Les avantguardes txeques. II. Fotografia d'avantguarda
El concepte «fotografia d'avantguarda» és molt genèric, ja que la pràctica totalitat d'ismes artístics van tenir una translació al mitjà fotogràfic. En parlar de la fotografia d'avantguarda txeca, jo només em referiré a l'estil que es va desenvolupar als anys vint i trenta del segle passat i que es basà en l'abstracció geomètrica, seguint les passes —o anticipant-se, en algun cas— del constructivisme rus i del funcionalisme de la Bauhaus. Parlar d'aquest tipus de fotografia a la República Txeca és parlar principalment de tres artistes: Jaroslav Rössler, Jaromír Funke i Eugen Wiškovský.
Jaroslav Rössler (1902-1990) va iniciar la seva carrera com a fotògraf l'any 1917 a l'estudi de František Drtikol, que era en aquells moments el fotògraf txec de major renom internacional, famós pels seus retrats «psicològics». Drtikol és un cas molt interessant: considerat per la joventut avantguardista com el màxim exponent de l'Art Noveau (i, per tant, conreador d'un estil conservador contra el que es rebel·laven), la realitat és que la seva fotografia va anar modernitzant-se amb el pas dels anys —influenciat precisament pel seu alumne Rössler—, i entre 1927-1929 va realitzar uns encomiables nus femenins amb uns sofisticats jocs d'ombres i unes curoses composicions amb objectes geomètrics. Al seu estudi Rössler va dur a terme principalment feina de laboratori, encarregant-se del revelat i dels retocs. En aquests estadis inicials, la fotografia de Rössler va ser deutora de la del seu mestre, i durant molt de temps va seguir treballant amb complicats processos de pigmentació, especialment amb bromoli (una tècnica molt popular a la fotografia impressionista i Art Noveau). La més antiga de les fotografies conservades de Rössler, Opus I (1919), una composició geomètrica amb una petita ampolla poligonal per a productes químics i dues peces de cartró disposades en diagonal, pot considerar-se una fotografia constructivista avant la lettre. Rössler va destruir moltes de les seves fotografies anteriors a 1922, així que no se sap si va fer altres fotos similars. L'any 1923 va conèixer Karel Teige, el fundador del grup Devětsil i la personalitat més important de l'avantguarda txeca. Rössler va entrar a formar part del grup (fou l'únic fotògraf), però la seva introversió el va mantenir sempre al marge dels altres membres. Les seves obres de la primera meitat de la dècada dels vint es troben entre les primeres en aplicar el llenguatge de l'art abstracte a la fotografia. Exemples en són les composicions amb objectes lluminosos sobre fons foscos, l'obtenció de formes esfèriques de llum a través de llargues exposicions, o les fotografies d'objectes quotidians (espelmes, cendrers, gots de vi) contra un fons de cartró blanc i negre, retallat amb formes geomètriques. També va experimentar amb la superposició de negatius i el desenfocament deliberat. Com els seus companys de Devětsil (i seguint als futuristes italians), Rössler estava entusiasmat amb la tècnica, i entre les fotografies anteriors a 1926 hi trobem moltes amb detalls de ràdios, així com experiments amb collage. A principis de 1927 ell i la seva dona es traslladaren a París, on viurien fins el 1935. A diferència dels altres artistes txecs que també residien a la capital francesa, Rössler es va mantenir al marge dels cenacles artístics i va preferir treballar en diversos estudis fotogràfics. Del seu període parisenc romanen les seves fotografies de la Torre Eiffel i d'altres estructures arquitectòniques, així com obres per a anuncis, de qualitat desigual. Rössler va seguir experimentant amb les possibilitats que li oferia la tècnica, emprant fotogrames, composicions diagonals, múltiples negatius i tipografia. El període posterior al seu retorn a Praga, en què col·laborà amb el grup Devětsil fent fotografies per a la companyia de Teatre Alliberat, és menys interessant artísticament i cronològicament s'escapa a l'objecte d'aquesta entrada.
Jaroslav Rössler (1902-1990) va iniciar la seva carrera com a fotògraf l'any 1917 a l'estudi de František Drtikol, que era en aquells moments el fotògraf txec de major renom internacional, famós pels seus retrats «psicològics». Drtikol és un cas molt interessant: considerat per la joventut avantguardista com el màxim exponent de l'Art Noveau (i, per tant, conreador d'un estil conservador contra el que es rebel·laven), la realitat és que la seva fotografia va anar modernitzant-se amb el pas dels anys —influenciat precisament pel seu alumne Rössler—, i entre 1927-1929 va realitzar uns encomiables nus femenins amb uns sofisticats jocs d'ombres i unes curoses composicions amb objectes geomètrics. Al seu estudi Rössler va dur a terme principalment feina de laboratori, encarregant-se del revelat i dels retocs. En aquests estadis inicials, la fotografia de Rössler va ser deutora de la del seu mestre, i durant molt de temps va seguir treballant amb complicats processos de pigmentació, especialment amb bromoli (una tècnica molt popular a la fotografia impressionista i Art Noveau). La més antiga de les fotografies conservades de Rössler, Opus I (1919), una composició geomètrica amb una petita ampolla poligonal per a productes químics i dues peces de cartró disposades en diagonal, pot considerar-se una fotografia constructivista avant la lettre. Rössler va destruir moltes de les seves fotografies anteriors a 1922, així que no se sap si va fer altres fotos similars. L'any 1923 va conèixer Karel Teige, el fundador del grup Devětsil i la personalitat més important de l'avantguarda txeca. Rössler va entrar a formar part del grup (fou l'únic fotògraf), però la seva introversió el va mantenir sempre al marge dels altres membres. Les seves obres de la primera meitat de la dècada dels vint es troben entre les primeres en aplicar el llenguatge de l'art abstracte a la fotografia. Exemples en són les composicions amb objectes lluminosos sobre fons foscos, l'obtenció de formes esfèriques de llum a través de llargues exposicions, o les fotografies d'objectes quotidians (espelmes, cendrers, gots de vi) contra un fons de cartró blanc i negre, retallat amb formes geomètriques. També va experimentar amb la superposició de negatius i el desenfocament deliberat. Com els seus companys de Devětsil (i seguint als futuristes italians), Rössler estava entusiasmat amb la tècnica, i entre les fotografies anteriors a 1926 hi trobem moltes amb detalls de ràdios, així com experiments amb collage. A principis de 1927 ell i la seva dona es traslladaren a París, on viurien fins el 1935. A diferència dels altres artistes txecs que també residien a la capital francesa, Rössler es va mantenir al marge dels cenacles artístics i va preferir treballar en diversos estudis fotogràfics. Del seu període parisenc romanen les seves fotografies de la Torre Eiffel i d'altres estructures arquitectòniques, així com obres per a anuncis, de qualitat desigual. Rössler va seguir experimentant amb les possibilitats que li oferia la tècnica, emprant fotogrames, composicions diagonals, múltiples negatius i tipografia. El període posterior al seu retorn a Praga, en què col·laborà amb el grup Devětsil fent fotografies per a la companyia de Teatre Alliberat, és menys interessant artísticament i cronològicament s'escapa a l'objecte d'aquesta entrada.
Aquí es pot veure un vídeo amb un recull de fotografies de Rössler:
La fotografia de Jaromír Funke (1896-1945) va tenir com a principal font d'inspiració el treball de l'americà d'origen txec Drahomír J. Růžička, que s'havia instal·lat a Praga el 1923. Růžička va portar amb ell les teories fotogràfiques d'Alfred Stieglitz, defensor de la «fotografia directa» [straight photography], basada en la inviolabilitat del negatiu, en un moment en que el gènere es debatia entre el vell pictorialisme i els experiments sense càmera, els fotogrames. Funke es va mantenir sempre com un fotògraf amateur i el 1924 va fundar la Societat Fotogràfica Txeca (Česka fotografická společnost, ČFS) amb Josef Sudek i Adolf Schneeberger, adherida als principis de Stieglitz. La ČFS va organitzar dues exposicions (1926 i 1929), en la que Funke hi exposà els seus treballs més avançats. Des del 1923 Funke havia estat treballant en fotografies no-figuratives amb jocs d'ombres, natures mortes que combinaven formes geomètriques (esferes, ampolles) amb materials compactes (paper, vidre, metall). Aquestes obres naixien com a reacció als experiments sense càmera de Man Ray, tot cercant aconseguir resultats similars sense trair la naturalesa del mitjà. En els seus treballs d'aquells anys trobem també composicions diagonals (abans de que l'obra de Rodchenko es donés a conèixer) i fotografies que podrien catalogar-se de Nova Objectivitat (anteriors a la referència de l'estil: Die Welt ist schön d'Albert Renger-Patzsch, que data del 1928). El 1929 Funke va fer una sèrie de fotografies de reflexes en vidres, i el 1930 es dedicaria a fotografiar la central elèctrica de Kolín, la seva població natal, una sèrie d'instantànies que agruparia sota el nom genèric de «Nova Arquitectura». També va flirtejar amb el surrealisme, del que la fotografia de l'anunci per una òptica n'és l'exemple més reeixit. La docència va ocupar un lloc important a la seva vida: el setembre de 1931 va establir-se a Bratislava com a professor a l'Escola d'Arts Aplicades i el 1935 va tornar a Praga com a cap de fotografia de l'Escola Gràfica Estatal. Del treball amb els seus alumnes i el director de l'escola, el dissenyador Ladislav Sutnar, sorgiria el llibre Photography Sees the Surface (Fotografie vidí povrch, 1935), reeditat fa un lustre pel Departament d'Eslavística de la Universitat de Michigan mantenint el format original.
El darrer fotògraf a destacar d'aquest període és Eugen Wiškovský (1888-1964). Wiškovský fou professor de Funke a l'institut de Kolín, i com va passar amb el cas Drtikol-Rössler, l'alumne va acabar influint en el mestre. L'obra avantguardista de Wiškovský és una mica posterior a la de Rössler i Funke, i pot enquadrar-se clarament en l'estil de Nova Objectivitat. A finals dels anys vint i al llarg dels trenta, Wiškovský va saber trobar qualitats estètiques en objectes industrials tals com turbines, transformadors elèctrics i canonades de ciment, i els mostrà d'una manera inusual i plenament artística. Un altre element essencial en la seva fotografia és la cerca de motius que tinguin un sentit metafòric, de manera que el subjecte representat suggereixi un subjecte diferent, quelcom que es troba present també en l'obra d'Edward Weston. Entre les seves fotografies «metafòriques», tres obres mestres: Lunar Landscape (originalment titulada Collars, 1929), on un muntatge amb colls de camisa rígids ressembla la superfície de la lluna; Flag (1944), en la que un caminet i un camp acabat de segar composen una bandera onejant; i sobretot Disaster (1939), en la que un camp de blat en una tarda ventosa i un tros de sostre d'un graner al fons evoquen la imatge d'un vaixell enfonsant-se en una terrible tempesta en mig del mar.
Les importants contribucions d'aquests tres fotògrafs no van ser internacionalment reconegudes, però, fins molt temps després. Quelcom que va endarrerir la seva projecció exterior fou l'estar absents a l'exposició internacional Film und Foto que es va celebrar a Stuttgart el 1929: Karel Teige, l'encarregat de seleccionar les obres que representarien a Txecoslovàquia, havia perdut el contacte amb Rössler, encara no coneixia a Funke i Wiškovský tot just començava a fer les seves primeres grans obres. Es presentaren fotomuntatges per a portades de llibres a càrrec de membres del cercle surrealista de Teige, així com il·lustracions del mateix Teige per al llibre Abeceda del poeta Vítězslav Nezval, del que parlarem en el proper post. La instauració d'un règim comunista a Txecoslovàquia encara va complicar més la difusió d'uns artistes que, per les seves propostes, estaven molt allunyats de l'ortodòxia del realisme socialista.
Amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica va resorgir l'interès en les llargament oblidades avantguardes centreeuropees. En el cas de la fotografia txeca, va començar amb algunes exposicions puntuals als anys noranta (Houston 1989, València 1993, Dijon 1997) i ha anat en augment des d'aleshores. El 1999 es va organitzar l'exposició Modern Beauty. Czech avant-garde photography 1918-1948 que va recalar a Barcelona, París, Lausanne, Praga i Munic. La galeria KOWASA de Barcelona va dedicar-ne una el setembre de 2008 precisament al trio Rössler-Funke-Wiškovský. Sense anar més lluny, acaba de finalitzar una exposició sobre Drtikol a Brussel·les i actualment es pot veure una mostra de fotografia txeca del segle XX a Bonn i una retrospectiva de Jaromír Funke a la National Gallery of Art de Washington, la primera fora del seu país natal.
La bibliografia, però, segueix essent minsa. L'obra de referència és segurament Czech Photographic Avant-Garde, 1918-1948, a cura de Vladimir Birgus, que acompanyava l'exposició Modern Beauty. És un llibre magníficament editat i que cobreix aspectes que no s'han tractat en aquesta entrada, tals com la fotografia surrealista, els fotomuntatges avantguardistes per a portades de llibres i la fotografia realitzada per al Teatre Alliberat. Altres exposicions també han editat un interessant catàleg, per exemple Czech Vision: Avantgarde Photography in Czechoslovakia i Foto: Modernity in Central Europe, 1918-1945. Encara existeixen poques monografies d'aquests autors editades internacionalment, l'excepció és Jaroslav Rössler: Czech Avant-Garde Photographer de MIT Press. L'editorial txeca Torst té una molt recomanable sèrie econòmica dedicada als grans fotògrafs txecs del segle XX —no només els tres comentats, sinó també František Drtikol, Karel Teige, Jindřich Štyrský, Josef Sudek, Josef Koudelka... malauradament alguns volums estan exhaurits—, que inclouen un estudi crític bilingüe txec-anglès.
Les importants contribucions d'aquests tres fotògrafs no van ser internacionalment reconegudes, però, fins molt temps després. Quelcom que va endarrerir la seva projecció exterior fou l'estar absents a l'exposició internacional Film und Foto que es va celebrar a Stuttgart el 1929: Karel Teige, l'encarregat de seleccionar les obres que representarien a Txecoslovàquia, havia perdut el contacte amb Rössler, encara no coneixia a Funke i Wiškovský tot just començava a fer les seves primeres grans obres. Es presentaren fotomuntatges per a portades de llibres a càrrec de membres del cercle surrealista de Teige, així com il·lustracions del mateix Teige per al llibre Abeceda del poeta Vítězslav Nezval, del que parlarem en el proper post. La instauració d'un règim comunista a Txecoslovàquia encara va complicar més la difusió d'uns artistes que, per les seves propostes, estaven molt allunyats de l'ortodòxia del realisme socialista.
Amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica va resorgir l'interès en les llargament oblidades avantguardes centreeuropees. En el cas de la fotografia txeca, va començar amb algunes exposicions puntuals als anys noranta (Houston 1989, València 1993, Dijon 1997) i ha anat en augment des d'aleshores. El 1999 es va organitzar l'exposició Modern Beauty. Czech avant-garde photography 1918-1948 que va recalar a Barcelona, París, Lausanne, Praga i Munic. La galeria KOWASA de Barcelona va dedicar-ne una el setembre de 2008 precisament al trio Rössler-Funke-Wiškovský. Sense anar més lluny, acaba de finalitzar una exposició sobre Drtikol a Brussel·les i actualment es pot veure una mostra de fotografia txeca del segle XX a Bonn i una retrospectiva de Jaromír Funke a la National Gallery of Art de Washington, la primera fora del seu país natal.
La bibliografia, però, segueix essent minsa. L'obra de referència és segurament Czech Photographic Avant-Garde, 1918-1948, a cura de Vladimir Birgus, que acompanyava l'exposició Modern Beauty. És un llibre magníficament editat i que cobreix aspectes que no s'han tractat en aquesta entrada, tals com la fotografia surrealista, els fotomuntatges avantguardistes per a portades de llibres i la fotografia realitzada per al Teatre Alliberat. Altres exposicions també han editat un interessant catàleg, per exemple Czech Vision: Avantgarde Photography in Czechoslovakia i Foto: Modernity in Central Europe, 1918-1945. Encara existeixen poques monografies d'aquests autors editades internacionalment, l'excepció és Jaroslav Rössler: Czech Avant-Garde Photographer de MIT Press. L'editorial txeca Torst té una molt recomanable sèrie econòmica dedicada als grans fotògrafs txecs del segle XX —no només els tres comentats, sinó també František Drtikol, Karel Teige, Jindřich Štyrský, Josef Sudek, Josef Koudelka... malauradament alguns volums estan exhaurits—, que inclouen un estudi crític bilingüe txec-anglès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada