Tres apunts sobre El quadern gris

Volia dedicar una entrada als judicis literaris que fa Josep Pla a El quadern gris, però aquesta tasca ja l'ha duta a terme Valentí Puig a Diccionario Pla de literatura molt millor del que ho podria fer jo.

Tanmateix, no puc estar-me de comentar l'esbalaïdora coincidència entre les opinions literàries de Pla i les que Xavier Pericay i Ferran Toutain exposen a El malentès del noucentisme. La preferència pel Verdaguer prosista (el del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa) davant del confeccionador de gloriosos poemes patriòtics; l'admiració per Carner combinada amb el temor als seus epígons, que imitaran l'estil del mestre sense posseir-ne el geni; la cautela davant la prosa de Riba, apta potser només per a les seves extraordinàries traduccions dels clàssics; l'ambivalent posició respecte Eugeni d'Ors; el rescat d'un autor obscur com Robert Robert; etc. En definitiva, la visió que aquests dos intel·lectuals exposen sobre els problemes, les mancances i els reptes de la prosa literària catalana està ja, gairebé fil per randa, en les reflexions de Pla.

* * *

A l'entrada del 3 de juny de 1919, Pla ens fa saber de les advertències de Quim Borralleras sobre el conflicte obert amb Eugeni d'Ors, que havia anat distanciant-se progressivament del programa de la Lliga Regionalista després de la mort de Prat de la Riba, el seu valedor, i l'arribada al poder de Puig i Cadafalch:

Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confós en l'aspecte administratiu. Però què ha d'ésser…? Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan se sentirà asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s'està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic, i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de «L'Action Française» li ha posat un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafael Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s'hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…

Efectivament, un any després es produí la sonada defenestració de Xènius i la conseqüent defecció d'aquest, que va prosseguir el seu influent Glosari a Madrid, ara en castellà. El lector podria admirar-se de les dots profètiques de Borralleras, de no ser perquè avui sabem que El quadern gris tal i com el coneixem no és un veritable dietari de joventut, sinó una obra literària reelaborada, factícia. No sé si aquest passatge concret fou escrit a posteriori, però sembla perfectament plausible.

Pla relata en un altre llibre la defenestració d'Ors com a director d'Instrució Pública de la Mancomunitat i s'atribueix, com a diputat electe, un dels tres únics vots favorables que va obtenir Xènius. Llegeixin el text, és una delícia. I malgrat la versemblança, és fals: Josep Pla fou escollit diputat provincial pel districte la Bisbal-Torroella de Montgrí el 12 de juny de 1921 i el tràmit parlamentari de la renúncia d'Eugeni d'Ors tingué lloc… el 15 de gener de 1920, un any i set mesos abans.

Ara sabem que literatura de Pla està plagada d'aquests paranys, cosa que pot incomodar o molestar a alguns lectors. A mi, en canvi, la seva malícia me la fa encara més interessant. La complexa relació de la literatura de Josep Pla amb la veritat és el tema de l'assaig que vaig llegir immediatament després del cèlebre dietari: Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària, del professor de la Universitat de Girona Xavier Pla. Absolutament recomanable pels qui no el coneguin.

* * *

Jo, que llegeixo gustós obres que em parlen de la vida a la puszta hongaresa o de les tertúlies als cafès de la Viena finisecular, em pregunto si existiran també persones a recòndits poblets de, diguem, Bèlgica, Croàcia o la Ucraïna que tindran curiositat en saber de la vida a una petita vila empordanesa o de les batusses de la penya de l'Ateneu barceloní a finals dels anys deu del segle passat.

[...]

Potser hauríem anat millor si en lloc d'opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per a descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per a opinar com ell, ja n'hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l'època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Inifnitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

Josep Pla, El quadern gris (entrada del 10 d'agost de 1918)

Fotografia d'avantguarda a Espanya

Fa temps vaig dedicar una entrada a la fotografia avantguardista txeca, centrada en els tres artistes que van fer una contribució més important a la renovació del llenguatge fotogràfic en el seu país: Jaroslav Rössler, Jaromír Funke i Eugen Wiškovský.

L'onada expansiva de les innovacions artístiques que tenien lloc a París i Berlín durant el fecund període d'entreguerres també va arribar a Espanya. No he pogut consultar gaire bibliografia, així que em baso principalment en l'exposició Les avantguardes fotogràfiques a Espanya 1925-1945, organitzada per la Fundació 'La Caixa' el 1997. El catàleg compta amb un interessant assaig introductori a càrrec del comissari de l'exposició, Joan Naranjo.

Tot i que, per motius històrics, el que ha esdevingut més conegut d'aquest període a Espanya és el fotoreportatge de guerra (Agustí Centelles) i el fotomuntatge de crítica social i política (Josep Renau, Manuel Monleón), en el que em vull fixar aquí és en el treball d'una sèrie de fotògrafs que van adoptar i difondre les tendències internacionals més experimentals: el que László Moholy-Nagy va denominar la Nova Visió [neue Optik o neues Sehen] (un corrent format pels fotògrafs de la Bauhaus i els constructivistes russos) i la Nova Objectivitat [neue Sachlichkeit]. Per una qüestió purament de gust personal, deixaré de banda els experiments surrealistes i dadaistes.

La nova realitat sorgida després de la Primera Guerra Mundial va suposar una ruptura amb el pictorialisme, que havia dominat la fotografia en les dècades anteriors, i va encoratjar la cerca de noves formes d'expressió, experimentant amb totes les possibilitats que el mitjà oferia. Una de les idees més innovadores fou la producció d'imatges fotogràfiques sense càmera, aconseguides exposant objectes directament sobre paper fotogràfic. El precedent eren els photogenic drawings de William Henry Fox Talbot, i cap a finals de la dècada dels deu aquesta tècnica va ser utilitzada intensament per diversos fotògrafs, cadascun dels quals li va donar un nom diferent: schadographs (Christian Schad), Rayographs (Man Ray) i Photograms (Lucia i László Moholy-Nagy). La composició de la fotografia també va adoptar alguns dels motius dels «ismes» pictòrics, principalment els objectes geomètrics bàsics —cons, esferes, plans superposats— que inspiraven el cubisme i el constructivisme.

La Nova Visió també va donar una empenta a la fotografia directa [straight photography] en presentar el món conegut de manera atípica. L'ús de reflexions, distorsions produïdes amb miralls, angles inusuals i primers plans foren algunes de les innovacions més notables, inspirades en molts casos en el cinema d'avantguarda. El més explotat foren segurament els punts de vista no convencionals, que posaven les escenes mundanes i els objectes ordinaris sota una llum nova, inèdita. Els constructivistes i la Bauhaus, dedicats a mostrar la societat de l'època d'una forma nova, seguiren el treball que havien dut a terme una dècada abans Alfred Stieglitz, Alvin Langdon Coburn i Paul Strand.

La Nova Objectivitat, per contra, renegava d'aquesta mena d'experiments fotogràfics. Seguia també els principis de la fotografia directa (per exemple, la inviolabilitat del negatiu), però abjurava de tota expressió personal: les fotografies havien de «mostrar objectivament un fet» i l'autor havia de desaparèixer de l'obra. La Nova Objectivitat es vantava de tenir una actitud antisubjectivista i fins i tot antiartística.

Albert Renger-Patzsch, paladí d'aquest estil, va publicar el 1928 Die Welt ist schön, una col·lecció de fotografies que mostraven la bellesa present tant a la naturalesa com als objectes creats per l'home. Les seves fotografies emfasitzaven les qualitats abstractes dels objectes industrials sense suggerir-ne el component utilitari, i mostraven que determinades formes que es trobaven a la natura eren reproduïdes també en edificis, ponts, fàbriques i llurs productes. Els primers plans [close-up] mitjançant lents d'augment varen permetre cridar l'atenció sobre estructures, patrons i textures que passaven desapercebudes a simple vista. Les bellíssimes fotografies de plantes de Karl Blossfeldt, publicades originalment a Unformen der Kunst (1928), en són l'exemple més conegut.

A finals dels anys vint i principis dels trenta, revistes culturals com D'Ací i d'Allà, Mirador, A. C. Documentos de Actividad Contemporánea, Gaceta de Arte i Art (de Lleida) foren les plataformes de difusió de la fotografia d'avantguarda, donant a conèixer les noves tendències artístiques i publicant el treball de destacats fotògrafs nacionals i internacionals.

D'entre els fotògrafs espanyols que recull el catàleg de l'exposició n'hi ha alguns que em semblen realment excel·lents. Cito els que m'han agradat especialment:

Josep Sala i Tarragó va conrear principalment la fotografia publicitària, però també va realitzar algunes fotografies amb composicions abstractes i d'altres d'interiors d'edificis d'estil racionalista.

Antoni Arissa va iniciar-se en el pictorialisme i després va evolucionar cap a la fotografia d'avantguarda. Són molt notables les seves composicions geomètriques d'estil constructivista i les fotografies de maquinària.


La fotografia de Josep Maria Lladó és molt variada: hi trobem des de fotografies des de punts de vista poc convencionals (vistes elevades, angles extrems) fins a abstraccions geomètriques, passant per alguns experiments fotodinamistes que recorden al treball dels futuristes germans Bragaglia.


Emili Godes fou un dels màxims exponents de la Nova Objectivitat a Espanya. En la seva obra trobem les dues vessants que destacàvem d'aquest estil: d'una banda, la fotografia detallista de plantes i d'una altra, les imatges de màquines i instal·lacions industrials.


El tinerfeny Adalberto Benítez també s'adherí als principis de la Nova Objectivitat. Les seves obres són una mica més tardanes i, com en el cas de Godes, hi trobem tant fotografies de naturalesa com retrats de canonades i bigues, per exemple.

Gabriel Casas va treballar amb diferents estils. En la seva obra trobem fotomuntatges, fotografies industrials i d'arquitectura, així com instantànies de Barcelona utilitzant punts de vista inusuals (vistes elevades, ran de terra).



El MNAC posseeix una mostra representativa del treball de la majoria d'aquests fotògrafs (principalment dels catalans) a la que es pot accedir online. I, coincidències de la vida, entre maig i setembre el museu acollirà l'exposició Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica de 1918 a 1948, en la que hi ha col·laborat precisament Joan Naranjo i en què espero es confrontin les obres d'aquests artistes amb la dels que tractava en l'altre post. Intentarem no perdre'ns-la.

La llei del més feble (un apunt)

A La ley del más débil o Genealogía de lo políticamente correcto, un assaig emparentat amb els de Pascal Bruckner, Alain Finkielkraut i Robert Hughes, André Lapied identifica tres valors que regeixen el políticament correcte:

• La prepoderància del feble (jo) sobre el fort (l'altre); la justificació del ressentiment vers el fort; el rebuig a l'exercici de la força per part del fort (mala conciència); la consideració de que el feble és per definició just i bo i ha de tenir raó (el dret del feble sobre el fort); el fet de que la condició natural de l'home és estar entre els febles.
• La negació de l'individu (i de l'individualisme), de la reflexió i de la formació personal de valors. La total irresponsabilitat de l'individu sobre els seus actes.
• La negació de l'universalisme i el resorgiment del comunitarisme: el grup és la mesura de totes les coses i el refugi del feble. Totes les tribus són iguals, i per tant tota desigualtat és injusta; totes mereixen igual respecte, i per tant no es pot pretendre que observin una llei que no hagin acceptat.

Una crítica a Ian Buruma

Quan el 2 de novembre de 2004 el cineasta Theo Van Gogh va morir assassinat a mans de Mohamed Bouyeri, un jove islamista holandès d'origen marroquí, el periodista Ian Buruma va tornar a la seva Holanda natal per a escriure un llibre sobre els fets. El resultat fou Murder in Amsterdam (2006; existeix traducció a l'espanyol), un més que notable reportatge periodístic que va més enllà del relat del crim i presenta una interessant radiografia de la història de les successives onades migratòries provinents de països musulmans (principalment Marroc i Turquia) i les polítiques d'integració posades en marxa per les autoritats holandeses. La història és similar a la d'altres països europeus.


Però Buruma pretén, a més, indagar en les causes del crim i com recorda sovint l'Arcadi Espada, «causes» són sempre «causes justes». És difícil fer-se una idea clara de la posició de Buruma sobre els aspectes més espinosos del debat, perquè sovint s'escuda astutament en fòrmules del tipus «Hi ha qui pensa que…». Sembla clar, però, que rebutja el discurs dels que denuncien l'Islam d'una forma radical. Al llarg del llibre trobem exemples dels excessos verbals de Pim Fortuyn i Theo Van Gogh, que ultrapassen la crítica legítima per tornar-se vulgars insults («follacabres» és el qualificatiu amb què el cineasta es referia sovint als musulmans). Més difícil resulta atacar a Ayaan Hirsi Ali, duríssima en el fons però gens barroera en les formes. I és que Hirsi Ali incomoda a una determinada esquerra i als multiculturalistes, que no poden fer-la encaixar en l'arquetipus del reaccionari xenòfob d'extrema dreta. El tractament que Buruma dóna a Hirsi Ali és de vegades profundament injust, malgrat l'amable post-scriptum que va afegir quan la diputada es va veure forçada a abandonar Holanda després de que la ministra d'immigració i integració li retirés el passaport. Per al lector que no hagi seguit la història, potser el sobtarà que aquesta decisió fes caure el govern de Jan Peter Balkenende (això dóna una idea del shock que va patir la societat holandesa després de l'assassinat de Van Gogh i la rellevància del debat que planteja el reportatge de Buruma). El més miserable del tracte de Buruma a Hirsi Ali és descriure les seves conviccions democràtiques com un exemple d'integrisme anàleg al dels islamistes (la titlla d'«Enlightenment fundamentalist») i insinuar malèvolament que la seva fermesa es deu a la fe del convers («one can’t help sensing that in her battle for secularism, too, there are hints of zealousness, echoes perhaps of her earlier enthusiasm for the Muslim Brotherhood, before she was converted to the ideals of the European Enlightenment», p. 158). Buruma arriba a negar a Hirsi Ali qualsevol mèrit en la seva tasca de denunciar l'opressió que pateixen les dones sota la llei islàmica: «Ayaan Hirsi Ali was no Voltaire. For Voltaire had flung his insults at the Catholic Church, one of the two most powerful institutions of eighteenth-century France, while Ayaan risked offending only a minority that was already feeling vulnerable in the heart of Europe» (p. 179).

És Buruma un relativista que creu que els valors occidentals no poden ser universals? En alguna ocasió pot semblar-ho, com quan considera que la lliçó de la Il·lustració és la de que «everything, especially claims to “nonnegotiable” or “fundamental” values, should be open to criticism. […] The only thing that cannot be negotiated is the use of violence» (pp. 34-5). Molts pensem en canvi que sí que hi ha valors fonamentals i innegociables. El periodista també pot semblar relativista quan traça una falsa equidistància entre les dues postures (p. 32):

The war between Ellian’s [Afshin Ellian, un altre dissident] Enlightenment and Bouyeri’s Jihad is not a straightforward clash between culture and universalism, but between two different visions of the universal, one radically secular, the other radically religious.

L'equidistància torna en la cloenda del llibre, quan es refereix a les conseqüències de la lluita de Hirsi Ali. Recordem un cop més que la sintaxi és un valor moral:

So she went to war, dogmatically perhaps, a little zealously even, but always armed with nothing but her own convictions. It resulted in a lethal battle, fought first with words and then with bullets and knives.

Com bé assenyala Félix Romeo en una ressenya a Letras Libres, no van ser ni Theo Van Gogh ni Ayaan Hirsi Ali qui utilitzaren les bales i els ganivets.

De tota manera, crec que la seva postura és principalment pragmàtica: per molta raó que tinguem (o creguem tenir), és la via de la confrontació la que donarà millors rèdits? Això es veu clar en diversos moments del llibre, com quan comenta l'ofensiu que havia de resultar als musulmans el curtmetratge Submission dirigit per Van Gogh amb guió de Hirsi Ali, on es projectaven fragments de l'Alcorà sobre els cossos nus de dones, texts que justifiquen la submissió de la dona: «It is hard to disagree in principle. Whether she was wise is another matter. But wisdom is not always the quickest way to necessary change» (p. 179). Aquesta és una vella batalla, que veiem repetida periòdicament (amb les caricatures de Mahoma, amb la posició espanyola respecte el règim cubà, etc.). La capacitat d'ofensa de l'ésser humà és infinita, així que la nostra posició no pot basar-se en aquest punt, sinó en delimitar legalment l'abast de l'exercici del dret d'expressió i tipificar allò que l'ultrapassi (injúries, calúmnies, difamació). Ja fa molt temps que la blasfèmia fou eliminada dels codis civils i la crítica, i fins i tot la sàtira, a les creences religioses és comunament reconeguda en totes les societats occidentals. A més, per raons òbvies, a Europa la política de l'apaivagament remet indefectiblement a Chamberlain i els infames pactes de Munic.

L'intent de separar l'Alcorà de la violència s'expressa en el següent paràgraf (pp. 260-1):

Religion can also fuel hatred and become a source of political violence. […] Like all forms of political violence, this is indefensible, not only from the perspective of secular law-abiding citizens, but from the perspective from most Muslim believers as well. Revolutionary Islam is linked to the Koran, to be sure, just as Stalinism and Maoism were linked to Das Kapital, but to explain the horrors of China's man-made famines or the Soviet gulag solely by invoking the writings of Karl Marx would be to miss the main point. Messianic violence can attach itself to any creed.

Perfecte sobre el paper, però tristament fals en la realitat. I sobretot, perquè no és només la violència terrorista la que està en qüestió, sinó els valors que emanen directament de la lletra i la interpretació vigent de l'Alcorà. Si bé és cert que algunes de les pràctiques que a Occident ens semblen més monstruoses, com ara com la mutilació genital femenina, són en realitat bàrbars costums locals practicats no tan sols per musulmans, sinó també per cristians coptes, jueus falaixa i tribus animistes; d'altres no i regeixen a tots els països que viuen sota la Sharia (discriminació de la dona, persecució dels homosexuals, etc.). És Buruma qui està missing the main point en aquest cas.

La publicació del llibre i una elogiosa ressenya de Timothy Garton Ash al New York Review of Books van donar lloc a una agra polèmica que paga molt la pena llegir. En els dos bàndols hi ha persones que admiro i malgrat que sovint cauen en l'atac a homes de palla, és molt il·lustrativa de les dues posicions confrontades: una de més dogmàtica, «de principis», podríem dir-ne que d'arrel francesa, representada per Pascal Bruckner, que pensa que Occident no pot permetre als immigrants, i en especial als musulmans, regir-se per lleis particulars al marge de les lleis pròpies dels països d'acollida i que de donar suport als dissidents radicals de l'Islam com Ayaan Hirsi Ali; i una de més contemporitzadora, pragmàtica, de tradició britànica, representada per Garton Ash, que creu que és il·lusori esperar una transformació de l'Islam a curt termini i que és més realista apostar per veus moderades com la de Tariq Ramadan (que a mi personalment em sembla un personatge un tant sinistre).

La integració de l'Islam ortodox en les societats occidentals és un problema molt complex que no es pot ventilar en quatre ratlles. Malgrat les crítiques que se'n puguin fer —i aquí n'hem exposat algunes—, el reportatge d'Ian Buruma incita a la reflexió.

Kelsen contra Schmitt (amb l'Estatut de rerefons)

Quan encara no es coneix la sentència al recurs d'anticonstitucionalitat presentat contra el nou Estatut de Catalunya, molts dirigents polítics catalans ja han qüestionat la legitimitat del Tribunal Constitucional per a impugnar-lo. Alguns n'ataquen la particular composició del Tribunal, ja que hi ha membres que haurien d'haver estat renovats; d'altres sostenen que la manca d'unanimitat entre els seus membres invalida el sentit final del pronunciament; però les crítiques més de fons posen en qüestió que un tribunal pugui impugnar totalment o parcial una Llei Orgànica aprovada per un parlament autonòmic i pel parlament espanyol i ratificada en referèndum per la ciutadania. Aquest argument és, naturalment, un atac a la zona de flotació de l'ordenament jurídic de l'Estat.

L'editorial Tecnos va editar l'any passat el llibre La polémica Schmitt / Kelsen sobre la justicia constitucional: El defensor de la Constitución versus ¿Quién debe ser el defensor de la Constitución?, que repassa el debat que van mantenir aquests dos grans teòrics del dret sobre qui estava legitimat per a dirimir els conflictes que eventualment poguessin sorgir entre la legislació ordinària i la lletra o l'esperit de la Carta Magna. Tot i ser un debat emmarcat en un context molt específic —el de la greu crisi política i institucional dels darrers anys de la República de Weimar—, resulta pertinent tornar-hi en una situació com l'actual. Els dos texts que formen el gruix del llibre daten de 1931 i estan acompanyats en aquesta edició per un estudi crític a càrrec del magistrat Giorgio Lombardi, que contextualitza el debat. Aquest article de Carlos Miguel Herrera resumeix molt bé la polèmica.

La polèmica sorgeix pel fet que la Constitució de la República de Weimar, promulgada el 1919, no preveia una única institució competent per a jutjar si els actes normatius s'ajustaven o no a la Constitució. El Tribunal Suprem de l'Imperi [Reichsgericht] dictaminava sobre qüestions jurídiques ordinàries i la Cort d'Estat [Staatsgerichtshof] arbitrava els conflictes d'atribució entre l'Estat Central i els Länder. Aquest escenari era radicalment diferent al de la República Austríaca, on, a proposta de Hans Kelsen, existia un tribunal específicament concebut per a exercir de garant de la Constitució: el Tribunal Constitucional [Verfassungsgerichtshof]. En altres països, tot i que la Constitució no preveia un òrgan jurídic d'aquestes característiques, la pròpia jurisprudència havia portat a la pràctica una solució similar. És el cas dels Estats Units, on la sentència del cas Marbury vs. Madison va afirmar la capacitat del Tribunal Suprem per a exercir el control constitucional [Juridic Review] de les lleis. Lombardi fa notar que aquesta sentència mostra la gran diferència amb els ordenaments jurídics continentals:

La respuesta a la pregunta acerca de por qué surge en América un control de constitucionalidad ligado a la acción de los jueces, se encuentra en las mismas causas por las que ello no sucede en los ordenamientos judiciales europeos. El punto de partida en ambos es común, el poder judicial se considera ideológica y prácticamente más débil que el poder legislativo y normativo: la división de poderes actúa en contra del poder judicial y no a su favor. El resultado es que la garantía constitucional se ve amenazada tanto en América como en Europa, pero mientras en América el poder judicial es capaz de reaccionar encontrando un fundamento de su posición que vaya más allá de la misión que le concede la Constitución, en Europa subsumida entre la dependencia burocrática del monarca y la material del órgano que produce el derecho aplicable, la judicatura queda finalmente constreñida a la función estricta que le marca la ley nacida del parlamento.

Aprofundint en la filosofia que sustenta el model nord-americà, afegeix el jurista:

En Estados Unidos, uno de los fundamentos de la actividad judicial es la tutela de los derechos. […] Por ello, la división de poderes parte de algo más profundo, es decir, surge de una estructura de derecho fundada sobre normas anteriores al Estado. Hunde por consiguiente sus raíces en el derecho natural, por lo que el juez se convierte en juez de los derechos y no en juez de la legalidad.

Per a Hans Kelsen, la Constitució és el fonament de l'Estat, és «la norma que regula l'elaboració de les lleis, de les normes generals […] des de les que s'exerceix l'activitat dels òrgans estatals, dels tribunals i de les autoritats administratives». Com hem comentat, l'òrgan que avui coneixem com a Tribunal Constitucional és una creació seva. Aquest tribunal oferia un instrument per a la protecció de les minories davant de les decisions de la majoria, i representava també una garantia a la voluntat del Parlament expressada en les lleis, ja que aquestes podien eventualment ser sabotejades per la burocràcia en els reglaments d'execució (burocràcia que per al vienès presentava un caràcter inevitablement autocràtic). Per a Kelsen, l'òrgan encarregat del control de la Constitució havia de ser diferent i independent del Parlament i del Govern (que com a legisladors i executors de les lleis, són els principals subjectes a controlar). Sobre el contingut de la Constitució (i de les lleis en general), Kelsen sostenia una visió netament positivista, reclamant normes clares i unívoques que neutralitzessin i despolititzessin el dret: «No cap interpretació del dret allà on no existeix una norma jurídica desprovista d'ambigüitat política» (recordem la cita del capítol XVI de De l’esperit de les lleis de Montesquieu, que ja hem citat algun altre cop: «l'essencial és que la lletra de les lleis desperti les mateixes idees en tothom»). Per a Schmitt, això és una entelèquia.

Carl Schmitt rebutja la visió de Kelsen de la Constitució com a «llei de lleis» i per a ell la clau està en la noció de poder constituent, i defensa el que s'ha vingut a denominar decisionisme: una Constitució —un ordre jurídic— no es recolza en una norma com a fonament de validesa, sinó en una decisió política sorgida d'un ésser polític. Per al jurista alemany, és ingenu pensar que és possible resoldre un eventual conflicte entre llei i Constitució com una operació merament lògica de subsumir una norma en una altra: tant la interpretació del contingut de la norma constitucional com l'encaix de la norma ordinària en la norma superior són accions en les que intervé un element important de llibertat (altres en dirien arbitrarietat); en altres paraules, mai són apolítiques. Per tant, per a Schmitt, «establir un Tribunal especial per a decidir la constitucionalitat de la llei significa […] una desviació per raons polítiques de la lògica de l'Estat de Dret». Així doncs, el defensor de la Constitució no pot ser mai un tribunal creat a tal fi, sinó que només pot assumir aquest rol aquell qui posseeix la sobirania, el Cap de l'Estat, que Schmitt considera un «poder neutral, mediador, regulador i tutelar». La seva resposta és una conseqüència de les idees que ha anat desenvolupant en els treballs precedents. Al seu llibre Teologia política (1922) definia sobirà com aquell que «decideix sobre l'estat d'excepció» i introduïa el concepte de decisionisme. En optar pel Cap de l'Estat com a defensor de la Constitució està seguint aquest camí, emparat a més per la realitat política que analitza: per influència de Max Weber, la Constitució de la República de Weimar feia de la figura del Cap de l'Estat [Reichspräsident], escollit directament pel poble, la institució suprema encarregada d'assegurar el manteniment de l'Estat. A més, en virtut de l'article 48, aquest podia assumir «poders dictatorials» excepcionalment durant les situacions de crisis institucionals. Notem el matís: Schmitt admet que els tribunals puguin controlar les lleis simples respecte de la Constitució, però no poden defensar ni protegir la Constitució. Com fa notar Carlos Miguel Herrera, Schmitt distingeix entre control judicial i protecció política. En oposició a Kelsen, que sempre treballa sobre una concepció pura del dret, Schmitt considera que «el defensor [de la Constitució] no ha de ser abstracte, sinó que ha de protegir contra perills determinats i concretament temuts».

Com hem vist, les postures de Hans Kelsen i Carl Schmitt són irreconciliables, representen dues formes antagòniques de concebre el dret, la política, la Constitució i l'Estat: normativisme contra decisionisme. Podem preguntar-nos: quina és la visió que ha prevalgut? Un diria que, degut a que la majoria de països del nostre entorn prenen la Constitució com a «llei de lleis» i posseeixen Tribunals Constitucionals amb l'única atribució d'actuar com a defensors de l'ordre constitucional, Kelsen ha vençut. Una mirada més atenta, però, ens demostra que les coses no són tan senzilles.

En primer lloc, la demanda kelseniana (positivista) de normes clares i unívoques, de neutralització i despolitització del dret (o al menys, de la Carta Magna), no ha tingut lloc. De fet, la pervivència d'una Constitució moderna depèn essencialment de la seva capacitat d'adaptar-se als temps i a l'evolució política d'un poble (el que Lombardi anomena Constitucions estructurals). És a dir, la Constitució ha de ser prou oberta com per a expressar únicament valors indiscutibles que mai no són posats en qüestió pels actors polítics i no obstaculitzar la seva reforma quan sigui necessària. Perquè, com assenyala el prologuista, «hoy estamos lejos de la idea de que la Constitución asume la totalidad de la representación institucional, es más tendemos a ver en ella una estructura en torno a la cual se organiza un ciclo de relaciones».

Així doncs, l'estabilitat dels textos constitucionals actuals no s'ha produït gràcies a que s'hagi seguit l'exigència de Kelsen de la claredat normativa, sinó a que després de la Segona Guerra Mundial existia un ampli consens sobre moltes qüestions que abans havien estat subjectes a polèmica (drets individuals, llibertat religiosa, llibertat de premsa, dret de vaga, respecte a la propietat privada…) i per la prudència del legislador en deixar fora de la Carta Magna matèries que encara poden ser controvertides (divorci, avortament, eutanàsia, grau d'intervenció estatal...). Cal notar que una de les crítiques que s'ha fet al nou Estatut de Catalunya és precisament el ser molt intrusiu, atès que en incloure en el text alguns d'aquest assumptes, els elimina del legítim joc polític.

En llegir l'estudi de Carl Schmitt cal evitar caure en la temptació del hindsight bias i veure en els seus plantejaments l'avantsala a la seva justificació posterior del poder omnímode i unipersonal de Hitler (a través del concepte d'auctoritas i la doctrina del Führerprinzip, que l'ha marcat per sempre més com el «jurista del Reich»). Insistim en que Schmitt escriu des d'un context polític i social molt determinat, i que la seva posició intenta trobar una sortida a un problema real que aclaparava a la República de Weimar: la contínua paràlisi institucional per manca de majories estables i pel fet que les minories fossin partits antisistema (comunistes i nacionalsocialistes). La veritat és que l'experiència ens ha demostrat que en moments de crisi, el Cap de l'Estat pot restar efectivament com a últim (únic) garant de la Constitució. L'exemple el tenim a Espanya: la nit del 23-F, fou el monarca qui s'erigí com a defensor de la Constitució i la seva intervenció la que salvà els valors sobre els que es fonamenta.

Així, malgrat el xocant que ens puguin semblar les tesis de Carl Schmitt a primera vista, d'ell roman la importància atribuïda al Cap de l'Estat com a instància suprapartidista capaç d'actuar de defensor de la Constitució en moments de profunda crisi, i també una doctrina que ha acabat per imposar-se en la praxi jurídica actual, el fet de «vincular les garanties constitucionals a realitats canviants més que no pas a criteris normatius determinats». És aquesta flexibilitat la que garanteix la pervivència dels textos constitucionals al llarg del temps.

El problema de la situació actual és que la Constitució espanyola ha demostrat ser prou flexible per a adaptar-se a la realitat canviant de l'Estat (en particular, al desenvolupament de l'Estat Autonòmic: el marc jurídic que s'ha anat configurant ha vingut donat per la jurisprudència dictada pel Tribunal Constitucional en les seves sentències al llarg del temps), així que la fractura institucional actual no prové de la Carta Magna en si, sinó potser de la forma amb què s'intenta modificar de facto: a través d'un procediment no reconegut en la pròpia Constitució. Si acceptem que les decisions dels Parlaments ratificades per la ciutadania en referèndum passen per sobre del Tribunal Constitucional, aleshores hem d'acceptar necessàriament que aquells exerceixen de poder constituent contínuament. Això és quelcom que la classe política té l'obligació de formular explícitament perquè afecta a l'arquitectura institucional de l'Estat. I si això s'accepta, hom encara s'ha d'enfrontar amb el fet que en aquest cas no sigui el subjecte de sobirania reconegut en la Constitució (el poble espanyol en el seu conjunt) qui l'estigui reformant de facto, sinó una part d'ell.

[...]

[Moisés] Naím [director de la revista Foreign Policy] percibe un mismo patrón de comportamiento en los países con dificultades: «Primero, niegan el problema; luego, aplican medidas insuficientes; después, denuncian factores externos, trasladan la culpa a fuerzas ocultas, y, al final, enfrentan la realidad y adoptan medidas de ajuste».

(No hay conjura, se llama mercado y especula; El País 11.02.2010)

Antonio Brosa i el Concert per a violí Op. 15 de Benjamin Britten

El dilluns de Pentecosta de 1935 moria a Viena Manon Gropius, filla de l'arquitecte Walter Gropius i d'Alma Mahler. La poliomielitis se la va endur quan només tenia 18 anys. Elias Canetti la recorda a les seves memòries com «una gacela, una criatura ligera, morena, disfrazada de chiquilla, no contaminada por la pompa a la que había sido llamada, y cuya inocencia la hacía parecer más joven que los dieciséis años que debía de tener. Lo que aquella criatura expandía a su alrededor era más bien esquivez que belleza, era un ángel-gacela, no del Arca de Noé, sino del cielo». L'escriptor narra amb ràbia els darrers mesos de vida de la jove, ja postrada en una cadira de rodes, a qui la mare havia promès amb el secretari del Vaterländische Front tot i saber que li quedava poc temps de vida. El funeral, a causa del renom de la família, va ser multitudinari: «Todo Viena estuvo presente, es decir, la Viena que solía congregarse en las reuniones de invitados celebradas en la Hohe Warte. También fueron al entierro —pues no se podía impedir por la fuerza que lo hicieran— otros que deseaban con toda su alma recibir aquellas invitaciones, pero a los que nunca se les permitió asistir a tales reuniones». Aquell enterrament fou «uno de los últimos grandes días de Viena antes de que se precipitase, dando tumbos, en la catástrofe, y los nuevos amos la declarasen ciudad de provincias». La jove Manon, Mutzi, fou la dedicatària de l'únic concert per a violí d'Alban Berg, el deixeble d'Arnold Schönberg. El va titular A la memòria d'un àngel.

L'estrena mundial del concert va tenir lloc a Barcelona el 19 d'abril de 1936, en el marc del festival de la International Society for Contemporary Music (ISCM) organitzat per Robert Gerhard (que hi va estrenar el ballet Ariel sobre textos de J.V. Foix basats en La Tempesta de Shakespeare). L'altre gran pupil de Schönberg, Anton Webern, havia de dirigir l'obra, però per motius que no són del tot clars (alguns diuen que a causa d'una malaltia, altres que degut a la forta implicació emocional amb la peça), fou reemplaçat per Hermann Scherchen. Louis Krasner fou el solista. Entre els assistents aquella nit al Palau de la Música Catalana es trobava el jove Benjamin Britten, que havia vingut a presentar la Suite per a Violí i Piano Op. 6 en el festival. L'obra fou interpretada pel violinista Antonio Brosa acompanyat pel mateix Britten al piano.

Antonio Brosa, nascut a Tarragona el 1894, fou un dels grans violinistes del seu temps. Dotat d'una prodigiosa tècnica, es va especialitzar en compositors moderns i contemporanis, principalment anglesos, tals com Elgar, Vaughan Williams, Frank Bridge, Britten, Berkeley i Tippett, però també espanyols, com Gerhard (que va escriure especialment per a ell el seu Concert per a violí). Brosa va començar els seus estudis musicals a Barcelona i els va completar a Brusel·les sota la tutela d'Enrique Ainaud, que va rebutjar cobrar-li les classes, i de Mathieu Crickboom, becat per la Diputació de Barcelona. L'inici de la Primera Guerra Mundial va fer que es desplacés a Londres, on va passar dificultats econòmiques. El seu gran debut a la capital britànica no va tenir lloc fins el 1919, en un recital que va suscitar una gran atenció. El 1925 Brosa va fundar un quartet de corda molt reeixit, amb el que realitzaria gires pels Estats Units el 1931, 1932 i 1934 convidat per la Elizabeth Sprague Coolidge Foundation. La Guerra Civil espanyola el va forçar a exiliar-se, i sempre viuria a cavall entre Anglaterra i els Estats Units. Els interessats poden trobar un detallat perfil biogràfic al llibre de Donald Brook Violinists of To-Day (Salisbury Square, 1948).



Britten va veure tocar en directe a Antonio Brosa per primer cop el 1931. El seu diari recull la següent entrada el 19 de març: «Go with Mummy (with tickets from Mrs. Brosa via Mrs. Bridge) to a topping recital by Antonio Brosa. He is simply superb. Incredible technique, with beautiful interpretation. [...] A great violinist». Ambdós pertanyien al cercle de Frank Bridge i van fer amistat. Brosa apareix repetidament als seus diaris (referit amb un familiar «Toni») i sempre en un to elogiós.

L'inici de la Guerra Civil espanyola poc després del festival de l'ISCM va fer que Britten, pacifista convençut i defensor de la causa republicana, es decidís a composar diverses obres de temàtica antibèl·lica, com ara Our Hunting Fathers Op. 10 per a soprano o tenor i orquestra, amb lletra de W.H. Auden, escrit a tota pressa el 1936, o Ballad of Heroes Op. 14 per a tenor o soprano, cor i orquestra, amb lletra de W. H. Auden i Randall Swingler, que data de 1939.

Sembla clar que el Concert per a violí de Berg —que Britten va poder tornar a escoltar en una retransmissió de la BBC— va exercir una gran influència a l'hora de composar el seu propi. En particular, li va proporcionar la idea de concert-com-a-rèquiem, tan escaient en uns moments en els que el feixisme començava a ensenyorir-se d'Europa (i a la que recorreria repetidament els anys següents, tant a la Sinfonia da Requiem Op. 20 de 1940 com en el cèlebre War Requiem Op. 66 de 1961). Britten va començar a treballar en aquesta composició el 1938 i la completà pocs dies abans de que esclatés la Segona Guerra Mundial, esdevenint el seu Opus 15. Durant el procés creatiu Britten va consultar freqüentment Brosa a fi de saber si la part de violí que escrivia podia realment ser tocada (!), així que no és d'estranyar que el compositor confiés l'edició de la partitura solista i la primera interpretació pública al violinista català, que la va estrenar al Carnegie Hall de New York el 29 de març de 1940 acompanyat per la New York Philharmonic Orchestra sota la batuta de John Barbirolli. Era el debut com a solista de Brosa als Estats Units, on fins aleshores havia tocat amb formacions de cambra. Malauradament no existeix cap enregistrament d'aquell concert, però és sabut que va causar sensació entre els presents per la seva gran dificultat tècnica (Jascha Heifetz l'havia qualificat d'«unplayable»). L'èxit assolit va obrir les portes a Brosa a nous contractes.

Les correspondències entre els concerts de Berg i Britten no acaben en la concepció. Comparteixen també un final lent, i el tema principal del primer moviment recorda al tema de l'interludi que segueix a la mort del personatge principal a l'òpera Wozzeck. Altres elements el connecten amb la Guerra Civil, com l'ús d'imatgeria típicament espanyola (ritmes de castanyoles, sonoritats que imiten una guitarra flamenca...) o recursos associats al camp de batalla (fanfàrries, trompetes i timbals amenaçadors). De fet, la composició és contemporània al seu tribut a les víctimes de la Guerra Civil, Ballad of Heroes.

Tot i ser un concert que no forma part habitual de les programacions, el cert és que els darrers anys han aparegut diversos enregistraments de gran qualitat: Maxim Vengerov amb la London Symphony Orchestra sota la direcció de Mstislav Rostropovich; Daniel Hope amb la BBC Symphony Orchestra dirigida per Paul Watkins i Janine Jansen també amb la London Symphony Orchestra dirigida per Paavo Järvi. La versió que jo tinc és la de Frank Peter Zimmermann amb la Warsaw Philharmonic Orchestra d'Antoni Wit. En el següent video el mateix Zimmermann interpreta el primer moviment del concert acompanyat de La Scala Philharmonic Orchetra sota la direcció de Wolfgang Sawallisch. La resta del concert aquí (I, II, III).

Excuses

He de demanar excuses als lectors d'aquest blog, perquè darrerament l'he tingut molt desatès. El motiu és aquest:

Espero poder trobar temps per a seguir escrivint, però les prioritats ara són altres.