Stove contra Popper (i la resta) (I)

Les darreres lectures sobre els conceptes de veritat i objectivitat m'animen a tornar sobre un tema al que fa anys li vaig dedicar una certa atenció: la filosofia de la ciència. En el seu moment em vaig apropar als quatre autors de referència de l'epistemologia científica del segle XX: Karl R. Popper, Thomas Kuhn, Imre Lakatos i Paul Feyerabend. Recentment he afegit altres autors a la meva bibliografia (Laudan, Duhem, Hempel, Van Fraassen, Bloor, Woolgar) a fi de tenir una visió més completa dels problemes i les propostes. Altres (Barnes, Latour, Godfrey-Smith, Balashov...) esperen el seu torn. Per a refrescar les idees llegeixo una obra polèmica i poc citada: Popper y después. Cuatro irracionalistas contemporáneos (Popper and After. Four Modern Irrationalists, 1982), del filòsof australià David C. Stove.

La tesi central del llibre és fàcil de resumir: Stove sosté que en els darrers quatre-cents anys els nostres coneixements han augmentat. Aquest és un fet àmpliament conegut, inqüestionable, i qualsevol persona que el posés en dubte seria qualificat immediatament d'irracional. Doncs bé: els quatre principals filòsofs de la ciència del segle XX, Popper, Kuhn, Lakatos i Feyerabend, sostenen teories que –tot i que diferents entre si– condueixen irremeiablement a aquesta conclusió. Si l'irracionalisme (o antirracionalisme) de les teories de Kuhn i Lakatos, per no parlar de Feyerabend, podria ser admès (amb matisos) pels mateixos autors, més xocant resulta l'observació respecte Popper, a qui s'ha considerat sempre un racionalista (crític) i per a qui el seu model hipotètico-deductiu permetia salvar precisament la racionalitat del mètode científic. Per a Stove, això només es deu a una incorrecta interpretació de les seves teories; i tant Kuhn, Lakatos com Feyerabend, tot i l'aparent distància que els separa de Popper, no serien sinó deixebles més honestos amb les conseqüències que es deriven del model popperià. La distinció entre Popper i la resta és inevitable perquè els altres tres autors confonen contínuament –com molt bé veu Stove– les dimensions descriptiva i prescriptiva de la ciència; és a dir, es neguen a separar la història i la sociologia de la ciència de la lògica i la filosofia inherents. Igual que Popper obrí el camí a Kuhn, Lakatos i Feyerabend, aquests van obrir la porta a tesis encara més radicals, les dels pensadors provinents del post-estructuralisme pels quals la ciència només és sociologia, gent com Barnes, Bloor, Woolgar i Latour, els creadors del Programa Fort de la Sociologia de les Ciències. Val a dir que tant Kuhn com Feyerabend van distanciar-s'hi clarament (Kuhn: «estoy entre aquellos que han hallado absurdas las pretensiones del programa fuerte»; Feyerabend: «ambos [Kuhn y yo] nos oponemos al programa fuerte en sociología de la ciencia»).

Hi ha en l'assaig de Stove dues parts diferenciades: una on s'exposen els mecanismes retòrics que permeten a aquests autors no ser presos com irracionalistes i una segona on es fixa en l'escepticisme sobre la inducció de Hume el punt de fractura entre els dos grans corrents epistemòlogics del segle XX (el racionalisme crític de Popper i el positivisme lògic del Cercle de Viena).

La primera part és potser la més original del llibre, i la denúncia de Stove és molt sòlida, fins i tot pel que fa a Popper. Els dos artificis utilitzats per aquests autors per a fer plausible el seu irracionalisme són la neutralització de les paraules d'èxit [success-words] i el sabotatge de les expressions lògiques. Les paraules d'èxit són aquelles que s'associen a una idea de realització positiva: coneixement, descobriment, verificació, explicació, solució (d'un problema)... Aquests filòsofs utilitzen habitualment aquesta terminologia, però en ser inconsistent amb les conclusions a les que arriben, les neutralitzen amb diferents tècniques. La més òbvia és l'ús de les cometes per part de Lakatos, com evidencia aquest fragment sobre l'experiment de Michelson-Morley citat per Stove:

Michelson, que permaneció fiel al éter hasta el final, experimentó la frustración generada por la inconsistencia de los «hechos» a los que arribó con sus medidas extremadamente precisas. Su experimento de 1887 «mostró» que no existía ningún viento de éter en la superficie terrestre.

És evident que el lector no sap si l'experiment mostrava alguna cosa o només la «mostrava», i si el que observà eren fets o tan sols «fets».

D'altra banda, el sabotatge de les expressions lògiques es du a terme mitjançant la seva inserció en un context epistèmic, el que genera –en la terminologia de Stove– «enunciats lògico-fantasmals», que destrueixen les connexions lògiques entre les expressions i són per tant immunes a tota crítica de base lògica. Un exemple esquemàtic d'aquest recurs és l'expressió: «els científics consideren que P implica Q», que res afirma sobre la relació lògica entre P i Q, sinó sobre el que els científics consideren.

Si bé Popper és qui menys abusa d'aquestes camàndules, Stove detecta un passatge a la Logik der Forschung on Popper recorre al sabotatge de les expressions lògiques a fi de sortir-se'n d'un cas que no encaixa bé en el seu model deductiu. El cas és molt interessant, i val la pena explicar-lo. Existeix un tipus de proposició probabilística que, si bé és científica, no pot ser falsada. Es tracta dels enunciats irrestrictes de probabilitat fàctica, els que afirmen coses com «La probabilitat de P és igual a r (on 0 ≤ r ≤ 1)» (per exemple, «la probabilitat de que un nadó sigui de sexe masculí és de 0.9»). És fàcil adonar-se que aquest tipus d'enunciat probabilístic no pot ser falsat per l'experiència, ja que l'observació només pot donar compte de la freqüència relativa de P fins el moment present. Davant d'aquest problema, Popper postula:

[El científico actúa según una] regla o decisión metodológica por la cual [...] (un alto) grado de corroboración cuenta como una falsación.

Podem coincidir amb Popper que els científics actuen d'aquesta manera, però aquest és un fet que cau dins l'àmbit de la sociologia de la ciència, i no pas dins de les relacions lògiques entre les proposicions implicades. És clar que Popper no pot sortir airós de la contradicció, i decideix sabotejar la proposició introduint-la dins un context epistèmic (indicant com [creu ell que] actuen els científics).

Una variació d'aquest tipus de sabotatge és la substitució del context epistèmic per un context volitiu. És a dir, en lloc de parlar del que els científics «consideren», «pensen»... es referencia la relació lògica entre proposicions a l'exercici de la decisió (arbitrària, de la voluntat al capdavall) d'algú. Aquest és un exemple de Kuhn:

[...] en el uso de una teoría probabilista [los científicos] deben decidir un umbral más allá del cual la evidencia estadística se considerará «inconsistente» con la teoría.

Els exemples que cita Stove a l'assaig són múltiples i qualsevol que hagi llegit amb atenció aquests autors coincidirà en que és una pràctica habitual.

(cont.)