El procés de pau: fets i decisions

La clase política se ha dedicado a acallar el pesimismo de la inteligencia sin más instrumento que el optimismo de su voluntad.
Santiago González (parafrasejant Antonio Gramsci)

¿Qué es hacer política en Euskadi? Exponerte a que un energúmeno te pegue un tiro por la espalda, un imbécil lo justifique diciendo que sus fines son legítimos y un idiota diga que esto se arregla dialogando.
Mario Onaindia

No vull entrar aquí a fer un judici moral sobre el que suposa establir negociacions polítiques amb terroristes. Tampoc a parlar de criteris d'oportunitat, ni de la idoneïtat d'emprendre una acció d'aquestes característiques sense comptar amb el concurs del primer partit de l'oposició. Però, ara que l'anomenat procés de pau sembla haver acabat, sí que vull parlar de fets, i preguntar-me la manera com s'han pres decisions que afecten institucions fonamentals en qualsevol estat de dret en base a ells. Recapitulo a través d'algunes preguntes clau:

Com s'inicia el procés de pau?

El 17.05.2005 el Govern presenta en el Congrés una resolució en els següents termes: «Si se producen las condiciones adecuadas para un final dialogado de la violencia, fundamentadas en una clara voluntad de poner fin a la misma y en actitudes inequívocas que puedan conducir a esa convicción, apoyamos procesos de diálogo entre los poderes competentes del estado y quienes decidan abandonar la violencia». El 22.03.2006, ETA emet un comunicat on declara «un alto el fuego permanente» per a «impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden» (el diari Gara afirma que el comunicat fou pactat amb el Govern (Gara, 20.06.2007)). Per a ETA, doncs, el procés és essencialment polític.

Què al·lega el Govern per a iniciar el procés de negociació amb ETA?

El Govern considera que després del comunicat d'ETA es donen les condicions establertes pel Congrés per a iniciar el diàleg. La «clara voluntad de poner fin a la violencia» sembla quedar acreditada per l'alto el foc, que serà verificat per les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat (fan arribar al Govern tres informes: I, II, III), així com per infomació privilegiada que posseeix el Govern (com afirma Zapatero en roda de premsa el 10.02.2006; s'ha parlat també d'una carta enviada per ETA al president l'estiu de 2004). Temps més tard, Zapatero citarà els tres anys sense atemptats mortals: «El Gobierno mantiene sus planes, [porque] la expectativa del fin de la violencia sigue en los mismos parámetros que el día en que ETA decretó el alto el fuego permanente [y está] fundada en razones objetivas: más de tres años sin víctimas mortales y un alto el fuego permanente desde hace seis meses» (intervenció al Congrés dels Diputats, 27.09.2006).

Els tres anys sense atemptats mortals poden considerar-se com una evidència de la voluntat d'ETA d'abandonar les armes?

No, la realitat és que ETA va intentar atemptar diverses vegades, sense èxit:

Un etarra detingut a Basauri «había recibido la orden de cometer un asesinato y ya disponía de información sobre dos cargos públicos del PP y uno del PSE-PSOE» (La Moncloa, 15.02.2005).

El febrer de 2005 es detingueren a València dos etarres que pretenien atemptar contra vàries persones, entre elles «un cargo de una comisaría del Cuerpo Nacional de Policía, bajo cuyo coche iban a situar una bomba lapa» (El País, 19.02.2005).

L'octubre de 2006 l'Audiència Nacional va condemnar Javier Pérez Aldunate per planejar un atemptat contra el Rei durant la Setmana Santa de 2004, així com per elaborar informacions sobre diverses persones amb finalitats terroristes.

Garikoitz Aspiazu 'Txeroki', un dels líders d'ETA, exigia el gener de 2005: «Tenemos que poner muertos encima de la mesa cuanto antes. Teniendo en cuenta la situación política, las hostias que nos han dado y que íbamos a hacer un año sin tirar [matar] a nadie, una ekintza [atentado] vendría mejor que bien. Tendréis que poner patas arriba a un enemigo uniformado. En esta situación quedará de la hostia y nos dará mucha fuerza». La direcció d'ETA havia ordenat la recopilació d'informació sobre possibles objectius (El Mundo, 17.02.2005).

El setembre de 2003 Aspiazu havia ordenat assassinar als membres d'una patrulla de la Ertzaintza, atemptat en el que va morir l'etarra Arkaitz Otazua (El Correo, 27.03.2006).

El març de 2005, en desarticular-se el «comando Donosti», es va saber que el febrer de 2004 dos terroristes d'aquella cèl·lula havien rebut ordres de matar a un subdirector de la presó de Martutene i a un ertzaina (La Vanguardia, 30.05.2005).

El gener de 2005 ETA va fer estallar un cotxe bomba a una zona residencial de Getxo; un atemptat que el conseller d'Interior del Govern Basc va qualificar d'«indiscriminado» i que «buscaba causar víctimas» (El País, 19.01.2005).

El primer de juliol de 2003 ETA havia intentat assassinar a una patrulla de la Ertzaintza amb una bomba trampa col·locada en una central elèctrica de Bilbao (El Mundo, 02.07.2003).

La Nit de Nadal de 2003 la Policia Nacional va impedir que esclatessin els 50 kg d'explosius col·locats per ETA a l'Intercity Irun-Madrid (El Mundo, 25.12.2003).

La decisió d'ETA, prové únicament d'una reflexió interna o hi ha una comunicació amb membres del PSOE? Si n'hi hagueren, quan s'iniciaren les converses entre interlocutors d'ETA/Batasuna i membres del PSOE?

Zapatero afirma que no hi ha hagut contactes: «En absoluto. El partido socialista no ha mantenido ninguna relación con personas que puedan representar a la extinta Batasuna. No ha habido ni hay relación alguna, ningún diálogo» (entrevista a El País, 24.04.2005, citada a la web del PSOE); «Es radical y absolutamente falso que en la legislatura pasada, cuando gobernaba el Partido Popular y teníamos el Pacto por las libertades y contra el terrorismo, el Partido Socialista tuviera ningún diálogo ni ninguna negociación [con Batasuna]» (intervenció al Senat, 20.09.2006). Tanmateix, segons el diari El País: «El origen del proceso que ha conducido a la declaración del alto el fuego se remonta al año 2002, cuando el presidente del Partido Socialista de Euskadi, Jesús Eguiguren, inició conversaciones con el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi» (El País, 23.03.2006); «A estos sectores [els més radicals d'ETA] les falta la pedagogía de un proceso que tuvo una larga gestación en el ámbito de la dirección de Batasuna, con los contactos que mantuvo con el PSE desde 2002, primero» (El País, 24.09.2006). El diari Gara també sosté el mateix (Gara, 15.01.2007).

Oficialment, la primera reunió entre el Govern i ETA es va produir a principis de desembre de 2006 (El Correo, 20.12.2006).

Quina era la situació de la lluita contra ETA en aquell moment?

L'Acord per les llibertats i contra el terrorisme fou signat el 08.12.2000. La LLei de Partits (Llei Orgànica 6/2002) fou aprovada a la Comisió Constitucional del Congrés el 30.05.2002 i aparegué al BOE el 27.06.2002. Abans (el 13.01.2000), la Llei del Menor (Llei Orgànica 5/2000) contemplà un enduriment de les penes en casos de kale borroka i condemnava als pares a respondre econòmicament dels danys que causessin els seus fills menors d'edat. L'activitat d'ETA i la kale borroka es reduïren a la meitat el 2002 (Memòria de la Fiscalia General de l'Estat, 2003, citada aquí). La cúpula d'ETA, inclòs el seu cap 'Mikel Antza', fou detinguda a França (El Mundo, 04.10.2004).

En aquesta negociació Govern-ETA, es plantegen contrapartides polítiques?

Zapatero afirma taxatiu que «con ETA no se hablará de política: primero la paz, luego la política» (20 Minutos, 17.04.2006). I després: «[dialogar] no sólo no es pagar un precio político, es hacer política para la paz» (El Mundo, 12.06.2006). Tanmateix, poc després del comunicat de l'alto al foc s'anuncia la creació d'un organ extraparlamentari, la mesa de partits, que abordarà la «normalització política» al País Basc (El País, 24.03.2006). Les informacions filtrades donen a entendre que la treva es va trencar no perquè no existís negociació política, sinó perquè en aquestes negociacions no es va arribar a un acord (Gara, 24.06.2007).

S'oferirà algun altre tipus de contrapartides (beneficis penitenciaris, acostament de presos, amnisties, reincorporació de Batasuna a les institucions, etc.)?

No sembla clar, perquè el Govern no fa públic el contingut de les trobades ni tampoc deixa clar quins seran els límits inviolables per part de l'Estat (les famoses «líneas rojas»).

Sí que hi ha una cessió molt clara en forma de perversió del llenguatge per part de membres del Govern i del PSE/PSOE, que en alguns casos arriba a la infàmia: «El País Vasco hay que definirlo entre todos, no unos contra otros, y eso implica entender parte de las razones del adversario y buscar un denominador común» (Patxi López, entrevistat a El Correo el 15.10.2006); «Es muy dificil conjugar dos mundos que han estado tan apartados y en el que unos han sido víctimas y otros básicamente verdugos» (José Antonio Pastor, entrevistat a Gara el 05.02.2006); o el comentari de Zapatero comparant les fotografies Rosa Díez i Pilar Elías amb la de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia (entrevista a El Mundo, 17.04.2006); o l'apreciació del Fiscal General de l'Estat: «En la legislatura anterior hubo doscientos cincuenta muertos por terrorismo y, sin embargo, cuando se manifiesta la sociedad o un grupo político es precisamente cuando ya prácticamente no hay víctimas del terrorismo» (ABC, 10.03.2007; en aquest adverbi s'escorren dues vides).

En algun moment hi ha alguna declaració d'ETA en el sentit que s'acceptarà un diàleg que no impliqui mesures polítiques? Es desprèn de les declaracions d'ETA que esperen algun tipus de mesura política?

Ja hem dit que en el comunicat d'alto el foc ETA parlava d'un procés polític. En tots els comunicats des d'aquell (I (21.06.2006), II (17.08.2006), III (04.11.2006), IV (10.07.2006), V (08.04.2007)), els terroristes fan referència a «compromisos» adquirits pel Govern. El diari Gara explica que ETA va queixar-se al Govern sobre els incompliments de les «garanties» acordades (Gara, 22.06.2007).

Hi ha algun fet que pugui posar en dubte la voluntat d'ETA d'abandonar la violència?

Diversos: les cartes d'extorsió a empresaris (20 Minutos, 13.04.2006; El Correo, 17.03.2007); les declaracions de l'acte del Gudari Eguna a Oiartzun (on els encaputxats van aparèixer armats amb fusells ametralladors sense que cap cos policial intervingués): «Hasta lograr la independencia y el socialismo de Euskal Herria reafirmamos nuestro compromiso de seguir empuñando las armas firmemente» (Deia, 24.09.2006); el robatori de 350 pistoles a França (Cadena SER, 23.10.2006); el recrudiment de la kale borroka (per exemple: 21.01.2007; 15.02.2007; 24.05.2007), en la que un ancià va morir per complicacions respiratòries com a conseqüència d'inhalar el fum provocat per l'incendi d'una sucursal bancària (Diario de Noticias, 06.03.2007); la compra de material electrònic i productes químics per a fer bombes (El Correo, 01.12.2006); la troballa d'armament emmagatzemat en zulos (El Correo, 01.12.2006); els etarres que escapen encanonant a agents de la policia francesa (Libertad Digital, 26.01.2007); la reorganització de comandos dues setmanes abans de l'alto el foc (El País, 08.04.2007), ja advertida per la Policia i la Guàrdia Civil (ABC, 22.01.2007); la detenció de l'etarra Iker Aguirre a Portbou, quan es diposava a recopilar informació per atemptar contra la Copa Amèrica (Diario ADN, 20.01.2007); les ordres al comando Urederra d'atemptar si moria De Juana (Diario Vasco, 07.04.2007); la recopilació d'informació sobre més de 400 objectius (Las Provincias, 08.05.2007); i finalment, l'explosió d'una furgoneta-bomba a l'aparcament de la terminal T-4 de l'aeroport de Barajas que va acabar amb la vida de dues persones (30.12.2006). Aquest atemptat arribà un dia després de que Zapatero afirmés que «hoy estamos mejor que hace un año. Dentro de un año estaremos mejor que hoy» (El País, 29.12.2006).

Com avalua el Govern aquests fets?

Es transmet un discurs ambigu: juntament amb les condemnes habituals s'esmunyen també comentaris on es treu importància i fins i tot es posen en dubte els fets.

Sobre l'enviament de cartes d'extorsió a empresaris, primer el secretari general del PSE-EE de Biscaia, José Antonio Pastor, expressa dubtes sobre la veracitat de les denúncies: «un tanto sorprendente el anuncio hecho, sin mostrar ninguna de las cartas, sin verificar el contenido de las mismas y sin que ninguno de los empresarios supuestamente receptor de esas cartas haya manifestado ninguna denuncia» (Deia, 21.07.2006); i després Zapatero s'escuda en que van ser enviades abans de l'alto el foc (Cadena SER, 18.04.2006).

Quan ETA roba armament a França, el ministre Juan Fernando López Aguilar ho qualifica d'«incidència» (Libertad Digital, 26.10.2006).

Quan la policia francesa afirma en un judici que al seu país hi ha 516 etarres, el ministre de l'interior ho nega (El País, 12.11.2006).

Quan es descobreix un zulo a Amorebieta, Alfredo Pérez Rubalcaba utilitza les següents paraules: «Ya dijo algo el director general [de la Policía y la Guardia Civil] en relación con lo que pensábamos de ese zulo, que no era tal, sino el proyecto de un zulo donde [los etarras] iban a meter una serie de cosas». (El Mundo, 29.12.2006). Uns dies abans, fonts del Govern havien declarat que ETA va fer el zulo per a ser descobert i que la troballa de l'amagatall amb material explosiu no podia interpretar-se com una demostració de que els etarres s'estiguessin rearmant (La Vanguardia, 27.12.2007).

En descobrir-se un artefacte explosiu casolà en el cotxe del militant socialista Joseba Elola, José Blanco, secretari general del PSOE, declara: «No estoy tan seguro de que haya sido un atentado, no sabemos si fue un acto de kale borroka, que es matizadamente diferente» (Libertad Digital, 28.05.2007).

També s'expressa molta contundència verbal, però sense conseqüències:

Rubalcaba, després de l'incendi provocat de la ferreteria de Barañáin, afirma: «Todo parece indicar que se trata de un acto de kale borroka. Si este dato se confirmase, estaríamos ante un acto incompatible con el proceso de paz» (Diario de Noticias, 22.04.2006).

Quan ETA roba les 350 pistoles al sud de França, Juan Fernando López Aguilar diu: «Ayer el presidente del Gobierno lo calificó de grave y ya avisó de que tendría consecuencias por su gravedad» (26.10.2006); i Zapatero, quan Juan José Imaz li demana que verifiqui la voluntat dels terroristes de deixar les armes, respon que «Parece que no van por ahí las cosas» (La Moncloa, 27.10.2006). Un mes més tard sembla retractar-se i afirma que el Govern «extrema lo que representa acreditar la voluntad de ETA para abandonar las armas» (ABC, 25.11.2006). La vicepresidenta també anuncia que el Govern «será exigente a la hora de asegurar la verdadera voluntad de ETA de poner fin definitivo a todo tipo de violencia» (Ministeri de l'Interior, 27.10.2006).

Sobre el recrudiment de la kale borroka, el president diu que és «absolutamente rechazable e inaceptable en un país democrático, de libertades [, y sus responsables] responderán por ello. [...] Con ausencia de violencia avanzará el diálogo, con violencia, nada de nada» (El País, 12.11.2006)

Malgrat totes aquestes advertències, el diàleg no va ser trencat en cap moment.

Com anuncia el Govern que actuarà davant d'un atemptat?

El president del Govern qualifica en vàries ocasions els eventuals atemptats d'«accidents» (Cadena SER, 11.01.2007). Es dóna a entendre que el procés continuarà tot i que n'hi hagi: en una entrevista a El País (26.03.2006), a la pregunta de «En el caso de Irlanda hubo una ruptura violenta de la primera tregua con dos asesinatos en Londres. Se interrumpieron las conversaciones durante meses hasta que el IRA volvió a declarar otra tregua. ¿Cómo se reconstruyó el proceso después de una ruptura tan abrupta?», el president respon: «Porque hubo siempre un hilo de comunicación más allá de lo que podría ser un accidente, en este caso tan grave como lo que ocurrió. Ésa es la reflexión que nos han trasladado. Siempre se mantuvo un hilo de comunicación y de mínima confianza».

Com reacciona davant l'atemptat de la T-4? Es produeix una ruptura del procés?

De nou l'ambigüitat. Front la claredat i contundència del ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba («ETA ha roto el proceso, lo ha liquidado y ha acabado con él»; El País, 02.01.2007), tant el portaveu dels socialistes bascos, Rodolfo Ares («se puede decir que le proceso de paz al menos está suspendido»; Deia, 30.12.2006) com el president del Govern («He ordenado suspender todas las iniciativas para desarrollar el diálogo con ETA»; El País, 30.12.2006) utilitzen el verb suspendre, que té connotacions de temporalitat. La ministra Cristina Narbona és més explícita: «desde el Gobierno lo que deseamos es que éste sea un paréntesis y no sea el final del proceso de paz. [...] Todos los españoles se merecen que se reanude el proceso» (El Mundo, 31.12.2006).

Tampoc sembla clar si les converses es reprengueren. Zapatero nega que hagi hagut cap diàleg amb ETA després de l'atemptat (El País, 21.05.2007), però altres informacions afirmen que es van mantenir contactes a través del Sinn Fein i del Centro Henry Dunant para el Diálogo Humanitario, encarregat de tutelar el diàleg entre el Govern i ETA (El País, 10.06.2007). Les darreres setmanes s'ha produït un degoteig d'informació al diari Gara sobre la història dels contactes entre el Govern i ETA (I (20.06.2007), II (21.06.2007), III (22.06.2007), IV (23.06.2007)), a les que cadascú donarà la credibilitat que estimi oportú.

Pren el Govern alguna mesura que pugui entendre's com a concessió política a l'entorn d'ETA?

Naturalment, depèn de la suspicàcia de cadascú. Hi ha hagut l'adopció d'un llenguatge proper al dels nacionalistes, així com alguns fets que, com a mínim, poden entendre's que buscaven la satisfacció dels radicals: la reunió pública entre el PSE i Batasuna (Telecinco, 06.07.2006); la votació al Parlament Europeu reclamant suport al procés de pau (ABC, 25.10.2006); l'intent de treure a Batasuna de la llista d'organitzacions terroristes de la UE (ABC, 15.02.2007); la calculada indefinició de Zapatero sobre Navarra (Cadena SER, 18.04.2006) i l'ambigüitat sobre el dret a l'autodeterminació, dient que el Govern «se ha comprometido a respetar las decisiones que los ciudadanos vascos adopten libremente» (20 Minutos, 29.06.2006); l'avís a un membre de la xarxa d'extorsió d'ETA de que l'anaven a detenir (Libertad Digital, 20.06.2006); el trasllat de Iñaki De Juana –a qui es qualifica de «partidari del procés» (El Correo, 28.10.2006)– a un hospital del País Basc com a conseqüència de la seva vaga de fam (20 Minutos, 01.03.2007); la retirada de càrrecs a Arnaldo Otegui –de qui Zapatero va dir que havia fet un «discurso por la paz» (La Vanguardia, 30.03.2006)– per part de la fiscalia (El País, 23.03.2007); la presentació d'un recurs parcial respecte de les llistes electorals d'ANV, qüestionada pel propi Tribunal Suprem –sembla que les possibles fòrmules per a permetre a Batasuna presentar-se a les eleccions municipals del 27-M també va ser negociat entre el Govern i ETA, com acredita la documentació incautada a l'etarra Arkaitz Agote (Diario Vasco, 07.05.2007)–, etc.

És especialment lesiu per a un estat de dret la percepció dels ciutadans de que no existeix una veritable separació de poders i que la justícia està sotmesa a la cojuntura política. Això és el que ha propiciat el Govern amb la seva actuació amb Otegui i De Juana, que immediatament després del comunicat d'ETA que donava per finalitzat l'alto al foc, han ingressat a la presó (Diario Vasco, 09.06.2007; ABC, 09.06.2007).

Com es pot interpretar el comunicat d'ETA del passat 05.06.2007?

En primer lloc, no hauria de ser vist com l'anunci del final de l'alto el foc, ja que aquest va ser trencat amb l'atemptat de la T-4 (i de fet, amb tots els actes que acreditaven la manca de voluntat d'abandonar la violència que hem enumerat anteriorment). En qualsevol cas, hem de preguntar-nos per les causes de la ruptura. El mateix fet de que l'alto el foc hagi pogut estar revocat demostra la reversibilitat del procés, i per tant, que ETA esperava algun tipus de mesura per part del Govern, que o bé no s'ha produït, o bé no ho ha fet en la mesura o en els terminis que la banda esperava. Però aleshores, si la decisió d'ETA no era irrevocable, si depenia de concessions, per què es va embarcar el Govern en unes negociacions d'aquestes característiques, i a més sense comptar amb el primer partit de l'oposició? I si se sentien amb el deure d'intentar-ho, per què van ignorar deliberadament totes les evidències de que ETA no pretenia renunciar a la violència sense contrapartides? Per què mentir i adoptar un llenguatge infame, que degrada les institucions i humilia les víctimes? En un exercici de benevolència, aquells que simpatitzin amb aquest Govern hauran de parlar –en el millor dels casos– d'un greu error estratègic derivat d'un exercici de wishful thinking. Jo no puc ser tan magnànim.

Per a un anàlisi més polític i una condemna moral, recomano repassar tot el que han publicat el darrer any Florencio Domínguez, Patxo Unzueta, Antonio Elorza, Álvaro Delgado-Gal, Mikel Azurmendi, Santiago González, Hermann Tertsch, Jon Juaristi, Fernando Savater o Rosa Díez. Les seves opinions són també les meves. Cito només una idea, que comparteixo plenament:

Gracias al «proceso» ETA ha conseguido dinamitar el Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo, ha puesto en entredicho la Ley de Partidos al forzar la vuelta de Batasuna a las instituciones, ha conseguido forzar una negociación política fuera de las instituciones democráticas, aunque no haya habido acuerdo, y ha dividido a los dos grandes partidos españoles de forma irreconciliable. Sólo por eso a ETA le ha merecido la pena la operación.

Notes a Theory and reality. i 4. Analogies

Endinsar-se en les analogies és fer-ho en un terreny perillós, perquè hom corre el risc de que cobrin vida pròpia i vagin molt més enllà d'allà on s'esperava quan foren originalment pensades. En el llibre de Godfrey-Smith n'apareixen diverses, afortunadament tractades amb la deguda cautela.

La primera és la semblança entre el model popperià de conjectures i refutacions amb el que es dóna en l'evolució biològica. Així, l'elaboració de noves teories es correspon amb el mecanisme de variació genètica en un organisme, mentre que la prova empírica que falsarà les teories rivals té la seva correspondència amb el procés de selecció natural que, després de que cada mutació deixi sentir els efectes que té sobre l'organisme en les seves interaccions amb l'ambient, afavorirà la propagació d'aquells gens que suposin un avantatge per a la supervivència.

Més interessant és el paral·lelisme entre el model de Thomas Kuhn (ciència normal / crisi / revolució científica) i la teoria de l'equilibri puntuat d'Eldredge i Gould, que qüestiona la uniformitat del ritme del canvi evolutiu. Segons aquesta teoria, un llinatge d'organismes mostra llargs períodes d'equilibri homeostàtic (de molt poca variació biològica), que es veuen alterats per períodes de canvis ràpids, desordenats i impredictibles, que donen lloc a estructures completament noves. El mateix Gould va reconèixer la influència de la imatge científica de Kuhn quan estava desenvolupant les seves idees. Per la seva banda, Kuhn també es mostrà interessat per les possibles analogies entre el seu model i el canvi evolutiu, sobretot en l'aspecte d'«evolució sense meta» del darwinisme:

El proceso descrito como la resolución de las revoluciones [...] constituye, dentro de la comunidad científica, la selección, a través de la pugna, del mejor camino para la práctica de la ciencia futura. El resultado neto de una secuencia de tales selecciones revolucionarias, separado por periodos de investigación normal, es el conjunto de documentos, maravillosamente adaptado, que denominamos conocimiento científico moderno. Las etapas sucesivas en ese proceso de desarrollo se caracterizan por un aumento en la articulación y la especialización. Y todo el proceso pudo tener lugar, como suponemos actualmente que ocurrió la evolución biológica, sin el beneficio de una meta establecida, de una verdad científica fija y permanente, de la que cada etapa del desarrollo de los conocimientos científicos fuera un mejor ejemplo.

Quan David L. Hull analitza el canvi científic, també intenta descriure'l en termes d'un procés evolutiu inspirat en la biologia. Aquesta idea no és nova (Toulmin, Campbell i Dennett ho feren abans), i menys encara quan no pensem estrictament en el progrés científic sinó en l'evolució cultural en general. Godfrey-Smith és tan escèptic com ho era jo quan parlava dels models de transmissió cultural de Luigi Luca Cavalli-Sforza i Susan Blackmore:

Though the analogy between science and Darwinian evolution is something that people keep coming back to, the analogy has not yielded a lot of new insights so far. We find the same result in many other attempts to describe cultural change as an evolutionary system; a wide variety of processes can be described in a way that borrows from evolutionary biology, processes that we did not know before. Biological populations have special features that make the abstract concepts of evolutionary theory helpful in trying to understand them. Other systems, which lack these features, can be described in evolutionary terms with a bit of shoehorning, but we do not seem to gain much from doing so.

Finalment, Godfrey-Smith fa notar dos casos que encaixen amb la imatge de la mà invisible; la metàfora introduïda per l'economista escocès Adam Smith a The wealth of nations per a explicar com en una economia lliure de mercat, els interessos egoistes dels individus es conjuguen per a produir un sistema cooperatiu eficient que beneficia a la comunitat en el seu conjunt. Adam Smith ho enunciava així:

Unicamente el afán de lucro inclina al hombre a emplear su capital en empresas industriales, y procura invertirlo en sostener aquellas industrias cuyo producto considere que tiene el máximo valor, o que pueda cambiarse por mayor cantidad de dinero o de cualquier otra mercancía. [...] Ahora bien, como cualquier individuo pone todo su empeño en emplear su capital en sostener la industria domestica, y dirigirla a la consecución del producto que rinde mas valor, resulta que cada uno de ellos colabora de una manera necesaria en la obtención del ingreso anual máximo para la sociedad. Ninguno se propone, por lo general, promover el interés público, ni sabe hasta que punto lo promueve. Cuando prefiere la actividad económica de su país a la extranjera, únicamente considera su seguridad, y cuando dirige la primera de tal forma que su producto represente el mayor valor posible, solo piensa en su ganancia propia; pero en este como en otros muchos casos, es conducido por una mano invisible a promover un fin que no entraba en sus intenciones. Mas no implica mal alguno para la sociedad que tal fin no entre a formar parte de sus propósitos, pues al perseguir su propio interés, promueve el de la sociedad de una manera mas efectiva que si esto entrara en sus designios.

El primer cas és, un cop més, el model kuhnià sobre l'estructura de la ciència. Kuhn considera que una característica clau que distingeix la ciència normal d'altres tipus de ciència és el fet que els científics que treballen dins un paradigma no qüestionen els seus fonaments. Kuhn afirma, a més, que aquesta és una situació desitjable, ja que permet coordinar el treball dels científics d'una forma eficient en benefici de la col·lectivitat. Feyerabend, enfant terrible, criticà durament Kuhn en aquest punt, per coartar la creativitat del científic.

Finalment, i de manera més evident, també el cas de la ciència com a empresa social que vam comentar en el post anterior pot veure's com un altre exemple de mà invisible: el sistema de recompenses per als científics involucrats en programes de recerca rivals genera una distribució òptima de recursos que redunda al final en benefici de tota la comunitat científica.

Notes a Theory and reality. 3. La ciència com a empresa social

Godfrey-Smith tracta també el vessant sociològic de la ciència –el més moderat–, que aborda l'activitat científica com una empresa social. El fundador de la moderna sociologia de la ciència és Robert Merton, qui als anys 40 va proposar una sèrie de valors bàsics que, segons ell, regeixen les comunitats científiques: universalitat, comunitarisme, desinterès i escepticisme organitzat. El desinterès xoca una mica amb un altre element observat per Merton, el particular sistema de recompenses implícit en l'activitat científica. Per a Merton, és el reconeixement de ser el primer en proposar una idea novedosa el que constitueix l'estímul principal per a un científic. Un cop publicada la idea, aquesta passa a formar part del patrimoni comú de la comunitat científica (estem obviant, naturalment, la propietat intel·lectual i les patents). David Hull, a Science as a process, matisa aquesta apreciació dient que és el prestigi de l'ús generalitzat d'un descobriment científic el que prima sobre el fet de ser el primer.

Hi ha un problema molt interessant que és abordat per Philip Kitcher a The Advancement of Science: la divisió del treball científic. Pensem en un sistema polític totalment planificat, que cerca destinar recursos (materials, però principalment humans) a dos programes d'investigació rivals. Un d'ells és més esperançador que l'altre, però no es pot garantir quin triomfarà al final. Resulta clar que la decisió òptima no serà destinar tots els recursos només en el més prometedor i suprimir l'altre. Ara bé, a mesura que s'assignen més científics a un programa, cada nou investigador contribueix en un grau menor a les possibilitats d'èxit, i arribat a un cert moment, és molt més eficient assignar-lo al programa rival. Kitcher desenvolupa el model matemàtic a la seva obra. Cal dir que aquest problema d'assignació eficient de recursos està ben estudiat en economia, que segueix l'anomenada «llei dels rendiments decreixents» [diminishing marginal returns] enunciada per David Ricardo.

Ara pensem en una societat oberta, on els científics s'incorporen lliurement al programa que volen: quin és el tipus d'estímuls que hauria de posseir la ciència per a obtenir una distribució de recursos similar a la que es força en la societat planificada? Kitcher sosté que una possibilitat és la d'augmentar la recompensa en el programa menys atractiu per incentivar l'allistament de científics en ell. Kitcher proposa que la recompensa final sigui repartida entre tots els membres del programa, de forma que la recompensa individual sigui menor en aquell programa més nombrós, però més probable (per ser el que més possibilitats d'èxit sembla tenir a priori). Michael Strevens millora el model de Kitcher ponderant el repartiment de beneficis (entengui's el terme benefici com a prestigi o reconeixement) pel grau d'implicació en el programa. Així, un científic incorporat recentment al programa rebrà una recompensa menor que algú que porti més temps en ell. Això permet desincentivar la incorporació d'investigadors en programes en un estat molt avançat, per als que la seva contribució no seria gaire rellevant. En un article més recent, Strevens afegeix com a variables al model la velocitat amb la que és probable que un programa de recerca aconsegueixi la seva fita i la correlació entre l'èxit d'un cert programa i l'èxit dels seus competidors.

Els anàlisis de Hull, Kitcher i Strevens poden ser útils a l'hora de dissenyar polítiques científiques per part de les administracions, però el que resulta més interessant és aquesta imatge de que el funcionament intern (i espontani, en una societat oberta) de la ciència coordina els interessos egoistes dels científics –la cerca d'incentius individuals– per a donar lloc a un resultat molt fructífer –els indubtables progressos científico-tècnics– a nivell de tota la comunitat. A aquesta visió pot aplicar-se-li una analogia molt coneguda de la que parlaré en el proper post, el darrer de la sèrie.

Notes a Theory and reality. 2. Els positivistes davant el problema de l'holisme confirmacional

Quan vam tractar les crítiques de David C. Stove a la filosofia de la ciència de Karl Popper, vam comentar que una de les objeccions més serioses a la seva visió de conjectures i refutacions era el problema d'establir un criteri lògic clar per considerar que una observació refutava una teoria. Òbviament, aquesta dificultat també es presenta en el cas contrari, el de la confirmació de les teories cercada pels empiristes lògics. Willard Van Orman Quine, al seu cèlebre article Two Dogmas of Empiricism (1951, per a alguns l'article filosòfic més influent del segle XX), demostrava la impossibilitat d'establir tal norma, i afirmava que només un conjunt de suposicions (o la totalitat, en la versió més extrema de la teoria) i no pas una hipòtesi aïllada, ens diu allò que podem esperar d'una observació. En conseqüència, només aquestes hipòtesis com a conjunt són les que poden ser sotmeses a verificació empírica (tot test és, doncs, holístic); una observació fallida tindrà sempre un conjunt d'explicacions possibles. Quine ho expressava d'aquesta manera:

El dogma reductivista sobrevive en la suposición de que todo enunciado, aislado de sus compañeros, puede tener confirmación o invalidación. Frente a esta opinión, la mía, que procede esencialmente de la doctrina carnapiana del mundo físico en el Aufbau, es que nuestros enunciados acerca del mundo externo se someten como cuerpo total al tribunal de la experiencia sensible, y no individualmente.

En una notal al peu de pàgina Quine reconeixia el seu deute amb Pierre Duhem, qui ja havia parlat molt abans sobre l'holisme en els tests (de fet, a l'holisme confirmacional se'l coneix també com a «tesi Duhem-Quine»). Un corol·lari d'aquesta tesi és l'anomenada «indeterminació [underdetermination] de les teories per l'evidència»: sempre es podrà trobar un conjunt de teories rivals que sigui compatible amb tots els fets observats, i per tant, mai tindrem prou bones raons empíriques per escollir-ne una sobre les altres i afirmar que aquella representa la realitat tal com és. L'article de Quine forma part del volum From a logical point of view, però també pot trobar-se en altres llocs (per exemple, jo l'he llegit en el recull d'articles sobre filosofia del llenguatge que va compil·lar Luis M. Valdés Villanueva). Aquí es pot trobar una versió online.

Les tesis de Quine van rebre una rèplica de H.P. Grice i P.F. Strawson a In defense of a Dogma (1956), que fou recolzada per Hilary Putnam, però no conec prou els detalls del contingut com per poder-ne parlar. El que m'interessa assenyalar és el fet, que Godfrey-Smith posa de manifest en el seu llibre, que aquest problema no havia passat per alt als positivistes lògics. Herbert Feigl escrivia això en un article anomenat Logical Empiricism (1943):

No scientific assumption is testable in complete isolation. Only whole complexes of inter-related hypotheses can be put to the test.

Rudolf Carnap havia dit quelcom de semblant a The Logical Syntax of Language (1937), així com Alfred J. Ayer a Language, Truth, and Logic (1936). Les crítiques als positivistes haurien de rebaixar-se, i acceptar que més que un problema de dogmatisme, el seu error fou no apreciar la importància d'aquest punt.

Les penetrants crítiques de Quine –que no s'acaben en aquest punt, i que afecten també a la dicotomia dels judicis sintètics i analítics– foren tingudes en consideració pels positivistes, que es veieren forçats a moderar o reformular moltes de les seves teories. La filosofia analítica, predominant fins aquell moment a les universitats americanes des de que els membres del Cercle de Viena recalaren als Estats Units fugint del nazisme, començà a ser seriosament qüestionada. Quine, que és considerat com un dels principals artífexs del declivi i la posterior caiguda del positivisme lògic, fou inicialment un deixeble de Rudolf Carnap, però s'anà distanciant progressivament de les idees del seu mentor. Recentment s'ha publicat la correspondència entre ambdós, que de ben segur satisfarà als interessats en els debats sobre l'analicitat i en les biografies dels dos filòsofs.

Notes a Theory and reality. 1. Una paradoxa sobre la inducció

Godfrey-Smith dedica un capítol sencer al problema de la inducció, al que qualifica com «el problema fonamental dels darrers cent anys de filosofia de la ciència». Després de situar l'origen en Hume i de comentar els esforços dels positivistes per establir una lògica inductiva, singularment de Rudolf Carnap i Carl G. Hempel, tracta algunes paradoxes que se'n deriven. Una d'elles és l'anomenat problema dels corbs. Seguiré l'exemple que dóna Godfrey-Smith per explicar-lo.

El problema clàssic de la inducció s'exemplifica habitualment amb la pregunta: com és que l'observació repetida de corbs negres pot confirmar la generalització de que tots els corbs són negres? Hempel, tot cercant els principis per a una lògica inductiva que tingués l'aparença formal de la deductiva, afirma que, efectivament, és així: cada observació d'un corb negre contribueix a donar suport a la confirmació de que tots els corbs són negres (mentre que una sola observació contrària la refutaria), i que de forma més general, qualsevol observació de F que és també G dóna suport a la generalització «Tots els F's són G's». Hempel pren això per una llei bàsica sobre la lògica del suport.

Més enllà, també es pot afirmar que qualsevol evidència que confirma una hipòtesi H també confirma una hipòtesi H' que sigui lògicament equivalent. Com és fàcil apreciar, l'expressió «Totes les coses no-negres no són corbs» és lògicament equivalent a «Tots els corbs són negres», ja que és lògicament impossible que una sigui certa essent falsa l'altra o viceversa. Per tant, l'observació de qualsevol cosa no-negra (diguem, una sabata blanca) confirma la generalització «Totes les coses no-negres no són corbs». I és aquí on sorgeix la paradoxa, perquè per la mateixa norma, l'observació d'una sabata blanca confirma també la sentència «Tots els corbs són negres», el que és absurd. Nelson Goodman bromejava dient que, d'acord amb aquest principi, es podia fer molta ornitologia d'interior sense necessitat d'observar un sol ocell. Hempel, com el capità que s'enfonsa amb el seu vaixell, semblava còmode amb aquesta situació (l'estómac de Hempel per a acceptar paradoxes que es deriven de l'aplicació de la seva lògica sembla no afartar-se amb aquest cas, car en el difícil problema de l'explicació científica també li succeeix quelcom semblant).

Godfrey-Smith també comenta la famosa «nova endevinalla sobre la inducció» [new riddle of induction], introduïda per Nelson Goodman a Fact, Fiction and Forecast. La deixo pendent per al futur, quan hagi llegit l'obra de Goodman, que va ser traduïda fa uns anys.

[...]

Dies de descans al llac de Garda. Desconnexió de la feina, i també de la decebedora actualitat política espanyola, de la que no arriben ni tímids ecos, per sort.

Aprofito per llegir Theory and reality. An introduction to the philosophy of science, del filòsof Peter Godfrey-Smith. Una raonablement bona introducció al tema, amb atenció als grans noms: els positivistes lògics, Popper, Kuhn, Lakatos, Laudan i Feyerabend, així com a la nova sociologia de la ciència, els Science Studies i els debats sobre el realisme científic. No entraré a comentar el contingut del llibre, però en els propers posts anotaré algunes reflexions sobre aspectes puntuals que m'han cridat l'atenció.

Orwell lluitant (per la veritat) a Espanya

La primera baixa en una guerra és la veritat

Hiram W. Johnson

Tusquets va fer una gran tasca traduint tots els textos que George Orwell va escriure en relació amb la guerra civil espanyola. La pedra angular de Orwell en España és l'Homenatge a Catalunya, al que se sumen cartes i escrits diversos seguint l'edició de les obres completes en vint volums preparades per Peter Davidson.

Orwell, que comptava aleshores amb 33 anys d'edat, va allistar-se voluntari per a lluitar en favor de la República espanyola contra la rebel·lió de Franco. Orwell, a través de l'Independent Labour Party britànic, va ingressar en les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i fou destinat a Barcelona i al front d'Aragó, on participà en alguns combats i va ser ferit de bala al coll. Durant la seva estada (del 26 de desembre de 1936 fins el 23 de juny de 1937), Orwell és testimoni dels enfrontaments a la reraguarda de les files republicanes, i com la premsa, tant la espanyola com l'estrangera, menteix deliberadament al respecte. És el seu compromís amb la veritat el que l'impulsa a escriure Hommage to Catalonia, que apareixerà publicat el 25 d'abril de 1938. El llibre fou un fracàs editorial (en el moment de llançar la segona edició, el 1951, només s'havien venut 900 exemplars de la primera), i fou rescatat quan Orwell es convertí en un escriptor consagrat gràcies a l'èxit de les seves novel·les Animal Farm i Nineteen Eighty-Four.

Orwell simpatitza amb la causa anarquista i del POUM –tot i que admet que tàcticament poden ser contraproduents–, als que veu capaços de dur a terme la revolució igualitarista que desitja. Per contra, tant el govern republicà com el Partit Comunista (el PSUC, a Catalunya) semblen voler afogar les col·lectivitzacions i les milícies partidistes a fi de tenir un control major de la situació. L'escriptor retrata el creixent poder del comunisme al govern republicà, i l'obediència deguda a Stalin, que es traduirà en l'adopció de mesures «antirevolucionàries» i en la persecució i esclafament del POUM, que arribà fins l'assassinat del seu líder, Andreu Nin. Els carrers de Barcelona són l'escenari d'una guerra dins la guerra, on la por, la sospita, les calúmnies, l'odi, la traïció, la censura, la indefensió, les detencions indiscriminades, els judicis sumaríssims i les lluites entre faccions són les notes dominants. Orwell s'adona que «un miliciano era un soldado que luchaba contra Franco, pero también un peón en la titánica lucha que se estaba librando entre dos teorías políticas», i ha d'acabar escapant d'Espanya per a no ser detingut acusat de «trotskista» i córrer la sort de molts dels seus companys.

A Recordando la guerra civil española (1942), inclòs també en aquesta edició, Orwell reflexiona sobre la informació convertida en arma de propaganda en temps de guerra, que en aquell conflicte assoliria fites inèdites:

«Lo que es característico de nuestro tiempo es la renuncia a la idea de que la historia podría escribirse con veracidad [...] El objetivo tácito de esta argumentación es un mundo de pesadilla en el que el Jefe o la camarilla gobernante controla no sólo el futuro sino también el pasado. Si el Jefe dice de tal o cual acontecimiento que no ha ocurrido, pues no ha ocurrido, si dice que dos y dos son cinco, pues dos y dos serán cinco. [...] En España vi por primera vez noticias de prensa que no tenían ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que se presupone en una mentira corriente. Vi informar sobre grandiosas batallas cuando apenas se había producido una refriega y silencio absoluto donde habían caído cientos de hombres. Vi que se calificaba de cobardes y traidores a soldados que habían combatido con valentía, mientras que a otros que no habían visto disparar un fusil en su vida se los tenía por héroes de victorias inexistentes; y en Londres vi periódicos que repetían estas mentiras e intelectuales entusiastas que articulaban superestructuras sentimentales alrededor de acontecimientos que jamás habían tenido lugar.»

Dues perles de la premsa estrangera: el Daily Mail publicà que «els rojos crucifiquen monges», al que el New Statesman replicà que «els feixistes aixequen barricades amb nens vius». Resulta clara la influència que tindria la seva experiència a Espanya a l'hora d'escriure 1984. Tot i que Homenatge a Catalunya no és l'obra d'un historiador, sinó la d'un testimoni, i malgrat el declarat compromís polític de l'escriptor, el lector té la certesa d'estar davant els fets tal i com succeïren (una altra cosa són les seves opinions polítiques, sobre les que no puc estar més en desacord).

En llegir-lo, no sorprèn que el text d'Orwell sigui encara avui una patata calenta. El llibre no és gens complaent amb la situació a les files republicanes, i transmet una imatge de la contesa que no s'adiu amb la reconstrucció embellida que s'intenta fer des d'alguns sectors polítics. No cal dir que l'any 1938, quan aparegué el llibre, encara era molt més arriscat expressar opinions com aquelles:

«En cuanto a los tópicos periodísticos de que aquello era una «guerra por la democracia», no eran sino simples patrañas. Nadie en sus cabales imaginaba que la democracia tuviera ninguna posibilidad, ni siquiera como se entendía en Inglaterra o en Francia, en un país tan dividido y agotado como lo estaría España cuando finalizase la contienda. Había una dictadura, y saltaba a la vista que las condiciones para implantar una dictadura del proletariado ya no existían, de modo que en términos generales se orientaría hacia alguna forma de fascismo. Un fascismo con otro nombre, indudablemente, más humano y menos eficaz que las variantes alemana e italiana, porque aquello era España. Las otras alternativas eran una dictadura de Franco, que sería infinitamente peor, y (siempre cabía la posibilidad) que la guerra concluyese con una España dividida o por fronteras auténticas o en zonas económicas.»

La trajectòria d'Orwell no pot ser desacreditada fàcilment, i menys des d'una esquerra que no vulgui passar per totalitària, així que desar el llibre en el calaix de l'oblit sembla haver estat la solució triada. El prologuista deixa constància que han hagut de passar 65 anys des de la primera edició i 28 des de la mort de Franco per a poder tenir la primera edició en castellà sense les supressions i canvis imposats per la censura franquista, tota una vergonya per al món editorial espanyol.

És aquest jove Orwell un idealista convençut de que la lluita contra l'expansió del feixisme és absolutament necessària i requereix d'una clara implicació personal. Tanmateix, hi ha en molts fragments una constant deshumanització de l'enemic, que sembla imprescindible per a exercir la violència (sobretot en la guerra i el terrorisme), però que no pot més que entristir-nos i deixar al descobert la barbàrie:

«Al incorporame a las milicias me había hecho la promesa de matar a un fascista [...], y aún no había acabado con ninguno, ya que apenas me habían dado la oportunidad.»

Hi ha altres fragments com aquest («Dicen que matar a un hombre cuesta mil balas, y a aquel paso yo iba a tardar veinte años en matar a un fascista.», p. 100; «También pensé en el hombre que me había disparado [...]. No le guardaba ningún rencor. Me dije que, dado que era un fascista, lo habría matado yo a él si hubiera podido.», p. 170), on sembla que l'objectiu no s'esgoti en aturar el feixisme, sinó en el gaudi de l'eliminació física de l'enemic.

Temps terribles, aquells.

[...]

Com s'abusa del nom de Kafka! S'ha convertit en un socorredor recurs quan es vol promocionar un nou autor. El mateix ultratge que suposa qualificar qualsevol ciutat de «petita Venècia» –ciutats que empal·lideixen davant el carrer més humil de la Sereníssima–, se sent també en veure la proliferació de «nous Kafkas» arreu.

I tanmateix, en veu baixa i amb el cap cot, em dic que Bodor és diferent. Que ell... que ell potser sí.

Al relat La sección retrobem els mateixos elements de les seves altres dues novel·les traduïdes. La realitat distorsionada, vagament recognoscible, convertida en desassossegador absurd. Els escenaris terrorífics –com el districte de Sinistra– on la civilització ha desaparegut i només resta una colònia d'éssers infrahumans, condemnats a no tenir destí. Allà la naturalesa, feréstega i inhòspita, s'ha ensenyorit de les persones que l'habiten, que semblen retre acatament a les mosteles, verdaderes mestresses de l'indret. I per sobre de tot, la deshumanització del totalitarisme, que arrenca la dignitat de socarrel, anul·la les voluntats i destrueix les esperances en fer que el per què desaparegui de les ments.