Fotografia d'avantguarda a Espanya
Fa temps vaig dedicar una entrada a la fotografia avantguardista txeca, centrada en els tres artistes que van fer una contribució més important a la renovació del llenguatge fotogràfic en el seu país: Jaroslav Rössler, Jaromír Funke i Eugen Wiškovský.
L'onada expansiva de les innovacions artístiques que tenien lloc a París i Berlín durant el fecund període d'entreguerres també va arribar a Espanya. No he pogut consultar gaire bibliografia, així que em baso principalment en l'exposició Les avantguardes fotogràfiques a Espanya 1925-1945, organitzada per la Fundació 'La Caixa' el 1997. El catàleg compta amb un interessant assaig introductori a càrrec del comissari de l'exposició, Joan Naranjo.
Tot i que, per motius històrics, el que ha esdevingut més conegut d'aquest període a Espanya és el fotoreportatge de guerra (Agustí Centelles) i el fotomuntatge de crítica social i política (Josep Renau, Manuel Monleón), en el que em vull fixar aquí és en el treball d'una sèrie de fotògrafs que van adoptar i difondre les tendències internacionals més experimentals: el que László Moholy-Nagy va denominar la Nova Visió [neue Optik o neues Sehen] (un corrent format pels fotògrafs de la Bauhaus i els constructivistes russos) i la Nova Objectivitat [neue Sachlichkeit]. Per una qüestió purament de gust personal, deixaré de banda els experiments surrealistes i dadaistes.
La nova realitat sorgida després de la Primera Guerra Mundial va suposar una ruptura amb el pictorialisme, que havia dominat la fotografia en les dècades anteriors, i va encoratjar la cerca de noves formes d'expressió, experimentant amb totes les possibilitats que el mitjà oferia. Una de les idees més innovadores fou la producció d'imatges fotogràfiques sense càmera, aconseguides exposant objectes directament sobre paper fotogràfic. El precedent eren els photogenic drawings de William Henry Fox Talbot, i cap a finals de la dècada dels deu aquesta tècnica va ser utilitzada intensament per diversos fotògrafs, cadascun dels quals li va donar un nom diferent: schadographs (Christian Schad), Rayographs (Man Ray) i Photograms (Lucia i László Moholy-Nagy). La composició de la fotografia també va adoptar alguns dels motius dels «ismes» pictòrics, principalment els objectes geomètrics bàsics —cons, esferes, plans superposats— que inspiraven el cubisme i el constructivisme.
La Nova Visió també va donar una empenta a la fotografia directa [straight photography] en presentar el món conegut de manera atípica. L'ús de reflexions, distorsions produïdes amb miralls, angles inusuals i primers plans foren algunes de les innovacions més notables, inspirades en molts casos en el cinema d'avantguarda. El més explotat foren segurament els punts de vista no convencionals, que posaven les escenes mundanes i els objectes ordinaris sota una llum nova, inèdita. Els constructivistes i la Bauhaus, dedicats a mostrar la societat de l'època d'una forma nova, seguiren el treball que havien dut a terme una dècada abans Alfred Stieglitz, Alvin Langdon Coburn i Paul Strand.
La Nova Objectivitat, per contra, renegava d'aquesta mena d'experiments fotogràfics. Seguia també els principis de la fotografia directa (per exemple, la inviolabilitat del negatiu), però abjurava de tota expressió personal: les fotografies havien de «mostrar objectivament un fet» i l'autor havia de desaparèixer de l'obra. La Nova Objectivitat es vantava de tenir una actitud antisubjectivista i fins i tot antiartística.
Albert Renger-Patzsch, paladí d'aquest estil, va publicar el 1928 Die Welt ist schön, una col·lecció de fotografies que mostraven la bellesa present tant a la naturalesa com als objectes creats per l'home. Les seves fotografies emfasitzaven les qualitats abstractes dels objectes industrials sense suggerir-ne el component utilitari, i mostraven que determinades formes que es trobaven a la natura eren reproduïdes també en edificis, ponts, fàbriques i llurs productes. Els primers plans [close-up] mitjançant lents d'augment varen permetre cridar l'atenció sobre estructures, patrons i textures que passaven desapercebudes a simple vista. Les bellíssimes fotografies de plantes de Karl Blossfeldt, publicades originalment a Unformen der Kunst (1928), en són l'exemple més conegut.
A finals dels anys vint i principis dels trenta, revistes culturals com D'Ací i d'Allà, Mirador, A. C. Documentos de Actividad Contemporánea, Gaceta de Arte i Art (de Lleida) foren les plataformes de difusió de la fotografia d'avantguarda, donant a conèixer les noves tendències artístiques i publicant el treball de destacats fotògrafs nacionals i internacionals.
D'entre els fotògrafs espanyols que recull el catàleg de l'exposició n'hi ha alguns que em semblen realment excel·lents. Cito els que m'han agradat especialment:
Josep Sala i Tarragó va conrear principalment la fotografia publicitària, però també va realitzar algunes fotografies amb composicions abstractes i d'altres d'interiors d'edificis d'estil racionalista.
Antoni Arissa va iniciar-se en el pictorialisme i després va evolucionar cap a la fotografia d'avantguarda. Són molt notables les seves composicions geomètriques d'estil constructivista i les fotografies de maquinària.
La fotografia de Josep Maria Lladó és molt variada: hi trobem des de fotografies des de punts de vista poc convencionals (vistes elevades, angles extrems) fins a abstraccions geomètriques, passant per alguns experiments fotodinamistes que recorden al treball dels futuristes germans Bragaglia.
Emili Godes fou un dels màxims exponents de la Nova Objectivitat a Espanya. En la seva obra trobem les dues vessants que destacàvem d'aquest estil: d'una banda, la fotografia detallista de plantes i d'una altra, les imatges de màquines i instal·lacions industrials.
El tinerfeny Adalberto Benítez també s'adherí als principis de la Nova Objectivitat. Les seves obres són una mica més tardanes i, com en el cas de Godes, hi trobem tant fotografies de naturalesa com retrats de canonades i bigues, per exemple.
Gabriel Casas va treballar amb diferents estils. En la seva obra trobem fotomuntatges, fotografies industrials i d'arquitectura, així com instantànies de Barcelona utilitzant punts de vista inusuals (vistes elevades, ran de terra).
El MNAC posseeix una mostra representativa del treball de la majoria d'aquests fotògrafs (principalment dels catalans) a la que es pot accedir online. I, coincidències de la vida, entre maig i setembre el museu acollirà l'exposició Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica de 1918 a 1948, en la que hi ha col·laborat precisament Joan Naranjo i en què espero es confrontin les obres d'aquests artistes amb la dels que tractava en l'altre post. Intentarem no perdre'ns-la.
L'onada expansiva de les innovacions artístiques que tenien lloc a París i Berlín durant el fecund període d'entreguerres també va arribar a Espanya. No he pogut consultar gaire bibliografia, així que em baso principalment en l'exposició Les avantguardes fotogràfiques a Espanya 1925-1945, organitzada per la Fundació 'La Caixa' el 1997. El catàleg compta amb un interessant assaig introductori a càrrec del comissari de l'exposició, Joan Naranjo.
Tot i que, per motius històrics, el que ha esdevingut més conegut d'aquest període a Espanya és el fotoreportatge de guerra (Agustí Centelles) i el fotomuntatge de crítica social i política (Josep Renau, Manuel Monleón), en el que em vull fixar aquí és en el treball d'una sèrie de fotògrafs que van adoptar i difondre les tendències internacionals més experimentals: el que László Moholy-Nagy va denominar la Nova Visió [neue Optik o neues Sehen] (un corrent format pels fotògrafs de la Bauhaus i els constructivistes russos) i la Nova Objectivitat [neue Sachlichkeit]. Per una qüestió purament de gust personal, deixaré de banda els experiments surrealistes i dadaistes.
La nova realitat sorgida després de la Primera Guerra Mundial va suposar una ruptura amb el pictorialisme, que havia dominat la fotografia en les dècades anteriors, i va encoratjar la cerca de noves formes d'expressió, experimentant amb totes les possibilitats que el mitjà oferia. Una de les idees més innovadores fou la producció d'imatges fotogràfiques sense càmera, aconseguides exposant objectes directament sobre paper fotogràfic. El precedent eren els photogenic drawings de William Henry Fox Talbot, i cap a finals de la dècada dels deu aquesta tècnica va ser utilitzada intensament per diversos fotògrafs, cadascun dels quals li va donar un nom diferent: schadographs (Christian Schad), Rayographs (Man Ray) i Photograms (Lucia i László Moholy-Nagy). La composició de la fotografia també va adoptar alguns dels motius dels «ismes» pictòrics, principalment els objectes geomètrics bàsics —cons, esferes, plans superposats— que inspiraven el cubisme i el constructivisme.La Nova Visió també va donar una empenta a la fotografia directa [straight photography] en presentar el món conegut de manera atípica. L'ús de reflexions, distorsions produïdes amb miralls, angles inusuals i primers plans foren algunes de les innovacions més notables, inspirades en molts casos en el cinema d'avantguarda. El més explotat foren segurament els punts de vista no convencionals, que posaven les escenes mundanes i els objectes ordinaris sota una llum nova, inèdita. Els constructivistes i la Bauhaus, dedicats a mostrar la societat de l'època d'una forma nova, seguiren el treball que havien dut a terme una dècada abans Alfred Stieglitz, Alvin Langdon Coburn i Paul Strand.
La Nova Objectivitat, per contra, renegava d'aquesta mena d'experiments fotogràfics. Seguia també els principis de la fotografia directa (per exemple, la inviolabilitat del negatiu), però abjurava de tota expressió personal: les fotografies havien de «mostrar objectivament un fet» i l'autor havia de desaparèixer de l'obra. La Nova Objectivitat es vantava de tenir una actitud antisubjectivista i fins i tot antiartística.
Albert Renger-Patzsch, paladí d'aquest estil, va publicar el 1928 Die Welt ist schön, una col·lecció de fotografies que mostraven la bellesa present tant a la naturalesa com als objectes creats per l'home. Les seves fotografies emfasitzaven les qualitats abstractes dels objectes industrials sense suggerir-ne el component utilitari, i mostraven que determinades formes que es trobaven a la natura eren reproduïdes també en edificis, ponts, fàbriques i llurs productes. Els primers plans [close-up] mitjançant lents d'augment varen permetre cridar l'atenció sobre estructures, patrons i textures que passaven desapercebudes a simple vista. Les bellíssimes fotografies de plantes de Karl Blossfeldt, publicades originalment a Unformen der Kunst (1928), en són l'exemple més conegut.A finals dels anys vint i principis dels trenta, revistes culturals com D'Ací i d'Allà, Mirador, A. C. Documentos de Actividad Contemporánea, Gaceta de Arte i Art (de Lleida) foren les plataformes de difusió de la fotografia d'avantguarda, donant a conèixer les noves tendències artístiques i publicant el treball de destacats fotògrafs nacionals i internacionals.
D'entre els fotògrafs espanyols que recull el catàleg de l'exposició n'hi ha alguns que em semblen realment excel·lents. Cito els que m'han agradat especialment:
Josep Sala i Tarragó va conrear principalment la fotografia publicitària, però també va realitzar algunes fotografies amb composicions abstractes i d'altres d'interiors d'edificis d'estil racionalista.
Antoni Arissa va iniciar-se en el pictorialisme i després va evolucionar cap a la fotografia d'avantguarda. Són molt notables les seves composicions geomètriques d'estil constructivista i les fotografies de maquinària.
La fotografia de Josep Maria Lladó és molt variada: hi trobem des de fotografies des de punts de vista poc convencionals (vistes elevades, angles extrems) fins a abstraccions geomètriques, passant per alguns experiments fotodinamistes que recorden al treball dels futuristes germans Bragaglia.
Emili Godes fou un dels màxims exponents de la Nova Objectivitat a Espanya. En la seva obra trobem les dues vessants que destacàvem d'aquest estil: d'una banda, la fotografia detallista de plantes i d'una altra, les imatges de màquines i instal·lacions industrials.
El tinerfeny Adalberto Benítez també s'adherí als principis de la Nova Objectivitat. Les seves obres són una mica més tardanes i, com en el cas de Godes, hi trobem tant fotografies de naturalesa com retrats de canonades i bigues, per exemple.
Gabriel Casas va treballar amb diferents estils. En la seva obra trobem fotomuntatges, fotografies industrials i d'arquitectura, així com instantànies de Barcelona utilitzant punts de vista inusuals (vistes elevades, ran de terra).
El MNAC posseeix una mostra representativa del treball de la majoria d'aquests fotògrafs (principalment dels catalans) a la que es pot accedir online. I, coincidències de la vida, entre maig i setembre el museu acollirà l'exposició Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica de 1918 a 1948, en la que hi ha col·laborat precisament Joan Naranjo i en què espero es confrontin les obres d'aquests artistes amb la dels que tractava en l'altre post. Intentarem no perdre'ns-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada