Mals temps per a la raó

No, no corren bons temps per a la raó.

Com de costum, el rellevant no són els exemples concrets que puguin il·lustrar un discurs, sinó allò que tenen de símptoma. El corrent silenciós –la pesta, el corc– que s'estén, imparable.

Em lamento de la incapacitat per distingir entre el degut respecte a la persona (a totes les persones) i la higiènica crítica a totes les creences.

De la perversitat d'un relativisme que tot ho equipara i que ja no és capaç de veure l'abisme que dista entre la raó i la simple superstició.

De l'absurditat d'un llenguatge políticament correcte que creu que la simple adjectivació elimina les significacions últimes dels substantius.

De la perillositat d'unes ideologies que han sabut rentar-se la seva cara més impresentable però que continuen supeditant l'individu a objectius pretesament superiors.

Del poder anestèsic de la legitimitat democràtica, que va ocupant, infatigable, espais abans reservats a la llibertat, davant la nostra passivitat, si no aquiescència.

De l'obscena supeditació de la més mínima objectivitat al maniqueu exabrupte de trinxera, i el que és pitjor, de la justícia a l'interés polític.

Del gens innocent oblit de que, com digué Montesquieu, «l'essencial és que la lletra de les lleis desperti les mateixes idees en tothom».

Tot això està quallant. A la vista de tothom.