegit Language, Thought and Reality (1956), un recull d'articles que Benjamin Lee Whorf va escriure entre 1927 i 1941 i en què va donar forma a aquesta teoria.

Benjamin Lee Whorf era un agent d'assegurances especialitzat en la prevenció d'incendis en plantes industrials, pel que la lingüística era en realitat tan sols una absorbent afició. En el seu temps lliure va anar adquirint un notable coneixement de les llengües asteca i maia, i la seva passió el va decidir a inscriure's al curs de llengues ameríndies que Edward Sapir impartia a Yale. El seu talent va fer que Sapir es fixés en ell i l'animés a reorientar l'objecte del seu estudi vers els indis hopi d'Arizona. Ben aviat Whorf es va convèncer de que el contingut del pensament influencia el procés amb què pensem, i que les diferències entre continguts i processos cognitius podien ser posades de manifest mitjançant la comparació de les estructures de les diferents llengües. Els primers testimonis d'aquestes idees es poden trobar en manuscrits i articles dels vols de 1936, com An American Indian model of the universe i A linguistic consideration of thinking in primitive communities. En el primer Whorf sosté que la llengua hopi no conté cap referència al concepte de temps, ni explícita ni implícita, pel que considera gratuït assumir que el seu pensament posseeixi aquesta noció. Atès que la llengua hopi és capaç de donar compte i descriure satisfactòriament tots els fenòmens observables, s'ha de concloure que és possible que existeixin concepcions de l'univers en què els nostres conceptes d'espai i temps —aparentment tan «intuïtius»— no hi siguin presents. La mateixa hipòtesi la trobem en la contribució que Whorf va fer per al volum Language, culture, and personality (1941) en memòria d'Edward Sapir. El seu assaig, The relation of habitual thought and behavior to language, escrit el 1939, s'obre amb una llarga cita del seu mestre en què ja s'avança l'estreta connexió entre pensament i llenguatge:

It is quite an illusion to imagine that one adjusts to reality essentially without the use of language and that language is merely an incidental means of solving specific problems of communication or reflection. The fact of the matter is that the "real world" is to a large extent unconsciously built up on the language habits of the group [...] We see and hear and otherwise experience very largely as we do because the language habits of our community predispose certain choices of interpretation.

Sapir va escriure això el 1929 a l'article The Status of Linguistics as a Science, que es reproduïa al mateix volum. En el seu Whorf manté que la forma de denominar diferents situacions afecta al nostre comportament i, després d'exposar moltes de les característiques de la llengua hopi, insisteix en les conseqüències que necessàriament ha de tenir per als indis americans la inexistència de conceptes d'espai i temps com els «occidentals».

El principi del relativisme lingüístic tal i com l'entèn Whorf el trobem més explícitament formulat en la sèrie de quatre articles que va escriure per a Technology Review a principis dels quaranta: Science and Linguistics (1940), Linguistics as an exact science (1940), Languages and Logic (1941) i Language, mind, and reality (1941). En el primer d'ells afirma (èmfasi seu):

We dissect nature along lines laid down by our native languages. The categories and types that we isolate from the world of phenomena we do not find there because they stare every observer in the face; on the contrary, the world is presented in a kaleidoscopic flux of impressions which has to be organized by our minds —and this means largely by the linguistic systems in our minds. We cut nature up, organize it into concepts, and ascribe significances as we do, largely because we are parties to an agreement to organize it in this way —an agreement that holds throughout our speech community and is codified in the patterns of our language. The agreement is, of course, an implicit and unstated one, but its terms are absolutely obligatory; we cannot talk at all except by subscribing to the organization and classification of data which the agreement decrees.

I segueix:

We are thus introduced to a new principle of relativity, which holds that all observers are not led by the same physical evidence to the same picture of the universe, unless their linguistic backgrounds are similar, or can in some way be calibrated.

A la introducció se'ns adverteix, però, de que «in truth, the validity of the linguistic relativity has thus far not been sufficiently demonstrated; neither has it been flatly refuted». La veritat és que amb el pas del temps la versió forta de la hipòtesi de Sapir-Whorf —la que afirma que el pensament és llenguatge, o que el llenguatge determina el pensament— ha estat força desacreditada. Les primeres (i molt dures) crítiques van provenir del psicòleg Eric Lenneberg el 1953, que va posar de manifest la circularitat i el caràcter tautològic de la hipòtesi, pel fet de que les úniques manifestacions de diferències en les cosmovisions serien precisament les lingüístiques. Lenneberg criticava que no es provés la correlació entre llenguatge i pensament, sinó que simplement s'assumís. El cert és que llegint els treballs de Whorf un es troba amb un bon grapat de non sequitur i alguns problemes addicionals, com el de la paradoxa que suposa afirmar que els hopi posseeixen concepcions diferents d'algunes magnituds fonamentals, però ser capaç d'explicar-les als lectors de parla anglesa (i per tant, de traduir-les i contradir així la pròpia tesi), quelcom també criticat per Lenneberg.

El curador de l'edició, John B. Carroll, lingüista i vell amic de Whorf, és ell mateix un defensor de la versió forta del relativisme lingüístic, que va intentar provar empíricament en un treball escrit conjuntament amb J.B. Casagrande: The Function of Language Classifications in Behavior (1958). Com explica Aníbal Puente Ferreras a Los orígenes del lenguaje, els dos autors van comparar un grup de nens de la mateixa edat que parlaven navajo amb un altre angloparlant i amb un altre bilingüe. Els investigadors van observar que els nens monolingües en navajo reconeixien millor la forma dels objectes que qualsevol dels altres grups, el que consideraven una prova de que el llenguatge determina la forma en que pensem. Altres estudis posteriors, però, han qüestionat els resultats. Avui dia s'accepta, amb reserves, una forma feble de la teoria, que considera que el llenguatge pot exercir alguna influència en aspectes com la memorització o la categorització. Ja ens hi vam referir quan vam parlar del mite de la riquesa lèxica dels esquimals.

A la introducció, Carroll es pregunta: «One wonders, indeed, what makes the notion of linguistic relativity so fascinating even to the nonspecialist». Em sembla a mi que una part de l'interès prové simplement de l'atractiu i simplicitat de la tesi i també de la curiositat que suscita tot el relacionat amb els processos cognitius. Una altra part prové de la interessada apropiació per a fins polítics: la hipòtesi de Sapir-Whorf va ser utilitzada pels nacionalismes de tota mena com a corroboració científica —«coartada», en diu Xabier Zabaltza— d'aquelles velles especulacions de Humboldt i els romàntics alemanys sobre la Weltanschauung. Recordem: «La llengua és [...] la manifestació externa de l'esperit dels pobles; la seva llengua és el seu esperit i el seu esperit és la seva llengua, no es pot pensar en ambdós més que com a idèntics»; i recordem també com aquest discurs encara és sostingut en indrets no molt llunyans. Val a dir, però, que Whorf és molt cautelós amb l'abast de la seva tesi, i la circumscriu a llengües que no provenen de la gran família indoeuropea:

This rather startling conclusion [la del relativisme lingüístic] is not so apparent if we compare only our modern European languages, with perhaps Latin and Greek thrown in for good measure. Among these tongues there is a unanimity of major pattern which at first seems to bear out natural logic. But this unanimity exists only because these tongues are all Indo-European dialects cut to the same basic plan, being historically transmitted from what was long ago one speech community; because the modern languages have long shared in building up a common culture; and because much of this culture, on the more intellectual side, is derived from the linguistic backgrounds of Latin and Greek.

Una prova de que el debat no acaba de donar-se per tancat és que el passat dotze de juny la revista Edge va publicar un article de Lera Boroditsky, How does our language shape the way we think?, que torna sobre el mateix tema i al meu modest entendre, repeteix els mateixos errors que criticava Lenneberg i sense aportar-hi gran cosa d'original.