El relativisme lingüístic segons Benjamin Lee Whorf

El relativisme lingüístic o «hipòtesi de Sapir-Whorf» és aquella controvertida tesi que afirma que la nostra percepció de la realitat depèn de les categories que estableix la llengua que parlem. Fins ara havia conegut aquestes argumentacions a través de fonts secundàries, però per fi he llegit Language, Thought and Reality (1956), un recull d'articles que Benjamin Lee Whorf va escriure entre 1927 i 1941 i en què va donar forma a aquesta teoria.

Benjamin Lee Whorf era un agent d'assegurances especialitzat en la prevenció d'incendis en plantes industrials, pel que la lingüística era en realitat tan sols una absorbent afició. En el seu temps lliure va anar adquirint un notable coneixement de les llengües asteca i maia, i la seva passió el va decidir a inscriure's al curs de llengues ameríndies que Edward Sapir impartia a Yale. El seu talent va fer que Sapir es fixés en ell i l'animés a reorientar l'objecte del seu estudi vers els indis hopi d'Arizona. Ben aviat Whorf es va convèncer de que el contingut del pensament influencia el procés amb què pensem, i que les diferències entre continguts i processos cognitius podien ser posades de manifest mitjançant la comparació de les estructures de les diferents llengües. Els primers testimonis d'aquestes idees es poden trobar en manuscrits i articles dels vols de 1936, com An American Indian model of the universe i A linguistic consideration of thinking in primitive communities. En el primer Whorf sosté que la llengua hopi no conté cap referència al concepte de temps, ni explícita ni implícita, pel que considera gratuït assumir que el seu pensament posseeixi aquesta noció. Atès que la llengua hopi és capaç de donar compte i descriure satisfactòriament tots els fenòmens observables, s'ha de concloure que és possible que existeixin concepcions de l'univers en què els nostres conceptes d'espai i temps —aparentment tan «intuïtius»— no hi siguin presents. La mateixa hipòtesi la trobem en la contribució que Whorf va fer per al volum Language, culture, and personality (1941) en memòria d'Edward Sapir. El seu assaig, The relation of habitual thought and behavior to language, escrit el 1939, s'obre amb una llarga cita del seu mestre en què ja s'avança l'estreta connexió entre pensament i llenguatge:

It is quite an illusion to imagine that one adjusts to reality essentially without the use of language and that language is merely an incidental means of solving specific problems of communication or reflection. The fact of the matter is that the "real world" is to a large extent unconsciously built up on the language habits of the group [...] We see and hear and otherwise experience very largely as we do because the language habits of our community predispose certain choices of interpretation.

Sapir va escriure això el 1929 a l'article The Status of Linguistics as a Science, que es reproduïa al mateix volum. En el seu Whorf manté que la forma de denominar diferents situacions afecta al nostre comportament i, després d'exposar moltes de les característiques de la llengua hopi, insisteix en les conseqüències que necessàriament ha de tenir per als indis americans la inexistència de conceptes d'espai i temps com els «occidentals».

El principi del relativisme lingüístic tal i com l'entèn Whorf el trobem més explícitament formulat en la sèrie de quatre articles que va escriure per a Technology Review a principis dels quaranta: Science and Linguistics (1940), Linguistics as an exact science (1940), Languages and Logic (1941) i Language, mind, and reality (1941). En el primer d'ells afirma (èmfasi seu):

We dissect nature along lines laid down by our native languages. The categories and types that we isolate from the world of phenomena we do not find there because they stare every observer in the face; on the contrary, the world is presented in a kaleidoscopic flux of impressions which has to be organized by our minds —and this means largely by the linguistic systems in our minds. We cut nature up, organize it into concepts, and ascribe significances as we do, largely because we are parties to an agreement to organize it in this way —an agreement that holds throughout our speech community and is codified in the patterns of our language. The agreement is, of course, an implicit and unstated one, but its terms are absolutely obligatory; we cannot talk at all except by subscribing to the organization and classification of data which the agreement decrees.

I segueix:

We are thus introduced to a new principle of relativity, which holds that all observers are not led by the same physical evidence to the same picture of the universe, unless their linguistic backgrounds are similar, or can in some way be calibrated.

A la introducció se'ns adverteix, però, de que «in truth, the validity of the linguistic relativity has thus far not been sufficiently demonstrated; neither has it been flatly refuted». La veritat és que amb el pas del temps la versió forta de la hipòtesi de Sapir-Whorf —la que afirma que el pensament és llenguatge, o que el llenguatge determina el pensament— ha estat força desacreditada. Les primeres (i molt dures) crítiques van provenir del psicòleg Eric Lenneberg el 1953, que va posar de manifest la circularitat i el caràcter tautològic de la hipòtesi, pel fet de que les úniques manifestacions de diferències en les cosmovisions serien precisament les lingüístiques. Lenneberg criticava que no es provés la correlació entre llenguatge i pensament, sinó que simplement s'assumís. El cert és que llegint els treballs de Whorf un es troba amb un bon grapat de non sequitur i alguns problemes addicionals, com el de la paradoxa que suposa afirmar que els hopi posseeixen concepcions diferents d'algunes magnituds fonamentals, però ser capaç d'explicar-les als lectors de parla anglesa (i per tant, de traduir-les i contradir així la pròpia tesi), quelcom també criticat per Lenneberg.

El curador de l'edició, John B. Carroll, lingüista i vell amic de Whorf, és ell mateix un defensor de la versió forta del relativisme lingüístic, que va intentar provar empíricament en un treball escrit conjuntament amb J.B. Casagrande: The Function of Language Classifications in Behavior (1958). Com explica Aníbal Puente Ferreras a Los orígenes del lenguaje, els dos autors van comparar un grup de nens de la mateixa edat que parlaven navajo amb un altre angloparlant i amb un altre bilingüe. Els investigadors van observar que els nens monolingües en navajo reconeixien millor la forma dels objectes que qualsevol dels altres grups, el que consideraven una prova de que el llenguatge determina la forma en que pensem. Altres estudis posteriors, però, han qüestionat els resultats. Avui dia s'accepta, amb reserves, una forma feble de la teoria, que considera que el llenguatge pot exercir alguna influència en aspectes com la memorització o la categorització. Ja ens hi vam referir quan vam parlar del mite de la riquesa lèxica dels esquimals.

A la introducció, Carroll es pregunta: «One wonders, indeed, what makes the notion of linguistic relativity so fascinating even to the nonspecialist». Em sembla a mi que una part de l'interès prové simplement de l'atractiu i simplicitat de la tesi i també de la curiositat que suscita tot el relacionat amb els processos cognitius. Una altra part prové de la interessada apropiació per a fins polítics: la hipòtesi de Sapir-Whorf va ser utilitzada pels nacionalismes de tota mena com a corroboració científica —«coartada», en diu Xabier Zabaltza— d'aquelles velles especulacions de Humboldt i els romàntics alemanys sobre la Weltanschauung. Recordem: «La llengua és [...] la manifestació externa de l'esperit dels pobles; la seva llengua és el seu esperit i el seu esperit és la seva llengua, no es pot pensar en ambdós més que com a idèntics»; i recordem també com aquest discurs encara és sostingut en indrets no molt llunyans. Val a dir, però, que Whorf és molt cautelós amb l'abast de la seva tesi, i la circumscriu a llengües que no provenen de la gran família indoeuropea:

This rather startling conclusion [la del relativisme lingüístic] is not so apparent if we compare only our modern European languages, with perhaps Latin and Greek thrown in for good measure. Among these tongues there is a unanimity of major pattern which at first seems to bear out natural logic. But this unanimity exists only because these tongues are all Indo-European dialects cut to the same basic plan, being historically transmitted from what was long ago one speech community; because the modern languages have long shared in building up a common culture; and because much of this culture, on the more intellectual side, is derived from the linguistic backgrounds of Latin and Greek.

Una prova de que el debat no acaba de donar-se per tancat és que el passat dotze de juny la revista Edge va publicar un article de Lera Boroditsky, How does our language shape the way we think?, que torna sobre el mateix tema i al meu modest entendre, repeteix els mateixos errors que criticava Lenneberg i sense aportar-hi gran cosa d'original.