Venècia

La otra Venecia, [...] lúcida, real, quebradiza como el vidrio, no en vano salida de los sueños. Esta Venecia querida en la nada sobre bosques hundidos en el fondo, creada por fuerza, y por fin llegada a este grado de existencia.

Rainer Maria Rilke, Los cuadernos de Malte Laurids Brigge

És sovint un esforç eixorc intentar dir quelcom original sobre el que ja s'ha escrit abastament. Venècia –«santuari de la religió de la bellesa», li'n va dir Proust– és una d'aquelles ciutats esclava de les seves representacions, una realitat que cal rescatar de totes aquelles velles descripcions que han acabat per esclafar-la. Tots tenim Venècia al cap: la Venècia mil vegades vista en fotografies i pintures; la Venècia de Tiepolo, Veronese, Tiziano, Tintoretto, Carpaccio, Canaletto (sobretot Canaletto!); la Venècia de Visconti. Què hi podria afegir jo, que no hagi estat dit ja, i molt millor?

Sempre cal viatjar amb llibres, i en aquest viatge m'acompanyo de La otra Venecia (Druga Venecija, 2004), de Predrag Matvejević. No és una nova mirada a allò mil vegades vist, sinó una aturada poètica, sensible, en el detall. Una Venècia de puntals que assenyalen l'accés a la Laguna; de plantes silvestres que trepen per les làpides del cementiri jueu abandonat del Lido; de fantàstiques històries narrades per l'ancià Vida al Sotoportego del Banco giro; dels cocci, restes dels tallers on es fabricava la ceràmica veneciana; dels jardins ocults al costat dels palaus; de les múltiples varietats de pa fornejades a les fleques centenàries; de les osteries i les desaparegudes fritoins; de l'enfonsada illa de San Marco in Boccalama... Una Venècia inèdita, invisible als ulls dels viatgers que passegen embadalits entre les meravelles que la ciutat ofereix:

«Venecia y la otra Venecia, pese a todo, perduran una al lado de la otra, una en la otra, aunque sólo sea en la memoria o en la fantasía. A la primera, todos la miran y todos la desean. A la segunda, pocos prestan atención y casi nadie se lamenta por ella. Pero una sin la otra no existiría y no sobreviviría».

Post-scriptum:

De casualitat m'assabento que Massimo Cacciari, un literat de qui tinc un parell d'assaigs sobre literatura austríaca (Hombres póstumos i Paraíso y naufragio) és el batlle de la ciutat. Qui hagués imaginat Kraus, Musil i Broch units a Venècia? De vegades la literatura sembla una teranyina que tot ho atrapa.