Kapos

Acabada la Segona Guerra Mundial, molts dels supervivents dels camps d'extermini nazis es sentien culpables per no haver corregut la mateixa sort que els seus companys. Culpables d'haver sobreviscut.

L'organització dels camps comptava amb una figura molt especial, els Kapos (Kameraden Polizei), presoners –normalment delinqüents comuns o presos polítics, principalment comunistes– que col·laboraven amb les autoritats del camp. Els Kapos disposaven de la confiança dels nazis, gaudien de privilegis (menjaven, vestien i rebien atenció sanitària en millors condicions que la resta) a canvi de servir lleialment les SS en tasques que incloïen la tortura i l'assassinat, així com la selecció dels reclusos que formarien part dels destacaments de treballs forçats (el que equivalia a una sentència de mort quasi segura). No és difícil imaginar el que representaven els Kapos per a la resta de presoners i l'odi que sentien cap a ells. Primo Levi els descriu així:

Ofrézcase a algunos individuos en estado de esclavitud una posición privilegiada, cierta comodidad y una buena probabilidad de sobrevivir; exigiéndole a cambio la traición a la solidaridad natural con sus compañeros y seguro que habrá quién acepte… Cuando le sea confiado el mando de una cuadrilla de desgraciados, con derecho de vida y muerte sobre ellos, será cruel y tiránico porque entenderá que si no fuese bastante, otro, considerado más idóneo, ocuparía su puesto. Sucederá además que su capacidad de odiar, que se mantenía viva en dirección a sus opresores, se volverá, irracionalmente, contra los oprimidos, y él se considerará satisfecho cuando haya descargado en sus subordinados la ofensa recibida de los de arriba.

L'experiència als camps de concentració compta amb testimonis d'obligada lectura. Entre ells, també hi ha el de destacats líders comunistes. Naturalment, cap d'ells afirma haver exercit aquest paper; qui ho admetria? El Partit Comunista se'n va encarregar d'utilitzar la seva influència per a ocultar el paper dels seus dirigents als camps. Carlos Semprún Maura acusa al seu germà Jorge Semprún (autor d'una important obra testimonial i ex-ministre del govern espanyol) d'haver estat Kapo a Buchenwald, però no aporta gaire més que la seva paraula per provar-ho (i el testimoni de Robert Antelme, també pres a Buchenwald, que ho confessà davant el comitè del PC francès durant el procés d'expulsió contra ell i la seva dona, Marguerite Duras, dut a terme a instàncies de Semprún).

Són moltes les preguntes que suscita la situació de qui, a més de víctima, fou també botxí. Això és el que ens presenta Aleksandar Tišma a la seva novel·la El Kapo. La tragèdia personal del supervivent que no se sap innocent, per qui el passat pesa com una llosa i el perseguirà fins la mort. Tišma va més enllà, encarant el fet que la posició de poder era aprofitada per cometre abusos als que no foren forçats. La certesa de que es posseeix un poder absolut, encara que sigui en una parcel·la tan reduïda, condueix a la monstruositat (l'horror, l'horror!). Hi ha a la novel·la un viatge (real, però també interior) a la recerca de l'única persona que va sobreviure amb ell, que després de quaranta anys encara podria reconèixer-lo i denunciar-lo; un viatge catàrtic, d'expiació dels propis pecats.

L'anàlisi de situacions tan extremes sempre corre el risc de pecar d'idealista. Després de la lectura roman el regust amarg de la incomprensió, de que l'opció de negar-se sempre era possible. Al cost de la pròpia vida.