Acantilado

Grans noms de la literatura centreeuropea del segle XX –i descobriments de joves autors– com Joseph Roth, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig, Imre Kertész, Slawomir Mrozek, Ósip Mandelstam, Jakob Wassermann, Adam Zagajewski, Aleksandar Tisma, Ádám Bodor, Alfred Polgar, Peter Stamm, László Krasznahorkai, Stefan Chwin, Yuri Andrujovich, Zsuzsa Bánk, Attila Bartis, Andrzej Stasiuk, Jerzy Pilch, Petr Ginz, Didó Sotiríu...

Clàssics injustament desatesos com Chesterton, Chateaubriand, la biografia de Samuel Johnson per James Boswell, les converses d'Eckermann amb Goethe, Jans Peter Jacobsen, Chrétien de Troyes, Italo Svevo, Benjamin Constant, Gérard de Nerval, Pessoa, Vergilio Ferreira, Strindberg, Tolstoi...

Assaigs d'estètica escrits per creadors com Stravinski, Chagall, Braque, Boccioni, Carrà, Gaudí, Harnoncourt, Hugo Ball...

I en preparació: l'obra completa de Danilo Kiš, i una selecció dels articles de Karl Kraus a Die Fackel. Què més podria demanar?

Aquestes només són algunes de les perles del catàleg de l'editorial Acantilado, creada l'any 2000 per Jaume Vallcorba. Aquest és, per a mi, el millor segell editorial d'Espanya, el més afí als meus gustos; cada nou títol és una alegria. Segons el propi editor, una editorial amb un «catàleg d'autors i no només d'obres individuals», pensada per a oferir llibres «que la gent no sap que vol». Vallcorba, en una entrevista concedida a World Press el 2003, declarava:

I offer readers the books I like. I always say that readers are friends of mine, albeit unknown ones.

Cert. Jo sóc un d'ells.

Kapos

Acabada la Segona Guerra Mundial, molts dels supervivents dels camps d'extermini nazis es sentien culpables per no haver corregut la mateixa sort que els seus companys. Culpables d'haver sobreviscut.

L'organització dels camps comptava amb una figura molt especial, els Kapos (Kameraden Polizei), presoners –normalment delinqüents comuns o presos polítics, principalment comunistes– que col·laboraven amb les autoritats del camp. Els Kapos disposaven de la confiança dels nazis, gaudien de privilegis (menjaven, vestien i rebien atenció sanitària en millors condicions que la resta) a canvi de servir lleialment les SS en tasques que incloïen la tortura i l'assassinat, així com la selecció dels reclusos que formarien part dels destacaments de treballs forçats (el que equivalia a una sentència de mort quasi segura). No és difícil imaginar el que representaven els Kapos per a la resta de presoners i l'odi que sentien cap a ells. Primo Levi els descriu així:

Ofrézcase a algunos individuos en estado de esclavitud una posición privilegiada, cierta comodidad y una buena probabilidad de sobrevivir; exigiéndole a cambio la traición a la solidaridad natural con sus compañeros y seguro que habrá quién acepte… Cuando le sea confiado el mando de una cuadrilla de desgraciados, con derecho de vida y muerte sobre ellos, será cruel y tiránico porque entenderá que si no fuese bastante, otro, considerado más idóneo, ocuparía su puesto. Sucederá además que su capacidad de odiar, que se mantenía viva en dirección a sus opresores, se volverá, irracionalmente, contra los oprimidos, y él se considerará satisfecho cuando haya descargado en sus subordinados la ofensa recibida de los de arriba.

L'experiència als camps de concentració compta amb testimonis d'obligada lectura. Entre ells, també hi ha el de destacats líders comunistes. Naturalment, cap d'ells afirma haver exercit aquest paper; qui ho admetria? El Partit Comunista se'n va encarregar d'utilitzar la seva influència per a ocultar el paper dels seus dirigents als camps. Carlos Semprún Maura acusa al seu germà Jorge Semprún (autor d'una important obra testimonial i ex-ministre del govern espanyol) d'haver estat Kapo a Buchenwald, però no aporta gaire més que la seva paraula per provar-ho (i el testimoni de Robert Antelme, també pres a Buchenwald, que ho confessà davant el comitè del PC francès durant el procés d'expulsió contra ell i la seva dona, Marguerite Duras, dut a terme a instàncies de Semprún).

Són moltes les preguntes que suscita la situació de qui, a més de víctima, fou també botxí. Això és el que ens presenta Aleksandar Tišma a la seva novel·la El Kapo. La tragèdia personal del supervivent que no se sap innocent, per qui el passat pesa com una llosa i el perseguirà fins la mort. Tišma va més enllà, encarant el fet que la posició de poder era aprofitada per cometre abusos als que no foren forçats. La certesa de que es posseeix un poder absolut, encara que sigui en una parcel·la tan reduïda, condueix a la monstruositat (l'horror, l'horror!). Hi ha a la novel·la un viatge (real, però també interior) a la recerca de l'única persona que va sobreviure amb ell, que després de quaranta anys encara podria reconèixer-lo i denunciar-lo; un viatge catàrtic, d'expiació dels propis pecats.

L'anàlisi de situacions tan extremes sempre corre el risc de pecar d'idealista. Després de la lectura roman el regust amarg de la incomprensió, de que l'opció de negar-se sempre era possible. Al cost de la pròpia vida.

Venècia

La otra Venecia, [...] lúcida, real, quebradiza como el vidrio, no en vano salida de los sueños. Esta Venecia querida en la nada sobre bosques hundidos en el fondo, creada por fuerza, y por fin llegada a este grado de existencia.

Rainer Maria Rilke, Los cuadernos de Malte Laurids Brigge

És sovint un esforç eixorc intentar dir quelcom original sobre el que ja s'ha escrit abastament. Venècia –«santuari de la religió de la bellesa», li'n va dir Proust– és una d'aquelles ciutats esclava de les seves representacions, una realitat que cal rescatar de totes aquelles velles descripcions que han acabat per esclafar-la. Tots tenim Venècia al cap: la Venècia mil vegades vista en fotografies i pintures; la Venècia de Tiepolo, Veronese, Tiziano, Tintoretto, Carpaccio, Canaletto (sobretot Canaletto!); la Venècia de Visconti. Què hi podria afegir jo, que no hagi estat dit ja, i molt millor?

Sempre cal viatjar amb llibres, i en aquest viatge m'acompanyo de La otra Venecia (Druga Venecija, 2004), de Predrag Matvejević. No és una nova mirada a allò mil vegades vist, sinó una aturada poètica, sensible, en el detall. Una Venècia de puntals que assenyalen l'accés a la Laguna; de plantes silvestres que trepen per les làpides del cementiri jueu abandonat del Lido; de fantàstiques històries narrades per l'ancià Vida al Sotoportego del Banco giro; dels cocci, restes dels tallers on es fabricava la ceràmica veneciana; dels jardins ocults al costat dels palaus; de les múltiples varietats de pa fornejades a les fleques centenàries; de les osteries i les desaparegudes fritoins; de l'enfonsada illa de San Marco in Boccalama... Una Venècia inèdita, invisible als ulls dels viatgers que passegen embadalits entre les meravelles que la ciutat ofereix:

«Venecia y la otra Venecia, pese a todo, perduran una al lado de la otra, una en la otra, aunque sólo sea en la memoria o en la fantasía. A la primera, todos la miran y todos la desean. A la segunda, pocos prestan atención y casi nadie se lamenta por ella. Pero una sin la otra no existiría y no sobreviviría».

Post-scriptum:

De casualitat m'assabento que Massimo Cacciari, un literat de qui tinc un parell d'assaigs sobre literatura austríaca (Hombres póstumos i Paraíso y naufragio) és el batlle de la ciutat. Qui hagués imaginat Kraus, Musil i Broch units a Venècia? De vegades la literatura sembla una teranyina que tot ho atrapa.

L'evolució cultural, segons Blackmore

Si els treballs de Cavalli-Sforza foren pioners en el camp de l'evolució cultural, els que semblen haver tingut més èxit són els que s'agrupen dins la nova disciplina anomenada memètica. La memètica és la ciència que desenvolupa models evolucionistes sobre la transferència d'informació basats en el concepte dels memes. Com ja vam dir, el terme meme va aparèixer per primer cop a The Selfish Gene. Dawkins l'introduïa d'aquesta forma:

[...] Toda vida evoluciona por la supervivencia diferencial de entidades replicadoras. El gen, la molécula de ADN, sucede que es la entidad replicadora que prevalece en nuestro propio planeta. Puede haber otras. Si las hay, siempre que se den otras condiciones, tenderán, casi inevitablemente, a convertirse en la base de un proceso evolutivo. [...] Pienso que un nuevo tipo de replicador ha surgido recientemente en nuestro planeta. [...] La cultura humana. Necesitamos un nombre para el nuevo replicador, un sustantivo que conlleve la idea de una unidad de transmisión cultural, o una unidad de imitación. «Mimeme» se deriva de una apropiada raíz griega, pero deseo un monosílabo que suene algo parecido a «gen». Espero que mis amigos clasicistas me perdonen si abrevio mimeme y lo dejo en meme.

The Meme Machine (1999), de Susan Blackmore, no fou el primer llibre en desenvolupar el concepte apuntat per Dawkins. Algunes altres obres havien aparegut abans –Virus of the Mind: The New Science of Meme, de Richard Brodie; Thought Contagion: How Belief Spreads through Society, d'Aaron Lynch–, però la de Blackmore fou ràpidament considerada com l'obra de referència pel seu abast i sistematització. De fet, crec que és l'únic assaig sobre la matèria que compta amb traducció al castellà. Des de la seva aparició, la disciplina no ha parat de rebre contribucions, i una cerca a Amazon dóna idea del volum de noves publicacions. Fins i tot existeix una revista científica online: Journal of Memetics, de la que Blackmore forma part del consell consultiu.

Com queda clar en la cita anterior, el concepte clau de Dawkins, que converteix el darwinisme en quelcom universal, és el de replicador. Un replicador és qualsevol entitat capaç de fer còpies de si mateixa, i que guia l'evolució basant-se en la seva pròpia voluntat de supervivència. El gen ha estat, en tota la història de la vida, l'únic replicador (o si més no, l'únic que ha perdurat), però per a Dawkins, i també per a Blackmore, en un estadi avançat l'evolució va crear un segon replicador, el meme. En considerar els memes com a replicadors per dret propi, i per tant, únicament interessats en la seva pròpia propagació, Blackmore rebutja la idea de la corretja genètica [genetic leash], per la qual l'evolució cultural estaria supeditada, en última instància, a l'avantatge biològic que pogués produir. Aquesta és una diferència essencial amb el model de Cavalli-Sforza.

A partir d'aquesta idea Blackmore desenvolupa la seva teoria. L'essència del meme és la imitació, i els millors replicadors seran per tant els millors imitadors (Cavalli-Sforza hi oposa que molta transmissió cultural es dóna per ensenyament directe i actiu, no només per imitació passiva). Davant la clàssica visió de que l'evolució cultural segueix un patró lamarckià (és a dir, d'heretabilitat dels caràcters adquirits) i no pas darwinià, Blackmore distingeix entre dos models de transmissió: els que anomena «copy-the-product» (lamarckià) i «copy-the-instructions» (darwinià). Aquest enfocament és utilitzat per a reinterpretar determinats fets culturals.

Les principals crítiques que es poden fer a la memètica són les que ja hem comentat repetidament. Malgrat que Blackmore pretèn fer-la passar per una teoria falsable i capaç de fer prediccions, la veritat és que la majoria de problemes rellegits sota l'òptica de la memètica (el llenguatge, el sexe, l'altruisme, la religió, Internet, etc.) són explicats d'una manera molt pobre i en la majoria d'ells no cal apel·lar a l'egoisme dels replicadors per a trobar explicacions satisfactòries. Hi ha al llarg de tot el llibre un bon grapat d'obvietats embolcallades en una retòrica pseudocientífica, i com que les pretensions de la teoria són majors que les de Cavalli-Sforza, també la crítica ha de ser més dura.

La memètica falla estrepitosament en intentar explicar per què uns memes triomfen i uns altres no. Les explicacions són circulars: els memes que han triomfat ho han fet simplement perquè eren millors que els que no ho han aconseguit. Aquest és un exemple de com es raona (p. 207):

So, the alphabet of twenty-six letters is far from the ideal than a memetic God would create, but it is better to many other systems, and therefore, when direct competition arises, tends to win.

Blackmore s'escapoleix de dir quin seria el número de caràcters ideal en un alfabet (només sap que 26 no és el número òptim!) i afirma que és millor que molts altres sense explicar per què. Bé, sap que l'anglès –de caràcters llatins– s'ha imposat arreu com a lingua franca, així que la simple constatació de la realitat actual sembla que li estalviï haver de donar més explicacions. En el cas dels plantejaments sociobiologistes, l'avantatge biològic guia la selecció natural. Tot i que de forma abusiva, els defensors d'aquestes tesis relacionen comportaments socials actuals amb conductes dels nostres ancestres que eventualment podrien haver afavorit la seva supervivència. Hi ha, doncs, una certa capacitat d'explicació. La memètica, en refusar la genetic leash, tanca gairebé totes les portes a la capacitat explicativa. Sí, la religió (per exemple) pot veure's com un meme, però la teoria no pot oferir cap raó per la qual una religió concreta tindrà més èxit que una altra, llevat de l'autoexplicativa «era millor precisament perquè ha perdurat i s'ha estès més que la resta».

D'altra banda, la teoria està exposada de forma que tingui una estructura inatacable: una determinada conducta minoritària s'associa als potencials beneficis de la seva replicació (per als propis replicadors!), i la conducta oposada, majoritària, també. Aquest és un exemple d'aquesta penosa forma de procedir, a propòsit del vegetarianisme (p. 167):

Exactly the same argument applies to the increasingly widespread practice of refusing to eat meat. Humans were clearly designed to eat a certain amount of meat. Meat is high in protein and fat, and was probably necessary to feed the increasingly large brain of our far ancestors. Yet now many people, myself included, do not like to eat meat. [...] I suggest that vegetarianism succeeds as a meme because we all want to be like the nice people who care about animals, and we copy them. Not everyone will get infected by this meme, some like meat too much and others have sets of memes that are not very compatible with this one.

La trampa argumental és molt evident: tot pot ser explicat per la memètica, una cosa i la contrària, de manera que no es pot presentar cap experiment crucial que pugui ser emprat per a falsar-la.

A l'inici deia que la memètica ha esdevingut la teoria de referència de l'evolució cultural. Tanmateix, no crec que sigui fruit de la fortalesa del model, sinó de la necessitat d'omplir un buit que existia en aquesta àrea (que busca deliberadament separar-se de l'antropologia) i de la potència comercial de la psicologia evolucionista que l'apadrina. Robert Aunger va editar fa uns anys un volum preguntant-se sobre l'estat de la memètica com a ciència. Ignoro les conclusions a les que s'arribà, però penso que tard o d'hora caldrà admetre que la memètica circula a gran velocitat per una via morta.

L'evolució cultural, segons Cavalli-Sforza

Des dels inicis del darwinisme, les analogies entre l'evolució de les espècies i l'evolució de les societats han estat un recurs freqüent. Herbert Spencer, Lewis Morgan, Arnold Toynbee i Karl Marx, entre d'altres, les empraren en els seus escrits. La consolidació de la genètica va impulsar aquesta mena de paral·lelismes, cada cop més elaborats. Als anys 70 del segle passat començaren els estudis sobre coevolució genètico-cultural, i des dels 90 el número de publicacions ha crescut notablement, intentant consolidar la matèria com una nova ciència. Acabo de llegir un parell d'obres de referència sobre aquest tema: La evolución de la cultura, de Luigi Luca Cavalli-Sforza; i The Meme Machine, de Susan Blackmore.

Cavalli-Sforza, reputat genetista italià, exposa a La evolución de la cultura (L'evoluzione della cultura, 2004) les seves principals tesis sobre els mecanismes de transmissió cultural. L'assaig, de vegades massa planer i superficial, és el fruit de més de trenta anys de treball en el seu laboratori de Stanford.

L'evolució biològica pot ser explicada per quatre factors: la mutació (que genera les novetats); la selecció natural (que les escull); la deriva gènica [drift] (les diferències entre grups creades per efecte de l'atzar ); i la migració (que porta a la mescla i separació dels grups). A partir d'aquest esquema teòric, el paral·lelisme amb l'evolució de les societats i de la cultura és força immediat i intuïtiu. Per exemple, la innovació substitueix la mutació, i la selecció cultural consisteix en acceptar o no una determinada innovació. De la mateixa manera es pot parlar d'un drift cultural i de la influència de la migració en la propagació de noves idees.

A diferència de l'evolució biològica, la cultural pot difondre's molt ràpidament a grans capes de la població. Gràcies a això, els grups on la informació pot penetrar i compartir-se amb més facilitat acostumen a ser també molt homogenis culturalment. Per a Cavalli-Sforza, la cultura és un mecanisme d'adaptació, i la prova és que molts fenòmens culturals tendeixen a reforçar els vincles socials i formar societats més cohesionades.

Cavalli-Sforza distingeix entre la transmissió horitzontal i vertical dels caràcters culturals. La transmissió vertical és la que es dóna de pares a fills, i funciona de forma molt similar a la genètica: és lenta i conservadora (de poca variabilitat). El llenguatge i la religió (en el sentit que una persona aprèn la llengua dels seus pares i sovint adopta les seves mateixes creences religioses i valors morals) serien exemples d'aquest tipus de transmissió. La transmissió horitzontal, pel contrari, es produeix entre iguals, essent el parentiu irrellevant. En les societats modernes aquest tipus de propagació és molt important, i es produeix a través de l'escola, de les estructures de poder i dels mitjans de comunicació de masses.

Igual que la transmissió cultural pot prendre diferents vies, també l'herència cultural és polimòrfica. Hi ha caràcters culturals d'una enorme durada i solidesa (la ciutat, l'organització política, la religió, etc.) i d'altres de vida efímera. Cavalli-Sforza deslliga alguns d'aquests caràcters culturals de la influència genètica –com veurem, Blackmore porta a l'extrem aquesta idea– i considera que tenen una capacitat pròpia d'autorreproducció, una existència quasi independent de l'avantatge biològic que puguin produir.

Per a l'autor, la selecció natural té una enorme influència en l'evolució cultural. L'adopció de decisions culturals que condueixin a un augment en les taxes de mortalitat o posin en risc els ritmes de reproducció seran redreçades per la pròpia selecció natural (si se li dóna prou temps per actuar). Aquesta conjectura (coneguda com a corretja genètica [genetic leash]) entra en contradicció amb l'exposat en el paràgraf anterior, i com veurem, serà el punt de principal discrepància entre les tesis de Cavalli-Sforza i les de Blackmore.

Fa poc exposàvem les crítiques que es feien a la psicologia evolucionista en termes de la dificultat en la falsació de les seves propostes i en l'apel·lació a la plausibilitat com a últim recurs. En les teories sobre l'evolució cultural succeeix el mateix. Posaré només un exemple, extret del capítol XIV (p. 157):

Encuentro muy interesante otro ejemplo de beneficio de origen cultural en el que el hombre ha demostrado saber actuar mejor que la naturaleza. El hombre es el único mamífero cuya hembra deja de procrear mucho antes de que llegue al final de su vida, hacia los 45-50 años. Se trata de la menopausia, es decir, del final de la producción de óvulos y por tanto, del fin de la fertilidad. Se pregunta uno por qué. Se trata, esto es evidente, de un hecho genético, porque es completamente espontáneo y general. Tiene que haber algún beneficio evolutivo en llegar a ser estéril, pero ¿cuál será? Este fenómeno parece estar en contradicción con los dictados de la selección natural y ciertamente la especie humana es la única que muestra un comportamiento de este tipo.

Cavalli-Sforza prossegueix explicant que els pigmeus africans tenen una regla moral (un tret cultural, per tant) per la qual una dona ha de deixar de tenir fills en quant la seva primera filla té un fill. L'antropòleg Barry Hewlett proposa que la raó és que la mare ha de dedicar-se a ajudar a la filla amb la seva experiència i no a fer-li la competència. Cavalli-Sforza suggereix que és versemblant pensar que la menopausa biològica hagi pogut tenir en aquesta causa la seva principal motivació. Aquesta hipòtesi és interessant i sembla plausible, però no pot ser contrastada. De fet, se'ns poden acudir explicacions alternatives més simples. La més òbvia, que senzillament no és cert que l'espècie humana visqui molt més de 50 anys. De fet, d'acord amb Raymond Kurzweil, l'esperança de vida mitjana d'un ésser humà ha anat allargant-se des dels 18 anys durant l'era cromagnònica (fa 20,000 anys), 25 anys a l'antic Egipte, 30 anys a l'Edat Mitjana, 37 anys cap al 1800, 48 anys a finals del segle XIX, fins arribar als 80 anys actuals. Durant la major part de la vida de l'espècie, la vida fèrtil ha coincidit amb (o potencialment sobrepassat) el temps de vida efectiva, i sembla lògic pensar que l'evolució biològica no ha afavorit l'allargament de la vida fèrtil de les dones quan no hagués estat aprofitada. L'extensió de l'esperança de vida és un assoliment molt recent, conseqüència dels avenços mèdics, tècnics i econòmics, i el mecanisme d'evolució biològica que corregiria aquesta situació, molt més lent, no ha tingut temps d'actuar. Aquesta mateixa hipòtesi explicaria perquè l'augment de la longevitat ha comportat una major presència d'enfermetats degeneratives com l'Alzheimer: senzillament el nostre organisme no ha estat dissenyat [compte amb les paraules!] per a viure tants anys. La navalla d'Occam està a disposició de qualsevol.

Hi ha en el llibre un comentari amarg de Cavalli-Sforza, quan es lamenta que el mot que ha fet fortuna com a element autorreplicador de la cultura ha estat meme –l'encunyat per Richard Dawkins a The Selfish Gene– sobre les altres propostes, incloent les seves. Efectivament, altres paraules es varen proposar per a la unitat mínima de cultura transmissible: idea, caràcter cultural, mnema, sema, culturgen... Una ràpida cerca a Google indica que el terme meme està molt assentat i que serà difícil arrabassar-li la titularitat. Cavalli-Sforza reclama també la paternitat de la idea («Dawkins reconoció, en su libro, el origen de dicho concepto al citar mi primer artículo dedicado a las bases la evolución cultural»), però és Dawkins qui és citat sistemàticament com el pioner en l'aplicació dels principis geneticistes a l'àmbit de la cultura. Irònicament, aquest ha esdevingut un meme exitós.

Raonaments

Altres ja s'han fet ressò d'aquestes declaracions i no puc afegir-hi res de nou, però com que m'interessen coses com la distinció entre fets i opinions, l'elaboració d'arguments i la contrastació d’hipòtesis, no vull passar-ho per alt.

José Sanmartín, director del Centro Reina Sofía para el Estudio de la Violencia (CRSEV), comenta per a El País unes dades que semblen reflectir que la violència domèstica (aquesta que alguns despistats anomenen «de gènere») és significativament major en els països escandinaus. Quan Sanmartín, en una entrevista a El Mundo el juny de 2004, analitzava les dades espanyoles, les atribuïa al peculiar context en el que es produïa la socialització. Ja se sap: l'espanyol cavernícola, masclista i violent, educat en valors caducs, incapaç de reprimir els seus instints més primaris. Però posat davant les xifres de Suècia, Finlàndia o Alemanya, molt més terribles que les espanyoles, afirma el següent:

José Sanmartín ha comentado que en los países nórdicos existe una mejor educación desde el punto de vista sexual, ya que son menos sexistas, pero detrás de las elevadas cifras de maltrato hacia la mujer podría estar un consumo excesivo de ciertas sustancias tóxicas como el alcohol «que desinhibe y hace que no haya frenos morales».

El seu raonament parteix de les conclusions, a les que no cal arribar des de les premises. Sanmartín té unes idees preconcebudes (els nòrdics són liberals, tolerants i civilitzats / els espanyols són sexistes i violents) que no necessiten demostració. Si les dades el contradiuen, no li cal canviar la seva posició: s’adapten les causes a cada cas i ja està. No li calen estudis que sustentin les raons que al·lega, amb un «detrás… podría estar» ja en té prou. Per a què, si tothom ja sap que això és així?

Sanmartín, a la mateixa entrevista, feia unes esgarrifoses declaracions que palesen tota una ideologia:

Porque la gente se está socializando mal. No estamos educando de forma adecuada para superar el sexismo. Se está produciendo una socialización anómala, sexista. Hace 20 años, cuando empecé en esto, creía que a medida que avanzáramos socializaríamos mejor, pero, a la luz de los datos, tengo mis dudas, sinceramente.

Vet aquí el que subjau en aquesta frase: l'elit intel·lectual o política (qui és aquest nosotros implícit, el subjecte socialitzador?) considera que tracta amb una massa mal·leable a la que pot (i ha de) modelar a voluntat, pel seu bé. És així com el senyor Sanmartín es veu a si mateix i com ens veu a nosaltres, i ens renya decebut perquè semblem entossudits a resistir-nos als seus paternalistes plans d'enginyeria social. No hi ha en cap paraula d'aquesta sentència la visió d'un home treballant al servei d'altres homes lliures i iguals. Sanmartín forma part d'aquesta mateixa esquerra que com bé observa Arcadi Espada –sempre atent– és capaç d'afirmar una barbaritat com aquesta sense immutar-se:

No puede ser que la política se sustente sólo en la razón.

I en què, si no?

Beckett per Feldman

Assistim a la Pinakothek der Moderne de Munic a un concert de la Orchester Jakobsplatz. El programa: els quartets I-VIII de John Cage i Samuel Beckett: Words & Music, de Morton Feldman. Veure interpretades obres d'autors de l'Escola de New York no és gens habitual, i menys a Munic, on la programació peca de conservadora.

La influència d'artistes d'altres disciplines en el treball de Feldman és àmpliament conegut; ja vam parlar de la relació entre l'obra de Feldman i la del pintor Mark Rothko. Pensar en com encaixaria la música de Feldman amb l'estètica literària de Beckett m'encuriosia.

Words and Music fou una peça concebuda originalment per a la BBC Radio, escrita el 1961 per Samuel Beckett i musicada pel seu cosí John Beckett. Tanmateix, cap dels dos quedà satisfet amb el resultat, i més de vint anys després, quan el productor Everett C. Frost, que estava dirigint una sèrie de drames de Beckett per a la ràdio americana, va demanar Beckett revifar aquesta obra, va ser el propi dramaturg qui suggerí el nom de Morton Feldman com a compositor, complagut pel tractament que havia donat al seu text Neither uns anys abans.

Com no podia ser d'una altra manera venint de Beckett, l'obra no s'ajusta a cap de les estructures vocals establertes: no és una òpera, ni una obra coral, ni un lied, ni tampoc és un text recitat amb música de fons. És una obra teatral (radiofònica) on la música i les paraules s'alternen sota el comandament d'un misteriós personatge anomenat Croak. Croak, que colpeja amb el seu bastó la cadira d'un músic per a reclamar atenció, dóna pas alternativament a les paraules i la música (a les que anomena «Joe» i «Bob», respectivament). No només els dos recitadors actuen, també ho fa l'ensemble, que gesticula, mira intrigat als dos personatges i simula afinar o intimidar-se. El text reflexiona sobre l'Amor, l'Edat i la Cara, el recitador estossega repetidament i interromp la música reclamant silenci a crits («Nein! Nicht! Ruhe!»). Com succeeix amb tota la producció beckettiana, les interpretacions estan obertes.

La partitura de Feldman es veu constrenyida per l'estructura textual, i hi ha qui afirma que aquesta és una de les composicions més allunyades del seu estil, amb passatges més tradicionals del que habitualment es troba a la seva música. En aquesta entrevista Feldman parla del procés creatiu de Words & Music i de la dificultat que entranyava musicar Beckett. Aquesta seria una de les darreres obres de Feldman i la següent estaria dedicada a l'autor teatral: For Samuel Beckett, prova de l'admiració que li professava.

La Orchester Jakobsplatz, formada íntegrament per joves músics –el director, Daniel Grossmann, té 29 anys–, no semblava sentir-se massa còmoda amb aquest llenguatge musical, que demanda una sensibilitat molt diferent a la del repertori clàssic. Tot i així, és d'agrair que s'arrisquin a interpretar autors marginats dels circuits comercials.

[...]

El museu d'Unterlinden a Colmar allotja veritables meravelles, com una esplèndida col·lecció d'art gòtic dels segles XV i XVI, d'entre la que destaquen la sèrie de gravats de la Petita Passió d'Albrecht Dürer, una variació sobre la seva Melanconia per Lucas Cranach i les obres de l'artista local Martin Schöngauer. Tanmateix, res és comparable amb el Retaule d'Isenheim, l'obra mestra absoluta de Matthias Grünewald, amb la que per fi em trobo cara a cara. Excepcional, és clar, però l'eixam de turistes distreu, i un excés de llum a la cambra priva del recolliment que seria convenient per a admirar un obra com aquesta.

En sortir compro unes quantes postals amb reproduccions de detalls de la crucifixió: les mans gegantines, llarguerudes, anormalment corbades; els peus llagats i sagnants, amb els dits garratibats; el tors grisós, cobert de petites ferides d'on sobresurten les espines dels assots; el rostre abatut pel dolor, que sembla acabar d'expirar un segon abans de ser immortalitzat per l'artista. Elias Canetti tenia a la seva cambra fotogravats semblants mentre escrivia la seva única novel·la, Auto de fe.

* * *

Som a Donaueschingen, al parc dels Fürstenberg, on s'assegura que neix el Danubi de la confluència del Breg i el Brigach. La font que ho commemora està coronada per l'estàtua de la Mare Baar explicant-li a la seva filla, la jove Donau, el camí a seguir, i la paraula Donauquelle («font del Danubi») gravada. 2840 kilòmetres –i la història de tot un continent– la separen del Mar Negre. Claudio Magris explica la pugna latent entre Donaueschingen i Furtwangen per la paternitat del riu, i la divertida hipòtesi d'Amedeo, per la qual el Danubi naixeria d'una aixeta a una font del Breg. Péter Esterházy, en la genial rèplica magiar, arriba a afirmar que el Danubi no existeix, que només existeixen el Breg i el Brigach!

Per a nosaltres és una etapa més en aquest recorregut que anem fent, desordenadament i pacient, per la medul·la espinal d'Europa. Donaueschingen se suma a Ulm, Ingolstadt, Regensburg, Passau, Linz, Melk, Viena, Bratislava i Budapest. El tram final del recorregut –Croàcia, Sèrbia, Romania– espera.

«Hier entspringt die Donau»

Stove contra Popper (i la resta) (i III)

Si bé la crítica de Stove és duríssima i justificada, els seus darts tenen més efecte en la filosofia de Lakatos, Kuhn i Feyerabend que en la de Popper, que és molt més moderat en les seves apreciacions. Tanmateix, Stove vol cobrar-se la peça major, i de vegades posa en boca de Popper afirmacions que ell desaprovaria.

Popper rescatà les objeccions de Hume envers la lògica inductiva i les hi dóna una solució: la formulació de que la ciència no procedeix inductivament, sinó mitjançant la formulació de conjectures (teories), que són contrastades per l'experiència. Tanmateix, aquest contrast només pot ser negatiu; és a dir, l'observació repetida d'un fet no podrà mai confirmar una teoria (perquè seria operar inductivament), però l'observació d'un sol cas contrari és suficient per a falsar-la. Aquest mecanisme introdueix també un criteri de demarcació entre teories científiques i pseudocientífiques: per a que una teoria pugui ser considerada científica cal que pugui predir resultats no observats que serveixin de prova per a la seva falsació. Aquest criteri tan estricte va permetre descobrir la falla de teories com el psicoanàlisi, que per la seva particular estructura interna eren immunes a la falsació. D'aquesta manera, la inexpugnabilitat d'una teoria no és una virtut, sinó el seu pitjor defecte.

La filosofia de Popper va obrir el camí als altres epistemòlegs. A grans trets, Imre Lakatos presentà un falsacionisme sofisticat (front el falsacionisme ingenu del seu mestre) pel qual una teoria mai és abandonada per tenir un experiment en contra, sinó quan es posseeix una teoria rival millor que la pugui substituir. Mentre tant, el nucli central de la teoria (o com ell ho anomena, del programa d'investigació científica) roman intacte i les anomalies intenten ser superades mitjançant hipòtesis auxiliars ad hoc. Thomas Kuhn va considerar que la ciència consta d'una fase normal en la que els científics actuen dins d'un paradigma resolent problemes amb les eines que disposen. Quan l'acumulació d'observacions problemàtiques fan que el paradigma no pugui ser sostingut per més temps, es produeix una revolució científica que reemplaça el vell paradigma per un de nou. Tanmateix, degut a que els paradigmes parteixen de diferents problemes i supòsits, no existeix una forma de comparar-los (són incommensurables) i per tant Kuhn parla de canvi científic més que de progrés o avenç. Feyerabend, el més radical dels tres, nega que existeixi tal cosa com un «mètode científic» i que en la pràctica, les teories s'imposen no tant per la seva capacitat explicativa com per causes tan peregrines com la propaganda, la ideologia o el pressió del poder. Com li agradava dir, per a imposar una teoria científica, tot s'hi val («anything goes»). Abans de que la seva visió sigui rebutjada sense major reflexió, val la pena notar que és més incisiva del que sembla aparentment. A tall d'exemple, la publicació de la correspondència entre Galileu i Kepler va revelar que Kepler va adoptar la teoria copernicana front la ptolemaica únicament per qüestions ideològiques i estètiques.

Sobre l'augment de coneixement, afirma Stove:

La reciente filosofía de la ciencia irracionalista debe ser adscrita, al menos en lo que concierne a sus causas intelectuales, al deductivismo. [...] Tal creencia resulta decisiva para su conclusión de que no puede haber ninguna creencia razonable en una teoría científica y, a fortiori, que no ha habido ninguna acumulación del conocimiento en los últimos siglos.

Tanmateix, res d'això és afirmat per Popper en les seves obres. Les conclusions de Stove són massa radicals, tot i que ell consideri que són les úniques possibles sota una lògica purament deductiva. Quan Stove afirma que el deductivisme comporta que no pot haver cap creença raonable en una teoria científica, Popper replicaria que el que la seva filosofia implica és que no poguem afirmar que cap teoria és certa, malgrat no tenir (encara) cap experiment que la refuti, ja que res no garanteix que en un futur no en pugui aparèixer un. Mentre que Stove considera que aquest fal·libilisme condueix necessàriament a la negació del progrés científic, per a Popper –tot i que no per als seus successors– això no és cert: es pot definir una teoria lògica de la preferència, per la qual una teoria és preferible a una altra si la seva capacitat predictiva és major i si és major també la seva capacitat de ser contrastada, i per tant, eventualment falsada. Això és el que succeeí amb la física relativista: reproduïa els resultats de la física newtoniana quan les velocitats relatives són molt menors que la velocitat de la llum, i va formular una sèrie de prediccions (sobre el red shift gravitacional de la llum, la deflexió dels raigs de llum pel Sol i la precessió de l'òrbita de Mercuri, entre d'altres) que l'exposaven a ser refutada. Tots aquests experiments van aportar resultats que s'adeien amb les prediccions de la teoria relativista d'Einstein i no amb la física de Newton.

Cal insistir en que no s'està afirmant en cap moment que l'home no actuï inductivament; i de fet sembla clar que la inducció forma part no només del raonament ordinari humà sinó també dels instints animals, ja que afavoriria la supervivència (per exemple, assimilant la resposta adequada davant d'un perill real com el del foc o potencial com un soroll d'origen desconegut). De fet, el propi Popper a la seva obra Objective Knowledge separa el problema de la inducció en dos: un de lògic i un de psicològic.

Una crítica més de fons a Popper és que no resulta trivial rebutjar una teoria quan un experiment sembla falsar-la. Habitualment, una teoria anirà acompanyada d'un conjunt d'hipòtesis auxiliars. Fins i tot excloent la possibilitat de que l'experiment refutador no sigui fiable i que la relació deductiva sigui falsa, encara resta la decisió de decidir entre considerar falsada la teoria científica o una o més hipòtesis auxiliars. Això és el que es coneix pel problema de Duhem (també com a tesi de Duhem-Quine o holisme confirmacional). El que el problema de Duhem indica és que l'aplicació del modus tollendo tollens dins el procés deductiu no està exempt de decisions no justificades per les regles de la lògica. Per exemple, la física newtoniana podia defensar-se d'observacions en contra (com la precessió del periheli de Mercuri) al·legant que existien variables ocultes que no s'estaven tenint en compte (per exemple, l'existència d'un planeta desconegut que afectava a la seva órbita). El mateix Popper va admetre que les modificacions ad hoc contínues d'una teoria proporcionen un mitjà per evitar la seva falsació. Més enllà, i paradoxalment, sembla haver quelcom d'inductiu en tot el procediment hipotètico-deductiu de Popper: el propi procés de falsació ho és, de fet, ja que assumeix que si una teoria ha estat falsada un cop (o N) per una observació, ho serà neccessàriament sempre. O més generalment, que N teories s'hagin pogut falsar N cops no implica necessàriament que totes les teories científiques siguin falsables.

De vegades sembla que les posicions antagòniques accepten a contracor part de les raons del contrari. Així, la importància que Popper atribueix al fet que no poguem afirmar mai que una teoria és verdadera, és despatxat per Stove amb l'acceptació del fal·libilisme de la inducció. Pel contrari, la inferència probabilística de Carnap (el fet de que N observacions sí que constitueixen una raó per creure en la conclusió) és acceptada en certa manera per Popper en el concepte de corroboració, que té cura de distingir del de confirmació:

Conviene observar que una decisión positiva puede apoyar a la teoría examinada solo temporalmente, pues otras decisiones negativas subsiguientes pueden siempre derrocarla. Durante el tiempo en que una teoría resiste contrastaciones exigentes y minuciosas, y en que no la deja anticuada otra teoría en la evolución del progreso científico, podemos decir que ha «demostrado su temple» o que está «corroborada» por la experiencia.

Subtil, sí.