Bassani i el destí dels jueus italians

«Micòl, la filla segona, i el pare, el professor Ermanno, i la mare, la senyora Olga, i la senyora Regina, la vellíssima mare paralítica de la senyora Olga, tots deportats a Alemanya a la tardor del 43, qui sap si hauran trobat una sepultura qualsevol». D'aquesta forma tan crua ens introdueix Giorgio Bassani a la cinquena pàgina d'El jardí dels Finzi-Contini el destí dels protagonistes de la seva història. Lasciate ogni speranza.

El rerefons de la relació entre el narrador i Micòl, la filla dels Finzi-Contini, és el tràgic destí de la comunitat jueva italiana, lliurada pel règim de Mussolini a Hitler. Els Finzi-Contini, burgesos adinerats, cultes i implicats en la vida de la seva ciutat, membres de la societat civil, doncs, integrats i prou assimilats en la societat italiana de l'època, s'erigeixen en arquetipus de la seva estirp. Per les pàgines del llibre trobem el trànsit d'una situació inicial on l'auge del feixisme a Itàlia no és percebut com una amenaça per a la seva comunitat (molt jueus tenen, de fet, carnet del partit); la promulgació de les primeres lleis racials, rebuda amb una inquietant despreocupació (persuadits de que «ja escamparà»); la gradual expulsió de la vida civil; fins les persecucions i les deportacions. El convenciment –mortalment erroni– de que hi haurien límits que no s'ultrapassarien mai.

Bassani sap de què parla. Ell mateix pertany a aquesta minoria jueva que descriu, i va haver d'esquivar les lleis racials per poder-se llicenciar en Lletres i utilitzar un pseudònim per a publicar el 1940 la seva primera novel·la, Una città di pianura.

Malgrat la dramàtica experiència que es narra, la realitat és que Itàlia va ser un dels països europeus en els que els jueus van sortir millor parats, dins del terrible context de l'època. Hannah Arendt, en el capítol dedicat a les deportacions a l'Europa occidental, explica com les lleis antisemites italianes comptaren amb nombroses excepcions i foren altament impopulars, i com la rebequeria dels funcionaris italians dificultà els plans de Hitler. Veient el fracàs de les mesures adoptades, el desembre de 1943, el Reich solicità a Mussolini supervisar amb funcionaris alemanys l'execució de les disposicions racials a Itàlia. No va ser fins la primavera de 1944, quan Alemanya envaí aquest país en veure que les tropes aliades es disposaven a entrar a Roma, que els jueus italians no començaren a ser enviats a Auschwitz (impossible no referir-se al testimoni de Primo Levi). S'estima que menys del deu per cent de jueus que vivien a Itàlia moriren als camps d'extermini.

Adolf Eichmann, jutjat

Adolf Eichmann, Obersturmbannführer (tinent coronel) de les SS, fou el responsable d'organitzar la logística necessària per a la deportació dels jueus als camps d'extermini nazis, donant compliment a l'Endlösung. Les seves tasques comprenien determinar quants jueus podien i devien ser transportats des d'una zona determinada, obtenir el permís material de les autoritats ferroviàries i del ministeri de transports, establir els horaris i dirigir els trens als centres, aconseguir la col·laboració de les autoritats dels països ocupats o aliats, observar les normes referents als diferents categories de jueus a cada país... En acabar la guerra va fugir a Argentina, on va intentar dur una vida normal sota una nova identitat. L'onze de maig de 1960, un equip del Mossad, seguint ordres del primer ministre David Ben Gurion, segrestà Eichmann i el traslladà a Israel, on fou jutjat per crims contra la humanitat.

El judici es convertí en un esdeveniment que acaparà l'atenció mundial, i periodistes d'arreu es desplaçaren a Israel per a cobrir la notícia. Entre ells, la filòsofa Hannah Arendt –de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement–, que de resultes escriuria Eichmann en Jerusalén (1963). Aquest llibre ha generat abundant literatura i la tesi de la «banalitat del mal», formulada originalment aquí, ha esdevingut un graponejat lloc comú en molts anàlisis sobre la sociologia del nazisme.

El que val la pena notar és que Eichmann en Jerusalén és la versió lleugerament ampliada d'una sèrie de reportatges que van aparèixer al New Yorker entre febrer i març de 1963. És a dir, aquest extraordinari llibre és, en el seu origen, una crònica periodística. El treball està fet des d'un rigor i objectivitat fora del corrent, qualitats que (cal insistir-hi?) semblen haver desaparegut de la premsa actual. Arendt posseeix un extraordinari domini de les dades, uns coneixements que superen els de l'acusació i la defensa (de vegades Arendt es permet alliçonar tècnicament l'advocat d'Eichmann, el doctor Servatius, en una demostració de la vital importància que dóna a les garanties processals i al dret a una bona defensa). Part de la documentació que maneja l'autora prové del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los judíos europeos, considerada l'obra definitiva sobre aquesta qüestió i que incomprensiblement no disposava d'una traducció al castellà fins l'any passat.

Però més enllà del que ens ensenya sobre com es va dur a terme la solució al «problema jueu» i el paper que hi jugà Eichmann, el llibre és indispensable pel que té de reflexió sobre la justícia i la seva desvirtuació quan es vol convertir l'acusat en un arquetipus i el cas en un símbol; en definitiva, quan la metàfora vol substituir la realitat i una justícia abstracta –per més benintencionats que puguin ser els motius que la inspiren– pretén reemplaçar la justícia concreta («El objeto del juicio fue la actuación de Eichmann, no los sufrimientos de los judíos, no el pueblo alemán, ni tampoco el género humano, ni siquiera el antisemitismo ni el racismo»), circumstància que allà només semblava entendre Moshe Landau, el president del tribunal. La honestedat intel·lectual d'Arendt és en aquest sentit insubornable, i li costà duríssimes crítiques per part de les autoritats israelianes.

L'auxili de la paraula

Péter Esterházy acostuma a parlar de sí mateix o dels seus a les seves novel·les. La mort de la seva mare és el centre de Los verbos auxiliares del corazón (A Szív Segédigéi, 1985).

Parlar de la literatura d'Esterházy és parlar del seu estil. Les seves obres transgredeixen les formes clàssiques de la novel·la, el llenguatge es deforma i el lector es desconcerta amb els inesperats trucs de prestidigitació. En aquesta obra trobem les pàgines orlades amb un marc negre en senyal de dol, els breus capítols acaben amb una cita –literal o grotescament deformada– d'algun dels seus escriptors de capçalera, i no és possible distingir entre quins són els fets que realment succeïren i quins són tan sols recursos literaris. A la meitat del llibre cedeix la paraula a sa mare, en un retrat un tant despietat, no exempt d'un àcid sentit de l'humor, en el que, emperò, s'hi entreveu la tendresa i el dolor per la seva pèrdua.

La Glòria, que va llegir el llibre abans que jo, em pregunta si aquesta escriptura permet el lector posar-se en la pell d'Esterházy. No ho sé, potser només sabem acomodar-nos en estances de grans dimensions, de contorns suaus i falses arestes, adequades per a un plàcid sojorn. Els (terribles) llocs comuns. No deu ser fàcil escriure des del dolor, i menys fer-ho sense caure en la impostura («¡Monstruo, eres un monstruo! Ya sé que incluso ahora, en esta hora tan nefasta, ¡estás pensando en cómo ponerlo todo con palabras!»). El cúmul de sensacions que sobrevenen en una situació com la descrita potser no deixen altra opció que la inevitable confusió: «No tengo libertad, no escribo lo que quiero, sino lo que puedo, lo que me permiten las frases». Potser és això. Potser, potser.

La pura veritat

Senyors i senyores, la veritat existeix (i ens és molt útil).

Sorprenentment, aquesta frase semblarà una perogrullada per alguns i una intolerable arrogància intel·lectual per a d'altres. El professor Harry G. Frankfurt ens delecta a On truth (2006) amb la seqüela natural d'aquell On bullshit del que ja ens vam ocupar. A lloms de gegants –Spinoza, Kant, Montaigne–, Frankfurt escomet la meritòria tasca d'ensenyar-nos de nou allò que no se'ns hauria d'haver oblidat mai.

«The notions of truth and factuality are indispensable, then, for imbuing the exercise of rationality with meaningful substance. They are indispensable even for understanding the very concept of rationality itself. [...] We cannot think of ourselves as rational creatures at all unless we think of ourselves as creatures who recognize that facts, and true statements about the facts, are indispensable in providing us with reasons for believing (or for not believing) various things and for taking (and for not taking) various actions.»

Si a propòsit d'On bullshit citava l'estúpid –i perillós– quiasme de José Luis Rodríguez Zapatero («No es cierto que la verdad nos hace libres, es la libertad la que nos hace más verdaderos») com a feridor exemple de la substitució de la fidelitat a la veritat per la fidelitat a un mateix, la cita del nou llibre em remet d'immediat a un altre polític, Artur Mas, i la seva referència a les llegendes sobre la fundació de la nació catalana, davant la tomba de Guifré el Pilós (30.10.2006):

«La seva inexactitud històrica no les fa menys valuoses o menys certes, tot el contrari.»

Mastegueu lentament aquesta frase, cada paraula. Assaboriu-la, paladegeu-la: hi ha tota una ideologia al darrera.

El testament francès

El testamento francés (Le testament français, 1995), d'Andreï Makine. Amb els premis Médicis i Goncourt com a cartes de presentació. Tanmateix, una novel·la fallida, que perd pistonada a mesura que ens hi endinsem i que acaba per malograr una bona idea. I el gran èxit comercial? I els premis? No ho sé, potser l'estil melós, l'exacerbada sensibilitat dels protagonistes o els constants ditirambes a França.

El testamento francés és una novel·la iniciàtica, que narra l'embadaliment d'un nen amb una mítica Atlàntida, la França dels records de l'àvia, que emergeix majestuosa i inabastable d'entre velles fotografies, retalls de diari i objectes conservats durant dècades. Aquestes fabuloses històries l'ensenyaran de retruc a mirar-se el seu propi país d'una forma diferent, amb els ulls d'un estranger, i esdevindran petites escletxes obertes en la versió oficial del que l'envolta. Enmig del debat entre el que s'és i el que es vol ser, sorgirà el despertar dels sentits, el trànsit a l'adolescència.

I en paral·lel, la vida de l'àvia, Charlotte Lemonnier, amb una infantesa a cavall de França i Rússia i un destí marcat per la guerra: infermera voluntària al front rus durant la Primera Guerra Mundial, la Revolució d'Octubre la deixà atrapada per sempre en un món del que no formava part, amb una vella maleta com a únic nexe amb els seus orígens.

Primavera a Bucarest

Ni Cioran, ni Eliade, ni Ionesco, ni Sebastian... El primer romanès que llegeixo és Norman Manea. L'obra és El sobre negro (Plicul Negru, 1995), editada per Metáfora (per cert, ¿què se n'haurà fet, d'aquesta editorial? Va llançar una desena de llibres centreeuropeus extraordinaris a principis de 2000 i sembla haver desaparegut del mapa). Hi ha algunes obres més d'aquest escriptor traduïdes al castellà: El regreso del húligan, Octubre a las ocho (descatalogat) i l'assaig Payasos. El dictador y el artista. Per a saber una mica més sobre la figura de Norman Manea, val la pena llegir l'article que Antonio Tabucchi li va dedicar a Letras Libres.

Manea és un exiliat, un refugiat polític, i la seva obra pot catalogar-se dins aquesta «literatura de l'exili» d'anàlisi tan complicat. El protagonista d'El sobre negro és una Bucarest asfixiant, desoladorament grisa fins i tot en primavera. Igual que Ádám Bodor, palesa el crim més horrible del totalitarisme: la completa deshumanització de l'individu, la sepultura en vida.

I un cop recollits els fragments i refet el mirall trencat, continuo amb el dubte: qui és realment Tolea? És el seu histrionisme una cuirassa per arrecerar-se de la podridura que l'envolta? És com el Bodor de Sinistra, algú a qui el sistema no ha acabat de destruir, que segueix sabent que és home? O bé és que embogint realment ens assenyala l'únic destí possible pels qui no poder mirar a una altra banda? Alguns dels seus coneguts –el doctor Marga, Grafton (un Síssif!), Irina, Ianuli– han estat vençuts, s'han cansat de lluitar (ho van fer algun cop?) i han transformat la seva lucidesa en un amarg i descregut cinisme; d'altres –dolorosament, els més propers: el seu germà Mircea Claudiu i la seva germana Sonia– han escapat de la presó en la que s'havia convertit el seu país.

Tristíssima Romania.

Un déjà vu a propòsit de Camba

Ara que sembla que alguns volen guanyar una guerra en els despatxos i gairebé setanta anys deprés de que acabés, llegeixo al gran Julio Camba (Haciendo de República, 1934), que ens ensenya que aquest és un mal endèmic a Espanya. Quina ploma, quina ironia més esmolada! M'he sorprès en descobrir-me fent sonores riallades mentre llegia aquest i altres articles del llibre.


«Se me olvidaba una de las más famosas sesiones de las Cortes constituyentes, la histórica sesión donde el ex rey don Alfonso fue acusado, defendido, juzgado y condenado con la mayor solemnidad, y digo histórica, no porque una vez celebrada haya tenido aquella sesión la menor influencia en el curso de nuestra Historia, sino porque, al organizarla, no había, en realidad, más propósito que el de hacer una sesión de carácter histórico y porque con este objetivo se la anunció profusamente.

[...]

Se le acusaba, además, de crímenes nefandos, de negocios sucios y de delitos vulgares; pero, a pesar de ello, se le dejó salir de España como si no hubiera habido nunca el menor cargo contra él, y todo se redujese en el fondo a ensayar un nuevo sistema político que, teóricamente y tras haberlo demostrado unas cuantas veces en la pizarra, nos hubiera parecido preferible al antiguo.

[...]

Lo lógico hubiera sido llevar al ex rey al Juzgado de guardia y meterlo en un calabozo mientras se le formaba proceso; pero esto podía originar complicaciones, y el Gobierno provisional ya tenía bastantes con la provisión de altos cargos y los cambios de nombres a las calles.

[...]

Fue lo mejor, pero, si no habíamos querido juzgar al ex rey cuando lo teníamos a mano y podíamos imponerle la debida sanción, ¿a qué venía eso de juzgarlo luego, cuando no le podíamos imponer sanción alguna?

[...]

La sesión fue nocturna, como las becerradas cómicas, y aquella noche no creo que ningún teatro de Madrid llegase a cubrir gastos. Todo el mundo se había agenciado pases para el Congreso, que era donde se representaba la mejor comedia. Las tribunas, incluso las de prensa, estaban materialmente cuajadas. Había muchas señoras republicanas, algunas, por cierto, de bastante buen ver, a las que fascinaba el anuncio de una sesión en la que iban a salir todos los chismes de Palacio. Y naturalmente, el ex rey quedó hecho migas, lo que se dice migas, aunque tan sólo unas migas imaginarias. Quedó hecho migas en el Congreso; pero siguió con toda su corteza en Fontainebleau. Se le puso fuera de la ley y quizá haya llegado hasta a ejecutársele, pero nada más que moralmente.

Al fin y al cabo, señores, no en balde España es un país famoso por su capacidad de imaginación.»

Notes sobre l'evolució ideològica del nacionalisme català

Si bé sovint s'intenta distingir entre un nacionalisme identitari (bo) i un de racial (dolent), el cert és que, atenent a la història, el nacionalisme ha abraçat en cada moment aquelles argumentacions socialment acceptades per a justificar el seu ideari. El nacionalisme català, que fa gala d'un tarannà moderat, integrador i fonamentat en la llengua i la cultura, no és una excepció al respecte, i en els seus orígens sostingué unes idees que avui molts trobaríem repugnants.

La història del nacionalisme català com a moviment polític està documentada de forma molt parcial, i crec que és només el llibre de Joan Lluís Marfany La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis (1995) l'únic que proporciona una visió global de l'evolució ideològica sense caure en l'autocomplaença ni amagar els aspectes més sinistres. Encara no l'he llegit, però les ressenyes que he vist em reafirmen en els meus pensaments (valdria la pena examinar també els sis volums de l'obra Panoràmica del Nacionalisme Català de Fèlix Cucurull). Bona part de les dades d'aquest post les he extret d'aquest article, i les he complementades amb altres fonts.

El nacionalisme català arrenca com a ideologia i moviment polític a la Renaixença. Segueix el model d'altres nacionalismes europeus, que provenen del Romanticisme alemany i del concepte de Volksgeist de Herder. El nacionalisme del finals del XIX és eminentment racista, i abunden els estudis etnogràfics i craneològics. A Catalunya, Valentí Almirall (Lo catalanisme, 1886) intentarà posar de manifest les diferències entre el caràcter català i castellà, i a la primera part del llibre emprarà arguments racials. Pompeu Gener intentarà demostrar que existeix una raça catalana d'origen ari diferenciada de la resta de pobles peninsulars, d'arrels semítiques (Heregías [sic] nacionales, 1887). La seva voluntat no és constatar només diferències racials sinó també el caràcter superior dels catalans. A tall d'exemple, el 1905 intentarà demostrar que a Madrid és impossible el desenvolupament científic degut a les seves particulars condicions meteorològiques: la baixa pressió atmosfèrica i la manca d'oxigen, heli i argó a l'atmosfera. Joaquim Casas-Carbó (Estudis d'etnografia catalana, 1891), Joan Bardina (Catalunya i els carlins, 1900) i Joaquim Lluhí i Rissech prosseguiran aquesta tasca de demostrar l'origen ari dels catalans. Una altra fita dins el discurs racial serà la polèmica conferència La raça catalana del doctor Bartomeu Robert el 13 de març de 1899 a l'Ateneu Barcelonès, on presentà els seus resultats sobre mesures craneals, que al seu parer demostraven l'existència de tres races diferents a la península, que es corresponien amb els habitants del litoral mediterrani, de la costa atlàntica i de l'interior. L'expressió «raça catalana» impregnà molts discursos patriòtics de l'època, com el de Lluís Millet a la Junta General de l'Orfeó Català el 21 de gener de 1903.

Els arguments racials es complementaven amb un discurs essencialista, que donava a la terra una importància primordial i un poder determinant sobre el caràcter dels seus habitants. Això es percep a l'obra de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1927), Bonaventura Riera (L'ànima del catalanisme, 1899) i de prohoms com Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906). La visió essencialista continua emboscada en la mentalitat dels nacionalistes actuals, i de tant en tant surt a la llum, com en el primer paràgraf del preàmbul de la proposta d'Estatut del Parlament de Catalunya (30 de setembre de 2005).

Estretament lligat amb la percepció d'una diferència racial està el problema demogràfic. Des de principis del segle passat s'adverteix d'una eventual desnaturalització de la raça catalana degut a l'elevada immigració. P. Nubiola (1906), R. Boquet (1916), E. Puig i Sais (El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria, 1915), Josep Antoni Vandellós i Roca (Catalunya, poble decadent, 1935; La immigració a Catalunya, 1935) alerten d'aquesta gravíssima amenaça i proposen evitar el mestissatge i augmentar la natalitat dels catalans «purs». Aquesta preocupació porta personalitats com Alcover, Batista i Roca, Pompeu Fabra, Jaume Pi i Sunyer, Nubiola, Puig i Sais, Vandellós, etc. a signar el manifest Per la preservació de la raça catalana (1934) i a fundar la Societat Catalunya d'Eugènica. Més radicals encara seran Antoni Sayos i Parramón (Acció del catalanisme, 1904) Pere Màrtir Rossell i Vilar (Raça, 1930) i Daniel Cardona i Civit (L'ocupació castellana, a La Batalla, 1923). Des de l'esquerra política també s'expressaran prejudicis contra la immigració per ser refractària al fet nacional, com els de Gabriel Alomar (1932), Jordi Arquer (1932) i Joaquim Maurin (1928). És important assenyalar que la demografia ha estat una preocupació constant per al nacionalisme català que ha governat Catalunya des de la instauració democràtica. Són conegudes les apel·lacions de Jordi Pujol al respecte (iniciades als articles de 1957 i 1958 recollits a La inmigració, problema i esperança de Catalunya), i el tema va entrar en la campanya electoral la setmana passada en uns termes força similars als exposats (evidentment, substituint la desnaturalització racial per la identitària).

Antoni Rovira i Virgili (La nacionalització de Catalunya, 1914) i Lluís Aymamí i Baudina situaran en la llengua el fet diferencial i impulsaran un assimilacionisme lingüístic que en bona mesura segueix vigent. Quan a Europa, arran de la caiguda del nazisme, les teories racistes queden desprestigiades, el nacionalisme virarà cap al concepte antropològic d'ètnia (expressat comunament amb el mot «poble» o «nació»), recuperant part de l'argumentari de Rovira i Virgili, Rafael de Campalans (El socialisme i el problema de Catalunya, 1923) i de Carles Cardó, per exemple. Durant la dècada dels 60s autors com Marc Aureli Vila, Jordi Nadal, J. Maluqueri Sostres o J.A. Badia Margarit aniran configurant la renovació de la doctrina nacionalista que ha prevalgut majoritàriament. La reflexió política del catalanisme anirà indissociablement unida a la immigració i la demografia. Fruit del pes del pensament marxista a la universitat espanyola també tindrà molta importància l'obra Catalanisme i revolució burgesa (1967) de Jordi Solé Tura, escrit des d'aquesta òptica.

El nacionalisme més radical, però, veurà en la guerra civil i la dictadura un motiu per a augmentar la virulència de les seves tesis. Josep Armengou i Feliu (Justificació de Catalunya, 1955; Nacionalisme català, 1977 [pòstum]), per exemple, sostindrà un ideari radical clarament xenòfob i partidari de la violència, malgrat la seva condició d'escolàstic.

Ara que la visió desmitificadora d'Enric Vila sobre Lluís Companys està rebent tan bones crítiques fins i tot entre els nacionalistes catalans, que la saluden com una mostra de maduresa, seria bo també tornar a les figures citades per no perdre de vista què és la doctrina nacionalista i què ha sostingut al llarg del temps. Queda al judici de cadascú pensar si aquesta evolució ideològica respon a una reflexió sincera o a un interès purament estratègic.

La terra sota els nostres peus

Ha esdevingut una tradició. Quan visitem algun país del que la seva literatura no està prou difosa internacionalment, entrem en alguna llibreria i comprem algunes traduccions a l'anglès: reculls de relats d'autors contemporanis, poemaris, alguna novel·la. Ho hem fet a Hongria, a Eslovènia, a Croàcia, a Eslovàquia...

Un no troba mai el moment de llegir aquests llibres, que s'amunteguen a les lleixes de l'estanteria esperant torn. Ara, tot intentant fugir del batibull de dades de l'atles sobre els Balcans –incomptables noms de reis, ciutats, batalles, tractats... impossibles de pair en una primera lectura–, faig una cura de desintoxicació amb la selecció de poemes The ground beneath our feet (1996), de l'eslovac Miroslav Válek, que vaig comprar per recomanació d'un amic, Pavel Kubalec.

El pròleg corre a càrrec de Miroslav Holub, un poeta de qui sí es pot llegir quelcom en castellà. En ell ens introdueix la figura de Válek: personalitat de la lírica eslovaca dels anys seixanta i ministre de Cultura des de 1969, fou un dels alliberadors, juntament amb Milan Rúfus, del jou que el règim comunista imposava a l'art en general i a la poesia en particular. La seva és una poesia de relacions humanes, de contactes fallits, de vulnerabilitat, de resignació, del regust amarg de la decepció. Poesia de ciutats grises –paisatge amb fàbrica–, de cambres austerament moblades, del rescat de l'individu d'entremig de la massa anònima.

Trio una estrofa de Blinding:

Now the moment

has come when you lie

where the diagonals of the room intersect,

you are that point,

that tremor above the cornfields,

you see everything while hiding

and rattle the posts of the horizontal world in pointless anger.

The surface does not tilt, you won't see the sun in it,

nor the rain,

nor yourself.

Stagnant water, stagnant,

the fish on its bottom is burning.