Experiments paraliteraris

Ejercicios de estilo (Exercices de style, 1947) de Raymond Queneau fou un dels millors fruits literaris d'un moment històric on l'experimentació era la norma i la transgressió de qualsevol límit formal era un objectiu en si mateix. L'anècdota trivial de l'incident a l'autobús, variada noranta-nou vegades amb estils diferents, és una demostració de domini dels registres lingüístics i també d'ironia, que parodia els manuals de retòrica i el propi art d'escriure. Els exercicis no són, doncs, una obra literària –no s'han de pretendre enquadrar en un gènere convencional–, sinó paraliterària, i com a tal s'han de prendre. Com a obra magna de la literatura incòmoda (constrenyida per les coercions que s'autoimposa l'autor), Queneau practica la transformació textual, la sínquisi, els lipogrames, els anagrames, la transformació per S+7, el joc definicional, el logo-rallye, els trabucaments, la imitació del llenguatge teatral, poètic, burocràtic, matemàtic... tot un desplegament de recursos que embadaleix el lector.

La versió d'Antonio Fernández Ferrer és això, una versió, i no una simple traducció. Els jocs lingüístics que es donen en els diferents exercicis són en molts casos intraduïbles, i una completa recreació era necessària per a dotar-los de sentit per al lector espanyol. La introducció presenta els antecedents històrics als joc lèxics i sintàctics, situa el llibre en el seu context i també revela moltes de les seves claus.

Aquesta obra anticipà el treball que duria a terme a OuLiPo (acrònim d'Ouvroir de Littérature Potentielle, «Taller de literatura potencial»), el grup d'investigació literària que Queneau fundà amb François Le Lionnais el 1960 i del que formaren part talents com Marcel Duchamp, Georges Perec o Italo Calvino. Precisament ara la llibreria La Central organitza un taller basat en els principis del grup. Amb la perspectiva el temps es pot afirmar que aquelles avantguardes artístiques (el surrealisme, el dadà) estaven molt lligades al context històric en el que van aparèixer i contenien excessos inassumibles per als creadors a llarg termini, però foren una de les llavors imprescindibles per als moviments artístics posteriors. Potser les propostes no s'esgotaren –Pavić i Petrović segueixen explorant aquells camins, si bé conjugant fons i forma–, però la «crida a l'ordre» les deixà en una via morta i ara resten com a meres curiositats.