La Viena de Wittgenstein

Entre els preparatius d'un viatge figuren, com no, les lectures. Falta menys d'un mes i mig per a que anem a Viena i estic desenterrant alguns llibres que vull llegir abans de marxar.

La Viena de Wittgenstein (1973), dels professors Allan Janik i Stephen Toulmin, és un llibre singular. La tesi principal del treball és que per a comprendre cabalment alguns dels punts del Tractatus Logico-Philosophicus de Ludwig Wittgenstein, cal separar-lo de la tradició filosòfica britànica on se l'inclou habitualment (centrada en la lògica, l'epistemologia i la filosofia de la ciència, i liderada per Bertrand Russell i G.E. Moore) i cercar les respostes en un altre marc; aquell on rebé la seva educació i, per tant, on tindrien l'origen les seves inquietuds filosòfiques: la Viena del tombant de segle. Sota aquesta perspectiva, no resultarien xocants les proposicions ètiques que clouen el Tractatus, ni tampoc el salt conceptual que donaria en la següent obra, les Investigacions filosòfiques.

La Viena finisecular fou un formiguer en constant agitació intel·lectual. Els desenvolupaments que hi tingueren lloc no poden entendre's si se separen els uns dels altres, i cal adonar-se de les influències mútues entre estudiosos de disciplines molt diferents. No és per casualitat que en el mateix lloc i gairebé al mateix temps, per persones que es coneixien entre sí, sorgissin el positivisme lògic (Carnap, Schlick), la filosofia del llenguatge (Mauthner, Wittgenstein), la crítica del llenguatge periodístic (Kraus), el psicoanàlisi (Freud), el dodecafonisme (Schönberg), la renovació de la pintura (Klimt, Kokoschka), de l'arquitectura (Wagner, Loos), del dret (Kelsen) i de l'economia (Menger, Von Mises), així com una literatura de gran volada filosòfica com la de Musil o Broch, per exemple.

Dit això, La Viena de Wittgenstein no és un llibre biogràfic ni pretén aprofundir en les teories del pensador, sinó que és el primer retrat conjunt de l'atmosfera cultural que regnava a la ciutat quan Wittgenstein hi va viure de jove. És des d'aquest context, pensen els autors, com millor es pot copsar l'aparició en Wittgenstein d'un genuí interès per determinats problemes filosòfics:

«Nos hemos dedicado a reconstruir un cuadro de la situación social y cultural en que se encontraba la Viena de los últimos tiempos de los Habsburgo, indicando la importancia que la persistente crítica postkantiana tuvo para los hombres de aquel medio, no ya sólo para los filósofos profesionales, sino también para todos los hombres educados y pensantes. Como fruto de esta investigación hemos advertido que la necesidad de una general y filosófica "crítica del lenguaje" era cosa ya reconocida en Viena unos quince años antes de que Wittgenstein escribiese el Tractatus, y que las deficiencias de la primera tentativa mauthneriana de llevar a cabo una cabal Sprachkritik habían dejado sin solución una dificultad muy específica, que, sin embargo, podría ser superada si se lograba encontrar un método y una manera de reconciliar la física de Hertz y Boltzmann con la ética de Kierkegaard y Tolstoi dentro de una única y coherente exposición. La hipótesis a la que nos ha llevado nuestro análisis es, expresada simplemente, que éste era el problema que preocupó originariamente a Wittgenstein y determinó la meta a la que iba dirigido su Tractatus.»

El temps ha passat i s'han fet noves contribucions a l'anàlisi d'aquest fecund període. Per exemple, Josep Casals ha sabut veure quelcom que Janik i Toulmin no van valorar en la seva justa mesura: que és Friedrich Nietzsche i la rebuda de la seva obra a la capital dels Habsburg –molt més que Schopenhauer i Kierkegaard, com sostenen els autors– la figura clau per entendre l'origen de les diferents crisis (la crisi del subjecte, de l'art i del llenguatge) que es produïren a Viena el primer quart del segle passat.