Una crítica a Ian Buruma
Quan el 2 de novembre de 2004 el cineasta Theo Van Gogh va morir assassinat a mans de Mohamed Bouyeri, un jove islamista holandès d'origen marroquí, el periodista Ian Buruma va tornar a la seva Holanda natal per a escriure un llibre sobre els fets. El resultat fou Murder in Amsterdam (2006; existeix traducció a l'espanyol), un més que notable reportatge periodístic que va més enllà del relat del crim i presenta una interessant radiografia de la història de les successives onades migratòries provinents de països musulmans (principalment Marroc i Turquia) i les polítiques d'integració posades en marxa per les autoritats holandeses. La història és similar a la d'altres països europeus.
Però Buruma pretén, a més, indagar en les causes del crim i com recorda sovint l'Arcadi Espada, «causes» són sempre «causes justes». És difícil fer-se una idea clara de la posició de Buruma sobre els aspectes més espinosos del debat, perquè sovint s'escuda astutament en fòrmules del tipus «Hi ha qui pensa que…». Sembla clar, però, que rebutja el discurs dels que denuncien l'Islam d'una forma radical. Al llarg del llibre trobem exemples dels excessos verbals de Pim Fortuyn i Theo Van Gogh, que ultrapassen la crítica legítima per tornar-se vulgars insults («follacabres» és el qualificatiu amb què el cineasta es referia sovint als musulmans). Més difícil resulta atacar a Ayaan Hirsi Ali, duríssima en el fons però gens barroera en les formes. I és que Hirsi Ali incomoda a una determinada esquerra i als multiculturalistes, que no poden fer-la encaixar en l'arquetipus del reaccionari xenòfob d'extrema dreta. El tractament que Buruma dóna a Hirsi Ali és de vegades profundament injust, malgrat l'amable post-scriptum que va afegir quan la diputada es va veure forçada a abandonar Holanda després de que la ministra d'immigració i integració li retirés el passaport. Per al lector que no hagi seguit la història, potser el sobtarà que aquesta decisió fes caure el govern de Jan Peter Balkenende (això dóna una idea del shock que va patir la societat holandesa després de l'assassinat de Van Gogh i la rellevància del debat que planteja el reportatge de Buruma). El més miserable del tracte de Buruma a Hirsi Ali és descriure les seves conviccions democràtiques com un exemple d'integrisme anàleg al dels islamistes (la titlla d'«Enlightenment fundamentalist») i insinuar malèvolament que la seva fermesa es deu a la fe del convers («one can’t help sensing that in her battle for secularism, too, there are hints of zealousness, echoes perhaps of her earlier enthusiasm for the Muslim Brotherhood, before she was converted to the ideals of the European Enlightenment», p. 158). Buruma arriba a negar a Hirsi Ali qualsevol mèrit en la seva tasca de denunciar l'opressió que pateixen les dones sota la llei islàmica: «Ayaan Hirsi Ali was no Voltaire. For Voltaire had flung his insults at the Catholic Church, one of the two most powerful institutions of eighteenth-century France, while Ayaan risked offending only a minority that was already feeling vulnerable in the heart of Europe» (p. 179).
És Buruma un relativista que creu que els valors occidentals no poden ser universals? En alguna ocasió pot semblar-ho, com quan considera que la lliçó de la Il·lustració és la de que «everything, especially claims to “nonnegotiable” or “fundamental” values, should be open to criticism. […] The only thing that cannot be negotiated is the use of violence» (pp. 34-5). Molts pensem en canvi que sí que hi ha valors fonamentals i innegociables. El periodista també pot semblar relativista quan traça una falsa equidistància entre les dues postures (p. 32):
Però Buruma pretén, a més, indagar en les causes del crim i com recorda sovint l'Arcadi Espada, «causes» són sempre «causes justes». És difícil fer-se una idea clara de la posició de Buruma sobre els aspectes més espinosos del debat, perquè sovint s'escuda astutament en fòrmules del tipus «Hi ha qui pensa que…». Sembla clar, però, que rebutja el discurs dels que denuncien l'Islam d'una forma radical. Al llarg del llibre trobem exemples dels excessos verbals de Pim Fortuyn i Theo Van Gogh, que ultrapassen la crítica legítima per tornar-se vulgars insults («follacabres» és el qualificatiu amb què el cineasta es referia sovint als musulmans). Més difícil resulta atacar a Ayaan Hirsi Ali, duríssima en el fons però gens barroera en les formes. I és que Hirsi Ali incomoda a una determinada esquerra i als multiculturalistes, que no poden fer-la encaixar en l'arquetipus del reaccionari xenòfob d'extrema dreta. El tractament que Buruma dóna a Hirsi Ali és de vegades profundament injust, malgrat l'amable post-scriptum que va afegir quan la diputada es va veure forçada a abandonar Holanda després de que la ministra d'immigració i integració li retirés el passaport. Per al lector que no hagi seguit la història, potser el sobtarà que aquesta decisió fes caure el govern de Jan Peter Balkenende (això dóna una idea del shock que va patir la societat holandesa després de l'assassinat de Van Gogh i la rellevància del debat que planteja el reportatge de Buruma). El més miserable del tracte de Buruma a Hirsi Ali és descriure les seves conviccions democràtiques com un exemple d'integrisme anàleg al dels islamistes (la titlla d'«Enlightenment fundamentalist») i insinuar malèvolament que la seva fermesa es deu a la fe del convers («one can’t help sensing that in her battle for secularism, too, there are hints of zealousness, echoes perhaps of her earlier enthusiasm for the Muslim Brotherhood, before she was converted to the ideals of the European Enlightenment», p. 158). Buruma arriba a negar a Hirsi Ali qualsevol mèrit en la seva tasca de denunciar l'opressió que pateixen les dones sota la llei islàmica: «Ayaan Hirsi Ali was no Voltaire. For Voltaire had flung his insults at the Catholic Church, one of the two most powerful institutions of eighteenth-century France, while Ayaan risked offending only a minority that was already feeling vulnerable in the heart of Europe» (p. 179).És Buruma un relativista que creu que els valors occidentals no poden ser universals? En alguna ocasió pot semblar-ho, com quan considera que la lliçó de la Il·lustració és la de que «everything, especially claims to “nonnegotiable” or “fundamental” values, should be open to criticism. […] The only thing that cannot be negotiated is the use of violence» (pp. 34-5). Molts pensem en canvi que sí que hi ha valors fonamentals i innegociables. El periodista també pot semblar relativista quan traça una falsa equidistància entre les dues postures (p. 32):
The war between Ellian’s [Afshin Ellian, un altre dissident] Enlightenment and Bouyeri’s Jihad is not a straightforward clash between culture and universalism, but between two different visions of the universal, one radically secular, the other radically religious.
L'equidistància torna en la cloenda del llibre, quan es refereix a les conseqüències de la lluita de Hirsi Ali. Recordem un cop més que la sintaxi és un valor moral:
Com bé assenyala Félix Romeo en una ressenya a Letras Libres, no van ser ni Theo Van Gogh ni Ayaan Hirsi Ali qui utilitzaren les bales i els ganivets.
De tota manera, crec que la seva postura és principalment pragmàtica: per molta raó que tinguem (o creguem tenir), és la via de la confrontació la que donarà millors rèdits? Això es veu clar en diversos moments del llibre, com quan comenta l'ofensiu que havia de resultar als musulmans el curtmetratge Submission dirigit per Van Gogh amb guió de Hirsi Ali, on es projectaven fragments de l'Alcorà sobre els cossos nus de dones, texts que justifiquen la submissió de la dona: «It is hard to disagree in principle. Whether she was wise is another matter. But wisdom is not always the quickest way to necessary change» (p. 179). Aquesta és una vella batalla, que veiem repetida periòdicament (amb les caricatures de Mahoma, amb la posició espanyola respecte el règim cubà, etc.). La capacitat d'ofensa de l'ésser humà és infinita, així que la nostra posició no pot basar-se en aquest punt, sinó en delimitar legalment l'abast de l'exercici del dret d'expressió i tipificar allò que l'ultrapassi (injúries, calúmnies, difamació). Ja fa molt temps que la blasfèmia fou eliminada dels codis civils i la crítica, i fins i tot la sàtira, a les creences religioses és comunament reconeguda en totes les societats occidentals. A més, per raons òbvies, a Europa la política de l'apaivagament remet indefectiblement a Chamberlain i els infames pactes de Munic.
L'intent de separar l'Alcorà de la violència s'expressa en el següent paràgraf (pp. 260-1):
So she went to war, dogmatically perhaps, a little zealously even, but always armed with nothing but her own convictions. It resulted in a lethal battle, fought first with words and then with bullets and knives.
Com bé assenyala Félix Romeo en una ressenya a Letras Libres, no van ser ni Theo Van Gogh ni Ayaan Hirsi Ali qui utilitzaren les bales i els ganivets.
De tota manera, crec que la seva postura és principalment pragmàtica: per molta raó que tinguem (o creguem tenir), és la via de la confrontació la que donarà millors rèdits? Això es veu clar en diversos moments del llibre, com quan comenta l'ofensiu que havia de resultar als musulmans el curtmetratge Submission dirigit per Van Gogh amb guió de Hirsi Ali, on es projectaven fragments de l'Alcorà sobre els cossos nus de dones, texts que justifiquen la submissió de la dona: «It is hard to disagree in principle. Whether she was wise is another matter. But wisdom is not always the quickest way to necessary change» (p. 179). Aquesta és una vella batalla, que veiem repetida periòdicament (amb les caricatures de Mahoma, amb la posició espanyola respecte el règim cubà, etc.). La capacitat d'ofensa de l'ésser humà és infinita, així que la nostra posició no pot basar-se en aquest punt, sinó en delimitar legalment l'abast de l'exercici del dret d'expressió i tipificar allò que l'ultrapassi (injúries, calúmnies, difamació). Ja fa molt temps que la blasfèmia fou eliminada dels codis civils i la crítica, i fins i tot la sàtira, a les creences religioses és comunament reconeguda en totes les societats occidentals. A més, per raons òbvies, a Europa la política de l'apaivagament remet indefectiblement a Chamberlain i els infames pactes de Munic.
L'intent de separar l'Alcorà de la violència s'expressa en el següent paràgraf (pp. 260-1):
Religion can also fuel hatred and become a source of political violence. […] Like all forms of political violence, this is indefensible, not only from the perspective of secular law-abiding citizens, but from the perspective from most Muslim believers as well. Revolutionary Islam is linked to the Koran, to be sure, just as Stalinism and Maoism were linked to Das Kapital, but to explain the horrors of China's man-made famines or the Soviet gulag solely by invoking the writings of Karl Marx would be to miss the main point. Messianic violence can attach itself to any creed.
Perfecte sobre el paper, però tristament fals en la realitat. I sobretot, perquè no és només la violència terrorista la que està en qüestió, sinó els valors que emanen directament de la lletra i la interpretació vigent de l'Alcorà. Si bé és cert que algunes de les pràctiques que a Occident ens semblen més monstruoses, com ara com la mutilació genital femenina, són en realitat bàrbars costums locals practicats no tan sols per musulmans, sinó també per cristians coptes, jueus falaixa i tribus animistes; d'altres no i regeixen a tots els països que viuen sota la Sharia (discriminació de la dona, persecució dels homosexuals, etc.). És Buruma qui està missing the main point en aquest cas.
La publicació del llibre i una elogiosa ressenya de Timothy Garton Ash al New York Review of Books van donar lloc a una agra polèmica que paga molt la pena llegir. En els dos bàndols hi ha persones que admiro i malgrat que sovint cauen en l'atac a homes de palla, és molt il·lustrativa de les dues posicions confrontades: una de més dogmàtica, «de principis», podríem dir-ne que d'arrel francesa, representada per Pascal Bruckner, que pensa que Occident no pot permetre als immigrants, i en especial als musulmans, regir-se per lleis particulars al marge de les lleis pròpies dels països d'acollida i que de donar suport als dissidents radicals de l'Islam com Ayaan Hirsi Ali; i una de més contemporitzadora, pragmàtica, de tradició britànica, representada per Garton Ash, que creu que és il·lusori esperar una transformació de l'Islam a curt termini i que és més realista apostar per veus moderades com la de Tariq Ramadan (que a mi personalment em sembla un personatge un tant sinistre).
La integració de l'Islam ortodox en les societats occidentals és un problema molt complex que no es pot ventilar en quatre ratlles. Malgrat les crítiques que se'n puguin fer —i aquí n'hem exposat algunes—, el reportatge d'Ian Buruma incita a la reflexió.
La publicació del llibre i una elogiosa ressenya de Timothy Garton Ash al New York Review of Books van donar lloc a una agra polèmica que paga molt la pena llegir. En els dos bàndols hi ha persones que admiro i malgrat que sovint cauen en l'atac a homes de palla, és molt il·lustrativa de les dues posicions confrontades: una de més dogmàtica, «de principis», podríem dir-ne que d'arrel francesa, representada per Pascal Bruckner, que pensa que Occident no pot permetre als immigrants, i en especial als musulmans, regir-se per lleis particulars al marge de les lleis pròpies dels països d'acollida i que de donar suport als dissidents radicals de l'Islam com Ayaan Hirsi Ali; i una de més contemporitzadora, pragmàtica, de tradició britànica, representada per Garton Ash, que creu que és il·lusori esperar una transformació de l'Islam a curt termini i que és més realista apostar per veus moderades com la de Tariq Ramadan (que a mi personalment em sembla un personatge un tant sinistre).
La integració de l'Islam ortodox en les societats occidentals és un problema molt complex que no es pot ventilar en quatre ratlles. Malgrat les crítiques que se'n puguin fer —i aquí n'hem exposat algunes—, el reportatge d'Ian Buruma incita a la reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada