Rothko Chapel (II)

John i Dominique de Menil demanaren al compositor Morton Feldman que escrivís una peça com a tribut a Rothko per a ser interpretada a la capella un any després de la inauguració. El resultat fou una obra per a viola, celesta, percussió, soprano i cor que, a més d'una estranya bellesa, s'insereix perfectament en l'espai físic per a la que va ser concebuda. Feldman va dir de l'obra:

«To a large degree, my choice of instruments (in terms of forces used, balance and timbre) was affected by the space of the chapel as well as the paintings. Rothko's imagery goes right to the edge of his canvas, and I wanted the same effect with the music –that it should permeate the whole octagonal-shaped room and not be heard from a certain distance. The result is very much what you have in a recording –the sound is closer, more physically with you than in a concert hall.
The total rhythm of the paintings as Rothko arranged them created an unbroken continuity. While it was possible with the paintings to reiterate color and scale and still retain dramatic interest, I felt that the music called for a series of highly contrasted merging sections. I envisioned an immobile procession not unlike the friezes on Greek temples.»

L'elecció de Feldman no podia ser més encertada: les semblances conceptuals entre el músic i el pintor són enormes, fins el punt que sovint s'ha dit que l'estil compositiu de Feldman és la translació musical de la pintura de Rothko. Ell mateix reconeix aquesta afinitat:

«Me interesa la dimensión global de Rothko, que anula el concepto de las relaciones entre proporciones. No es la forma lo que permite a la pintura de emerger; el descubrimiento de Rothko ha sido el de definir una dimensión global que sostiene los elementos en equilibrio... Soy el único que compone de esta manera, como Rothko: en el fondo se trata solamente de mantener esta tensión, o este estado, a la vez helado y en vibración.»

Morton Feldman formava part de l'anomenada Escola de New York, juntament amb John Cage, Christian Wolff, Earle Brown i David Tudor. L'Escola de New York compartia molts dels principis estètics de l'expressionisme abstracte nord-americà de Jackson Pollock, Philip Guston, Willem de Kooning, Franz Kline o Mark Rothko, entre d'altres.

La música és etèria, ingràvida, les escasses notes es fonen amb el silenci i hi ha passatges corals gairebé inaudibles. Tot plegat aconsegueix una atmosfera molt íntima, tan textural com les pintures a les que acompanya. La partitura conté, a més, algunes referències personals de Feldman. Per exemple, la part per a soprano va ser escrita sencera el dia del funeral per Igor Stravinsky, sota l'impacte per tan valuosa pèrdua. La melodia hebraica que interpreta la viola al final de l'obra va ser escrita per Feldman quan tenia catorze anys, i la recuperà per a l'ocasió. Existeixen alguns interessants anàlisis musicològics sobre aquesta composició.

La Rohtko Chapel funciona actualment com a capella, museu i centre d'exposicions i activitats diverses. Des de la seva obertura han participat en esdeveniments personalitats com Nelson Mandela o el Dalai Lama.