Notes a Theory and reality. 1. Una paradoxa sobre la inducció

Godfrey-Smith dedica un capítol sencer al problema de la inducció, al que qualifica com «el problema fonamental dels darrers cent anys de filosofia de la ciència». Després de situar l'origen en Hume i de comentar els esforços dels positivistes per establir una lògica inductiva, singularment de Rudolf Carnap i Carl G. Hempel, tracta algunes paradoxes que se'n deriven. Una d'elles és l'anomenat problema dels corbs. Seguiré l'exemple que dóna Godfrey-Smith per explicar-lo.

El problema clàssic de la inducció s'exemplifica habitualment amb la pregunta: com és que l'observació repetida de corbs negres pot confirmar la generalització de que tots els corbs són negres? Hempel, tot cercant els principis per a una lògica inductiva que tingués l'aparença formal de la deductiva, afirma que, efectivament, és així: cada observació d'un corb negre contribueix a donar suport a la confirmació de que tots els corbs són negres (mentre que una sola observació contrària la refutaria), i que de forma més general, qualsevol observació de F que és també G dóna suport a la generalització «Tots els F's són G's». Hempel pren això per una llei bàsica sobre la lògica del suport.

Més enllà, també es pot afirmar que qualsevol evidència que confirma una hipòtesi H també confirma una hipòtesi H' que sigui lògicament equivalent. Com és fàcil apreciar, l'expressió «Totes les coses no-negres no són corbs» és lògicament equivalent a «Tots els corbs són negres», ja que és lògicament impossible que una sigui certa essent falsa l'altra o viceversa. Per tant, l'observació de qualsevol cosa no-negra (diguem, una sabata blanca) confirma la generalització «Totes les coses no-negres no són corbs». I és aquí on sorgeix la paradoxa, perquè per la mateixa norma, l'observació d'una sabata blanca confirma també la sentència «Tots els corbs són negres», el que és absurd. Nelson Goodman bromejava dient que, d'acord amb aquest principi, es podia fer molta ornitologia d'interior sense necessitat d'observar un sol ocell. Hempel, com el capità que s'enfonsa amb el seu vaixell, semblava còmode amb aquesta situació (l'estómac de Hempel per a acceptar paradoxes que es deriven de l'aplicació de la seva lògica sembla no afartar-se amb aquest cas, car en el difícil problema de l'explicació científica també li succeeix quelcom semblant).

Godfrey-Smith també comenta la famosa «nova endevinalla sobre la inducció» [new riddle of induction], introduïda per Nelson Goodman a Fact, Fiction and Forecast. La deixo pendent per al futur, quan hagi llegit l'obra de Goodman, que va ser traduïda fa uns anys.