Notes a Theory and reality. i 4. Analogies

Endinsar-se en les analogies és fer-ho en un terreny perillós, perquè hom corre el risc de que cobrin vida pròpia i vagin molt més enllà d'allà on s'esperava quan foren originalment pensades. En el llibre de Godfrey-Smith n'apareixen diverses, afortunadament tractades amb la deguda cautela.

La primera és la semblança entre el model popperià de conjectures i refutacions amb el que es dóna en l'evolució biològica. Així, l'elaboració de noves teories es correspon amb el mecanisme de variació genètica en un organisme, mentre que la prova empírica que falsarà les teories rivals té la seva correspondència amb el procés de selecció natural que, després de que cada mutació deixi sentir els efectes que té sobre l'organisme en les seves interaccions amb l'ambient, afavorirà la propagació d'aquells gens que suposin un avantatge per a la supervivència.

Més interessant és el paral·lelisme entre el model de Thomas Kuhn (ciència normal / crisi / revolució científica) i la teoria de l'equilibri puntuat d'Eldredge i Gould, que qüestiona la uniformitat del ritme del canvi evolutiu. Segons aquesta teoria, un llinatge d'organismes mostra llargs períodes d'equilibri homeostàtic (de molt poca variació biològica), que es veuen alterats per períodes de canvis ràpids, desordenats i impredictibles, que donen lloc a estructures completament noves. El mateix Gould va reconèixer la influència de la imatge científica de Kuhn quan estava desenvolupant les seves idees. Per la seva banda, Kuhn també es mostrà interessat per les possibles analogies entre el seu model i el canvi evolutiu, sobretot en l'aspecte d'«evolució sense meta» del darwinisme:

El proceso descrito como la resolución de las revoluciones [...] constituye, dentro de la comunidad científica, la selección, a través de la pugna, del mejor camino para la práctica de la ciencia futura. El resultado neto de una secuencia de tales selecciones revolucionarias, separado por periodos de investigación normal, es el conjunto de documentos, maravillosamente adaptado, que denominamos conocimiento científico moderno. Las etapas sucesivas en ese proceso de desarrollo se caracterizan por un aumento en la articulación y la especialización. Y todo el proceso pudo tener lugar, como suponemos actualmente que ocurrió la evolución biológica, sin el beneficio de una meta establecida, de una verdad científica fija y permanente, de la que cada etapa del desarrollo de los conocimientos científicos fuera un mejor ejemplo.

Quan David L. Hull analitza el canvi científic, també intenta descriure'l en termes d'un procés evolutiu inspirat en la biologia. Aquesta idea no és nova (Toulmin, Campbell i Dennett ho feren abans), i menys encara quan no pensem estrictament en el progrés científic sinó en l'evolució cultural en general. Godfrey-Smith és tan escèptic com ho era jo quan parlava dels models de transmissió cultural de Luigi Luca Cavalli-Sforza i Susan Blackmore:

Though the analogy between science and Darwinian evolution is something that people keep coming back to, the analogy has not yielded a lot of new insights so far. We find the same result in many other attempts to describe cultural change as an evolutionary system; a wide variety of processes can be described in a way that borrows from evolutionary biology, processes that we did not know before. Biological populations have special features that make the abstract concepts of evolutionary theory helpful in trying to understand them. Other systems, which lack these features, can be described in evolutionary terms with a bit of shoehorning, but we do not seem to gain much from doing so.

Finalment, Godfrey-Smith fa notar dos casos que encaixen amb la imatge de la mà invisible; la metàfora introduïda per l'economista escocès Adam Smith a The wealth of nations per a explicar com en una economia lliure de mercat, els interessos egoistes dels individus es conjuguen per a produir un sistema cooperatiu eficient que beneficia a la comunitat en el seu conjunt. Adam Smith ho enunciava així:

Unicamente el afán de lucro inclina al hombre a emplear su capital en empresas industriales, y procura invertirlo en sostener aquellas industrias cuyo producto considere que tiene el máximo valor, o que pueda cambiarse por mayor cantidad de dinero o de cualquier otra mercancía. [...] Ahora bien, como cualquier individuo pone todo su empeño en emplear su capital en sostener la industria domestica, y dirigirla a la consecución del producto que rinde mas valor, resulta que cada uno de ellos colabora de una manera necesaria en la obtención del ingreso anual máximo para la sociedad. Ninguno se propone, por lo general, promover el interés público, ni sabe hasta que punto lo promueve. Cuando prefiere la actividad económica de su país a la extranjera, únicamente considera su seguridad, y cuando dirige la primera de tal forma que su producto represente el mayor valor posible, solo piensa en su ganancia propia; pero en este como en otros muchos casos, es conducido por una mano invisible a promover un fin que no entraba en sus intenciones. Mas no implica mal alguno para la sociedad que tal fin no entre a formar parte de sus propósitos, pues al perseguir su propio interés, promueve el de la sociedad de una manera mas efectiva que si esto entrara en sus designios.

El primer cas és, un cop més, el model kuhnià sobre l'estructura de la ciència. Kuhn considera que una característica clau que distingeix la ciència normal d'altres tipus de ciència és el fet que els científics que treballen dins un paradigma no qüestionen els seus fonaments. Kuhn afirma, a més, que aquesta és una situació desitjable, ja que permet coordinar el treball dels científics d'una forma eficient en benefici de la col·lectivitat. Feyerabend, enfant terrible, criticà durament Kuhn en aquest punt, per coartar la creativitat del científic.

Finalment, i de manera més evident, també el cas de la ciència com a empresa social que vam comentar en el post anterior pot veure's com un altre exemple de mà invisible: el sistema de recompenses per als científics involucrats en programes de recerca rivals genera una distribució òptima de recursos que redunda al final en benefici de tota la comunitat científica.