Mitteleuropa. La ciutat i l'escriptura. I. Czernowitz i Von Rezzori (1)

Gregor von Rezzori i Un armiño en Chernopol

Gregor von Rezzori (1914-1998) va néixer a Czernowitz en el si d’una família cosmopolita i aristocràtica, quan la ciutat era la capital de la Bukovina, província oriental de l’Imperi Austro-Hongarès. Part de la seva obra literària està traduïda al castellà.

Entre les seves novel·les més reputades es troba Un armiño en Chernopol (Ein Hermelin in Tschernopol, 1958), en la que un nen relata les seves experiències al seu poble natal, Txernopol, en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Txernopol, abans pertanyent a la Teskowina, una regió de l’Imperi Austro-Hongarès, és ara un dels territoris annexionats als països vencedors, i està patint canvis profunds en la seva administració política. A Txernopol hi conviuen diferents nacionalitats, ètnies i religions, no sense recels mutus. En aquells anys el nen tindrà notícia d’uns successos que el fascinaran, i que tenen com a protagonista l’oficial Nikolaus Tildy de Szolonta i Vöroshaza, antic servidor de l’imperi i actualment a les ordres del nou estat. Un armiño en Chernopol és una novel·la sobre un món que ha desaparegut, el que representava la monarquia austro-hongaresa.

Fent justícia a la seva història, a la novel·la apareix amb claredat un dels elements substancials de la literatura del mite habsbúrgic: la multiculturalitat, la convivència entre ètnies, nacionalitats i religions. Tant històricament –Rezzori diu que en aquells pobles «corria sang de dacis, romans, gèpids, àvars, cumans, eslaus, hongaresos, turcs, grecs, polonesos i russos»– com també en el moment en el que transcorre l’acció, en el que hi conviuen cognoms romanesos (Petresku, Alexianu, Nastase), alemanys (Feuer, Schmunzelmann, Kunzelmann), jueus (Schlesinger), russos (Nikiforitsch, Aritonowitsch), anglesos (Rappaport), etc.

Tanmateix, la guerra ha acabat, l’Imperi s’ha dissolt i el territori ha quedat repartit entre els països adjacents. El model de monarquia plurinacional també ha caducat, i els estats reafirmen el seu nacionalisme, provocant tensions entre els diferents grups que hi conviuen. Tot això juga un paper destacat a Un armiño en Chernopol, on es descriu l’antigermanisme eslau i llatí, així com l’antisemitisme alemany. El nen és educat amb prejudicis envers els estereotips germànics respecte la guerra, i assistim a l’ús de la premsa com a eina per a l’agitació política, dividida en bàndols nacionals: d’una banda el Vocea, el diari de la comunitat romanesa local, on col·labora Alexianu sota pseudònim; i d’una altra el Teskowinadeutscher Bote, diari alemany tradicionalista del senyor Adamowski. Aquest fet és latent a tota la novel·la, cobra importància en episodis aïllats (com el conflicte entre la família del nen arran del descobriment de que rep classes de judaïsme o en la virulenta campanya periodística pels poemes de Pjehowistch), i esclata en els violents fets del dia de la final del campionat de futbol, on es produeix el sagnant «pogrom de Petresku», avançada de «la nit dels vidres trencats» alemanya.

L’elecció d’un nen com a narrador dels fets proporciona a Rezzori la possibilitat d’un líric retorn a l’infantesa, de retratar la incomprensió del món dels adults mentre s’evoca un temps perdut. No és difícil advertir semblances entre l’obra i la visió de Gregor von Rezzori i la d’un altre escriptor d’anàlegues coordenades històriques: el polonès Andrzej Kuśniewicz. Tanmateix, malgrat la preocupació d’ambdós pel «món d’ahir» i per la situació de les seves respectives regions –Bukovina i Galitzia, respectivament–, en Rezzori no sembla existir la mitificació nostàlgica que desprenen les novel·les de Kuśniewicz: actua com un cronista objectiu, sabedor de que aquell món d’antuvi ha desaparegut i ja no tornarà. La relació entre Rezzori i la seva terra natal la suggereix Claudio Magris al diàleg que fa d’introducció d’aquesta edició:

MAGRIS: […] Tú naciste en 1914 en Czernowitz, en Bucovina, entonces provincia oriental del imperio de los Habsburgo y crisol de todas sus heterogéneas nacionalidades; naciste, de algún modo, demasiado tarde para vivir la realidad de la vieja Europa y demasiado pronto para poder desembarazarte de su herencia o para poder participar en ese revival idealizante de la Mitteleuropa que ve hoy en primera fila sobre todo quien no ha conocido más que de oídas aquel mundo de ayer.

Igual que Kuśniewicz a El rey de las Dos Sicílias, Rezzori inclou en el seu relat elements del present literari austríac, potser com a simple homenatge o potser per a reforçar el context històric de la novel·la. En aquest cas es cita l’anècdota del fortuït descobriment del poeta Karl Pjehowistch, tancat en un manicomi, fent especial esment de la reacció de la premsa i dels elogiosos i satírics comentaris (verídics?) de Karl Kraus a Viena.

Però el protagonista principal d’Un armiño en Chernopol, i que exerceix de nexe d’unió entre tots els altres personatges, és l’antic hússar Nikolaus Tildy. El personatge de Tildy representa tot allò que encarnava la Doble Monarquia i que ha desaparegut amb la fi de la guerra: és un cavaller, un ésser quixotesc, anacrònic, portador d’uns valors que ja no tenen sentit en el món en el que viu, que s’ha transformat molt més ràpidament que ell mateix, i que l’ha deixat desubicat. Claudio Magris, a El mito habsbúrgico en la literatura austriaca moderna, diu molt encertadament que Tildy és el darrer «home amb atributs»; és a dir, el darrer home íntegre, a qui no ha afectat el nihilisme de la decadència ni les crisis del fin-de-siècle: la crisi del subjecte, la crisi de l’art, la crisi del llenguatge… La metàfora de l’ermini que utilitza Rezzori i que dóna títol a la novel·la és excel·lent: segons el diccionari de la RAE, l’ermini és un petit mamífer carnívor, de pell molt suau i delicada, fosca a l’estiu i blanquíssima a l’hivern. La tercera accepció del mot és també molt reveladora: «Cosa pura o neta». Això és Tildy: un ermini a Txernopol.

El final de Tildy és d’una gran ironia. Tots els valors que el sostenen s’han ensorrat: el sacrosant sentit de l’honor és ridiculitzat pels seus superiors, els desafiaments que llença per restablir-lo no li són acceptats, la seva cunyada s’entesta en demostrar que la seva moral és tan dissoluta com afirmen les burles dels vilatans, i la seva esposa Tamara acaba enganyant-lo i abandonant-lo per un altre. L’alienació i la incomprensió que pateix quan abandona el manicomi acaben per fer-lo abraçar un impossible: l’amor per la prostituta Mitika Pjowartschjuk, l’antítesi de l’amor cavalleresc que representava Tamara. Però aquesta forçada renúncia al que és la paga amb un altíssim preu: la mort, fent bona la cita que encapçala el llibre, extreta del Physiologus de Dídim d’Antioquia: «L’ermini mor quan la seva pell s’embrut».