Stove contra Popper (i la resta) (II)

En la segona part del llibre, Stove analitza la base de l'irracionalisme en la filosofia de Popper i la resta d'epistemòlegs. Stove la identifica en l'assumpció de l'escepticisme en la inducció postulat originalment per David Hume a mitjans del segle XVIII.

La postura escèptica envers la inducció consisteix en la tesi de que cap proposició sobre l'observat proporciona una raó per creure en qualsevol proposició contingent sobre allò que no ha estat observat. En paraules de Hume:

No contamos con ningún argumento que nos convenza de que los objetos que han estado con frecuencia conjuntados en nuestra experiencia de forma semejante, estarán conjuntados de la misma manera en otras instancias.

Aquesta proposició no esgota l'escepticisme de Hume, que s'estén a tot allò no observat:

No tenemos ninguna razón para realizar inferencias con respecto a objetos más allá de aquellos de los que hemos tenido experiencia.

De forma molt planera: el fet que sempre haguem vist corbs negres no ens permet afirmar que tots els corbs siguin negres. Fer-ho és actuar inductivament (passar de N casos particulars a una llei general), però això no està justificat per la lògica. Bertrand Russell ho explicava d'una manera molt graciosa: el gall dindi creu que el seu amo el seguirà alimentant en el futur perquè així ho ha estat fent fins ara, fins que arriba la nit de Nadal i el seu raonament inductiu se'n va en orris.

Per a abordar l'escepticisme en la inducció, Stove examina les tesis de Hume cercant les premises implícites al seu raonament. El seu raonament lògic és impecable i està prou detallat com per a cap lector es perdi. La clau de la seva elaboració és fer adonar de l'error de Hume en el punt del seu raonament on considera que del fet que la inducció sigui invàlida es deriva necessàriament que no és raonable. Això comporta la inclusió de la premisa implícita de que «tota inferència racional és deductiva». Així, deductivisme i escepticisme sobre la inducció són tesis independents, que no es deriven l'una de l'altra (de fet, John Stuart Mill sostenia un deductivisme sense escepticisme en la inducció, al menys en economia).

La postura sostinguda per Stove no és nova: representa la del «probabilisme inductiu» defensat per Carnap, Neurath i altres membres del Cercle de Viena (de fet, el llibre de Popper tenia coma objectiu rebatre la metodologia que Carnap presentà a Logical Foundations of Probability). És a dir, la dels que assumint que la lògica inductiva no és vàlida, pensa al mateix temps que determinats raonaments inductius són raonables, i que les seves premises constitueixen una raó per creure en les conclusions. La raonabilitat de determinats arguments inductius és una característica lògica intrínseca dels mateixos, car no tota inferència racional és necessàriament deductiva.

Malgrat l'hegemonia del popperianisme en la filosofia de la ciència del segle XX, la lògica probabilística hereva del neopositivisme ha seguit un camí silenciós reservat als matemàtics, als lògics i als estadístics, que ha cristal·litzat en la teoria Bayesiana de la confirmació científica.

(cont.)

Stove contra Popper (i la resta) (I)

Les darreres lectures sobre els conceptes de veritat i objectivitat m'animen a tornar sobre un tema al que fa anys li vaig dedicar una certa atenció: la filosofia de la ciència. En el seu moment em vaig apropar als quatre autors de referència de l'epistemologia científica del segle XX: Karl R. Popper, Thomas Kuhn, Imre Lakatos i Paul Feyerabend. Recentment he afegit altres autors a la meva bibliografia (Laudan, Duhem, Hempel, Van Fraassen, Bloor, Woolgar) a fi de tenir una visió més completa dels problemes i les propostes. Altres (Barnes, Latour, Godfrey-Smith, Balashov...) esperen el seu torn. Per a refrescar les idees llegeixo una obra polèmica i poc citada: Popper y después. Cuatro irracionalistas contemporáneos (Popper and After. Four Modern Irrationalists, 1982), del filòsof australià David C. Stove.

La tesi central del llibre és fàcil de resumir: Stove sosté que en els darrers quatre-cents anys els nostres coneixements han augmentat. Aquest és un fet àmpliament conegut, inqüestionable, i qualsevol persona que el posés en dubte seria qualificat immediatament d'irracional. Doncs bé: els quatre principals filòsofs de la ciència del segle XX, Popper, Kuhn, Lakatos i Feyerabend, sostenen teories que –tot i que diferents entre si– condueixen irremeiablement a aquesta conclusió. Si l'irracionalisme (o antirracionalisme) de les teories de Kuhn i Lakatos, per no parlar de Feyerabend, podria ser admès (amb matisos) pels mateixos autors, més xocant resulta l'observació respecte Popper, a qui s'ha considerat sempre un racionalista (crític) i per a qui el seu model hipotètico-deductiu permetia salvar precisament la racionalitat del mètode científic. Per a Stove, això només es deu a una incorrecta interpretació de les seves teories; i tant Kuhn, Lakatos com Feyerabend, tot i l'aparent distància que els separa de Popper, no serien sinó deixebles més honestos amb les conseqüències que es deriven del model popperià. La distinció entre Popper i la resta és inevitable perquè els altres tres autors confonen contínuament –com molt bé veu Stove– les dimensions descriptiva i prescriptiva de la ciència; és a dir, es neguen a separar la història i la sociologia de la ciència de la lògica i la filosofia inherents. Igual que Popper obrí el camí a Kuhn, Lakatos i Feyerabend, aquests van obrir la porta a tesis encara més radicals, les dels pensadors provinents del post-estructuralisme pels quals la ciència només és sociologia, gent com Barnes, Bloor, Woolgar i Latour, els creadors del Programa Fort de la Sociologia de les Ciències. Val a dir que tant Kuhn com Feyerabend van distanciar-s'hi clarament (Kuhn: «estoy entre aquellos que han hallado absurdas las pretensiones del programa fuerte»; Feyerabend: «ambos [Kuhn y yo] nos oponemos al programa fuerte en sociología de la ciencia»).

Hi ha en l'assaig de Stove dues parts diferenciades: una on s'exposen els mecanismes retòrics que permeten a aquests autors no ser presos com irracionalistes i una segona on es fixa en l'escepticisme sobre la inducció de Hume el punt de fractura entre els dos grans corrents epistemòlogics del segle XX (el racionalisme crític de Popper i el positivisme lògic del Cercle de Viena).

La primera part és potser la més original del llibre, i la denúncia de Stove és molt sòlida, fins i tot pel que fa a Popper. Els dos artificis utilitzats per aquests autors per a fer plausible el seu irracionalisme són la neutralització de les paraules d'èxit [success-words] i el sabotatge de les expressions lògiques. Les paraules d'èxit són aquelles que s'associen a una idea de realització positiva: coneixement, descobriment, verificació, explicació, solució (d'un problema)... Aquests filòsofs utilitzen habitualment aquesta terminologia, però en ser inconsistent amb les conclusions a les que arriben, les neutralitzen amb diferents tècniques. La més òbvia és l'ús de les cometes per part de Lakatos, com evidencia aquest fragment sobre l'experiment de Michelson-Morley citat per Stove:

Michelson, que permaneció fiel al éter hasta el final, experimentó la frustración generada por la inconsistencia de los «hechos» a los que arribó con sus medidas extremadamente precisas. Su experimento de 1887 «mostró» que no existía ningún viento de éter en la superficie terrestre.

És evident que el lector no sap si l'experiment mostrava alguna cosa o només la «mostrava», i si el que observà eren fets o tan sols «fets».

D'altra banda, el sabotatge de les expressions lògiques es du a terme mitjançant la seva inserció en un context epistèmic, el que genera –en la terminologia de Stove– «enunciats lògico-fantasmals», que destrueixen les connexions lògiques entre les expressions i són per tant immunes a tota crítica de base lògica. Un exemple esquemàtic d'aquest recurs és l'expressió: «els científics consideren que P implica Q», que res afirma sobre la relació lògica entre P i Q, sinó sobre el que els científics consideren.

Si bé Popper és qui menys abusa d'aquestes camàndules, Stove detecta un passatge a la Logik der Forschung on Popper recorre al sabotatge de les expressions lògiques a fi de sortir-se'n d'un cas que no encaixa bé en el seu model deductiu. El cas és molt interessant, i val la pena explicar-lo. Existeix un tipus de proposició probabilística que, si bé és científica, no pot ser falsada. Es tracta dels enunciats irrestrictes de probabilitat fàctica, els que afirmen coses com «La probabilitat de P és igual a r (on 0 ≤ r ≤ 1)» (per exemple, «la probabilitat de que un nadó sigui de sexe masculí és de 0.9»). És fàcil adonar-se que aquest tipus d'enunciat probabilístic no pot ser falsat per l'experiència, ja que l'observació només pot donar compte de la freqüència relativa de P fins el moment present. Davant d'aquest problema, Popper postula:

[El científico actúa según una] regla o decisión metodológica por la cual [...] (un alto) grado de corroboración cuenta como una falsación.

Podem coincidir amb Popper que els científics actuen d'aquesta manera, però aquest és un fet que cau dins l'àmbit de la sociologia de la ciència, i no pas dins de les relacions lògiques entre les proposicions implicades. És clar que Popper no pot sortir airós de la contradicció, i decideix sabotejar la proposició introduint-la dins un context epistèmic (indicant com [creu ell que] actuen els científics).

Una variació d'aquest tipus de sabotatge és la substitució del context epistèmic per un context volitiu. És a dir, en lloc de parlar del que els científics «consideren», «pensen»... es referencia la relació lògica entre proposicions a l'exercici de la decisió (arbitrària, de la voluntat al capdavall) d'algú. Aquest és un exemple de Kuhn:

[...] en el uso de una teoría probabilista [los científicos] deben decidir un umbral más allá del cual la evidencia estadística se considerará «inconsistente» con la teoría.

Els exemples que cita Stove a l'assaig són múltiples i qualsevol que hagi llegit amb atenció aquests autors coincidirà en que és una pràctica habitual.

(cont.)

[Walser/Kocher]

Susan Sontag diu de Robert Walser que és un «Paul Klee en prosa», un «Becket jovial, dulce», «el eslabón perdido entre Kleist y Kafka». Llegeixo, per recomanació de Dersu_, El quadern de Fritz Kocher (Fritz Kochers Aufsätze, 1904), la primera novel·la de Walser, escrita quan tenia 26 anys. A l'edició li manquen les il·lustracions originals del seu germà Karl, però igualment és un goig assaborir la seva imaginació.

Torno a l'enyorada Sontag: «Tanto en la prosa larga como en la corta, Walser es un miniaturista que promulga las reivindicaciones de lo antiheroico, lo limitado, lo humilde, lo pequeño; como si respondiera a su punzante sentimiento por lo interminable. [...] Lo importante se redime como una especie de lo no importante, la sabiduría es una suerte de tímida, animosa locuacidad». Hi ha a El quadern tot el Walser posterior, i si Walser era Jakob von Gunten, Simon Tanner, Joseph Marti i el passejant, més encara se'l pot reconèixer en el jove Fritz Kocher.

Llegir Walser és compartir una estona meravellosa amb un home de cor pur. Tenia raó Hermann Hesse: «Si Walser perteneciera a los espíritus dirigentes ya no habría guerras, y si tuviera cien mil lectores, el mundo sería mejor».

L'univers schulzià

L'obra del polonès Bruno Schulz –de qui ja hem parlat en una altra ocasió– no és molt prolixa, però sí obscura i no resulta senzill desxifrar moltes de les seves claus. A part del perfil biogràfic de Jerzy Ficowski (el rescatador de Schulz, així com Seelig ho fou de Walser), Schulz (1999), de Jerzy Jarzębski, és l'únic estudi literari que he trobat sobre l'obra de Bruno Schulz traduït al castellà. L'assaig, a més d'una breu biografia, tracta la faceta de Schulz com a dibuixant, la recepció de la seva obra, i el que és més interessant, aborda un detallat anàlisi de l'univers schulzià.

Hi ha en la literatura de Schulz la construcció de tota una mitologia, amb evidents connexions amb el judaïsme, comunitat de la que formava part. Passejar pels carrers de Drohobycz després d'haver passat pel sedàs de Schulz és una experiència fantàstica.

La Creació juga un paper essencial en aquest univers; sempre és herètica, prohibida, i desencadena forces ocultes sobre les que després no es té cap control –es juga a ser Déu, com el Frankenstein de Mary Shelley–. Les criatures engendrades, els Maniquins i les titelles, són grotesques, tolides, defectuoses. Aquestes figures ja són, per analogia, formes imperfectes de la vida, però és que a més l'autor les hi dóna forma inacabada o degradada: les hi arrebassa les extremitats, les hi esparraca els vestidures... (un incís: val la pena recordar l'estimulant aproximació dels germans Quay en el documental d'animació Street of Crocodiles). L'altre producte de l'alquímia schulziana són les figures meitat humanes, meitat animals; transformacions que ens adrecen a la literatura de Franz Kafka, que Schulz coneixia bé per ser-ne traductor al polonès. En ambdós casos la imperfecció és la nota dominant, símbol de la Derrota i del Pecat Original.

Qui experimenta amb la creació prohibida és el Pare, figura d'un profund simbolisme. En el Pare dels relats de Schulz hi trobem trets de les grans figures de la tradició judeocristiana: Moisès, Jacob... El Pare és un guia, un demiürg, algú que escapa a les rígides lleis de la realitat i que és capaç de situar-se en un pla sobrenatural. L'interés de Schulz per aquests motius pot deure's al període històric que li va tocar viure, una època d'intensos canvis en la concepció científica del món. L'escriptor Stefan Chwin ha suggerit que la fascinació per les manipulacions fallides i les particulars característiques dels maniquins poden estar connectades amb els avenços mèdics d'aquells anys, els dels inicis de les pròtesis i dels transplantaments.

I si el Pare és important, també ho és la figura de l'Infant. Com en tants altres autors, la infantesa per a Schulz té un regust a Arcàdia perduda, i el nen és un Messies per venir. Aquest infant experimentarà la Iniciació en els misteris de la vida i de l'erotisme, tret aquest últim molt menys explícit que en els seus dibuixos, farcits d'imatgeria sadomasoquista.

El centre del micro-univers schulzià és la Botiga, on el Pare compleix la missió de resoldre el misteri de la vida. Imbuït de la concepció jueva sobre l'estructura socioeconòmica de la comunitat, atorga a la pràctica del comerç un origen sacre, arrelat en la mitologia. Així, el llibre de comptabilitat representa les Sagrades Escriptures, revelador de l'ordre mític que regeix el cosmos. Tot es transforma dins la Botiga: la simple venda d'unes teles és percebuda pel Nen com un desplegament de poder del Pare. El caràcter laberíntic i fabulós del temps apareix en el tretzè mes del calendari jueu, un territori en el que la realitat no ha de seguir les normes que l'encotillen la resta de l'any i que és propici per a la Poesia.

Aquestes notes poden donar una idea de la riquesa de la literatura de Bruno Schulz, d'acord amb la interpretació que en fa d'ella Jarzębski. El millor és atansar-s'hi i gaudir-la per un mateix.

Experiments paraliteraris

Ejercicios de estilo (Exercices de style, 1947) de Raymond Queneau fou un dels millors fruits literaris d'un moment històric on l'experimentació era la norma i la transgressió de qualsevol límit formal era un objectiu en si mateix. L'anècdota trivial de l'incident a l'autobús, variada noranta-nou vegades amb estils diferents, és una demostració de domini dels registres lingüístics i també d'ironia, que parodia els manuals de retòrica i el propi art d'escriure. Els exercicis no són, doncs, una obra literària –no s'han de pretendre enquadrar en un gènere convencional–, sinó paraliterària, i com a tal s'han de prendre. Com a obra magna de la literatura incòmoda (constrenyida per les coercions que s'autoimposa l'autor), Queneau practica la transformació textual, la sínquisi, els lipogrames, els anagrames, la transformació per S+7, el joc definicional, el logo-rallye, els trabucaments, la imitació del llenguatge teatral, poètic, burocràtic, matemàtic... tot un desplegament de recursos que embadaleix el lector.

La versió d'Antonio Fernández Ferrer és això, una versió, i no una simple traducció. Els jocs lingüístics que es donen en els diferents exercicis són en molts casos intraduïbles, i una completa recreació era necessària per a dotar-los de sentit per al lector espanyol. La introducció presenta els antecedents històrics als joc lèxics i sintàctics, situa el llibre en el seu context i també revela moltes de les seves claus.

Aquesta obra anticipà el treball que duria a terme a OuLiPo (acrònim d'Ouvroir de Littérature Potentielle, «Taller de literatura potencial»), el grup d'investigació literària que Queneau fundà amb François Le Lionnais el 1960 i del que formaren part talents com Marcel Duchamp, Georges Perec o Italo Calvino. Precisament ara la llibreria La Central organitza un taller basat en els principis del grup. Amb la perspectiva el temps es pot afirmar que aquelles avantguardes artístiques (el surrealisme, el dadà) estaven molt lligades al context històric en el que van aparèixer i contenien excessos inassumibles per als creadors a llarg termini, però foren una de les llavors imprescindibles per als moviments artístics posteriors. Potser les propostes no s'esgotaren –Pavić i Petrović segueixen explorant aquells camins, si bé conjugant fons i forma–, però la «crida a l'ordre» les deixà en una via morta i ara resten com a meres curiositats.

Passejant amb Walser

Quan Pasavento/Vila-Matas escollí Robert Walser com a prototipus d'escriptor ocult, sabia el que es feia. En aquell post escrivia: «En els seus textos deixa constància de la seva voluntat de desaparèixer mitjançant l'escriptura, de passar desapercebut, d'amagar-se darrera les paraules, de renunciar al jo, evadir-se del món, rebutjar l'èxit i viure senzillament, en sincera harmonia amb la naturalesa».

Ara he pogut passejar al seu costat, amb Carl Seelig, i escolto com és el mateix Walser qui parla en aquests termes de si mateix i de la seva obra: «Lo que me conviene es desaparecer, llamando la atención lo menos posible». Se sap diferent, i el seu testimoni ens convenç de que no és una posa: «En mi entorno siempre ha habido complots para rechazar a bicharracos como yo. Siempre se rechazaba, con arrogancia y distinción, todo lo que no tenía cabida en el propio mundo. Jamás me atreví a abrirme paso. Ni siquiera tuve el coraje de echar un vistazo. Así que viví mi propia vida, en la periferia de la burguesía, ¿y acaso no estuvo bien así? ¿No tiene mi mundo derecho a existir, aunque en apariencia sea un mundo más pobre e impotente?». Hi ha en les paraules de Walser, i en la seva actitud vital, un naturalisme naïf: rebutja atemorit el ritme frenètic de la vida moderna, la ciutat, el comerç, conèixer món («¿Viaja acaso la naturaleza?») i advoca per una vida en comunió amb la naturalesa, simple i sense ambicions.

Els lletraferits trobaran en aquestes passejades infinitat de reflexions sobre les grans figures de la literatura suïssa (Gottfried Keller, Jeremias Gotthelf) i també sobre els seus contemporanis. Hi ha algunes anècdotes sucoses, com el frustrat projecte de que Paul Klee il·lustrés un recull dels seus poemes, o el paper de Franz Kafka com a divulgador de l'obra de Walser a Praga.

Seelig –filàntrop, mecenes anònim de literats i biògraf d'Albert Einstein– es fa enrera per cedir la seva ploma a la veu de Walser, però el seu mèrit principal fou estar allà quan ningú més hi era. Robert Walser era un escriptor oblidat, a qui la profunda introversió no ajudà a la projecció de la seva obra, i Seelig li feu companyia en el seu retir d'Appenzell passejant amb ell pels poblets de la Suïssa oriental durant vint anys, fins el moment de la seva mort, i rescatà de l'oblit la seva narrativa, única.

[El problema ment-cos: Addenda]

Més sobre el problema ment-cos: Steven Pinker al Time, traduït aquí (via Arcadi Espada). Per acabar de tancar el cercle, Pinker cita els experiments de dissonància cognitiva, dels que vam parlar.

Emil Schumacher

De l'esplèndida col·lecció de Henri Nannen que s'exposa a la Kunsthalle de Munic és difícil destacar-ne quelcom. La mostra pivota sobre dos nuclis: l'expressionisme de Die Brücke i Der Blaue Reiter com a representants de les primeres avantguardes, i l'expressionisme abstracte i l'informalisme dels col·lectius CoBrA i Spur de les segones, amb la Neue Sachlichkeit com a pont (i contrapunt). Si bé potser el més original és la mostra d'art avantguardista rus dels anys 80 –fenòmen subterrani que només va poder veure la llum amb la perestroika de Gorbatxov–, jo la recordaré pel descobriment d'Emil Schumacher, pintor informalista alemany del que s'exposen dues obres de la donació del galerista muniquès Otto van de Loo.

Aquí es pot llegir una biografia d'Emil Schumacher, i les imatges que clouen aquest post han estat extretes d'aquesta web. Hagen, la seva ciutat natal, està actualment construïnt un museu dedicat a l'artista, que serà inaugurat l'any vinent. Esperarem.