El rellotge de sorra de Danilo Kiš

«En lo que a esta carta se refiere (señora), el caballero que se la escribió (y nos consta que suena muy extraño), ¡este caballero está embarazado! El análisis de orina lo muestra claramente. Tan claramente como también revela que se trata de un hombre. Eso es todo. Puesto que ha dicho usted que es su hermano, aconséjele que se prepare. Está encinto, señora. Lleva dentro de él la semilla de la muerte. Mi más sentido pésame, querida señora.»

D'aquesta forma tan desconcertant introdueix Danilo Kiš el fatal destí del protagonista d'El reloj de arena (Peščanik, 1972). Aquesta obra tanca la trilogia que s'inicià amb Penas precoces i Jardín, cenizas. E.S., el protagonista, és un transsumpte del pare del propi Kiš, i la història narrada té l'origen en la seva biografia.

La novel·la comença en una habitació mal il·luminada, amb E.S. intentant escriure una carta abans de que l'escàs oli de la làmpada s'acabi. El lector viatjarà poc a poc, al llarg de tot el llibre, des de la penombra inicial a la claredat final. L'escena que obre el llibre, perfecta, està plena de suggestiva simbologia: des del mite de la caverna platònic fins al miracle de Hannukah, el canelobre que, d'acord amb la tradició jueva, va cremar durant vuit dies amb una exigua quantitat d'oli.

E.S., un funcionari dels ferrocarrils hongaresos de 53 anys d'edat, ens introdueix en la seva vida quotidiana: les disputes amb la seva germana Netty i el seu nebot Georges, la preocupació per la reducció de la seva pensió, l'estrany incendi de casa seva, la vida en l'estretor, els interrogatoris a la comisaria, les condicions brutals del batalló de treball del que formà part... Fins a la constatació de que un dels trens al que finalment pujarà, aquells trens als que havia dedicat tota la seva vida, serà un dels que condueixen a Auschwitz.

Kiš presenta tots aquest fets d'una manera curosament trenada, agrupant els capítols per contingut i forma: Cuadros de viaje, escrits en tercera persona, on es relaten situacions com la mudança o les experiències al camp de treball; Notas de un loco (títol de reminiscències gogolianes), que agrupa les anotacions i esborranys d'E.S., reflexions en primera persona de temàtica variada; Instrucción, que utilitza la tècnica del «catecisme» introduïda per Joyce a l'Ulysses, en la que una tercera persona (el lector? l'autor?) interroga E.S. sobre la seva pròpia existència; i Audiencia de un testigo, també amb una estructura de pregunta/resposta, però aquest cop com a diàleg real entre E.S. i els inquisidors funcionaris de l'estat. El reloj de arena es tanca amb una carta que fa d'índex i que dóna sentit a la novel·la. Aquesta carta verídica, escrita pel pare de Danilo Kiš a la seva germana Olga, amarga i plena de retrets, li serveix a l'escriptor com a motiu fonamental del relat. Kiš pren les frases que el seu pare escrigué a la seva germana i desenvolupa a partir d'elles una «història possible», elaborant materials ficticis a partir de referències reals. D'aquesta manera, Kiš rendeix comptes amb la seva pròpia història familiar («Tal vez sea mi hijo el que un día publique mis notas», posa en boca del protagonista) i converteix la figura d'E.S. en representativa de l'excepcional destí dels jueus centreeuropeus.

Kiš és un estilista brillant, de prosa bellíssima i precisa. L'arquitectura d'El reloj de arena és deutora de Joyce (el propi E.S. té molts trets de Leopold Bloom, el protagonista de l'Ulysses), però també de les teories de Queneau. És impossible entendre el significat últim d'aquest novel·la sense acudir a la pròpia biografia de Kiš: a la massacre de la Vojvodina, que va presenciar quan era un nen i de la que es va salvar gràcies a documents com els que E.S. busca a la novel·la; a la mort del seu pare a Auschwitz el 1944; a la custòdia de documents familiars durant la guerra amb el propòsit d'utilitzar-los com a material literari...

La polifonia, l'ús d'una veu interna (però no interior) i d'una veu externa (però no omniscient), la intertextualitat, els salts temporals, els jocs de miralls, la introspecció i els elements onírics, l'anteposició de les variacions al tema, etc. són recursos estilístics enlluernadors que estan al servei d'un contingut profund i amb sentit per si mateix. Kiš aconsegueix conciliar ètica i estètica, un problema que l'obsessiona. Contràriament al que sostenen les teories post-modernes, el llengutatge literari, precisament per ser distant a nosaltres, elusiu i al·lusiu, pot, utilitzat amb mestria, reflectir fidelment la més complexa realitat. I és per això que la literatura ens commou.

Acabo amb la postdata que tanca la carta –i la novel·la–, que conté en la seva simplicitat el veritable tema d'El reloj de arena:

«P.S.: Más vale estar entre los perseguidos que entre los perseguidores.»